dimarts, 28 de juny de 2005

Meravellari (III)

STONEHENGE

Es pot pensar que un grapat de pedres, per molt grans que siguen, no poden ser considerades com a meravella, i això seria cert si una obra d'aquest tipus es realitzara hui en dia (de fet hi ha una reproducció a escala natural subhastada a l'ebay), però tota creació humana s'ha de contemplar tenint en compte el seu context històric, geogràfic, econòmic, etc., és a dir, la Història és la que legitima a l'Art i li dona la seua vertadera transcendència. Si en aquest cas, a més, tenim en compte que gran part de la seua simbologia o funció, i fins i tot els seus creadors es desconeixen, això li afegeix una gran capacitat de fascinar i, en definitiva, de meravellar.

Stonehenge (literalment "pedres penjants" o "forca de pedra") és un monument megalític pertanyent a la tipologia dels cromlecs, conjunts de pedres monumentals disposades en cercle. El megalitisme és un fenomen mundial en cultures prehistòriques, però es coneix amb eixe nom al desenvolupat a la Mediterrània occidental i a l'Europa atlàntica des de finals del Neolític fins al Bronze, un període que també es coneix com Eneolític, Calcolític o Edat del Coure, i que es pot datar entre el 3.000 i el 1.700 a.n.e. La seua aparició està en relació amb el desenvolupament de l'agricultura, que permetia la disponibilitat de ma d'obra mentre creixien els conreus (de la mateixa forma que la inundació periòdica del Nil alliberava als camperols per a treballar en les obres faraòniques), a més dels càlculs solars necessaris per a eixa feina i que també solen donar-se a aquestes construccions, tot i que normalment la seua funció principal és la funerària.
El que ens ocupa es troba al sud d'Anglaterra, al comtat de Wiltshire, prop de Salisbury. Els seus nivells més antics es daten cap al 2.800 a.n.e., i no seria més que un terraplè rodejat per un fossat circular, amb un parell de turons, 56 clots "Aubrey" (pel seu descobridor) i algun menhir o monòlit vertical. La segona fase constructiva es donaria uns set-cents anys després, bastint 80 blocs de sauló blau en semicercle, però el més sorprenent és que provenien de Gal·les, a uns 320 kilòmetres! Es creu que el transport es faria majoritàriament per via marítima i fluvial, mentre que per terra utilitzarien corrons fets amb troncs. Aquesta distribució es canviaria soles cent anys després, afegint el cercle de pedres sílices que veiem actualment, procedents de Marlborough, a 30 kilòmetres, i un semicercle interior de dòlmens o trílits del mateix material, mentre que les blaves serien redistribuïdes i es farien més clots, però que mai van ser utilitzats. Encara patiria algun canvi més, fins que cap al 1.500 a.n.e. fou abandonat. Ací estan les diferents fases:

Els monòlits, rectangulars, arriben a pesar 35 tones i mesurar 8 metres d'alçada, estan molt polits i s'uneixen sense cap tipus d'argamassa, però manquen molts que van ser reutilitzats en nuclis urbans propers. El fossat té 104 metres de diàmetre, i el cercle exterior de pedres 34 metres. A continuació està representada la tècnica utilitzada per a bastir els blocs, tècnica per altra banda idèntica a la utilitzada en Egipte per elevar els obeliscs, soles que amb sorra en compte de troncs:

Es desconeixen quins van ser els seus constructors originaris, possiblement una cultura anomenada Windmill Hill, per un assentament proper, tot i que seria desenvolupat o reutilitzat per altres com la de Wessex, la dels vasos campaniformes i la celta, però sens dubte no són construccions druídiques, com es va pensar molt de temps, ni dels mítics "hiperboris" o atlàntids dels que parlen els textos de l'antiguitat, i molt menys extraterrestres, com també diu la "pseudo-ciència" habitual que no mereix major comentari. Es pensa que els celtes farien les inscripcions següents, interpretades com a destrals o com a bolets, però sense més informació ni cap hipòtesi:

Tampoc es sap per a què servia exactament el conjunt, tot i que en temps moderns va ser utilitzat per a realitzar rites esotèrics i fins i tot sàbats de suposades bruixes, però l'astrònom Locklyer descobrí a principis del segle XX que hi ha una alineació amb la sortida del sol en el solstici d'estiu (el 21 de juny, dia de la meua onomàstica, per cert), i de fet és també l'únic dia que les autoritats deixen als visitants apropar-se i tocar el monument. El 1961 els científics Hawkins i Hoyle també trobaren relació amb altres fenòmens astronòmics, tot i que s'han posat en dubte eixes afirmacions. Per altra banda també hi han diverses restes funeràries al recinte, el que vol dir que adoptaria algun caràcter sagrat. Es pensa que deu estar relacionat amb rites solars (un temple?) o amb un calendari, com succeix a cultures com l'egípcia, la maia, l'asteca, l'inca, etc., però no deixen d'ésser especulacions i la realitat és que la seua utilitat estarà per sempre perduda a la nit dels temps.

dimecres, 22 de juny de 2005

Meravellari (II)

SANTA SOFIA D'ISTAMBUL

Tot i haver perdut gran part de la seua magnificència i esplendor, la basílica de Santa Sofia encara és una obra impressionant. L'actual Istambul (Turquia), la ciutat entre dos continents, fou en origen una colònia grega anomenada Bizanci, que l'emperador romà Constantí refundà el 336 amb el seu nom, Constantinoble, per convertir-la en la capital de l'imperi oriental. Ja en el 360 va encarregar la construcció d'un temple cristià en el lloc on hui hi és Santa Sofia, i que anomenà megale ekklesia, gran església. L'any 404 un gran incendi provocat per la revolta popular amb motiu del desterrament de sant Joan Crisòstom la va destruir per complet. Refeta per ordre de Teodosi II i obra de l'arquitecte Rufinos al 416, de nou seria enderrocada al 532 amb l'alçament de Nika contra l'emperador Justinià. Aquest imperi ja no era el romà, caigut el 476, però els emperadors bizantins, els basileus, es consideraven hereus dels romans tant en poder terrenal com espiritual. La plasmació d'aquest últim poder anava a ser la nova església que encarregà l'any 533 el mateix Justinià a l'arquitecte Antemi de Tralles, i que a la seua mort continuà Isidor de Milet. El nom seria el de Agia Sofia, la "divina saviesa" en grec. Les obres costaren 180 quintars d'or, treballaren milers d'obrers, s'utilitzaren els millors marbres, les més aprimorades columnes, esplèndids mosaics d'or... el seu efecte amb la llum del sol deuria ser vertaderament sobrenatural. El 27 de desembre del 537 (en soles 4 anys!) s'inaugurava el nou temple, i pareix ser que quan Justinià va entrar i va veure aquella meravella, deixà caure la seua capa dalmàtica i exclamà: "Glòria a Déu que m'ha jutjat digne d'acomplir aquesta obra! Salomó, t'he superat!", referint-se al temple de Jerusalem, la qual cosa no era dir poc, perquè segons la Bíblia l'arquitecte del temple de Salomó havia sigut el mateix Déu. El 558 la cúpula s'enfonsà per problemes de disseny, i cinc anys després Isidor el Jove (nebot de l'anterior Isidor) la va refer. Encara patiria enfonsaments parcials als anys 989 i 1346, fins obtindre l'aspecte actual:

Saquejada pels croats i assetjada per l'Islam, Constantinoble aniria decaient fins que el 1453 els turcs otomans conqueriren la ciutat, l'anomenaren Istambul, i convertiren Santa Sofia en mesquita, fent desaparéixer tota la simbologia cristiana. Era la fi d'un imperi que havia sobreviscut 1.000 anys al romà, i del temple més gran de la cristiandat, perquè encara no existia l'actual Sant Pere del Vaticà. L'edifici continuaria amb aquesta funció, afegint-se amb el temps quatre minarets i decoracions cal·ligràfiques, fins que el reformador Kemal Atatürk el va reconvertir en museu l'any 1935, podent-se recuperar alguns dels magnífics mosaics que havien estat tapats amb estuc:

Construïda principalment amb rajola per a les cobertes i pedra per als murs, materials després revestits luxosament en l'interior, presenta una planta centralitzada de creu grega inscrita en un rectangle (79'30 x 69'50 metres), que serà el model per a totes les esglésies ortodoxes i que també s'havia experimentat pel mateix temps en altra església de la ciutat, la dels sants Sergi i Bac.

Compta també amb tres naus, la central molt més ampla i amb absis i les laterals amb tribunes o matronium damunt, i un atri davanter amb nàrtex i exonàrtex. A més, la nau central es dividia en la naos per als fidels i el presbiteri o bema, per al clergat, separades per l'iconòstasi, i hi havien dos estàncies més: la pròtesi, per a les ofrenes, i el diakonikon, per a vestir al sacerdot.

Però si per alguna cosa destaca especialment Santa Sofia és per la seua cúpula central, una enginyosa i innovadora solució per a cobrir un gran espai. De 30-31 metres de diàmetre i 56'60 d'altura (superant l'altra cúpula famosa de l'antiguitat, el Panteó de Roma), es disposa sobre un gran quadrat de 44 metres de costat amb quatre grans pilars als cantons, mitjançant la transició de quatre petxines irregulars, i està formada per 40 gallons de plementeria i 40 nervis, donant lloc a 40 finestres. El sistema d'espentes es contraresta cap a l'exterior mitjançant altres semi-cúpules, exedres, murs i contraforts, donant una sensació espacial diàfana i lleugera, sense gravetat. Era, en definitiva, un símbol de la volta celesta que abraçava baix d'ella a tots els fidels:

En resum, una autèntica meravella que tenim la sort de poder contemplar encara hui en dia, un desig que espere acomplir.

dimecres, 15 de juny de 2005

Jom Sínema

No sé si arriba a ser un Home Cinema, així que ho deixaré en "jom sínema", però no es pot negar que s'ho muntem bé, eh? Altaveus, equip de so, DVD, vídeo, dos sofà-llits... què dura és la vida de l'estudiant!

P.D. Abans que ningú faça un comentari sobre les cortines, que conste que venien amb el pis.

dimarts, 14 de juny de 2005

Meravellari (I)

LA TORRE DE BABEL

Comencem amb una de les meravelles ja desaparegudes, de fet ni tan sols apareix al llistat de les set meravelles de l'Antiguitat perquè quan es recopilaren ja no existia. És prou coneguda pel famós episodi de la Bíblia (Gènesi 11; 1-9) que explica l'origen de la diversitat de llengües, al ser un càstig de Déu per la vanitat dels hòmens, que volien arribar al cel amb la torre.
Com el seu nom indica es trobava a Babilònia (o Babel), capital de l'imperi dels caldeus a Mesopotàmia (l'actual Irak) des del segle VII a.n.e., que va tindre el seu màxim esplendor sota el regnat de Nabucodonosor II "el Gran" (605-562 a.n.e.). D'aquesta època, a més de la torre, van ser altres meravelles com els Jardins Penjants o les muralles i la Porta d'Ishtar, que ja comentaré en altres retalls.
La imatge més coneguda de la torre probablement siga aquesta:

Es tracta d'una visió molt idealitzada, obra del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell, del 1563, sense dubte influenciat per les ruïnes romanes, i per tant molt allunyada del seu aspecte original. En realitat seria més pareguda a aquesta reconstrucció:

La tipologia és la d'un zigurat, el típic temple-muntanya mesopotami massís, de planta quadrangular, estructura piramidal i escalonada, amb el remat superior del santuari, l'habitacle del déu. Els materials eren la tova (fang assecat al Sol) principalment, recoberta de rajoles cuites al foc en l'exterior, el que fa que ninguna d'aquestes estructures s'haja conservat per ser poc resistents, a diferència de la pedra d'Egipte. La que ens ocupa seria probablement el zigurat conegut com Etemenanki ("casa del fonament del cel i de la terra"), el principal de la ciutat, dedicat al déu Marduk, i tindria una base d'uns 90 metres a cada costat, amb set altures estimades entre 60 i 90 metres en total. L'arqueòleg R. Koldewey identificà les seues restes el 1913, i datà els seus nivells més antics en el III mil·lenni a.n.e. Destruïda per assiris i arameus, els caldeus la reconstruïren per última vegada, i amb el temps finalment desaparegué.
Com s'ha vist, el seu record va romandre com a símbol de la vanitat dels hòmens, quan el seu significat real era molt més complexe i ric: a més de lloc de culte al déu, eren observatoris astronòmics i centres d'endevinació, i representaven una gran escala per on la divinitat podia baixar a la terra i conviure amb els mortals. Açò no ho van comprendre els jueus que el van veure, perquè el seu déu era molt més distant i inaccessible, i per això li van donar l'explicació que apareix a l'Antic Testament.

Som un pack

Vos presente al Pack del pis de València. Bé, en realitat sobra Conan i falta Miriam (Joan se'n va anar ja), perquè és un muntatge-sorpresa que li vam posar de fons de pantalla, jeje:

Per ordre: el gripau (li posarem nom un dia d'aquests), Fran, Conan, jo i Omar.
P.D. El "photoshopista" ha sigut Fran, el nostre artista resident.

dijous, 9 de juny de 2005

A les mil meravelles

Com que ara estic d'exàmens i note que em falta la inspiració per al blog, he pensat de iniciar altra sèrie de retalls "temàtics" per a que no acabe açò massa abandonat o avorrit. Ja que entre les meues distraccions estan la Història, l'Art i el viatjar (bé, açò últim quan em conviden, que la butxaca no està per a virtuosismes), la sèrie anirà de "Meravelles del món".
Però, què són eixes "meravelles"? Bé, això és una tradició que es remunta a l'Antiguitat clàssica, quan els grecs començaren a recollir la llista de ta hepta theamata, o "les set coses dignes de veure's". Pareix ser que Herodot, el "pare de la Història", fou el primer en parlar del tema al segle V a.n.e. També Calímac de Cyrene feia un llistat dos segles després, en una obra que desaparegué en l'incendi de la biblioteca d'Alexandria. Filó de Bizanci escriu per la mateixa època el tractat conegut en llatí com De septem orbis miraculis. La llista torna a aparéixer en un breu poema d'un tal Antípatre, ja siga el de Sidó (segle II a.n.e.) o el de Tesalònica, d'un segle després, però de tota manera de les set meravelles tradicionals (la Gran Piràmide de Keops, el Mausoleu d'Halicarnàs, l'estàtua de Zeus a Olímpia, el Temple d'Artemisa a Hèfes, els Jardins Penjants de Babilònia, el Colós de Rodes i el Far d'Alexandria) no coincidiren més de cinc en el temps, i la llista definitiva és ja de l'Edat Mitjana. Mentre tant apareixen altres com la "llista de les meravelles de Roma", al segle V, o molt més tard, al segle XVII, la de les "set meravelles del món" (la Torre de Porcellana de Nanking, la Gran Muralla Xinesa, Santa Sofia d'Istambul, la Torre de Pisa, les Catacumbes d'Alexandria, el Coliseu de Roma i Stonehenge). La repetició del número 7 soles respon a motius màgics o cabalístics que no venen al cas, però com es veu. els criteris eren molt variats i les diferents llistes soles feien que evidenciar que hi havien moltes més meravelles al món. Ja al començ del segle XX, Ernst von Hesse-Wartegg escriu una obra on parla de set-centes meravelles, i aquest és el segle on també comencen a incloure's paratges espectaculars de la Natura.
On vull arribar amb tot açò? Jo en principi em centraré en creacions de l'home al llarg de la seua Història, és a dir, en l'art, en aquells monuments admirables i destacables per damunt dels altres, tant existents com desapareguts.
Serà tot arquitectura? Supose que en una major part, però també hi haurà algo d'escultura i pintura, i fins i tot algo d'enginyeria.
I com distingiré allò meravellós d'allò excepcional, o el que és el mateix, una obra mestra d'una obra ben feta? Buf!, això és més complicat, perquè no hi ha un criteri que faça eixa distinció, al final tot depén del gust personal, i com que aquest diari és meu, doncs el gust també. A més està allò "d'acostumar-se a la meravella", és a dir, que allò que per alguns és meravellós, per als que ho veuen a sovint no ho és. Un exemple, en la llista dels grecs de la que parlava abans no s'inclou cap obra de la Grècia peninsular, llevat de l'estàtua de Zeus, i la raó no és altra que ja no es tenien per meravelloses, ja no sorprenien coses com l'Acròpolis d'Atenes.
De tota manera sóc prou clàssic i supose que estaran totes les meravelles considerades així per la majoria de gent, encara que algunes no arriben a provocar el famós "síndrome de Stendhal", que això ja depen de la sensibilitat de cadascú. També intentaré no ser massa "eurocentrista", i arribar a allò què generalment és poc conegut, però supose que tractaré el que he estudiat a la universitat estos anys, no és pla de fer ara un treball de investigació. I en última instància, el que pose alguna cosa o no dependrà de que trobe una foto decent per la xarxa, perquè tot escrit seria un poc rotllo, i ja es sap que una imatge val més que mil paraules (en aquest cas més encara).
En resum, que faré el que em done la gana, i arribaré fins on em canse, però mentre tant espere que el blog estiga interessant. I com diu la tradició escolàstica: prima non datur, et ultima dispensatur (la primera no es dóna, i l'última es dispensa), i amb la declaració de intencions crec que per hui ja està bé, així que començaré la sèrie en un altre retall.