diumenge, 7 d’agost de 2005

Recorden la seua humanitat, obliden la resta

Amb eixa frase el manifest Russell-Einstein pretenia cridar l'atenció i avisar del perill de la proliferació d'armes nuclears. És evident que ningú els va escoltar.
Ahir, 6 d'agost de 2005, s'acomplien 50 anys des del llançament de la primera bomba atòmica de la història, obra dels EUA, sobre la ciutat japonesa d'Hiroshima. Per una banda suposava la fi de la Segona Guerra Mundial (tot i que encara faria falta un altra sobre Nagasaki tres dies després), i per altra el començ de la Guerra Freda i d'una nova estratègia geopolítica que encara continua en l'actualitat.

Les armes nuclears formen part d'un grup que s'ha anomenat "armes de destrucció massiva", junt amb les químiques i les biològiques. La primera vegada que s'utilitzaren fou a la Primera Guerra Mundial, el famós "gas mostassa" (arma química), però la seua ineficàcia pràctica i el seu difìcil control provocaren que es signaren tractats contra el seu ús. De fet, tot i que alguns exèrcits de la següent gran guerra anaven equipats amb màscares de gas, mai van ser necessàries (soles hi ha constància de la utilització d'armes químiques des d'aleshores en la guerra Iran-Iraq). Però això també va provocar l'inici d'una carrera per l'armament atòmic, pareix ser que per part de l'Alemanya nazi, carrera que com tots sabem finalment guanyaren els americans, amb el "Projecte Manhattan" de Robert Oppenheimer. Paradoxalment, el seu objectiu no foren els alemanys, sinó els japonesos.
Prompte decidiren compartir la seua tecnologia amb els aliats anglesos, i els soviètics, es suposa que en gran part gràcies a les investigacions nazis, també desenvoluparen la seua pròpia Bomba-A, després Bomba-H. El fet de voler tindre una posició de poder dins del nou ordre mundial va fer que també França, primer, i Xina, poc després, aconseguiren les seues pròpies armes. "Curiosament", aquests cinc estats passaren a ser els membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU.
En 1970, 187 països signaren el Tractat de No Proliferació Nuclear, pel qual les cinc potències es comprometien a no transferir ni ajudar a obtindre armament nuclear; a més, aportarien coneixements sobre l'energia nuclear als estats que no anaren a utilitzar-la militarment.
El seu efecte va ser relatiu: els països sudamericans renunciaren als seus programes, igual que altres com Sudàfrica (després de la fi de l'apartheid) i Libia recentment, i també entregaren els seus aparells antigues repúbliques soviètiques com Ucraïna, però mai signaren el tractat altres com Israel, Pakistan o l'Índia. Els dos últims van fer oficial que tenien armes d'aquest tipus en 1998, mentre que Israel es sap que les tenen des de 1968 però mai ho han admés. El darrer en unir-se al "club" ha sigut Corea del Nord, que abandonà el tractat al 2003 i ara afirmen que ja tenen armes, però també pot ser un bluff. Els EUA també acusen a l'Iran de estar desenvolupant-les.
El panorama hui en dia és aquest: la major potència nuclear és Rússia, amb 8.500 caps nuclears actius i 11.000 en reserva, seguida dels EUA amb 7.000 i 3.000 respectivament; molt enrere estan Xina amb 420, França amb 350 i Regne Unit amb 200, en xifres oficials, mentre que a Israel se li suposen entre 75 i 200, a l'Índia entre 45 i 95, i al Pakistan entre 30 i 50.
En realitat, i éssent honests, les armes nuclears han sigut més un instrument de pau que de guerra. El fet de què els dos blocs de la Guerra Freda les tingueren va evitar que esclatara una nova guerra mundial, tot i els moments delicats que hi van haver, perquè tots dos sabien que hauria suposat la destrucció total del planeta (les armes d'ara són un milió de vegades més potents que la d'Hiroshima, però més que la potència destructiva el pitjor serien els efectes de la radiació). Malauradament, el nou imperialisme nord-americà i els seus intents de tindre l'hegemonia a tots els nivells, han provocat que la possessió d'artefactes nuclears siga l'única protecció davant d'ells. Els fets estan ahí: des de la desaparició de la URSS els EUA han intervingut en Panamà, Haití, Iraq, Bòsnia, Iugoslàvia i novament Iraq, i ningú tenia armament nuclear (Iraq tampoc, com s'ha vist). Al mateix temps, el seu principal argument per a l'intervencionisme és la "protecció" contra els que tenen programes nuclears, però està clar que no tenen autoritat moral perquè ells no renuncien als seus programes i a més són els únics que els han utilitzat militarment (front al manit argument de que les bombes evitaren més morts a la guerra, jo preguntaria: perquè triaren ciutats tan poblades del Japó, quan podien haver fet esclatar la bomba en un lloc més aïllat i demostrar igual la seua potència?).
Per si fora poc, com havem vist Israel també té aquest tipus d'armes, i els EUA han vetat sempre qualsevol intent d'inspecció externa o de sanció. Per què eixe tractament preferent?
El fet de què el ser un estat democràtic legitime o no el tindre armament tampoc serveix: Xina o Rússia estan molt lluny de ser democràcies plenes, però són tolerades.
En definitiva, molts estats pensen, amb raó, que és precís tindre armes nuclears per a poder assegurar-se la supervivència front als EUA, d'ahí les actituts de Corea i de l'Iran, i això provoca un "efecte dominó": si les té Corea del Nord, la del Sud i el Japó no tardaran molt tampoc; com les tenen Israel i els EUA, els països àrabs aspiren també a d'elles... és trist, però havem de pensar que cap govern, per molt tirànic que siga, s'atreviria a utilitzar-les contra ningú, perquè també s'assegurarien la seua destrucció. L'únic perill és que qualsevol penjat, actuant individualment, tinga accés al "botó", o que arriben a mans de terroristes, però els EUA no poden pretendre parar una estratègia que ells han iniciat i han portat a les últimes conseqüències.