dissabte, 2 de juliol de 2005

Fi de la història

Des d'ahir, 1 de juliol de 2005, done per finalitzada la meua aventura valenciana i universitària (bé, igual s'ha de recuperar algun examen encara, però ja no visc allí). Han sigut 8 anys per a dues carreres, Història i Història de l'Art, 4 en Alacant i 4 en València, i supose que seran els que sempre recordaré com els millors anys de la meua vida, perquè han estat farcits de noves experiències i he conegut un munt de gent fantàstica, fent algunes amistats que duraran per sempre.
Guarde grans records dels primers anys, per una banda perquè la Història és la meua vertadera passió i l'Art soles un entreteniment, però sobre tot per aquell grup conegut com la "secció Alcoi" (amb Míriam, Ana, Joan, Jaume i jo); soles per ells ja va valdre la pena l'experiència. En el costat negatiu, el fet de baixar i pujar tots els dies des d'Alcoi amb el bus, què no ens va permetre gaudir del tot de la vida universitària. Sort que teníem un campus amb molta gespa i clubs socials per a triar.
En València ha sigut altra cosa, ja que si bé a classe no he fet tant bona colla (sempre recordaré a gent com Juanjo, David, Sergio, Sandra, Sara... però no és el mateix, i en gran part perquè jo he anat molt a la meua per acabar un any abans que ells), l'experiència de viure allí ha estat molt enriquidora. Han sigut tres pisos diferents en 4 anys, tenint de companys, per ordre, a Manolo, Ferran, "Crema", Dovilé, Lalo, Fran, Leonardo, Joan, Míriam, Rita i Omar, a més "d'okupes" ocasionals. En total, 6 alcoians (si és que som uns sectaris), un d'Ibi, un de L'Alcora, una lituana, un brasiler i una italiana, i de tots soles no tinc bons records del d'Ibi, així que supose que he tingut sort. He aprés a viure soles i he descobert el meravellós món de les llibreries especialitzades en còmics (ejem), entre altres coses derivades dels avantatges (i desavantatges) de viure en una gran ciutat. No és que deixe d'apreciar el viure a Alcoi, que la terreta tira molt, però m'ha vingut bé el canvi d'aires, i a més la convivència ha sigut molt bona especialment aquest darrer any, el que fa que m'entristisca més que tot s'acabe.
Supose, si s'acompleixen les meues esperances de treball a l'ensenyament, que em tocarà tornar a "emigrar" durant uns anys, siga on siga, però no es pot negar que la vida d'estudiant és la millor, i això sí que no tornarà mai.
En fi, s'ha acabat una etapa de la meua vida i comença altra plena d'incertesa, vaig a posar-me nostàlgic amb la musiqueta de Aquellos maravillosos años...

2 comentaris:

Mirims ha dit...

Joooo que pena fa eh! Moltes gracietes per enrecordar-te de miiii, jo tampoc t'oblidare mai jejeje no te vas a librar de mi tan facilmente.


Besitos con sabor a lacasitos

Viper ha dit...

Sí que fa pena, la veritat és que estic un poc depre. En fi, ja se'm passarà. Lo de després és una amenaça? Jejeje