No està malament per a 30 anys de vida, no?
No estan tots els que són (podríem citar la xocolata de La Vila Joiosa, l’alfareria d’Agost, les olives farcides d’Alcoi…), però sí els clústers que havem assenyalat són els més destacats en volum de producció al panorama alacantí i, més d’una vegada, al nacional. La seua força no està en les grans factories, ja que és aclaparadora la majoria de xicotetes i mitjanes empreses, sinó en les seues sòlides relacions de competència i, alhora, de cooperació, col·laboració i compenetració. El mitjà físic, com havem vist, ha afavorit esta situació, bé per la disponibilitat de matèries primeres, bé per l’escàs sòl cultivable i el clima àrid que afavorixen l’impuls del sector secundari. També la proximitat de l’important port d’Alacant i les seues possibilitats exportadores han fet molt pel desenvolupament de la indústria de la zona, al temps que ha apropat les necessàries inversions de capital forà. Però tots aquests condicionants no expliquen per sí sols aquesta elevada concentració i especialització industrial, així que no hi ha més remei que assenyalar també, com a element determinant, aquell comú caràcter de “tossuderia, perspicàcia i esperit d’empresa” del que parlava Fuster.
Els clústers industrials alacantins. Font: elaboració pròpia
CERDÀ, MANUEL (dir.): Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana. Ed. Prensa Valenciana, València, 2005. CERDÀ, MANUEL i GARCÍA, MARIO (dirs.): Enciclopedia Valenciana de Arqueología Industrial. Edicions Alfons el Magnànim, València, 1995. FUSTER, JOAN: Nosaltres, els valencians. Edicions 62, Barcelona, 1977. PIQUERAS, JUAN: El espacio valenciano. Una síntesis geográfica. Ed. Gules, València, 1999. PIQUERAS, JUAN (dir.): Geografia de les comarques valencianes. Ed. Foro, València, 1995. PORTER, MICHAEL: La ventaja competitiva de las naciones. Ed. Vergara, Buenos Aires, 1991.
L’extracció de sal ha sigut una activitat prou comú al territori alacantí, bé d’origen litoral, com a Calp, Xàbia i Aigua Amarga (Alacant-Elx), bé com a afloraments interiors del Keüper, cas de Villena. Totes estes salines han anat desapareixent, llevat de les explotacions de Santa Pola i, sobre tot, de Torrevieja, que compta amb les llacunes naturals de La Mata i Torrevieja. Aquestes, comunicades entre sí per un canal des del 1928, i mitjançant un aqüeducte des del 1973 amb el Cabeçó de la Sal del Pinós, constitueixen una única unitat d’explotació i el major complex saliner d’Europa, exportant el 75% de la seua producció.
El nucli urbà de Torrevieja està íntimament vinculat des del seu naixement amb l’extracció de sal, que ja està documentada en època medieval, quan les llacunes constituïen una regalia cedida per la Corona a la ciutat d’Orihuela, l’any 1321. La propietat dels aiguamolls retornà a la Corona ja al 1759, dedicant-los exclusivament a salines. El poble va lluitar des del segle XIX per comptar amb un port que garantira la seguretat del comerç de la sal, en detriment del senzill espigó primitiu, però no seria fins al 1954 quan es finalitzara l’obra.
Finalment, els efectes del massiu turisme que ha vingut experimentant la ciutat des dels anys seixanta, amb l’elevada pressió urbanística conseqüent, van aconsellar dotar d’un sistema de protecció legal a les llacunes, declarant-les Paratge Natural al 1988 i Parc Natural de la Comunitat Valenciana al 1994.
