dissabte, 30 de juliol de 2005

Meravellari (VI)

EL FAR D'ALEXANDRIA

Quedava pendent, després del retall de la Biblioteca d'Alexandria, parlar de l'altra meravella de la ciutat, què a més va formar part del famós llistat de les set de l'antiguitat, tot i que en les recopilacions més antigues apareixien les murades de Babilònia en compte del far. Amb aquesta tenim la ventaja, tot i no existir ja, de que va romandre al seu lloc fins una època ben avançada, el segle XIV (està clar que els egipcis feien les coses per a que duraren), i per tant hi han suficients testimonis com per a que les reconstruccions gràfiques siguen fiables.
Al retall que esmentava abans ja feiem un breu repàs de la història de la ciutat, i veiem com quedava unida a terra mitjançant un dic artificial una petita illa anomenada Pharos. Pareix ser que el mateix Ptolomeu I va concebre la idea d'erigir allí una torre per a que guiara als vaixells que arribaren al port, ja que la costa era prou plana i no hi havien referents geogràfics, però va ser el seu fil Ptolomeu II Philadelphos qui desenvolupà el projecte, encarregant-lo a l'arquitecte Sostrat de Cnido. Les obres es van fer aproximadament entre el 284 i el 279 a.n.e., resultant una torre d'uns 120 metres d'alçada (l'edifici més alt del moment), composta per tres cossos sobre una gran plataforma: un quadrangular d'uns 55 metres, un altre octogonal d'uns 30 metres i un tercer circular de 8 metres d'alçada. Com a remat tindria una estàtua de Posidó, el déu del mar.


Es diu que com a base de l'edifici es disposaren grans blocs de vidre, resistents al desgast marítim, i tota l'estructura es va cobrir amb planxes de marbre blanc fixades amb plom fos. La llum que projectava el far, que arribava fins a 50 quilòmetres de distància, s'aconseguia durant el dia mitjançant un complex sistema d'espills que reflectien la llum del sol, mentre que per la nit s'encenia una gran foguera amb fusta i resines.
El far va perviure sense ser objecte de la destrucció humana, cosa per altra banda habitual en aquests casos, per la senzilla raó de que era una obra civil, sense significat religiós, i a més amb molta utilitat pràctica. Soles els terratrèmols l'afectaren: va patir uns quants de diversa consideració als anys 320, 796, 1261 i, el definitiu, al 1303. Mentre tant alguns governants havien anant restaurant-lo, entre ells el famós Saladí cap al 1272, però el 1349 el viatger Ibn Battuta el descrivia com un munt de ruïnes on no es podia accedir ja. Finalment, al 1480 el sultà Quaitbay va construïr una fortalesa a la zona, aprofitant part dels materials del far.

El seu legat s'ha de tindre en compte: no soles la seua tipologia va servir de model per a moltes construccions del seu tipus, sinó que a més el seu nom, obtingut de l'illa on es situava, ha servit també per a designar-les en quasi totes les llengües.
Recentment unes prospeccions subaquàtiques van trobar restes que podrien pertànyer al far, i està pendent la declaració de zona arqueològica per a estudiar-les.

dijous, 28 de juliol de 2005

Creuràs que un home pot volar

Amb eixa frase publicitària començava l'era dels còmics a la pantalla gran, amb Superman (1978), i precisament d'això vaig a parlar hui, de les adaptacions cinematogràfiques de còmics.
Bé, en realitat hauria de dir de còmics americans, deixant de banda als japonesos, per desconeixement, i als europeus, que es redueixen a les franceses Astérix y Obélix contra César (1999) i Astérix y Obélix: Misión Cleopatra (2002), i a l'espanyola La gran aventura de Mortadelo y Filemón (2003).

Superman, com déiem, inaugurava el que es pot considerar un subgènere nou dins del de ciència-ficció, el de superherois, i era en certa manera just perquè ell havia sigut el primer de tots quaranta anys abans. Ja s'havia experimentat en televisió la complicada adaptació "a la realitat" del que apareixia a les vinyetes, però les limitacions tècniques produïen generalment productes cutríssims que soles es salvaven si es burlaven d'ells mateixos, com Batman (ja sabeu, "a la misma bat-hora en el mismo bat-canal"). També hi havien del mateix Superman, de Wonder Woman, de Spiderman i de Hulk, totes oblidables.
Al cine ja es comptava amb major presupost, i es va recórrer a gent destacada com el director Richard Donner, el guionista Mario Puzo, el compositor John Williams, Marlon Brando com a Jor-El i Gene Hackman com a Lex Luthor. L'únic més desconegut era curiosament el protagonista, Christopher Reeve, però hui en dia crec que ningú s'imaginem a un altre millor per al paper. El resultat va ser molt digne, tot i les carències tècniques, i de fet encara està considerada com una de les millors adaptacions. Si en alguna cosa es va desvirtuar, va ser per les inevitables seqüeles: Superman II (1980) encara es salvava per estar concebuda junt amb la primera, però Superman III (1983) i Superman IV (1987) eren cada vegada més infumables. Mentre tant fins i tot havia aparegut un spin-off amb Supergirl (1984), a la que no salva ni la incomprensible presència de Peter O'Toole i Mia Farrow.
Aquests darrers fracasos pareixen explicar que no aparegueren, de moment, més adaptacions de còmics, llevat de l'anglesa Flash Gordon (1980), amb eixa música de Queen, Howard el pato (1986) i les horribles pel·lícules basades en la sèrie de Hulk. Com veieu, res de l'altre món.

Potser hauria de citar també les de l'univers de Conan, amb el dubte de si és més una inspiració en els llibres o en els còmics; de tota manera, llevat de Conan el Bárbaro (1982), autèntica peli de culte, Conan el Destructor (1984), El guerrero rojo (1985) i Kull, el conquistador (1997) són productes de sèrie B.
Al menys quedava demostrat que feia falta un equip tècnic de nivell per a tindre un resultat més o menys decent, i l'editorial DC tornaria a la càrrega amb el seu segon gran símbol: Batman (1989) comptava sobre tot amb el reclam del seu director, Tim Burton, però també amb actors com Michael Keaton, al que no li pegava massa el paper, Kim Basinger i Jack Nicholson, el millor Joker que es podia trobar. Triomfaria sobre tot per la seua estètica gòtica, que fins i tot després influiria als còmics (tot i que alguna cosa havia tingut a veure El retorno del Señor de la Noche, de Frank Miller), i recorde que va generar una autèntica "Batmania".

Però de nou es repetia el que havia passat amb Superman: Batman vuelve (1992) tenia la seua gràcia, encara amb Tim Burton i Michael Keaton, i amb Danny DeVito i Michelle Pfeiffer (eixa gata... grrr), però Batman forever (1995) i Batman y Robin (1997) són dos despropòsits que demostren com un director (Joel Schumacher en aquest cas) pot carregar-se una franquícia tot i tindre gran pressupost i actors coneguts. A més, la DC ho acabava d'apanyar amb Steel (1997), un altre spin-off de Superman, però en negre i amb eixe geni de la interpretació que és Shaquille O'Neal.
De nou es produïa un impasse, i a més la Marvel no ho tenia molt clar i havia donat llicències a produccions com El Vengador (1989), que tenia mal fins la traducció, perquè al Punisher se'l coneixia ací com el Castigador; El Capitán América (1991), que va eixir directament en vídeo; Los cuatro fantásticos (1992), que ni es va estrenar per a "no danyar la imatge dels personatges" (sense comentaris), però es pot trobar "piratilla"; i Nick Fury: Agent of SHIELD (1998), amb David Hasselhoff, què va eixir directament en televisió i que no ha arribat a Espanya.
Altres editorials aprofitaven la moda gòtica i obscura de Batman i feien cintes com El Cuervo (1994), amb les dos seqüeles El Cuervo: ciudad de ángeles (1996) i El Cuervo: Salvación (2000), i Spawn (1997), cap destacable tampoc.
El gènere es revitalitzaria un poc inesperadament amb Blade (1998), tot i que el seu èxit es deuria més a la temàtica vampírica, i va tindre continuació amb Blade II (2002) i la recent Blade:Trinity (2004). Al menys va servir per a que a Hollywood s'adonaren que als còmics hi havien mes coses apart de superherois, i van eixir productes decents com Ghost World (2000), Desde el infierno (2001) i Camino a la perdición (2002). També va aprofitar per a que la Marvel es replantejara la seua política de llicències i es decidira a apostar fort per la vessant cinematogràfica (supose que també influiria l'èxit de Matrix, no basada en cap còmic però del gènere de superherois), sent el producte que inaugurava la nova "era daurada" X-Men (2000), de Bryan Singer. A partir d'ara les produccions es caracteritzen per comptar amb grans pressuposts, que permeten contractar professionals de renom i utilitzar gran quantitat d'efectes especials, imprescindibles per a que siguen "creïbles". També es solen centrar més en la part "humana" i menys en la dels poders, sent la primera pel·lícula la de "presentació", i deixant, per norma, la possibilitat quasi segura de la seqüela.

De tota manera també hi han diferències en funció de la popularitat dels personatges, i si X-Men, amb la continuació X-Men 2 (2003) i Spiderman (2002) i Spiderman 2 (2004) em pareixen grans adaptacions, són un poc més fluixes Daredevil (2003), amb el cara-cartró Ben Affleck, que així i tot ha tingut el spin-off de Elektra (2005), molt guapa ella, però ja està tot; Hulk (2003), en la que un poc més i no ix el monstre verd; The Punisher (2004), millor al menys que la de 1989; i la recent Los Cuatro Fantásticos (2005), tant recent com que la vaig veure ahir, i la veritat és que no em va desagradar, però també s'ha de tindre en compte que aquesta va ser la col·lecció amb la que em vaig "enganxar" als còmics, i a més és l'única que tinc sencera, així que no sóc massa objectiu.

Per altra banda, DC reaccionava tard i malament, produïnt, incomprensiblement, Catwoman (2004), a la que serveix el mateix comentari de Elektra, i Constantine (2005), basat en el còmic Hellblazer.
La veritat és que Alan Moore, considerat el millor guionista de còmics, no ha tingut massa sort amb les seues adaptacions, en part supose perquè s'ha desentés completament: Desde el infierno no estava mal del tot, però s'allunyava prou del còmic; Constantine no és res de l'altre món, i La Liga de los Hombres Extraordinarios (2003) soles es pareix en els personatges utilitzats. Veurem que passa amb les programades adaptacions de V de Vendetta, un dels meus còmics preferits, i Watchmen, però por em fan.
Al menys DC ha tornat als inicis i ha decidit tirar mà de l'èxit assegurat: Batman Begins (2005) m'ha agradat prou, la veritat, i està fent-se Superman Returns, ara que de moment les fotos no convencen massa.

Al menys sèries de televisió recents com Lois y Clark i Smallville han estat prou bé, a veure quin nou tractament li donen.
En quant a editorials independents, està Hellboy (2004), què pareix ser una bona adaptació però no he llegit el còmic, i Sin City, a punt d'estrenar-se i que promet molt, al menys en quant a estètica i a l'haver comptat amb el seu creador, Frank Miller, com a co-director.

També s'ha de citar a Los increibles (2004), tot i no ser de cap còmic, però recull tota l'esència dels superherois.
En fi, el futur de les adaptacions està assegurat mentre continuen generant diners i a Hollywood tinguen poques idees, i de fet, apart de les esmentades, estan en producció X-Men 3, Spiderman 3, El Motorista Fantasma, Luke Cage, El Castigador 2, Hulk 2, Lobezno, Deathlok, Namor i Iron Man en quant a Marvel, i els de DC preparen també Wonder Woman, Green Lantern i Flecha Verde, però supose que alguna de totes acabarà en no res.
Ninguna passarà a la Història del Cine, però són entretingudes, i el meu costat friki es desperta cada vegada que vaig a veure-les, buscant eixa referència que soles capten els entesos, o pensant quin actor hauria sigut millor per a determinat paper, o buscant els "cameos" de guionistes i dibuixants que els demés no aprecien... està clar que tenen un públic assegurat.

dimarts, 12 de juliol de 2005

Hui és el dia

Sí, un 12 de juliol com hui, però fa 26 anyets i en dijous, naixia cap a les 9:30 del matí a l'Hospital Verge dels Lliris d'Alcoi un xiquet molt guapet que pesava ja 4'5 kilos (sempre he estat "polidet", ejem), i al que van posar el meu nom, mira tu per on.
Per descomptat eixa va ser la notícia més important del dia, però a veure què passava pel món:
Mmmm, ei!, sabíeu que Reinhold Messner va escalar sense bombona d'oxigen el K-2?
A veure què més... vaja!, a Saragossa es va incendiar l'hotel de cinc estrel·les Corona de Aragón i van morir 72 persones, quina tragèdia.
Una altra: la República de Kiribati (?), un conjunt d'illes del Pacífic, obté la independència dels EUA.
No està mal per a un sol dia, a veure com estava el món aquell any:
L'ONU el declara com "Any Internacional del Nen". Clar, anava a nàixer jo, què menys.
En política, a Espanya governa Adolfo Suárez i se celebren les primeres eleccions generals i municipals després d'haver aprovat la Constitució. També comencen a governar personatges com Margareth Thatcher (Regne Unit), Sadam Hussein (Irak) i Jomeini (Iran), i anaven a quedar-se prou temps. Per altra banda es derroca al sanguinari Pol Pot (Cambotja), a Somoza (Nicaragua) i a... atenció... Bokassa I, autoproclamat emperador de tota Àfrica Central! Amb eixe nom deuria saber l'home que no duraria massa. Cap a final d'any els soviètics envaeixen Afganistan, amb tot el que això suposaria després. Ei!, i dues famílies de l'Alemanya oriental fugien cap a l'occidental amb un globus de fabricació casera! Què coses!
En esports, "Seve" Ballesteros encara guanyava alguna cosa, Björn Borg i Martina Navratilova triomfaven al tennis, Sebastian Coe pulveritzava rècords d'atletisme, el Barça s'emportava la Recopa de futbol, la Copa del Rei de bàsquet i la Copa d'Europa d'hoquei sobre patins, el Alcoyano quedava quart en Tercera Divisió i la lliga es suspenia unes jornades per una vaga de futbolistes.
Al cine, Kramer contra Kramer era la guanyadora als Oscar, i s'estrenaven altres com Manhattan, Superman o Apocalypse Now. També moria aquest any John Wayne.
A la televisió començava una sèrie anomenada Verano Azul, vos sona?
En música, a Espanya tenien èxit els Pecos i Village People, qui ho diria! També les bandes sonores de Grease i La Guerra de los Mundos (la bona, no la d'ara). Betty Missiego quedava segona a Eurovisió amb Mi Canción. AC/DC triomfava al món amb Highway to Hell.
Més coses: 1 periòdic valia 20 pts., una barra de pa 23 pts., 1 kilo de pomes 67 pts... i 1 pis amb 4 dormitoris i 3 banys 9.000.000 de pessetes! Ah!, i el "cotxe de l'any" era el Talbot Horizon.
I l'Església? Bé, els bisbes recomanaven que els espanyols no votaren als partits que defenien el divorci i l'avortament. Buf!, així estic més tranquil, hi han coses què no canvien mai.

Me s'oblidava! Hauria de posar una imatge d'aquell Llauiset de 1979, però les fotos són o massa "repipis" o massa "eròtiques", així que he triat la del meu debut com a "chanet":

No està per a menjar-se'l? Jejeje...

dilluns, 11 de juliol de 2005

Meravellari (V)

LA GRAN BIBLIOTECA D'ALEXANDRIA

Avui tractem una meravella un poc especial, ja que per una banda el que interessa és el seu contingut, no l'edifici, i per altra és que hui en dia s'ha fet una altra que recull l'esperit de l'antiga, tot i que el seu valor és molt menor.
Alexandria d'Egipte va ser no soles la més important de les 17 fundacions que va fer Alexandre el Gran amb el seu nom (era modest, el xic), sinó que també arribà a ser la ciutat més gran del món en la seua època d'esplendor, i gresol de totes les cultures conegudes.
Fundada, com déiem, per Alexandre al 331 a.n.e., després d'haver vençut als perses i haver-se proclamat faraó, es situà sobre un poblet de pescadors al delta del Nil anomenat Rakotis, encarregant-se el traçat de la nova capital d'Egipte a Dinòcrates de Rodes, qui utilitzà el típic plànol hipodàmic i a més creà un dic artificial (l'heptastadium) que la unia amb l'illa de Pharos, donant lloc al mateix temps a dos magnífics ports:

Alexandria es convertí així en un enclavament estratègic, però la seua època daurada no arribaria fins l'establiment de la dinastia làgida o ptolemaica. Ptolomeu I Soter, un dels antics generals d'Alexandre i l'únic que va morir de vell, començà el seu regnat al 305 a.n.e., i tant ell com els seus successors es preocuparen especialment pel desenvolupament de les arts i les ciències i per l'amalgamatge de cultures, convertint-se Alexandria en el millor exponent de l'hel·lenisme fins l'arribada del poder romà al 30 a.n.e., essent l'últim governant ptolemaic la famosa Cleopatra VII. A més de per la seua biblioteca, de la que parlarem tot seguit, la ciutat també fou famosa pel seu Mousaion (la primera universitat de la Història, en el sentit de investigació, no de docència), la tomba d'Alexandre i el Far, al que tractarem en altre retall. Malauradament no es conserva res de tot això, i tampoc són gran cosa els testimonis que resten, fins el punt de que tot el que es diga de la Biblioteca són conjectures i suposicions, cap certesa.
Pareix ser que després de construir el palau que serviria per a tota la seua dinastia, Ptolomeu I va promoure la creació del Mousaion, un temple del saber dedicat a les arts i les ciències, les quals eren emparades per les nou Muses, d'ací el nom. Aquesta institució comptaria amb la seua biblioteca, la qual aniria creixent amb el temps i seria l'element què més fama aconseguiria. La institució tractava de recollir totes les obres escrites en grec i de traduir les de cultures mediterrànies, de l'Orient Mitjà i de l'Índia, al temps que un grup d'erudits es dedicava a explorar la Física, la Literatura, la Medicina, l'Astronomia, la Història, la Geografia, la Filosofia, les Matemàtiques, la Biologia i l'Enginyeria, tot amb l'objectiu de conéixer millor el món on vivien. Es pot dir que l'home havia aconseguit ja la seua maduresa intel·lectual.
Les autoritats es preocuparen molt per desenvolupar-la, i crearen un espai dividit en deu sales d'investigació (una per a cada matèria), que a més comptava amb jardins, observatoris, un zoo, fonts, columnates i una gran sala-menjador per a discutir de qualsevol tema. Ací hi ha una reproducció de com deuria ser el gran hall d'accés a l'edifici:

El fons de la biblioteca es composava de rotllos de papir, tots escrits a mà, i es diu que arribaren a ser uns 900.000 manuscrits en època de Marc Antoni i Cleopatra, quan el primer aportà el fons de la biblioteca de Pèrgam, l'altra que havia rivalitzat amb la d'Alexandria i que havia inventat el seu propi suport escriptori, el pergamí. Per a ser conscients del que suposava eixe nombre d'obres, cal tenir en compte que quan es va inventar la impremta al segle XV, en Europa soles existien uns 50.000 volums escrits. Eixa quantitat s'aconseguí comprant moltes biblioteques existents, però també amb una particular llei per la qual cada vaixell que arribava a la ciutat era enregistrat i els seus llibres confiscats i copiats (en teoria després els tornaven). Ací hi ha una altra reproducció de com deurien ser les sales farcides de papirs, disposats en armaria:

El creixement de la Biblioteca obligà a la creació d'un annex per Ptolomeu II i III a la segona meitat del segle III a.n.e., que es situà sobre l'antic Serapèum o temple de Serapi.
El càrrec de director de la Biblioteca era de gran prestigi i sempre s'elegia a destacats savis i erudits. El primer de tots fou Demetri de Falera, i hi han dades de set més fins el 131 a.n.e., però també treballaren allí personalitats com Euclides o Arquimedes.
La primera catàstrofe que va patir la Biblioteca va ser un incendi derivat d'un atac de Juli Cèsar al 48 a.n.e., però pareix ser que l'annex va quedar intacte i continuà funcionant amb normalitat, fins que al 391 el patriarca Teòfil la va destruir per ser un símbol del paganisme. Irònicament, aquest personatge va ser canonitzat i és conegut com "sant" Ciril, i se'l pot considerar com el culpable d'un retrocés cultural de la humanitat que duraria segles. De fet, les conseqüències encara les patim en l'actualitat, perquè tot i que qualsevol descobriment científic de l'època s'haja superat ja sens dubte, el que sí no es recuperarà mai serà tota la memòria històrica que allí es conservava, i que ha provocat grans llacunes historiogràfiques. Així i tot, és creïble que alguna obra es salvara, perquè anys després els àrabs traduirien moltes obres del grec. Serien encara manuscrits de la Biblioteca?
A les darreries del segle XX la UNESCO va promoure la creació d'una nova biblioteca, però orientada més cap a l'univers electrònic. La va realitzar l'equip d'arquitectes noruec Snohetta, i va ser inaugurada oficialment el 16 d'octubre de 2002. Ací hi han imatges de l'exterior i l'interior de l'edifici:


La nova Bibliotheca Alexandrina compta amb 8.000.000 de volums, tots accessibles per internet, i aspira a arribar als 20.000.000. En tan poc temps ja se la pot considerar una de les cinc més grans del món, junt amb la Library of Congress nord-americana, la British Library anglesa, la Bibliothèque Nationale francesa i la Biblioteca Vaticana.

dimarts, 5 de juliol de 2005

Meravellari (IV)

EL COLÓS DE RODES

Última meravella construïda de les set de l'Antiguitat (veure retall A les mil meravelles), és en canvi de la que menys testimonis gràfics hi han, junt amb els Jardins Penjants de Babilònia, i les imatges que hi han ací són reconstruccions completament fictícies, pareix ser que inspirades en el gravat d'alguna moneda antiga i en les descripcions escrites.

L'illa de Rodes és la més gran de l'arxipèlag del Dodecanés, a la mar Egea, i en temps antics era un punt estratègic per trobar-se al mig de les rutes entre la Grècia peninsular, Àsia Menor i Egipte. A la darreria del segle IV a.n.e., enmig del conflicte entre els generals d'Alexandre el Gran per repartir-se els seus territoris, Rodes es declarà partidària de Ptolomeu, qui a més es va fer amb el control d'Egipte. Açò no agradà massa a Antígon, qui dominava Grècia, i envià l'any 305 a.n.e. al seu fill Demetri Poliorcetes (expert en setges, com demostra el fet de que en terminologia militar es conega a la tècnica d'assetjar fortaleses com "poliorcètica") a conquerir l'illa. Després de diversos desbarats climàtics i amb la decidida resistència dels rodians, Demetri decidí finalment abandonar l'assetjament quan arribaren els vaixells de Ptolomeu per a socórrer l'illa. Els habitants de Rodes acordaren celebrar la victòria erigint una estàtua colossal al seu déu protector Helios, el déu Sol. Pareix ser que en l'illa eren aficionats a l'estatuària, perquè un escriptor de l'època deia que hi havien més de 3.000 escultures, 100 de grans dimensions. L'obra s'encarregà a Cares de Lindos, deixeble del famós Lisip, i la construcció començà el 291 a.n.e., finalitzant-se dotze anys després per Laches, ja que Cares s'havia suïcidat davant la pressió de la responsabilitat de tan gran monument. Segons relats de l'època, l'estructura es disposà damunt d'un pedestal de marbre blanc, sobre el que s'elevaren dues torres de rajola (fins a la cintura) i una armadura de bigues de ferro, tot recobert amb planxes de bronze, essent la major part dels materials obtinguts de les restes de la maquinària d'assetjament abandonada. L'estàtua arribà fins als 32 metres d'alçada (un poc menys que l'Estàtua de la Llibertat, la qual s'inspira clarament en el Colós), i en l'interior es disposà una escala per pujar fins al damunt i encendre totes les nits una foguera que guiara als vaixells, seguint l'exemple d'altra meravella, el Far d'Alexandria.

Després de soles 56 anys sent admirada, el 223 a.n.e. un terratrèmol la va fer caure, quedant soles els peus i part de les cames. Ptolomeu III s'oferí a reconstruir-la, però un oracle estimà que s'havia ofés a Helios i decidiren deixar les restes en terra. Així i tot encara eren visitades, i Plini el Vell va escriure que poques persones podien rodejar el dit polze de l'estàtua amb els seus braços. Finalment, l'any 654 els àrabs conqueriren l'illa i, segons el cronista Teòfanes, van vendre el que quedava del monument a un comerciant jueu d'Edessa, qui va repartir la càrrega entre 900 camells i se la va emportar, no quedant així cap rastre del colós.
Amb el temps, especialment al Renaixement, s'engrandiria la seua llegenda i es diria que tenia una cama a cada costat del port i que els vaixells passaven per baix d'elles, com apareix a les il·lustracions, però es poc provable.
Recentment va aparéixer un projecte que pretenia refer el Colós amb el metall de les monedes retirades per l'euro i, de pas, atraure un turisme de qualitat a l'illa; no sé com estarà la cosa però espere que no prospere, és preferible tindre una imatge mental de les meravelles que pot crear l'home a una imatge real de les "horterades" què també és capaç de fer.

dissabte, 2 de juliol de 2005

Fi de la història

Des d'ahir, 1 de juliol de 2005, done per finalitzada la meua aventura valenciana i universitària (bé, igual s'ha de recuperar algun examen encara, però ja no visc allí). Han sigut 8 anys per a dues carreres, Història i Història de l'Art, 4 en Alacant i 4 en València, i supose que seran els que sempre recordaré com els millors anys de la meua vida, perquè han estat farcits de noves experiències i he conegut un munt de gent fantàstica, fent algunes amistats que duraran per sempre.
Guarde grans records dels primers anys, per una banda perquè la Història és la meua vertadera passió i l'Art soles un entreteniment, però sobre tot per aquell grup conegut com la "secció Alcoi" (amb Míriam, Ana, Joan, Jaume i jo); soles per ells ja va valdre la pena l'experiència. En el costat negatiu, el fet de baixar i pujar tots els dies des d'Alcoi amb el bus, què no ens va permetre gaudir del tot de la vida universitària. Sort que teníem un campus amb molta gespa i clubs socials per a triar.
En València ha sigut altra cosa, ja que si bé a classe no he fet tant bona colla (sempre recordaré a gent com Juanjo, David, Sergio, Sandra, Sara... però no és el mateix, i en gran part perquè jo he anat molt a la meua per acabar un any abans que ells), l'experiència de viure allí ha estat molt enriquidora. Han sigut tres pisos diferents en 4 anys, tenint de companys, per ordre, a Manolo, Ferran, "Crema", Dovilé, Lalo, Fran, Leonardo, Joan, Míriam, Rita i Omar, a més "d'okupes" ocasionals. En total, 6 alcoians (si és que som uns sectaris), un d'Ibi, un de L'Alcora, una lituana, un brasiler i una italiana, i de tots soles no tinc bons records del d'Ibi, així que supose que he tingut sort. He aprés a viure soles i he descobert el meravellós món de les llibreries especialitzades en còmics (ejem), entre altres coses derivades dels avantatges (i desavantatges) de viure en una gran ciutat. No és que deixe d'apreciar el viure a Alcoi, que la terreta tira molt, però m'ha vingut bé el canvi d'aires, i a més la convivència ha sigut molt bona especialment aquest darrer any, el que fa que m'entristisca més que tot s'acabe.
Supose, si s'acompleixen les meues esperances de treball a l'ensenyament, que em tocarà tornar a "emigrar" durant uns anys, siga on siga, però no es pot negar que la vida d'estudiant és la millor, i això sí que no tornarà mai.
En fi, s'ha acabat una etapa de la meua vida i comença altra plena d'incertesa, vaig a posar-me nostàlgic amb la musiqueta de Aquellos maravillosos años...