dimecres, 30 de novembre de 2005

L'hora de la veritat

El gran dia ha arribat.

¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son...

...y pobre del que quiera
robarnos la ilusión:
Por eso yooo
te quiero daaar
algooo de corazooon
Deportivo Alcoyaaano
la moral del campeooon.

FORÇA DEPOR!

Afegit a les 0:17, resultat del partit:

Alcoyano 0 - Atlético de Madrid 1

Fue bonito mientras duró. L'any que ve, més.

DE-POR-TI-VO!

dilluns, 28 de novembre de 2005

Moore is more

Alan Moore (Northampton, Anglaterra, 1953) és el millor guionista de còmics de l'actualitat, tot i que últimament no es prodiga massa. I ho és perque va portar el gènere a la seua edat adulta, incorporant tot el seu gran bagatge intel·lectual i aportant elements novedosos de camps com la literatura. De fet, si haguera volgut seria un gran novelista, però preferí dedicar-se als còmics perquè era un camp on encara es podia experimentar, buscant, com ell deia, la "novel·la gràfica definitiva".
Després de començar a treballar en publicacions angleses, creant obres com Miracleman (que va ser publicada ací per Planeta, però per problemes legals no ha pogut ser reeditada encara i no l'he llegit), va obtindre suficient fama com per a què la poderosa indústria nord-americana s'interesara en ell.
Dc Comics li oferí una sèrie que anava camí de ser tancada, Swamp Thing (La Cosa del Pantano), perquè ja havia passat la moda dels monstres i el personatge tampoc era gran cosa. Però Moore l'agafà i el reinventà completament, començant una etapa de tres anys (1984-87) on experimentà continuament mesclant el terror i la fantasia amb contingunts socials i ecologistes. A més, amb el mèrit de saber compaginar les històries amb l'univers de ficció que compartia i els obligatoris crossovers, fins al punt de què no es fa extranya l'aparició de Superman o de la Lliga de la Justícia.
També en aquesta sèrie apareix per primera vegada un personatge anomenat John Constantine, que després tindria la seua pròpia sèrie, Hellblazer.
Moore obrí la porta a altres autors anglesos com Neil Gaiman o Grant Morrison, que seguint els seus passos amb obres com The Sandman o Animal Man, respectivament, contribuïren a l'aparició d'un segell més adult dins dels còmics americans, la línia Vertigo, que suposaria una revitalització del gènere i un camp per a l'experimentació.
L'èxit de Swamp Thing li suposà escriure sobre altres personatges de l'editorial, destacant dues històries relacionades amb les dos icones de DC: ¿Qué le ocurrió al Hombre del Mañana?, sobre Superman, i La Broma Asesina, sobre Batman.
Aleshores li arribà l'oportunitat de crear la seua pròpia sèrie, i ho va fer amb la, per a molts, millor obra mai escrita sobre el còmic de superherois: Watchmen.
Moore agafà els personatges d'una editorial que havia comprat la DC, anomenada Charlton Comics, i s'inspirà en ells per a crear la història, però reinventant-los completament. En origen una sèrie limitada de 12 números, amb dibuix de Dave Gibbons, després recopilada en tom, ens mostra un món on els superherois (els "Watchmen" o "vigilants") han estat prohibits (perquè... qui vigila als vigilants?) i la majoria s'han retirat. Soles un té vertaders superpoders, el Dr. Manhattan, i és utilitzat pels EUA per trencar l'equilibri de poder al món enfront de l'URSS. L'assassinat d'un d'aquests vigilants retirats fa que comence una investigació on anem coneixent els personatges poc a poc, amb totes les seues misèries, fins arribar a un clímax espectacular.
Aquesta obra, junt amb El Regreso del Señor de la Noche, de Frank Miller, va suposar un canvi en la tendència del còmic americà cap a un univers més violent, amb més matissos, i a tots dos autors els consagrà en la indústria comiquera contemporània.
Arribat a aquest punt, Moore va reprendre una obra que havia començat a Anglaterra junt amb el dibuixant David Lloyd i la va finalitzar, éssent un dels meus còmics preferits: V de Vendetta.
Després de la III Guera Mundial i de la destrucció d'alguns continents pels atacs nuclears, Anglaterra s'ha convertit en un estat fascista, on tot està controlat amb un gran ordinador anomenat "Destino". De repent apareix un individu anomenat V, amb vestit i màscara de Guy Fawkes, (un personatge històric que intentà fer explotar el Parlament), qui comença a atemptar contra l'ordre establert en busca d'un ideal: l'anarquia.
Però a més V és un personatge misteriós, que va fent uns assassinats molt selectius, donant pistes de qui és en realitat. Els secundaris tenen també molta importància, entre els que estan membres destacats del govern i, en especial, Evey, una jove que V adopta per a protegir-la, però a la que després fa passar per dures proves amb un motiu que no vaig a desvetlar.
En fi, molt recomanable, i a més acaba de ser reeditada per Planeta.
Després arribaria un llarg parèntesi en l'obra de Moore on, ara sí, es dedicaria a escriure la novel·la gràfica definitiva: From Hell.
Junt amb el dibuixant Eddie Campbell, ens ofereix la ¿vertadera? història sobre Jack "l'estripador", mesclada amb grans quantitats d'esoterisme, psicologia, filosofia... tot amb una minuciosa documentació històrica sobre l'Anglaterra victoriana.
De fet, l'edició en tom queda molt arredonida amb les nombroses pàgines finals on el propi autor ens il·lustra amb anotacions sobre gairebé totes les vinyetes, i on arribem a comprendre la quantitat d'anys que haurà estat recopilant eixes dades.
Això sí, l'obra són més de 500 pàgines en total amb molt de text i un dibuix adequat però en blanc i negre i no molt "agradable" a la vista, el que fa que la lectura puga fer-se pesada. Requereix, per tant, un esforç per part del lector, però al final crec que es veu recompensat.
La genialitat de Moore queda ben palesa en l'epíleg final on, després d'haver-nos convençut al llarg de tota l'obra de què ens ha mostrat qui era en realitat el famós Jack, ens fa veure que, tot i ser probablement qui més s'ha documentat sobre el tema, la seua no deixa de ser una altra interpretació més d'un mite que mai serà resolt.
Finalment, i després d'haver aconseguit ja pràcticament tot el que s'ha proposat al món del còmic, Alan Moore encara ens ha oferit una altra joia: The League of Extraordinary Gentlemen.
Ací, tot s'ha de dir, ja deixa un poc totes aquelles reflexions filosòfiques que caracteritzen la seua obra i ens ofereix un relat d'aventures, un entreteniment, però que no deixa de ser genial per la seua premisa bàsica: agafa totes les novel·les de finals del segle XIX sobre l'Anglaterra victoriana i fa coincidir a tots els personatges en un mateix univers de ficció, arredonit amb els coneixements de l'època que obtindria amb la documentació per a From Hell. Així, tenim a Mina Harker,de Dràcula (Bram Stoker); Alan Quatermain de, entre altres, Les Mines del rei Salomó (H. R. Haggard); el capità Nemo de 20.000 llegües de viatge submarí (Jules Verne); Hawley Griffin de L'home invisible (H. G. Wells); i Henry Jekyll de El doctor Jekyll i míster Hyde (R. L. Stevenson). Però. a més, en cada vinyeta hi han detalls que ens remiteixen a altres novel·les i personatges (tot ha sigut anotat, en anglés, en aquesta pàgina).
De moment, el projecte de la "Lliga" és l'únic amb el que continua treballant als còmics, i ja porta dos mini-sèries de sis números junt amb el dibuixant Kevin O'Neill. Pareix ser que té previst oferir-nos "lligues" d'altres èpoques, i és que les possibilitats són infinites si a més les enjuntem amb les novel·les pulp o fulletons contemporanis i posteriors: Sherlock Holmes, Auguste Dupin, Gulliver, Phileas Fogg, el professor Challenger, Sandokan, Tarzan, Arsene Lupin, Doc Savage, The Spider, Philip Marlowe, The Phantom, The Shadow, Mandrake, Flash Gordon, Fu-Manchú, James Bond...
Una última curiositat: de les cinc obres comentades ací, tres han tingut ja adaptació cinematogràfica (Swamp Thing, From Hell i League of...), una està a punt d'estrenar-se (V de Vendetta) i l'altra està en projecte (Watchmen), però Moore no vol saber res d'eixes pel·lícules. I fa bé, perque fins ara ningú ha respectat al còmic original i les adaptacions deixen molt que desitjar; esperem que amb V de Vendetta la cosa canvie, però ho dubte.

dimecres, 23 de novembre de 2005

Elegeix la teua pròpia aventura

Hui toca altre retall nostàlgic (estaré fent-me major?), en concret sobre les meues primeres lectures infantils... o algunes en especial. Perquè estaven els típics del Barco de Vapor (sèries taronja i roja, supose que ja era massa snob com per a llegir la blava); també els còmics, clar, però no els que tinc ara, sinó els Mortadelo i Superlópez; i una cosa que era mig còmic-mig llibre que s'anomenava algo així com Grandes Novelas Ilustradas i de les que vaig tindre unes quantes, gràcies a les quals vaig conéixer alguns clàssics literaris que mai hauria llegit. Però del que vaig a parlar hui és sobre les publicacions de l'editorial Timun Mas al voltant de la temàtica Elige tu propia aventura.

Aquesta era una sèrie (ben coneguda per les seues tapes roges) molt novedosa perquè, com el mateix títol diu, podies triar la forma d'acabar el llibre, com una mena de "narrativa hipertextual". És a dir, s'arribava a un punt en la narració on te s'oferien diverses possibilitats de continuar ("si vols fer açò ves a tal pàgina, si vols fer allò ves a aquesta altra"), éssent una el camí correcte o més llarg i l'altra (o altres, a vegades hi havien vàries) quasi una mort segura (de fet quasi podria dir-se Elige tu propia muerte). Jo, com m'imagine que tot el món, feia trampes i deixava marcada la pàgina de la "decisió" per si m'equivocava, però també triava conscientment les opcions "fatals" perquè no considerava acabat el llibre fins que no llegia tots els finals possibles. Van tindre molt d'èxit, de fet es van publicar 90 llibres de la col·lecció, i tot i ser lectures dirigides a un públic infantil hi havien algunes prou interessants, quasi sempre de ciència-ficció. També és evident que la fòrmula i la creativitat s'anava esgotant, així que les millors supose que serien les primeres, sobre tot les del seu "inventor" Edward Packard.
Que jo recorde haja llegit (no que tinguera, perquè a la biblioteca del col·legi hi havien alguns, i també se'ls intercanviàvem els amics), estan: Tu clave es Jonás, Cautivo del OVNI 54-40 (aquest em va deixar ratllat, perquè el final correcte estava en una pàgina inaccessible!, si no recorde mal la 94, la suma del número del títol), El secreto de las pirámides, El expreso de los vampiros, Odisea en el hiperespacio, Te conviertes en tiburón (quin títol més genial), El triángulo de las Bermudas, Regreso a la cueva del tiempo... i de segur alguns més que pel nom no recorde. En esta pàgina estan tots.

L'èxit de la línea va fer que l'editorial es decidira a publicar altres similars, de les que destacaria la de La máquina del tiempo, amb la mateixa dinàmica però amb la novetat de que les decisions implicaven viatjar a diferents anys. Venien a més amb una base de dades sobre l'època del llibre i estaven molt ben documentats, tenint per tant gran valor didàctic. Jo vaig llegir El secreto de los caballeros, Al encuentro de los dinosaurios, La espada del samurai i La guerra de Secesión, però si poguera m'agradaria fer-me amb tota la col·lecció. En esta pàgina, al final de tot, estan els publicats en castellà.

Una altra línea derivada va ser la de Dungeons & Dragons Aventura sin fin, de la que soles vaig llegir un, La montaña de los espejos, però recorde que em va deixar impressionat i el vaig rellegir vàries vegades. Segurament seria la meua primera aproximació a la fantasia heroica (i també a una mena de joc de rol, no?) abans de El Señor de los Anillos, Crónicas de la Dragonlance, etc.

Finalment, hi havien uns que no eren exactament d'escollir el camí a seguir, però sí continuaven sent interactius: els de Resuelve el misterio. Eren diversos cassos on al final havies de resoldre el misteri mitjançant una il·lustració de l'escena del "crim" on tenies les pistes. Eren prou fàcils, ara que pense, i aquests sí que els vaig tindre pràcticament tots (de fet encara deuen estar en algun lloc, serà qüestió de buscar-los).
En fi, probablement aquests llibres perdrien tot l'encant si els tornàrem a llegir, però és que anaven dirigits a xiquets, amb la fi de crear un hàbit de lectura, i en el meu cas al menys puc assegurar que ho van aconseguir.

dimarts, 15 de novembre de 2005

Meravellari (XI)

ANGKOR

Aquesta meravella no és un edifici en particular, sinó un gegantesc complexe de temples, calçades i estructures hidràuliques (i no exagere al qualificar-lo de gegantesc, soles s'ha de veure l'escala que hi ha al mapa d'ací baix) que es troba en la regió central de Cambotja, al sud-est asiàtic, completament rodejat de selva tropical.

En realitat era una gran ciutat (de fet "Angkor" significa "la ciutat") que va ser la capital política i religiosa de l'imperi khmer (res a veure amb els "khmers rojos" del sanguinari Pol Pot) des del segle IX al XV. Aquest imperi, a més de l'actual Cambotja, també comprenia part de Laos, Tailàndia i Vietnam, i alcançà un elevat nivell de civilització, com ho demostren el gran nombre de temples i els avançats sistemes d'irrigació.Les estructures religioses i els palaus es van construir en pedra, mentre que la resta de edificis eren de fusta i palla, no havent-se conservat cap vestigi d'ells.

La primera època d'esplendor va correspondre al rei Suryavarnam I, que cap a l'any 1.000 de la nostra era encarregà les primeres construccions, com el temple de Baphuon. Però va ser Suryavarnam II (1113-1146) qui va fer el suntuós recinte del que es coneix com Angkor Wat (en la foto de baix), un complexe dedicat al déu hindú Visnú i que reflexa la cosmogonia d'eixa religió (entre altres elements, la part central representa la muntanya Meru, on vivien els déus). És el temple més gran i el millor conservat.

La segon etapa més brillant arribà amb el rei Jayavarman VII (1181-1220), qui va construir Angkor Thom (la foto de baix), la ciutat reial fortificada, amb el temple del Bayon al centre. Aquest era ja de religió budista, i el que més crida l'atenció són les 52 torres decorades amb caps gegants cap a les quatre direccions cardinals, que representen al bodisatva Avalokhitesvara, una espècie de "santó" budista, per entendre'ns.

Angkor Thom és també l'estructura que conserva més relleus (com el de baix, que representa el mite de l'origen de l'univers: "la batuda de l'oceà de llet"), perquè els anteriors es feien amb estuc i aquests en pedra. Dignes són de menció també els canals i els grans estanys o barays que, a més de servir per regar els camps d'arròs, també tenien un significat religiós.

Les poques notícies que tenim d'aquest imperi, apart de per les inscripcions trobades a Angkor, provenen del relat d'un xinés que visità la ciutat al 1296 en misió diplomàtica, però també és evident que aportà molta fantasia. Finalment, al 1432 els siamesos saquejaven la ciutat i posaven fi a l'imperi. Els edificis van ser abandonats i la selva anà engolint-los poc a poc, fins que al 1861 un explorador francés, Henri Mouhout, redescobrí les ruïnes al món. Els francesos serien els que s'encarregarien de la conservació i restauració d'Angkor fins l'actualitat (amb el parèntesi de Pol Pot), però també han deixat alguns edificis com van ser trobats (foto) per a poder apreciar l'efecte de la vegetació tropical sobre la pedra.

Angkor, tot i la seua espectacularitat, era una d'eixes meravelles tradicionalment poc conegudes i allunyades de la massificació turística, per estar en una zona conflictiva i a més formar part d'una història i una cultura de les que no sap res el públic general; però això està canviant els darrers anys, i pareix ser que ja està en marxa un projecte per a fer un gran complexe hoteler al costat mateixa, cosa que li farà perdre gran part del seu encant.

dijous, 10 de novembre de 2005

Pel poder de Grayskull!

Jo tinc el poder! Com molaven els Masters de l'Univers. Els meus joguets favorits quan era xicotet (bé, i no tan xicotet) sempre han sigut els "perotets", com deia ma mare. Em montava batalletes de tot tipus i fins i tot (crec que tinc un problema) entrades mores i cristianes. Els que més m'agradaven eren els G.I. Joes, dels que vaig arribar a tindre un bon grapat, i també van haver altres com els clàssics "clics" (per què es diran aixina quan el seu nom és Playmobil?), els "airgamboys", els "madelman", els Cavallers del Zodiac (massa delicats per a jugar amb ells) i els típìcs perotets de goma de tota classe. Però els primers de tots, i vist en perspectiva els més fascinants, van ser els Masters de l'Univers.

En origen, pareix ser que la intenció era fer una línia de figures d'acció basada en Conan el bàrbar i tot el seu univers de ficció, però els directius de la companyia Mattel pensaren que Conan era un personatge massa adult i incivilitzat, així que el "reblaniren" un poc i crearen a He-Man. Al anar les primeres vendes prou bé, decidiren promocionar als Masters mitjançant una sèrie d'animació, algo totalment novedós en l'època i que després seria molt imitat. L'èxit va ser molt gran, i va generar beneficis fins i tot bil·lionaris, superant les vendes europees a les americanes.

A Espanya arribaren cap a meitat dels 80, també amb la sèrie, i l'èxit fou similar. Vistes ara les figures pareix difícil de creure: estan completament desproporcionades, poc articulades i a més és prou evident que reutilitzaven els mateixos motles per a diferents personatges (alguns es diferenciaven mínimament). Però les seues virtuts eren, per una banda, la seua gran resistència que els feia aptes per a totes les edats i el seu tamany major de l'habitual, i per altra uns personatges completament exòtics i novedosos, acompanyats dels seus castells i diferents vehicles i accessoris i inserits en un complexe univers fantàstic. A més el marketing feia la seua funció: recorde que la meua primera adquisició va ser un pack on eixien He-Man i Skeletor junts amb les dos mitjes espases, un mini-còmic que et contava l'origen dels personatges i fins i tot una cinta de cassette que narrava lo del còmic! Què més es podia demanar a mitjans dels 80? Bé, es podia demanar més, i per això també vaig tindre una reproducció en plàstic de la destral, l'espasa i l'escut de He-Man per a equipar-me jo mateix.

La sèrie va arribar a tindre 130 episodis, es crearen més de 50 figures i de 20 accessoris, i fins i tot en 1987 es va fer l'adaptació cinematogràfica, una producció de Sèrie B. A més, els Masters comptaren amb el seu propi spin-off amb She-Ra, Princesa de Poder, que era la germana de He-Man i tingué una sèrie pròpia de 93 capítols. Però cap a finals dels 80 ja donaven senyals d'esgotament, superats per noves creacions com els esmentats G.I. Joes, i en 1988 es va cancel·lar la producció. Mattel va intentar rellançar-los canviant totalment la seua concepció i plantejament i ambientant-los en el futur, però la línia fou un fracàs. Finalment, ja en 2002, Mattel tornà a traure les figures originals millor esculpides, i una nova sèrie d'animació amb una estètica més "manga". Malauradament no van obtindre l'èxit esperat, i es tornà a cancel·lar. Pareix ser que els gustos dels xiquets actuals han canviat prou; nosaltres, com no teniem consoles ni ordinador fins prou majorets, li tiràvem imaginació als nostres jocs.

En fi, sempre ens quedarà el record i la nostàlgia d'uns personatges meravellosos. Per a profunditzar en el tema deixe direccions de dues pàgines en anglés, una que és l'oficial i altra on hi han fotos de totes les figures i accessoris, i dues en castellà prou completes: una i l'altra.

dimecres, 2 de novembre de 2005

De la monarquia

Vaja, m'ha quedat el títol qual tractat de Maquiavelo. Aquests dies tornem ha viure una d'eixes etapes periòdiques "d'efervescència" monàrquica amb el naixement de la infanta Leonor (s'havieu enterat?), la que, si no passa res, serà la futura reina d'Espanya i l'última que jo coneixeré... per qüestions d'edat, no per altra cosa. Mmmm... Joan Carles I, Felip VI i Elionor I, "los Borbones de mi vida". Al menys s'havem evitat, d'haver naiscut xiquet, que li posaren de nom Pelaio, com es deia, i que aparegueren els típics "il·luminats" que parlaren de la continuitat des del primer Pelaio. A mi és que tot açò em posa prou dels nervis: si tots tinguerem clar que la Monarquia Hispànica soles existeix des dels Reis Catòlics i la Monarquia Espanyola des de Felip V, s'evitariem molts falsos mites patriòtics i altres confusions nacionalistes.
Jo, per si no ho havia dit, soc republicà, no crec que hui en dia ningú siga més que altre soles per dret de naixement i per tindré "Borbó" de cognom. Ara bé, també soc conscient de què la societat espanyola és majoritàriament monàrquica, o com a mínim els dóna igual que estiguen, la mateixa situació que es dóna als dos partits majoritaris, aixina que tenim reis per a una bona estona. És més, també sé que el paper de Joan Carles I ha sigut indispensable en la Transició i en el 23-F, per exemple, així que es pot dir que té el dret guanyat, però Felip ja és altra cosa (m'hauria fet més gràcia que no tinguerem llei sàlica i haguera de regnar Elena, la monarquia tindria els dies comptats).
Per a finalitzar, un acte de contrició: reconec que jo no m'escape tampoc a l'aspecte "marujo" de tot açò. Vull dir, em fascina tot el ceremonial i les tradicions que envolten a actes com les bodes reials, les coronacions... sí, fins i tot la desfilada del dia de la Hispanitat, i si puc intente no perdre'm-ho. Si ja deia jo que no tinc "apanyo".