dimarts, 13 de setembre de 2005

Meravellari (X)

LA CAPELLA SIXTINA

De nou tenim al gran Michelangelo amb nosaltres, en esta ocasió amb, segurament, la seua obra més famosa i un dels referents de tot l'art universal, tot i que, com deiem en altra ocasió, ell sempre es va considerar escultor. De fet, sorpren especialment que rebera aquest encàrrec per part del papa Juli II quan soles se li coneix una pintura anterior, el Tondo Doni, i els dibuixos preparatoris per a La Batalla de Cascina. De tota manera, no crec que ningú dubte de què va saber estar a l'altura de les circumstàncies.

El que hui anomenem "Capella Sixtina", dita així pel seu constructor Sixte IV, és en realitat un conjunt de diverses obres pictòriques, algunes anteriors a l'obra de Michelangelo. De fet ell mateixa va realitzar dues intervencions prou allunyades en el temps: la primera, com deiem per encàrrec de Juli II, va ser per a pintar la volta, de 1508 a 1512; la segona, per desig de Pau III, fou per al panell del Judici Final, a la paret de l'altar, de 1536 a 1541. Les altres obres, a les parets laterals i a l'altre fons, pertanyen a gent com Ghirlandaio, Botticelli, Perugino o Pinturicchio, grans autors però que passen totalment desapercebuts davant l'obra de "il divino". També hi ha constància de obres que van ser destruïdes per a que Michelangelo pintara al damunt, però no crec que ningú les trobe a faltar.

Començant per la volta de la capella, el primer encàrrec, l'artista va idear un complexe programa iconogràfic, rebutjant un projecte previ menys ambiciós, i el va insertar en un fons arquitectònic il·lusori que, des del terra, no pot distingir-se d'un real. Es tracta de una història de la Creació, amb diversos episodis del Gènesi, acompanyats de figures que representen avantpassats de Crist, profetes i sibil·les, éssent l'escena més coneguda la de la Creació d'Adam.

Són tot pintures al fresc, de vius colors (descoberts recentment amb la seua restauració, perquè quasi 500 anys de fum de les espelmes els havien fet oscurs), amb un tractament podriem dir que "escultòric" de les figures, predominant el dibuix i amb anatomies molt marcades, tot amb el seu característic dinamisme i moviment contingut. Michelangelo va patir moltes penúries pintant la volta (ocupa més de 500 metres quadrats), sense acceptar pràcticament ajudants, i va tindre seqüeles físiques la resta de tota la seua llarga vida (el millor per a comprendre açò és la pel·lícula El tormento y el éxtasis, de 1965, dirigida per Carol Reed, amb Charlton Heston i Rex Harrison). Es percebeix també una evolució personal de l'artista a mesura que dominava la tècnica en aquests cinc anys, tendint cada vegada més cap a la monumentalitat. Quan finalment va ser inaugurada, l'1 de novembre de 1512, li va donar ja fama immortal al seu creador.

24 anys després Pau III el reclamà per a culminar la seua obra: si en la volta es representava l'inici de tot, quin millor tema per a la paret frontal que el final dels temps, el Judici Universal. Aquesta vegada Michelangelo va acceptar l'encàrrec amb més entusiasme que en l'anterior: ja havia fet les seues millors obres com a escultor, i soles li quedava arredonir la seua millor obra com a pintor. El gran mural s'inspira tant en la Bíblia com en la Divina Comèdia de Dante Alighieri, i es divideix verticalment en dues parts: els condemnats a la dreta i els que obtenen la salvació a l'esquerra (a la dreta de Déu), però sobre tot destaca la figura d'un Crist terrible, jutge de la humanitat, acompanyat per la seua mare, al voltant dels quals gira tota l'escena. No hi han pràcticament elements compositius, llevat d'alguns nuvolets, tota l'escena és un mar de cossos nus, amb un munt d'expressions diferents. És evident la evolució que ha tingut des de que pintà la volta. És famosa l'anècdota de què un cardenal anomenat Biagio da Cesena li recriminà al papa la presència de tant cos nu, i Pau III li contestà sarcàsticament que ell soles tenia competència sobre assumptes espirituals, no materials; a més, Michelangelo retratà en el Judici al mateix cardenal com a Minos, el guardià de l'infern. Malauradament, pocs anys després, amb la celebració del concili de Trent, l'Església es radicalitzà prou més i es decidí censurar el Judici al 1564, el mateix any de la mort de l'artista. L'encarregat fou Danielle da Volterra, amic i deixeble seu, que des d'aleshores fou conegut com "il Braghettone", per tapar amb panys moltes figures. La restauració dels anys 80 del segle XX va restituïr en gran part el seu aspecte original.

En fi, es pot dir molt d'aquesta obra colossal, però el millor és veure-la "en directe", soles així es pot comprendre la seua magnitud. Jo vaig tindre la sort d'estar, tot i que la massificació de gent et lleva prou la il·lusió (a més em vaig "cabrejar" molt al veure com la gent "passava" de la prohibició de fer fotos... no comprenen el mal que fa el flash a estes obres? Tal vegada no es tarde massa en posar un numerus clausus per a les visites). La veritat és que enveje als afortunats cardenals que es reuneixen així per als cónclaves, hores i hores sentats admirant esta obra...
Per a uns es tracta de la culminació del Renaixement, per a altres la primera obra manierista o fins i tot barroca... la veritat és que no hi han adjectius per qualificar a un personatge irrepetible i al que va ser capaç de fer. L'únic que podem lamentar és que l'obra de la Capella li va impedir fer el seu projecte més ambiciós i que mai va completar: la tomba monumental de Juli II.

dilluns, 5 de setembre de 2005

Terra de ningú

Fa un temps va aparéixer als còmics de Batman (ara està tornant a eixir a Espanya en un col·leccionable de Planeta) una saga anomenada No man's land ("Tierra de nadie") on, després d'un terratrèmol, Gotham City quedava incomunicada i les autoritats decidien cercar-la i abandonar-la a la seua sort, una ciutat sense llei, cosa que li donà a Batman i als seus spin offs més feina de la normal, clar.
I direu, a sant de què ve açò? Doncs perquè, una vegada més, la realitat acaba superant a la ficció, soles s'ha de veure el que ha passat a New Orleans després de la visita de l'huracà "Katrina". Sense Batman per a traure les castanyes, això sí.
Des de la catàstrofe la ciutat s'ha convertit en un caos, on no es pot garantir la seguretat d'aquell que isca al carrer (suposant que encara tinga un lloc on refugiar-se) perquè està infestada de saquejadors i bandes armades: la policia es va veure sobrepassada, amb més de 200 renúncies d'agents i es comenta que fins i tot amb dos suicidis; els equips de rescat devien suspendre més d'una vegada les operacions perquè eren atacats, mentre 300.000 persones esperaven ser evacuades; a la televisió hi han imatges d'avisos a la porta d'alguna casa que venen a dir que "es dispararà contra tot aquell que traspasse l'entrada"; fins a 30.000 efectius de la Guàrdia Nacional han sigut desplaçats allí fins i tot amb vehicles blindats... i tot açò en la primera potència mundial.
Ara bé, es podrieu imaginar una situació similar en un país europeu? No crec que siga falsa hipocresia si dic que no, al menys pel fet de què ací no hi ha tan fàcil accés a les armes de foc (i no és pla d'agafar el meu trabuc fester). Tampoc es pot posar d'excusa la magnitud de l'huracà, perquè es suposa que allí estan acostumats a fenòmens d'aquest tipus i estan mínimament preparats. Per descomptat que ací s'hauria tirat la culpa al govern de torn, i s'exigiria una millor actuació i tot això, però no crec que s'arribara a tal estat d'anarquia.
El problema és més de fons. Els EUA tenen el major i millor exèrcit del món i tota l'economia gira al voltant d'ells, però al mateix temps el seu teixit social està molt deteriorat, la minoria rica és cada vegada més rica i la majoria pobra és cada vegada més pobra, mentre que les ajudes socials o els serveis públics veuen com reben menys suport o directament desapareixen. Al mateix temps, les més elementals llibertats a vegades es suprimeixen i als mitjans de comunicació està molt present la censura, tot en nom d'una guerra contra el terror que irònicament han provocat, i que al mateix temps els serveix per ocultar totes les deficiències en nom d'un patriotisme irracional.
En fi, la Història demostra que tot imperi arriba a un final, i aquest dona senyals d'estar trontollejant, esperem que no ens caiga al damunt.

divendres, 2 de setembre de 2005

Autobombo

Un no ix en la premsa tots els dies, i sovint tampoc es reconeix el treball que es fa, així que permitiu-me que em llua un poc parlant de la meua col·laboració en la Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, que traurà el diari Levante a partir del dia 10 de setembre. El diumenge passat va eixir un suplement especial on s'explicava de què anava la cosa, i hi havia un apartat dedicat als que havem participat en el projecte. Ací estic jo:
Ací el "grup editorial", amb Anna Boira, Anna Alfonso, jo, Manuel Cerdà (el "dire"), Mariana Lanzara i Ana Sebastià (he trastocat un poc la foto perquè no em cabia a l'escàner):
I ací un altra foto de grup (la sessió va ser a la Llotja de València):
El dia 10 es regalarà el primer tom amb el periòdic, i després s'haurà de comprar tots els dies, de dilluns a divendres, i arreplegar uns cuponets que es canviaran per un tom cada mes, fins a un total de 17 volums (s'acabarà en gener de 2007). La meua participació ha estat sobre tot en revisar tots els pobles i afegir el que mancara de Història i arqueologia, en veus de la Festa de Moros i Cristians, de Història en general i de qualsevol cosa que s'ha presentat (anirà signat amb LlVP).
En fi, res més, soles que com es veu he incorporat fa uns dies un contador de visites a la dreta, tot i que no té massa trellat després de sis mesos de funcionament del blog, i menys encara si pràcticament ningú el coneix (eh, Míriam?), però em feia il·lusió tindre'l.