dimecres, 31 d’agost de 2005

Meravellari (IX)

EL TEMPLE D'ARTEMISA A ÉFES

Continuem amb un altra de les set meravelles de l'antiguitat, el temple grec més gran i espectacular de tots, tot i que ara la fama la té el Partenó d'Atenes, principalment perquè l'Artemisió, com també se'l coneix, no s'ha conservat.
Éfes era una important ciutat grega de l'Àsia Menor, en la costa de l'actual Turquia, que des d'antic tenia un culte a una divinitat femenina de la fertilitat, una deesa mare. Els hitites l'anomenaven Kubaba, i els frigis la van convertir en Cíbele. Els grecs, amb el seu habitual sincretisme, la van assimilar a Artemisa, de la qual es parlava de dos origens, un a l'illa de Delos i l'altre ací, a la pròpia Éfes. També era el lloc on es situaven les mítiques amazones. No acaba ací aquesta curiosa transposició de divinitats, però ho rependrem més avall.

El cas és que ja existia un temple anterior al que ens ocupa, que havia estat destruït pels cimeris al segle VII a.n.e. A mitjans del segle VI a.n.e. governava ací el rei de Lídia, Cres, conegut per haver inventat les monedes, qui va encarregar l'obra del nou temple a l'arquitecte Chersiphron i la va sufragar amb aportacions de tots els efesis. Aquest dissenyà un edifici colossal, tot de marbre, d'estil jònic i del tipus octàstil (amb 8 columnes davant) i dípter (amb doble columnada), que media, segons Plini el Vell, 110 metres de llarg i 54 d'ample, amb 127 columnes de 18 metres d'alçària. Els temples grecs no eren lloc de reunió de fidels, sinó que es consideraven la casa del déu, el sancta sanctorum, i sempre hi havia una estàtua del titular, que ací pareix ser era obra de Scopas.

Va ser un lloc de molta atracció "turística" i religiosa a l'època, sobrevivint amb l'ocupació persa, fins que al 356 a.n.e. un pastor anomenat Eróstrat el va cremar soles per voler fer-se famós. El fet de què recordem el seu nom demostra que ho va aconseguir. Curiosament, i és una d'eixes casualitats extranyes que té la Història, la nit que va ser destruït pareix ser que fou la mateixa del naixement d'Alexandre el Gran (al menys l'any coincideix, el dia pot ser una invenció dels efesis per a guanyar-se el seu favor) i, assabentat aquest, va manar reconstruïr-lo, però ja no va ser tan espectacular com abans. Éfes encara seria una important capital romana, però la tercera versió del temple va ser desfeta definitivament pels gots al 262.
L'únic que es conserva de l'Artemisió és aquesta basa de columna al British Museum. Per a fer-se una idea de les seues dimensions, és un poc més alta que jo mateix (la foto la vaig fer fa poc):

Tornant a Artemisa, deiem abans que era fruit d'una assimilació o sincretisme de deeses anteriors, el que explica en part el seu aspecte tan extrany. Els "bonys" són per a alguns pits de dona i per a altres testicles de bou (blergh), en qualsevol cas símbols de fertilitat:

Artemisa es va convertir amb els romans en Diana, i amb els cristians en... la Verge Maria. De fet, segons la tradició apòcrifa cristiana, ella i sant Joan havien estat a la ciutat després de la mort de Jesús, també sant Pau, i també hauria estat enterrada allí Maria Magdalena. Per últim, a Éfes es va celebrar el concili que va establir el dogma de què Maria era la Mare de Déu, en part per la presió d'una revolta dels efesis, que havien heretat eixe culte femení dels seus avantpassats.

divendres, 19 d’agost de 2005

Meravellari (VIII)

ESCULTURES DE MICHELANGELO

Hui tenim un altra meravella un poc atípica, però dubtava entre tractar individualment les obres mestres de Michelangelo o enjuntar-ho tot en una, i finalment he decidit separar les tres principals escultures per un costat, que comentaré hui, i la Capella Sixtina per altre, que ja faré en altra ocasió.
Per a què no quede dubte, he de dir que Michelangelo Buonarroti, naiscut a Caprese al 1475 i mort a Roma al 1564 (89 anys no està gens malament per a l'època) és per a mi, i per a molts (el seu deixeble Vasari l'anomenava "il divino"), el més gran artista de tots els temps. Hi hauran millors pintors, millors dibuixants, millors arquitectes, millors poetes, millors enginyers... però segur que no hi han millors escultors i, sobre tot, no hi ha ningú que domine totes les disciplines que he esmentat amb el nivell que ell tenia. Perquè ell sempre deia que es considerava escultor, però va ser capaç de dissenyar la cúpula de Sant Pere del Vaticà i de pintar la Capella Sixtina, sense cap dubte autèntics capolavori, com diuen els italians.
Però hui anem a centrar-se amb la seua faceta més important, precisament la d'escultor, on no hi ha ningú que el supere, i ho farem a partir de les seues tres obres més brillants: la Pietà del Vaticà, el David i el Moisés.
Format al taller de Ghirlandaio, a Florència, com a dibuixant i pintor, prompte entra en contacte amb el cercle humanista dels Médici, convertint-se Lorenzo "il magnifico" en el seu protector. Michelangelo absorbeix l'idealisme neoplatònic i comença a formar-se com a escultor, la seua vertadera vocació. Després de la mort del seu mecenes, al 1494, i després de passar per Venècia i Bolònia, decideix establir-se a Roma. Allí li encarreguen aquesta obra, en principi per a la tomba del cardenal Bilhères de Lagraulas, però després de veure-la el papa decidí deixar-la a Sant Pere. Tallada en un sol bloc de marbre de Carrara, va ser realitzada al 1499 (amb 24 anys). El conjunt representa a la Verge sostenint a Crist sobre els genolls, ja mort, en una composició geomètrica en forma de triangle, i on destaquen especialment el tractament de l'anatomia masculina i el del drapejat. L'idealisme neoplatònic fa que la Verge siga molt bella i molt més jove que el seu fill. A mi particularment em fascina que algú puga fer això amb un bloc de pedra.
Dues anècdotes té aquesta obra: és tracta de l'única signada per ell mateix, ja que en la banda que creua el pit de la Verge es llig: "Michaelangelus Bonarotus Florent. Faciebat". Es diu que ho va fer perquè un dia va escoltar que alguns visitants atribuïen l'obra a altre autor, i aquella mateixa nit anà i la signà. Era conegut pel seu temperament.
L'altra és que al 1972 va ser objecte d'un atac per un fanàtic amb un martell, que li va destrossar la cara i la mà a la Verge. Ple de turistes, ràpidament s'emportaren tots els fragments que havien caigut. Però el Vaticà va fer una crida mundial per a que els retornaren, per a restaurar-la, i pareix ser que van recuperar fins el trosset més petit. Hui en dia no es pot gaudir molt d'ella perquè està darrere d'un cristall.
Ja consagrat per les seues obres a Roma, torna a Florència, on la república li encarrega una estàtua colossal de David per a colocar-la al Duomo, la catedral. El bloc de marbre de Carrara que havia d'utilitzar ja era famós, perquè dos escultors havien intentat treballar-lo sense èxit, degut a les seues dimensions. Michelangelo faria l'obra des del 1501 al 1504, sense acceptar ajuda de cap altre, i era l'escultura més gran que s'havia fet des de l'antiguitat (4,09 metres) i per la que seria conegut sempre. Presenta a David amb un nu clàssic i un perfecte tractament anatòmic, amb la novetat de què encara no ha vençut a Goliath, està preparat per a la lluita. Simbolitzava així la virtut de la república florentina davant d'altres estats. La lleugera desproporció que es veu a les mans li dona en canvi més expressivitat, tot el cos té un moviment contingut que serà habitual en l'artista, i va fer l'obra per a que fora contemplada per tots els costats. Michelangelo deia que ell no creava una forma, sinó que la forma estava dins de la pedra i ell soles feia que traure-la a l'exterior, el que es correspon amb la "idea" platònica.
Els florentins s'adonaren de què tal obra mestra mereixia un lloc millor, i una comisió en la que, entre altres, estava Leonardo da Vinci, va decidir situar-la a la Piazza della Signoria, davant de la seu del govern. Allí va estar fins que al 1873 es va crear un museu específic, la Galleria dell'Accademia, i es va trasladar per a protegir-la de l'oratge, deixant una còpia al lloc que ocupava. Hui en dia encara segueixen així, més un altra còpia en bronze que es va situar a la Piazzale Michelangelo, i recentment, amb motiu del 500 aniversari, l'original va ser completament restaurada i netejada.
Després del David, Michelangelo és cridat a Roma pel nou papa Juli II, qui li encarrega l'obra que més li entusiasmaria però que al mateix temps més el decebria. El papa volia un sepulcre que anava a situar-se justament baix de la cúpula del Vaticà (com veiem, era prou modest), i que contaria amb més de 40 escultures, la majoria esclaus que el sostindrien. Després de moltes baralles i dificultats que no li deixaven treballar en la seua gran obra (entre altres, el papa decidí que era més important la Capella Sixtina), Michelangelo finalitzà la tomba al 1547, amb un resultat molt més reduït que el projecte inicial (es quedà en set figures sobre un fons arquitectònic, i els esclaus que ja havia fet estan repartits per altres museus), i es situà a l'esglesieta romana de San Pietro in Vincoli. La figura central del sepulcre, i la més destacada, és el Moisés, realitzat al 1513. De nou veiem la mestria a l'hora d'esculpir en marbre la muscultura, la túnica, la barba... tot amb eixe moviment contingut, eixa terribilità, com l'anomenà Vasari. Es diu que quan el va finalitzar, es quedà contemplant-lo i li pegà un fort colp al genoll dient-li que parlara. La veritat és que poc li falta.
Mai s'haveu preguntat per què a Moisés, com en aquest cas, se'l sol representar amb dos banyes? Pareix ser que quan sant Jeroni va traduïr l'Antic Testament de l'hebreu al llatí, va interpretar la paraula karan (raigs de llum) com a keren (banyes), i així va quedar escrit que quan Moisés va baixar del Sinaí li eixien del cap unes banyes (a mi em pareix molt divertit).

Com que no crec que torne a tractar l'escultura al Meravellari (bé, llevat del Zeus d'Olímpia, que era una de les set de l'antiguitat), deixe constància dels, per a mí, més grans escultors: entre els clàssics, Políclet, Miró, Fídies, Lisip i Scopas, i altres dels què no es sap el nom però han deixat obres impresionants; i dels moderns, apart de Michelangelo, Donatello, Bernini, Cellini, Giambologna i Rodin.

dimarts, 9 d’agost de 2005

Surrealisme pur

Alguna vegada haveu patit acaçament telefònic? Sabeu el que és un diàleg per a besucs? A mi me s'han enjuntat les dues coses en una sola situació:

Diumenge, 7 d'agost, 12:30 del migdia, em truca un número desconegut al mòbil.

-Sí, diga'm.

-¿Noelia? (Veu d'una dona major amb accent murcià)

-No, señora, se ha equivocado.

-¿No eres Noelia?

-No, no es este número (pensant en quina veu tindrà Noèlia)

-¿Eres Fernando?

-No, no soy ni Noelia ni Fernando, se ha equivocado de número.

-... (Silenci)

-¿Oiga? ¿Me escucha?

-¿Pero no está mi nieta?

-No, señora, le digo que aquí no es, pruebe a llamar otra vez porque se habrá equivocado de número.

-(Sense més paraula, em penja)

Açò no tendria més història, soles una dona que té problemes amb les noves tecnologies, però als cinc minuts em torna a trucar el mateix número:

-Diiiiga'm. (Ja un poc resignat perquè sabia el que anava a dir)

-¿Noelia?

-No, señora, soy el de antes, se ha vuelto a equivocar de número.

-... (Silenci)

-¿Señora, está ahí?

-¡Amancio, que es el mismo de antes! (Acò ho diu encara parlant-li al teléfon, és a dir, a mi, així que per un moment em quede sense saber què esta passant, quan de repent sona una veu d'home)

-¡Oiga usted, si no deja en paz a mi mujer voy ahora mismo y le corto los huevos! (I em penja)

En eixe moment em quede completament bocabadat, fins que més o menys assimile el que ha passat i em descollone com mai, pensant que ja tenia material per a un nou retall. Però el cas és que ahir no vaig poder escriure, ara que hui m'he vist obligat després del que ha passat fa uns moments:

Em truca al mòbil un número desconegut, bé, en realitat ja era conegut, però no l'he associat.

-Sí, diga'm.

-¿Noelia? (Per un moment estic tentat de enviar-la a pastar fang, però decidisc continuar perquè la situació podria allargar-se indefinidament)

-No, señora, no soy ni Noelia ni Fernando, o le han dado mal el número o se ha equivocado al marcarlo. ¿A dónde llama usted?

-Busco a mi nieta.

-Ya, pero le digo que a qué número llama usted.

-... (Silenci)

-¿Señora?

-¿Por què quiere saber el número? (Es veu que Amancio no estava en casa)

-Pues para ver si se ha equivocado al marcar o si tiene el número mal. Mire, le voy a decir el mío y a ver si coincide: X, X, X (qüestió de privacitat) dieciocho, cuarenta y cuatro, once.

-No, no, así no, dígamelo en números sueltos.

-Bueno, a ver, X, X, X, uno, ocho, cuatro, cuatro, uno, uno. (Tinc més paciència que un sant)

-... (Silenci)

-¿Es ese número?

-Mire, le digo yo el mío, que no me aclaro. Es que a esta edad... (No ho hauria dit mai)

-Venga, a ver.

-X, X, X, uno, ocho, cuatro, nueve, uno, uno.

-Vale, pues lo que pasa es que se ha equivocado al marcar, ha puesto un cuatro en vez de un nueve.

-... (Silenci)

-¿Me entiende?

-¿Entonces que hago? ¿Pongo un cuatro en vez del nueve?

-No, no, ése es mi número, usted tiene que marcar bien y despacio el número que tiene ahí apuntado.

-¡Ah! Bueno, pues nada, perdone.

-No pasa nada señora, adiós. (He estat tentat de dir-li: ¿Quiere que se ponga Noelia?, però no tinc tanta mala baba)

Encara que no ho parega, puc assegurar que esta conversa és autèntica. Al menys no crec que em torne a trucar.

-Sí, diga'm.

-¿Noelia?

-Aaaarrrgh!

diumenge, 7 d’agost de 2005

Recorden la seua humanitat, obliden la resta

Amb eixa frase el manifest Russell-Einstein pretenia cridar l'atenció i avisar del perill de la proliferació d'armes nuclears. És evident que ningú els va escoltar.
Ahir, 6 d'agost de 2005, s'acomplien 50 anys des del llançament de la primera bomba atòmica de la història, obra dels EUA, sobre la ciutat japonesa d'Hiroshima. Per una banda suposava la fi de la Segona Guerra Mundial (tot i que encara faria falta un altra sobre Nagasaki tres dies després), i per altra el començ de la Guerra Freda i d'una nova estratègia geopolítica que encara continua en l'actualitat.

Les armes nuclears formen part d'un grup que s'ha anomenat "armes de destrucció massiva", junt amb les químiques i les biològiques. La primera vegada que s'utilitzaren fou a la Primera Guerra Mundial, el famós "gas mostassa" (arma química), però la seua ineficàcia pràctica i el seu difìcil control provocaren que es signaren tractats contra el seu ús. De fet, tot i que alguns exèrcits de la següent gran guerra anaven equipats amb màscares de gas, mai van ser necessàries (soles hi ha constància de la utilització d'armes químiques des d'aleshores en la guerra Iran-Iraq). Però això també va provocar l'inici d'una carrera per l'armament atòmic, pareix ser que per part de l'Alemanya nazi, carrera que com tots sabem finalment guanyaren els americans, amb el "Projecte Manhattan" de Robert Oppenheimer. Paradoxalment, el seu objectiu no foren els alemanys, sinó els japonesos.
Prompte decidiren compartir la seua tecnologia amb els aliats anglesos, i els soviètics, es suposa que en gran part gràcies a les investigacions nazis, també desenvoluparen la seua pròpia Bomba-A, després Bomba-H. El fet de voler tindre una posició de poder dins del nou ordre mundial va fer que també França, primer, i Xina, poc després, aconseguiren les seues pròpies armes. "Curiosament", aquests cinc estats passaren a ser els membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU.
En 1970, 187 països signaren el Tractat de No Proliferació Nuclear, pel qual les cinc potències es comprometien a no transferir ni ajudar a obtindre armament nuclear; a més, aportarien coneixements sobre l'energia nuclear als estats que no anaren a utilitzar-la militarment.
El seu efecte va ser relatiu: els països sudamericans renunciaren als seus programes, igual que altres com Sudàfrica (després de la fi de l'apartheid) i Libia recentment, i també entregaren els seus aparells antigues repúbliques soviètiques com Ucraïna, però mai signaren el tractat altres com Israel, Pakistan o l'Índia. Els dos últims van fer oficial que tenien armes d'aquest tipus en 1998, mentre que Israel es sap que les tenen des de 1968 però mai ho han admés. El darrer en unir-se al "club" ha sigut Corea del Nord, que abandonà el tractat al 2003 i ara afirmen que ja tenen armes, però també pot ser un bluff. Els EUA també acusen a l'Iran de estar desenvolupant-les.
El panorama hui en dia és aquest: la major potència nuclear és Rússia, amb 8.500 caps nuclears actius i 11.000 en reserva, seguida dels EUA amb 7.000 i 3.000 respectivament; molt enrere estan Xina amb 420, França amb 350 i Regne Unit amb 200, en xifres oficials, mentre que a Israel se li suposen entre 75 i 200, a l'Índia entre 45 i 95, i al Pakistan entre 30 i 50.
En realitat, i éssent honests, les armes nuclears han sigut més un instrument de pau que de guerra. El fet de què els dos blocs de la Guerra Freda les tingueren va evitar que esclatara una nova guerra mundial, tot i els moments delicats que hi van haver, perquè tots dos sabien que hauria suposat la destrucció total del planeta (les armes d'ara són un milió de vegades més potents que la d'Hiroshima, però més que la potència destructiva el pitjor serien els efectes de la radiació). Malauradament, el nou imperialisme nord-americà i els seus intents de tindre l'hegemonia a tots els nivells, han provocat que la possessió d'artefactes nuclears siga l'única protecció davant d'ells. Els fets estan ahí: des de la desaparició de la URSS els EUA han intervingut en Panamà, Haití, Iraq, Bòsnia, Iugoslàvia i novament Iraq, i ningú tenia armament nuclear (Iraq tampoc, com s'ha vist). Al mateix temps, el seu principal argument per a l'intervencionisme és la "protecció" contra els que tenen programes nuclears, però està clar que no tenen autoritat moral perquè ells no renuncien als seus programes i a més són els únics que els han utilitzat militarment (front al manit argument de que les bombes evitaren més morts a la guerra, jo preguntaria: perquè triaren ciutats tan poblades del Japó, quan podien haver fet esclatar la bomba en un lloc més aïllat i demostrar igual la seua potència?).
Per si fora poc, com havem vist Israel també té aquest tipus d'armes, i els EUA han vetat sempre qualsevol intent d'inspecció externa o de sanció. Per què eixe tractament preferent?
El fet de què el ser un estat democràtic legitime o no el tindre armament tampoc serveix: Xina o Rússia estan molt lluny de ser democràcies plenes, però són tolerades.
En definitiva, molts estats pensen, amb raó, que és precís tindre armes nuclears per a poder assegurar-se la supervivència front als EUA, d'ahí les actituts de Corea i de l'Iran, i això provoca un "efecte dominó": si les té Corea del Nord, la del Sud i el Japó no tardaran molt tampoc; com les tenen Israel i els EUA, els països àrabs aspiren també a d'elles... és trist, però havem de pensar que cap govern, per molt tirànic que siga, s'atreviria a utilitzar-les contra ningú, perquè també s'assegurarien la seua destrucció. L'únic perill és que qualsevol penjat, actuant individualment, tinga accés al "botó", o que arriben a mans de terroristes, però els EUA no poden pretendre parar una estratègia que ells han iniciat i han portat a les últimes conseqüències.

dilluns, 1 d’agost de 2005

Meravellari (VII)

LA GRAN MURALLA XINESA

A aquesta, junt amb les piràmids d'Egipte, sí la podem considerar sense cap dubte com "meravella de meravelles". És una d'eixes coses que sempre has sabut que existien però mai t'has plantejat realment el que impliquen: és la major construcció feta per l'home, travessant muntanyes, rius i deserts al llarg d'uns 6.400 quilòmetres en el moment de màxima extensió, des de la mar Groga fins al desert de Gobi. Per a fer-se una idea, tingam en compte que, per exemple, des d'Alcoi fins a Moscou hi han poc més de 4.000 quilòmetres. Quasi res.

Va ser començada a alçar-se al segle III a.n.e., pel primer emperador de la dinastia Qin, de nom Qin Shi Huang (el mateix de la famosa tomba dels guerrers), i va tindre un procés constructiu de més de 1.500 anys, amb tres fases destacades apart de la primera: al segle I amb la dinastia Han, al segle XII amb el periode de les dèu dinasties i els cinc regnes, i al segle XIV amb la dinastia Ming, els que més la van desenvolupar. La seua finalitat era defendre's dels atacs dels nòmades de Mongòlia i Manxúria, però això és relatiu, perquè una fortificació no té cap eficàcia si no hi han hòmens que la defenguen i, tot i que sempre han hagut molts xinesos, no tindrien prou soldats per a tota la seua extensió (va arribar a tindre 25.000 torres i 15.000 llocs de vigilància, quants hòmens farien falta per a 40.000 destacaments?). Com a mínim, potser evitava que penetraren amb la seua temible cavalleria, però crec que la muralla s'ha de considerar més com un símbol, una frontera entre el món civilitzat i el bàrbar (més o menys com el mur d'Adrià que els romans feren en Anglaterra o el limes germanicus a Europa, a molt menor escala, això sí). És interessant un aspecte: el fet de que els huns no pogueren travessar-la amb els seus cavalls, provocà que es desplaçaren cap a l'oest i presionaren als germànics en Europa, els quals van tindre que emigrar i ocupar tota Europa occidental, finalitzant el periode de la romanització (hi havien més factors, és clar, però no deixa de ser sorprenent).

El mur presenta diferències en els materials i en les dimensions en funció de l'epoca de construcció, però generalment arriba als 7-10 metres d'alçada, amb una amplària de 7 metres en la base i 6 en la cresta. Els materials utilitzats depenien dels que existien a cada zona: granit, rajola, pedra calissa, tronc, tova... mentre que l'interior es farcia normalment amb terra i no pocs cadàvers dels treballadors de l'obra. La part superior està completament pavimentada, així que també va ser una gran via de comunicació per a desplaçar tropes i caravanes comercials.
Comptava amb numeroses portes, però destaquen especialment els tres passos fortificats: Sha-nhai, Ju-yo-ng i Niangzi. Tenien a més un sistema de senyals de fum i de fogueres entre les torres per avisar de possibles invasions abans que qualsevol correu.

La seua ineficàcia contra grans exèrcits va ser evident quan Genghis Khan la travessà sense esforç amb 300.000 hòmens al 1208, i va perdre completament la seua funció quan els propis habitants de Manxuria, contra els que s'havia construït, començaren a governar Xina com la dinastia Qing, des del 1644 fins la fi de l'imperi, al 1912.

En l'actualitat "soles" queden en peu uns 2.400 quilòmetres. Al desgast propi del turisme s'ha d'afegir la seua utilització com a cantera pels camperols durant molts anys, ja que per l'aïllament xinés la declaració de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO no arribà fins a 1987. Tampoc ha de ser molt barat mantindre-la en condicions, així que les actuacions del govern se centren en les zones més visitades, sobre tot a Badaling, prop de la capital Beijing.
Una última qüestió: sempre s'ha dit que la muralla és l'única construcció humana què es veu des de l'espai, i pareix ser que no és cert. Es pot veure amb instruments òptics, però també qualsevol obra gran, perquè serà molt llarga, però no més ampla que una autopista, per exemple. Tot i això no deixa de ser una construcció impresionant, testimoni de que hi han poques coses que l'home no puga fer quan s'ho proposa.