dilluns, 31 d’octubre de 2005

Homenatge

Un mes ja. Un mes des que ens vas deixar, mama. I la vida segueix, més bé o més mal, però anem tirant. No és que ho acceptem, no crec que mai es puga acceptar una pèrdua així, l'únic que passa és que s'acostumem a la teua absència. De fet ja estaves prou absent encara en vida, la llarga infermetat (quin eufemisme per a evitar nomenar al càncer) obligava a ingressar-te cada cert temps, així que poc a poc anàvem fent-se a la idea del que era viure sense tu, sabent, encara que no vulguérem, que la fi estava ben prop. I tu també ho sabies, ara em done compte de com vas anar preparant-nos per a que puguérem seguir avant; em va fer especial gràcia, preocupat quan vaig anar a traure el "tratge" de moro per a Fontilles per com el diferenciaria dels altres que tenim, quan em vaig trobar que els vas deixar tots perfectament etiquetats i marcats; d'alguna forma ja sabies que no tornaries a viure unes festes.
Com deia, m'és difícil acceptar que ja no estàs, però no tant en el sentit de patiment, que també, però és que literalment no assumisc que ja no et torne a veure mai més. Estava pensant-ho l'altre dia, i amb total certesa eres la persona amb la que més en contacte he estat al llarg dels meus 26 anys de vida. Ara es donen nombroses situacions quotidianes en què, inconscientment, d'alguna forma espere que aparegues per algun lloc, amb total normalitat, fins que m'adone que és impossible.
Així i tot no estic amargat, crec que ho porte prou bé, encara que m'isquen les llàgrimes quan pense en tu, com ara, però és normal. Fins i tot en aquest mes he tingut moments d'alegria i diversió, com en Fontilles, el Mig Any, el sopar amb els del Supercor o en l'eliminatòria del Deportivo contra el Mallorca. Al papa i a Jordi crec que els va pitjor.
En fi, diuen que el temps ho cura tot, esperem que siga així, com a condol ens queda pensar que vas tindre una vida plena: has deixat a dos fills amb estudis i ben encaminats, d'esquerres i valencians-parlants (ja sé que no t'agradava que et diguera que parlem català); vas complir 27 anys de felicitat amb el teu home (puc dir amb orgull que mai vos he vist barallar-vos, i això que fins i tot treballàveu junts); gràcies a tu som una família que vivim molt la Festa i estem integrats en la filà Chano; has estat en Egipte, el teu gran somni; has guanyat amistats i t'han apreciat tots els que t'han conegut (soles s'ha de veure tota la gent que va anar al tanatori i al funeral, jo em vaig quedar impressionat)... soles et va faltar, i sé que ho desitjaves, haver-nos vist casats i conéixer als teus netets... però no ha pogut ser.
Bé, vaig finalitzant. Sé que mai veuràs aquest escrit, com tampoc crec que ens pugues veure des d'un lloc millor i tot això que diuen (en el fons tu també creies tan poc com jo en tot açò, però comprenc que tants anys d'educació catòlica pesen molt), però jo necessitava fer-ho, per a "desfogar-me" un poc i també per a deixar alguna cosa que perdurara, per a què d'ací molt temps puga saber el que sentia durant aquest tràngol de la meua vida. No sé, potser en algun moment m'avergonyisca i ho esborre tot, però de moment ací està. De pas, demà, dia de Tots Sants, aprofitaré per a tornar al cementeri (reconec que no ho he fet des de l'enterrament) i arredonir un poc aquest xicotet homenatge.

Gràcies per tot, mama. Et vull. Sempre et voldré.

In memoriam, Rosa Mª Pérez Reig, 1/6/1955 - 30/9/2005.