dimecres, 21 de desembre de 2005

Meravellari (XIII)

EL MUSEU DEL LOUVRE

Tornem amb una altra meravella "atípica", per ser-ho no tant pel continent com pel contingut. Crec que en aquesta recopilació personal de les millors obres de la humanitat no podien faltar els llocs on més d'elles es troben juntes, els museus, tot i que només tractaré els més grans o importants. I un d'ells és sense dubte el Museu del Louvre de París, potser el que més, perquè compta tant amb una col·lecció arqueològica com amb una pictòrica (excepte la pintura contemporània, al Museu d'Orsay), mentre que en altres països les pinacoteques solen ser independents.
Aquesta "universalitat" de l'art en un mateix lloc respon a la concepció enciclopèdica amb que es va crear el museu, en plena Il·lustració. En origen una fortalesa del segle XII, va ser convertida en residència reial i transformada successivament al Renaixement, al Barroc i al segle XIX, estant molt temps unit al palau de les Tulleries, fins que aquest fou destruït al 1870. Adoptà la seua funció museística i pública el 10 d'agost del 1793, com deiem influït per l'esperit il·lustrat i la Revolució. L'última gran remodelació fou la impulsada per Miterrand, el projecte conegut com "Grand Louvre" que finalitzà al 1998, i que el convertí en un museu modern amb una gran zona d'oci sota la piràmide de cristall. Finalment, al 2005 s'ha començat una ampliació per a crear un espai propi per a l'art islàmic, que concluirà cap al 2009.
El museu ha tingut importància a la Història de l'art no soles per la seua funció didàctica i divulgativa, sinó també per ser el bressol de l'academicisme francés i, per tant, qui va impulsar el neoclassicisme al segle XIX. Al llarg d'aquest segle, a més, l'estat i les donacions particulars van incrementar les col·leccions i van compensar els buits artístics, ja que abans depenien del gust dels reis. La important activitat francesa en el camp de l'arqueologia a Egipte i el Pròxim Orient van acabar de donar-li la seua dimensió artística i cultural.
En l'actualitat, les col·leccions es divideixen en: Antiguitats Orientals, Arts de l'Islam, Antiguitats Egípcies, Antiguitats Gregues, Etrusques i Romanes, Arts Aplicades, Arts Gràfiques, Escultura i Pintura.
Compta amb tres ales principals, anomenades Sully, Denon i Richelieu, amb entresol, planta baixa i dos pisos, en total uns 17 kilòmetres de corredors, així que és necessària una llarga estància per a visitar-lo completament. De tota manera, de les vora 300.000 peces que té catalogades, soles s'exposen unes 35.000, el que ens dóna una idea de la seua magnitud.
Com tot museu, compta amb unes obres destacades que funcionen com a reclam. Jo destacaria: de les antiguitats, entre les orientals, el codi d'Hammurabi i les restes del palau de Sargó II a Khorsabad, amb els seus bous androcèfals alats; de les egípcies, molt abundants i variades, obres com l'escriba sentat, l'esfinx de Tanis o les nombroses mòmies amb els seus sarcòfags; de les gregues i romanes, escultures com la Victòria de Samotràcia i la Venus de Milo. Però si parlem d'escultures, no podem deixar de banda les del meu venerat Michelangelo, del que tenen dos esclaus del projecte per al sepulcre de Juli II.
Per últim tenim la pintura, una col·lecció impresionant tot i no tindre ja, com deiem, les obres del segle XIX, que es troben al Museu d'Orsay. Al meu paréixer, soles el Museu del Prado supera aquesta pinacoteca: obres de Cimabue, Giotto, Van Eyck, Van der Weyden, el Bosco, Durer, Uccello, Mantegna, Botticelli, Da Vinci (La Gioconda, La Verge de les Roques), Rafael, Poussin, Tiziano, el Veronés (Les Bodes de Canà), Caravaggio, Holbein el Jove, Vermeer, el Greco, Zurbarán, Murillo, Rubens, David (El Rapte de les Sabines, La Coronació de Napoleó I), Géricault (El Rai de la Medusa), Delacroix (La Llibertat guiant al Poble), Ingres, Goya...
De totes, clar, la més coneguda (i segurament de totes les peces del museu) siga La Gioconda o Mona Lisa, però he de dir que a mi em va decebre completament, ja que les seues reduïdes dimensions, la massificació de gent en la sala (mentre passaven completament de magnífiques obres del Veronés al costat) i els cristalls protectors fan impossible qualsevol intenció d'admirar-la de prop.
Bé, fins ací el repàs sobre un museu de visita obligada, per a més informació cal recórrer a la web oficial.

dijous, 15 de desembre de 2005

Meravellari (XII)

ELS JARDINS PENJANTS DE BABILÒNIA

Tornem en aquest particular "meravellari" a l'antiga ciutat de Babilònia, de la que ja comentàrem la Torre de Babel, en aquesta ocasió per a parlar d'un altra de les construccions de Nabucodonosor II, que fins i tot va ser considerada una de les set meravelles de l'antiguitat.
Pareix ser que cap a l'any 600 a.n.e., Nabucodonosor II volgué regalar a la seua dona Amytis, una princesa meda, una obra que li recordara, en mig del desert, la verdor i les muntanyes de la seua terra natal. Sobre una superfície de 19.600 metres quadrats encarregà construïr amb pedra una estructura aterrassada (allò de "penjants" pot derivar-se d'una errònia traducció del llatí "pensilis", que també pot significar "en forma de balcó") que després seria coberta amb terra i nombrosa vegetació, irrigada artificialment mitjançant un ingeni paregut a una nòria i un pou en la part superior. Aquesta humitat i el calor permanent donaren com a resultat una vertadera muntanya frondosa, amb arbres, plantes i flors de tot el món conegut.
Altra versió més llegendària atribueix la seua construcció, al segle XI a.n.e., a la reina Shammuramat, anomenada pels grecs com Semiramis, i per això també són coneguts així els jardins.
La decadència dels jardins seria paral·lela a la de la ciutat, i acabarien desapareixent del tot cap al segle II a.n.e.
En realitat, qualsevol imatge d'aquesta meravella és pura especulació, perquè les fonts antigues no són massa concretes, i hi ha qui fins i tot dubta de la seua existència. L'únic testimoni pertany a les excavacions fetes per Robert Koldewey a les primeries del segle XX, qui va identificar els possibles fonaments dels jardins a una secció del palau reial on s'apreciaven restes de pous i de galeries.
Soles ens queda, per tant, la imaginació, però certament deuria ser meravellós passejar-se per aquest verd Edén enmig del desert.

dilluns, 12 de desembre de 2005

Simbologia d'una pintura: "Els ambaixadors" de Holbein "el Jove"

Aquest estiu vaig tindre l'oportunitat de visitar la National Gallery de Londres, on vaig buscar especialment el quadre que vaig a comentar hui i que em té fascinat des què el vaig conéixer per primera vegada:
Es tracta de Els ambaixadors, un oli sobre taula obra de Hans Holbein "el Jove", datat al 1533. No entraré a valorar les seues qualitats pictòriques ni el seu estil, el que m'interessa és tot el seu simbolisme i el seu significat, àmpliament estudiat i que jo reproduisc com em van explicar, aclaresc, perquè gran part d'aquesta anàlisi sóc incapaç de fer-la.
En primer lloc, tenim una estància que es pot reconéixer pel disseny del terra: pertany a l'abadia de Westminster, a Londres, seu principal de l'anglicanisme.
Els protagonistes són dos personatges, clarament un noble i un membre del clergat per la seua roba. La data de l'encontre apareix al rellotge de Sol de damunt la taula: 11 d'abril del 1533. Altres elements com el medalló de l'ordre de Sant Miquel, l'edat inscrita al punyal (29) i la senyalització de Polisy (el seu lloc de naixement i residència) al mapamundi, permeten identificar al noble de l'esquerra com Jean de Dinteville, en aquell moment ambaixador de França a la cort anglesa d'Enric VIII. Sabent la identitat d'un d'ells, es pot endevinar la de l'altre, confirmada per la seua vestimenta i l'edat que apareix al llibre sobre el que està recolzat (24), tractant-se del seu amic el bisbe Georges de Selve, aleshores nunci vaticà també a Anglaterra.
Per tant, tenim localitzats als protagonistes, el lloc i el moment: els dos ambaixadors francesos (un representant al seu regne i l'altre al papat, o al poder laic i al poder eclesiàstic) es reuneixen per a tractar d'evitar el trencament de l'Església catòlica i l'adopció del protestantisme per part d'Enric VIII (cabrejat, com sabeu, perquè no li concedien el divorci de Catalina d'Aragó).
A la taula del mig apareixen una sèrie d'elements aparentment aleatoris, però com havem vist alguns servien per a identificar als personatges. Els altres també tenen un propòsit, representen les set arts liberals: Geometria, Aritmètica, Música, Astronomia, Gramàtica, Lògica i Retòrica, que es consideraven les matèries necessàries en la formació de tot estudiant. Al mateix temps són atributs de cadascun dels personatges, però no ve al cas filar tan prim.
Apart d'aquests elements més o menys clars, s'aprecien altres més ocults: al cantó superior esquerre apareix, darrere de la cortina, un crucifix, que pot simbolitzar que és Crist qui els guia en defensa de l'Església. Al mapamundi es veuen uns vaixells que el travessen de part a part, tractant-se de l'expedició de Magallanes que demostrà, al 1522, que la terra era redona, simbolitzant per tant la Reforma científica. El llibre que hi ha baix del llaüt mostra uns càntics i un himne en alemany, traducció feta per Martí Luter, simbolitzant, aleshores, la Reforma religiosa. Més coses: el llaüt té una corda trencada, que pot significar que les negociacions estaven condemnades al fracàs.
Però tots aquests objectes, tots els seus significats i la seua raó de ser representats (en un quadre així no es pinta res "perquè sí", tot té una finalitat), més segurament alguna altra que s'escapa als estudiosos (faria falta una descripció del propi artista), perden la seua importància davant d'altre element que encara no havem analitzat: l'extranya forma que apareix enmig, als peus dels personatges. En realitat es tracta d'una anamorfosi, una tècnica que deforma els objectes i que soles els fa visibles des d'una determinada perspectiva. En aquest cas, el millor és veure'l des d'un costat, a un nivell més inferior o superior al del quadre (originalment estava situat en una escala), i apareix el següent:
Una calavera, símbol tradicional de la mort. I què significa? Doncs que qualsevol d'aquestes disputes, terrenals o espirituals; qualsevol de la condició dels hòmens, laica o eclesiàstica; qualsevol vessant del saber, científica o religiosa... no és res davant d'allò que ho iguala tot: la mort. Al final tot té el mateix destí, tot és fugaç i efímer, la vida sencera és una vanalitat davant de la mort, que sempre està present encara que no ens donem compte, com al quadre.
És com allò, que sempre m'ha fet gràcia, de "del cagar nadie se escapa, caga el rico, caga el pobre, caga el rey y caga el papa", però un poc més metafísic.
És també un tema ben conegut a l'art: la vanitas, la vanitat, que està present a moltes obres i que dóna per a un estudi en profunditat.
I fins ací el comentari. Aquest tipus de simbologies ocultes a l'art són més comuns del que podem pensar, tot i que també donen lloc a interpretacions fantasioses (com fa Dan Brown amb els quadres de Da Vinci). A vegades, fins i tot no saps si l'estudi iconogràfic-iconològic arriba més lluny d'allò que el mateix artista volia representar, però tot forma part d'un joc en el que es pot entrar o no, depén de cadascú.

diumenge, 11 de desembre de 2005

In nomine patri...

L'altre dia, pensant en el cas d'uns amics que acaben de tindre un fill i certa discusió per a triar el seu nom, em van vindre al cap eixos casos de noms graciosos, extranys o directament horribles que de cap manera poden ser fortuïts, i et preguntes la mala llet que tenen alguns pares per a posar eixa càrrega damunt del seu fill per a tota la vida.
Quin criteri es segueix, a més de recórrer al santoral habitual? El més típic supose que és posar el nom d'un dels pares o d'un familiar (en el meu cas, he d'agraïr que triaren el del meu iaio Luis i no el de l'altre iaio i mon pare, Perfecto), però influeixen factors com el voler ser original, no posar un nom que et recorde a algú que no t'agrade, la religió, l'entorn cultural...
També s'ha de tindre en compte fins on permet la legislació posar determinat nom, i ací en Espanya pareix que depen prou del criteri del funcionari de torn. En canvi, als EUA es permet qualsevol nom, i així es dóna el cas d'un tal ESPN (el nom d'una cadena televisiva d'esports). Els sudamericans també tenen preferències curioses, com una tal Sífilis i, no s'ho perdau, un Usanavy (pareix ser que el copiaren d'un vaixell americà de la USA Navy).
Però tornem als més castissos castellans, on hi han algunes joies (que ningú s'ofenga):
Fulgencio, Robustiano, Gumersindo, Filemón, Ciriaco, Cipriano, Eleuterio, Cándido, Sandalio, Casiano, Isolina, Secundino, Etelvina, Visitación, Telesforo, Umelina, Gervasio, Baldomero, Pancracio, Eufrasio, Tránsito, Natalio, Cristino, Eustorgio, Belarmino, Clodoveo, Claro, Porfilio, Avelino, Bienvenido, Timoteo, Agapito, Eutropio, Abundio, Neftalí, Prudencio, Ildefonso, Ulpiano, Eutiquio, Alimpio, Anastasio, Arbolita, Marciano, Fructuoso, Potencia, Suceso, Leocadio, Delfina, Procopio, Társilo, Toribio, Tiburcio, Simplicio, Calínico, Minervino, Blasa, Basilisa, Nicanor, Efraín, Policarpio...
Jo done fe de l'existència d'un tal Baudilio Abdón, en fi...
A vegades no es pot fugir d'una mala passada del destí i et toquen cognoms... curiosos:
Antonio Bragueta Suelta, Román Calavera Calva, Agustín Cabeza Compostizo, Pascual Conejo Enamorado, José Luis Lamata Feliz, Miguel Marco Gol, Alberto Comino Grande, Ana Mier de Cilla, Catón Niño Garabato, Rosa Pechoabierto y del Cacho, Evaristo Piernabierta Zas, José de la Polla, Ramona Ponte Alegre, Ana Pulpillo Salido, Emiliano Salido del Pozo, José Sin Mayordomo, Pedro Trabajo Cumplido, Concha Toro Bravo, Alfonso Macho Seco, Miguel Angel Ternero del Toro, María de los Ángeles Baile la Pieza, Ana Perfecta Calzada, Alberto Mier Daza, María Lorena Gavilán Víbora, Ana Macías Pajas, Abundio Verdugo de Dios, Fernando Folla Doblado, Maximino Buenos Aires del Campo, Fernando Coco Cuadrado, María Concepción Culo Bonito....
Ara, el que ja no té perdó és que, a més d'uns cognoms extranys, et posen un nom que seguisca la conya: Juan Carlos Rey de España, Señor Dios Pujol, Jesús Están Camino, Eva Fina Segura, Margarito Flores del Campo, Isolina Gato Sardina, Casimiro Mira Miró, Amparo Loro Raro, Señora Macarrilla Franco, Armando Guerra Segura, Presentación de Piernas, Segundo Toro de la Tarde, Estrella de la Osa Mayor, Hortensia Rosa del Valle, Potencia Máxima, Dolores Fuertes de Barriga...
I, per últim, uns inclassificables (apropiats per telefonar al bar de Moe): Tomás Turbado, Ramón Brelobo, Benito Camela, Rosa Melnabo, Débora Melnabo, Javier Topatas, Ana Botieso, Miren Amiano, Ester Colero, Josechu Pamela, Víctor Tilleras, Lourdes Nuda, Mayte Torras, Jaime Jillones, Sonsoles Finterroto, Pedro Medario, Aitor Tilla...
Soles puc donar gràcies per tindre un nom normalet.

dijous, 1 de desembre de 2005

La resposta a la vida, l'univers i tot

Després de molt pensar-ho, la resposta és ... 42.

Si no em cregueu, comproveu-ho en la frikipèdia.

La veritat és que la iniciativa està prou bé, i hi han definicions molt divertides, però també hi han algunes que val la pena ignorar.