divendres, 19 d’agost de 2005

Meravellari (VIII)

ESCULTURES DE MICHELANGELO

Hui tenim un altra meravella un poc atípica, però dubtava entre tractar individualment les obres mestres de Michelangelo o enjuntar-ho tot en una, i finalment he decidit separar les tres principals escultures per un costat, que comentaré hui, i la Capella Sixtina per altre, que ja faré en altra ocasió.
Per a què no quede dubte, he de dir que Michelangelo Buonarroti, naiscut a Caprese al 1475 i mort a Roma al 1564 (89 anys no està gens malament per a l'època) és per a mi, i per a molts (el seu deixeble Vasari l'anomenava "il divino"), el més gran artista de tots els temps. Hi hauran millors pintors, millors dibuixants, millors arquitectes, millors poetes, millors enginyers... però segur que no hi han millors escultors i, sobre tot, no hi ha ningú que domine totes les disciplines que he esmentat amb el nivell que ell tenia. Perquè ell sempre deia que es considerava escultor, però va ser capaç de dissenyar la cúpula de Sant Pere del Vaticà i de pintar la Capella Sixtina, sense cap dubte autèntics capolavori, com diuen els italians.
Però hui anem a centrar-se amb la seua faceta més important, precisament la d'escultor, on no hi ha ningú que el supere, i ho farem a partir de les seues tres obres més brillants: la Pietà del Vaticà, el David i el Moisés.
Format al taller de Ghirlandaio, a Florència, com a dibuixant i pintor, prompte entra en contacte amb el cercle humanista dels Médici, convertint-se Lorenzo "il magnifico" en el seu protector. Michelangelo absorbeix l'idealisme neoplatònic i comença a formar-se com a escultor, la seua vertadera vocació. Després de la mort del seu mecenes, al 1494, i després de passar per Venècia i Bolònia, decideix establir-se a Roma. Allí li encarreguen aquesta obra, en principi per a la tomba del cardenal Bilhères de Lagraulas, però després de veure-la el papa decidí deixar-la a Sant Pere. Tallada en un sol bloc de marbre de Carrara, va ser realitzada al 1499 (amb 24 anys). El conjunt representa a la Verge sostenint a Crist sobre els genolls, ja mort, en una composició geomètrica en forma de triangle, i on destaquen especialment el tractament de l'anatomia masculina i el del drapejat. L'idealisme neoplatònic fa que la Verge siga molt bella i molt més jove que el seu fill. A mi particularment em fascina que algú puga fer això amb un bloc de pedra.
Dues anècdotes té aquesta obra: és tracta de l'única signada per ell mateix, ja que en la banda que creua el pit de la Verge es llig: "Michaelangelus Bonarotus Florent. Faciebat". Es diu que ho va fer perquè un dia va escoltar que alguns visitants atribuïen l'obra a altre autor, i aquella mateixa nit anà i la signà. Era conegut pel seu temperament.
L'altra és que al 1972 va ser objecte d'un atac per un fanàtic amb un martell, que li va destrossar la cara i la mà a la Verge. Ple de turistes, ràpidament s'emportaren tots els fragments que havien caigut. Però el Vaticà va fer una crida mundial per a que els retornaren, per a restaurar-la, i pareix ser que van recuperar fins el trosset més petit. Hui en dia no es pot gaudir molt d'ella perquè està darrere d'un cristall.
Ja consagrat per les seues obres a Roma, torna a Florència, on la república li encarrega una estàtua colossal de David per a colocar-la al Duomo, la catedral. El bloc de marbre de Carrara que havia d'utilitzar ja era famós, perquè dos escultors havien intentat treballar-lo sense èxit, degut a les seues dimensions. Michelangelo faria l'obra des del 1501 al 1504, sense acceptar ajuda de cap altre, i era l'escultura més gran que s'havia fet des de l'antiguitat (4,09 metres) i per la que seria conegut sempre. Presenta a David amb un nu clàssic i un perfecte tractament anatòmic, amb la novetat de què encara no ha vençut a Goliath, està preparat per a la lluita. Simbolitzava així la virtut de la república florentina davant d'altres estats. La lleugera desproporció que es veu a les mans li dona en canvi més expressivitat, tot el cos té un moviment contingut que serà habitual en l'artista, i va fer l'obra per a que fora contemplada per tots els costats. Michelangelo deia que ell no creava una forma, sinó que la forma estava dins de la pedra i ell soles feia que traure-la a l'exterior, el que es correspon amb la "idea" platònica.
Els florentins s'adonaren de què tal obra mestra mereixia un lloc millor, i una comisió en la que, entre altres, estava Leonardo da Vinci, va decidir situar-la a la Piazza della Signoria, davant de la seu del govern. Allí va estar fins que al 1873 es va crear un museu específic, la Galleria dell'Accademia, i es va trasladar per a protegir-la de l'oratge, deixant una còpia al lloc que ocupava. Hui en dia encara segueixen així, més un altra còpia en bronze que es va situar a la Piazzale Michelangelo, i recentment, amb motiu del 500 aniversari, l'original va ser completament restaurada i netejada.
Després del David, Michelangelo és cridat a Roma pel nou papa Juli II, qui li encarrega l'obra que més li entusiasmaria però que al mateix temps més el decebria. El papa volia un sepulcre que anava a situar-se justament baix de la cúpula del Vaticà (com veiem, era prou modest), i que contaria amb més de 40 escultures, la majoria esclaus que el sostindrien. Després de moltes baralles i dificultats que no li deixaven treballar en la seua gran obra (entre altres, el papa decidí que era més important la Capella Sixtina), Michelangelo finalitzà la tomba al 1547, amb un resultat molt més reduït que el projecte inicial (es quedà en set figures sobre un fons arquitectònic, i els esclaus que ja havia fet estan repartits per altres museus), i es situà a l'esglesieta romana de San Pietro in Vincoli. La figura central del sepulcre, i la més destacada, és el Moisés, realitzat al 1513. De nou veiem la mestria a l'hora d'esculpir en marbre la muscultura, la túnica, la barba... tot amb eixe moviment contingut, eixa terribilità, com l'anomenà Vasari. Es diu que quan el va finalitzar, es quedà contemplant-lo i li pegà un fort colp al genoll dient-li que parlara. La veritat és que poc li falta.
Mai s'haveu preguntat per què a Moisés, com en aquest cas, se'l sol representar amb dos banyes? Pareix ser que quan sant Jeroni va traduïr l'Antic Testament de l'hebreu al llatí, va interpretar la paraula karan (raigs de llum) com a keren (banyes), i així va quedar escrit que quan Moisés va baixar del Sinaí li eixien del cap unes banyes (a mi em pareix molt divertit).

Com que no crec que torne a tractar l'escultura al Meravellari (bé, llevat del Zeus d'Olímpia, que era una de les set de l'antiguitat), deixe constància dels, per a mí, més grans escultors: entre els clàssics, Políclet, Miró, Fídies, Lisip i Scopas, i altres dels què no es sap el nom però han deixat obres impresionants; i dels moderns, apart de Michelangelo, Donatello, Bernini, Cellini, Giambologna i Rodin.