dimarts, 28 de juny de 2005

Meravellari (III)

STONEHENGE

Es pot pensar que un grapat de pedres, per molt grans que siguen, no poden ser considerades com a meravella, i això seria cert si una obra d'aquest tipus es realitzara hui en dia (de fet hi ha una reproducció a escala natural subhastada a l'ebay), però tota creació humana s'ha de contemplar tenint en compte el seu context històric, geogràfic, econòmic, etc., és a dir, la Història és la que legitima a l'Art i li dona la seua vertadera transcendència. Si en aquest cas, a més, tenim en compte que gran part de la seua simbologia o funció, i fins i tot els seus creadors es desconeixen, això li afegeix una gran capacitat de fascinar i, en definitiva, de meravellar.

Stonehenge (literalment "pedres penjants" o "forca de pedra") és un monument megalític pertanyent a la tipologia dels cromlecs, conjunts de pedres monumentals disposades en cercle. El megalitisme és un fenomen mundial en cultures prehistòriques, però es coneix amb eixe nom al desenvolupat a la Mediterrània occidental i a l'Europa atlàntica des de finals del Neolític fins al Bronze, un període que també es coneix com Eneolític, Calcolític o Edat del Coure, i que es pot datar entre el 3.000 i el 1.700 a.n.e. La seua aparició està en relació amb el desenvolupament de l'agricultura, que permetia la disponibilitat de ma d'obra mentre creixien els conreus (de la mateixa forma que la inundació periòdica del Nil alliberava als camperols per a treballar en les obres faraòniques), a més dels càlculs solars necessaris per a eixa feina i que també solen donar-se a aquestes construccions, tot i que normalment la seua funció principal és la funerària.
El que ens ocupa es troba al sud d'Anglaterra, al comtat de Wiltshire, prop de Salisbury. Els seus nivells més antics es daten cap al 2.800 a.n.e., i no seria més que un terraplè rodejat per un fossat circular, amb un parell de turons, 56 clots "Aubrey" (pel seu descobridor) i algun menhir o monòlit vertical. La segona fase constructiva es donaria uns set-cents anys després, bastint 80 blocs de sauló blau en semicercle, però el més sorprenent és que provenien de Gal·les, a uns 320 kilòmetres! Es creu que el transport es faria majoritàriament per via marítima i fluvial, mentre que per terra utilitzarien corrons fets amb troncs. Aquesta distribució es canviaria soles cent anys després, afegint el cercle de pedres sílices que veiem actualment, procedents de Marlborough, a 30 kilòmetres, i un semicercle interior de dòlmens o trílits del mateix material, mentre que les blaves serien redistribuïdes i es farien més clots, però que mai van ser utilitzats. Encara patiria algun canvi més, fins que cap al 1.500 a.n.e. fou abandonat. Ací estan les diferents fases:

Els monòlits, rectangulars, arriben a pesar 35 tones i mesurar 8 metres d'alçada, estan molt polits i s'uneixen sense cap tipus d'argamassa, però manquen molts que van ser reutilitzats en nuclis urbans propers. El fossat té 104 metres de diàmetre, i el cercle exterior de pedres 34 metres. A continuació està representada la tècnica utilitzada per a bastir els blocs, tècnica per altra banda idèntica a la utilitzada en Egipte per elevar els obeliscs, soles que amb sorra en compte de troncs:

Es desconeixen quins van ser els seus constructors originaris, possiblement una cultura anomenada Windmill Hill, per un assentament proper, tot i que seria desenvolupat o reutilitzat per altres com la de Wessex, la dels vasos campaniformes i la celta, però sens dubte no són construccions druídiques, com es va pensar molt de temps, ni dels mítics "hiperboris" o atlàntids dels que parlen els textos de l'antiguitat, i molt menys extraterrestres, com també diu la "pseudo-ciència" habitual que no mereix major comentari. Es pensa que els celtes farien les inscripcions següents, interpretades com a destrals o com a bolets, però sense més informació ni cap hipòtesi:

Tampoc es sap per a què servia exactament el conjunt, tot i que en temps moderns va ser utilitzat per a realitzar rites esotèrics i fins i tot sàbats de suposades bruixes, però l'astrònom Locklyer descobrí a principis del segle XX que hi ha una alineació amb la sortida del sol en el solstici d'estiu (el 21 de juny, dia de la meua onomàstica, per cert), i de fet és també l'únic dia que les autoritats deixen als visitants apropar-se i tocar el monument. El 1961 els científics Hawkins i Hoyle també trobaren relació amb altres fenòmens astronòmics, tot i que s'han posat en dubte eixes afirmacions. Per altra banda també hi han diverses restes funeràries al recinte, el que vol dir que adoptaria algun caràcter sagrat. Es pensa que deu estar relacionat amb rites solars (un temple?) o amb un calendari, com succeix a cultures com l'egípcia, la maia, l'asteca, l'inca, etc., però no deixen d'ésser especulacions i la realitat és que la seua utilitat estarà per sempre perduda a la nit dels temps.