dissabte, 28 de gener de 2006

Pareguts raonables (II)

Tinc una teoria. Fa un temps vaig descobrir el meu paregut raonable, derivat d'una nit de bufera. Doncs, bé, ara li'l he trobat també a un amic després de l'últim cap d'any, el que em fa pensar... serà que el anar bufats trau a l'exterior la nostra vertadera essència, la nostra veritable raó de ser? Serà que soles som pura aparença?
Comproveu-ho vosaltres mateixa:












Joan i Mandy, la mare de Brian.

divendres, 27 de gener de 2006

Meravellari (XIV)

MACHU PICCHU

Apropem-se, per primera vegada en aquest "meravellari", al continent americà per a contemplar l'últim i millor conservat vestigi de l'imperi inca, una civilització que, a diferència d'altres on poden haver causes de diferent consideració, soles té una per a explicar la seua fi: l'arribada dels espanyols.

L'imperi inca (o tahuantinsuyu en quítxua) s'extenia, en la seua època de major esplendor, entre els actuals països d'Equador, Perú, Bolívia i Xile sobre tot, arribant també a Colòmbia i Argentina, sempre limitat a l'est per la imponent serralada dels Andes. Va ser fundat al segle XIII pel mític Manco Capac, el primer inca (era el nom que es donava al governant), començant a expandir-se al segle XIV després de derrotar als xanques i absorbir als ximús. Al 1533 arribaren els espanyols de Pizarro, qui assassinà a l'inca Atahualpa, començant el govern efectiu de la Corona hispànica al 1548. Encara hi hauria un focus de resistència al vall de Vilcabamba, fins que al 1572 fou derrotat Tupac Amaru, l'últim inca.
Machu Picchu ("muntanya vella" en quítxua) en realitat es deia soles Picchu, i va ser una ciutat fundada al segle XV per l'inca Pachacutec amb la finalitat de controlar i administrar l'economia de la zona, assentament que denominaven llacta. Està situada 130 kilòmetres al nor-oest de Cusco ("melic"), l'antiga capital de l'imperi, i a 2.200 metres d'altitud, damunt d'un turó completament rodejat de barrancs, el que la feia inexpugnable. Picchu era una llacta especial, de fet el seu emplaçament exacte era desconegut per a la majoria de la població, i es devia a que estava pensada per a ser el refugi d'allò més selecte de l'aristocràcia incaica.
Així, trobem tres zones diferenciades en la ciutadella: un barri sagrat, amb temples i monuments com el intiwatana, un rellotge solar; un barri residencial per a la noblesa i els sacerdots, i un barri popular, amb un total d'unes 140 construccions. L'arquitectura és la típica incaica, amb els murs atalusats i compostos de carreus regulars i polits, sense morter, i les portes i finestres de forma trapezoidal. També hi han numeroses escales, canals, estanys i fonts, tot esculpit en granit. El trebal de l'estereotomia (tall de la pedra) dels inques va ser el més perfecte de les civilitzacions conegudes. A més, l'emplaçament de la ciutat i el desconeixement de la roda i de l'escritura fa impossible explicar com aconseguiren pujar fins allí pedres de fins i tot 20 tones de pes (però recordeu: que no conegam l'explicació racional d'alguna cosa no vol dir que no la tinga).
La mestria dels seus constructors és evident pel perfecte estat de conservació en què ens ha arribat, tot i que també influeix el fet de que mai va ser descoberta pels conqueridors.
I és que la ciutadella va complir el seu objectiu, doncs va ser l'últim refugi d'una part de la resistència als espanyols, en especial de les denominades acllas, sacerdotisses del déu Sol (o Inti). El que es desconeix és quan va ser definitivament abandonada, però segurament després de la derrota de Tupac Amaru, quan ja no quedava cap estructura de l'antic imperi.
El seu redescobriment no arribà fins al 1911, tot i que pareix ser que alguns natius sabien de la seua existència, i fou Hiram Bingham, un arqueòleg i explorador nord-americà, qui la va trobar de forma casual, doncs ell buscava altra ciutat, anomenada Vitco, on es situaven els últims rebels a la conquesta. Machu Picchu s'ha convertit en un jaciment arqueològic únic (equiparable a la Pompeia romana), que ens permet conéixer a la perfecció una ciutat incaica, però també és una reserva natural de gran importància. Fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1983, i els darrers anys comença a estar deteriorat per la massificació turística.

dimecres, 25 de gener de 2006

Promesa complida

No és que el Alcoyano estiga travessant pel seu millor moment, però convé recordar ací gràficament una promesa que vam fer Germán i jo en cas de que pujàrem a 2ª B, i que després d'un any i pico vam complir allà pel mes de novembre:




A meitat de camí









Jo vaig arribar








El Geremy també








Promesa complida








Reposant forces





Queda constància, per tant, de què no som responsables de tot el que puga fer el Depor d'ací a final de temporada.

dilluns, 23 de gener de 2006

Mors in vita

Anit va faltar la meua àvia paterna, la iaia Maria. És curiós com és el destí a vegades, en quasi quatre mesos he perdut a dos persones ben properes. El cas de la iaia, al menys, sí s'ha rebut com un descans, la veritat. Des que va patir un infart cerebral allà pel mes de maig, ja no ha fet altra cosa llevat de obrir els ulls, mantenint-la en vida mentre s'apagava poquet a poquet fins a dir prou. I jo em pregunte, és açò necessari? Quan ja és evident que no hi ha marxa enrere, que soles queda patiment fins a l'inevitable final, quin sentit té perllongar més l'angúnia? No és pot dir "vida" a d'això, és una mort en vida. I si era conscient del que passava? No voldria jo viure mai una experiència així. Ja sé que èticament és complicat decidir sobre la vida d'algú, d'ahí els dubtes en crear una llei per a l'eutanàsia. També a vegades hi han interessos per darrere quan hi han beneficiats per una determinada mort, però crec que hi han exemples en els que no hi ha dubte possible, és més, no hi ha finalitat, no hi ha objectiu...
Mentre hi ha vida hi ha esperança, diuen... a vegades, no és així.

Maria Domínguez Francés, descanse en pau.

diumenge, 22 de gener de 2006

De "Perdidos" al río...

Ho confesse, m'he convertit en un "lostfan", és a dir, en un enganxat a la sèrie "Perdidos", de la qual TVE y la Fox ens han oferit la primera temporada (25 capítols). Per descomptat, també he vist ja els 11 capítols que fins al moment porten als EUA de la segona temporada, en versió original subtitulada, i espere cada dijous per la nit per a baixar-me el capítol aparegut allí el dia anterior (supose que això em converteix en "friki nivel 2", encara no he arribat al punt de baixar-me el capítol abans de que posen els subtítols i entendre el que puga en anglés).
I què té la sèrie per a enganxar tant? Doncs què, permanentment, hi ha una incògnita amagada en un jeroglífic envoltada en un misteri dins d'un enigma, i cada vegada que s'explica alguna cosa, apareixen dos o tres més que encara et fan calfar-te més el cap. I no és que siga una cosa nova ni original, si al final tot resulta ser un "bluff" i et donen una explicació "paranormal" o qualsevol rotllo extrany, però els guionistes insisteixen en què "tot succeix per alguna raó", científicament explicable, s'enten.
La cosa va d'un vol de Sydney a Los Ángeles que de repent s'estavella en una illa aparentment deserta al Pacífic (a partir d'ací tot són SPOILERS, avise, per si no es vol saber res de la sèrie abans de veure-la). L'avió es divideix en tres trossos i nosaltres veiem les peripècies dels passatgers supervivents de la secció central de l'aparell, en principi uns 48, però els vertaders protagonistes seran soles 14, en els que es centra la història, mentre que la resta de gent ni apareix, o soles ho fa per a fer de "carnassa". L'estructura de cada capítol consisteix en, al temps que ensenyar el que passa en l'illa, mostrar-nos "flashbacks" dels protagonistes que ens permeten anar coneixent-los millor. Amb el temps alguns moren (fins i tot dos dels principals), alguns naixen, alguns s'uneixen (4 supervivents de la secció de cúa) i alguns desapareixen. A dia de hui, si no em fallen els comptes, el grup està format per 45 persones. A continuació faré una llista de tots els elements extranys, i de moment sense explicació, que han aparegut:
-En l'illa hi han "altres" que porten allí més temps, sense estar clar si hi ha relació entre tots ells o formen grups separats: una francesa pertanyent a una expedició científica que es va perdre allí 16 anys abans; dos "infiltrats" (un en cada grup de supervivents) que acaben morint; un penjat que portava tres anys tancat en un búnker (després parlaré d'açò); i un o més d'un grup de gent al que anomenen "los otros" i del que poc es sap.
-Hi ha una avioneta estavellada d'uns narcotraficants nigerians.
-Hi ha un vaixell del segle XIX al mig de la selva.
-Hi ha un "monstre", al que els fans anomenen "Lostzilla", que de moment soles s'ha sentit i pareix ser una cosa mecànica. No està clar si és el mateix que una extranya manifestació en forma de "núvol negre" amb vida pròpia que sí s'ha vist clarament.
-Hi han, de moment, dos estacions, búnkers, bases de investigació o el que siga pertanyents a un projecte anomenat "Iniciativa Dharma", aparentment abandonades (bé, una no ho estava), que tenen uns 30 anys d'antiguitat.
-Hi han animals que no pertanyen a un hàbitat tropical: porcs senglars, ossos polars, cavalls...
-En els "flashbacks" es veu que la majoria dels protagonistes han estat relacionats abans d'alguna forma sense saber-ho.
-Hi ha una seqüencia numèrica (4, 8, 15, 16, 23 i 42) que està present en molts elements tant de l'illa com dels "flashbacks".
-Passen coses aparentment "paranormals", com extranyes aparicions, recuperació d'una paraplegia, poders mentals del xiquet...
A tot açò havem d'afegir el joc dels productors amb els fans, creant dues pàgines fictícies a internet: una de la companyia de l'avió estavellat, que pareix no amaga res, i altra sobre la fundació Hanso, els promotors del projecte "Dharma", en la que sí hi han coses interessants.
El "quid" de la qüestió pareix ser que l'illa és un entorn controlat per la fundació on estan desenvolupant experiments en sis estacions de investigació (en coneixem dos, recordeu). Per tant, qualsevol cosa en apariència inexplicable es deu relacionar amb un d'aquests experiments, que són al voltant de la Psicologia, la Zoologia, la Parapsicologia, la Meteorologia, l'Electromagnetisme i la Utopia Social: allargament de la vida, investigació electromagnètica, recerca de intel·ligència extraterrestre, pronòstics matemàtics, desenvolupaments criogènics, desenvolupaments eugenètics i entrenament remot accelerat de destreses (o algo així, que el meu anglés no és res de l'altre món).
En fi, mentre tinga tant d'èxit tindrem sèrie per a una bona estona, i aquest és el major problema que li veig, que no sàpiguen finalitzar-la a temps i l'allarguen innecessàriament. Per a profunditzar, la pàgina oficial i una molt completa en anglés, i la millor que he trobat en castellà.
(Gràcies, Míriam, per haver-me descobert la sèrie).

dissabte, 14 de gener de 2006

Incredulitat

Quan es busca un exemple de incredulitat, es sol posar a Sant Tomàs com a model... doncs no!, des d'aquest mateix moment, propose a Canal 9 no soles com a "televisió de TOTS els valencians", sinó també com a guia espiritual.
Notícia apareguda hui al diari Información (gràcies, German, per confirmar-me el que ja sabiem, jeje):

TELEVISIÓN
Canal 9 «no entiende» que el Valencia tenga menos audiencia que el Alcoyano

REDACCIÓN
Radio Televisión Valenciana (Canal 9) ha mostrado su sorpresa porque la medición de audiencia de TNS-SOFRES concede mayor audiencia al partido de Copa del Rey que disputaron el pasado 30 de noviembre el Alcoyano y el Atlético de Madrid que el encuentro del pasado miércoles entre el Valencia y Villarreal de la misma competición. Según el estudio, el choque disputado hace mes y medio en El Collao tuvo 0,7 puntos más de share que el partido de Mestalla del 11 de enero.

La incredulidad de Canal 9 sobre este caso ha llevado al Grupo RTVV a presentar una queja formal ante TNS-SOFRES, empresa encargada de la medición de audiencia en España, «ante las reiteradas incoherencias que se vienen detectando en los datos proporcionados por dicha empresa en los últimos meses», se indica en un comunicado de este organismo.

Concretamente, se dice en el escrito que «en la eliminatoria de octavos de final de la Copa del Rey entre el Valencia y el Villarreal, retransmitida en exclusiva por Canal 9, la medición de TNS-SOFRES concede una cuota de pantalla del 20 por ciento, porcentaje que se encuentra muy por debajo de encuentros de similares características».

Radio Televisión Valenciana considera que pueden existir fallos en la muestra de 310 hogares de la Comunidad Valenciana que utiliza TNS-SOFRES en sus mediciones de audiencia. «Así resulta inverosímil que por primera vez en un partido de competición oficial y eliminatorio que enfrenta a los dos principales equipos de la Comunidad se obtengan cifras de audiencia inferiores al 20 por ciento de audiencia. Tampoco es entendible que el partido disputado el miércoles 30 de noviembre de 2005 entre el Alcoyano y el Atlético de Madrid, en esta misma competición de Copa, tuviera 0,7 puntos más de share que el Valencia-Villarreal del pasado miércoles», asegura el comunicado aunque también habría que tener en cuenta en este caso los numerosos seguidores del Atlético de Madrid tanto en la provincia de Alicante como en el resto de la Comunidad.

El comunicado destaca «la variabilidad que adquiere la muestra en la provincia de Alicante donde la eliminatoria de octavos de final de la Copa del Rey obtuvo en la ida un 10 por ciento y en la vuelta un 9 por ciento de share».

Impagable, encara no he parat de riure'm (amb negreta he destacat les paraules més definitòries). Això sí, el periodista ha tingut una errata i cal fer-la notar, perquè no s'entén massa el text: quan diu "los numerosos seguidores del Atlético de Madrid tanto en la provincia de Alicante como en el resto de la Comunidad", substituiu "Atlético de Madrid" per "Alcoyano" i Comunidad por "Mundo mundial", i aleshores estarà tot més clar.

dijous, 5 de gener de 2006

Desig inconfessable

-Què t'has demanat per a Reis?
-La voluntat, que ja som majors per a estes coses...

Sí, això em toca dir, però en realitat el que jo vull és:
DARTH POTATER!!!

Jooooooo, como moooolaaaa, yo lo quierooooooo!!!

(Dedicat a tots els que volen algo que mai s'atrevirien a demanar)

dimarts, 3 de gener de 2006

A vista de pardal

És impressionant la de possibilitats que ofereix Internet. L'última, de la que ja havia sentit parlar fa un temps però no havia comprovat, és la d'oferir mapes de la terra des d'un satèl·lit a diferents alçades, sent la més propera a 100 metres.
Com no podia ser d'altra forma, el primer que he fet és apropar-me a Alcoi, ací teniu la Plaça d'Espanya com a referència, però podeu desplaçar-se amb els cursors per tot arreu.

diumenge, 1 de gener de 2006

Un any més... o menys

Doncs sí, ja havem entrat al 2006, i què millor manera de fer-ho que amb una tradició personal de ja fa uns quants anys: veure el Concert d'Any Nou de l'Orquestra Filharmònica de Viena.
No és que siga cap entés en música clàssica: m'agraden les obres més famoses i els meus coneixements arriben a allò que vaig donar en Història de la Música. De fet, aquest és l'únic concert clàssic que veig en tot l'any, però té algo que, d'alguna forma, m'atrapa.
Deu ser el tipus de peces alegres i animoses (marxes, polkes, valsos...) que, combinades amb l'habitual ressaca pròpia del dia en què estem, em produeixen un efecte hipnòtic i relaxant que em fa alçar-me a propòsit per a veure'l tot i haver-me acabat de gitar. A més, serveix per començar l'any amb un poc d'optimisme i bon humor, o amb bon peu, que es sol dir.
El Concert d'Any Nou interpretat per la, per a molts, segona millor orquestra del món (després de la Filharmònica de Berlín), és una tradició ininterrompuda des de 1941. El repertori es basa quasi exclusivament en obres de la família Strauss (amb els inevitables bis finals del Danubi Blau i la Marxa Radetzky) que ens evoquen els temps de l'imperi austro-hongarés. Des de l'esmenat any de 1941 fins al 1954 el concert fou dirigit per Clemens Krauss; des del 1955 fins al 1979 ho va fer Willi Boskovsky; des del 1980 al 1986 l'encarregat fou Lorin Maazel, i a partir del 1987 es decidí concedir eixe honor a diferents directors de primera línea, però un grup reduït en tot cas. Així, s'han alternat mestres com el propi Maazel, Herbert von Karajan, Claudio Abbado, Carlos Kleiber, Zubin Mehta, Riccardo Muti, Nikolaus Harnoncourt, Seiji Ozawa i el debutant d'enguany, Mariis Jansons.
Com a curiositat, dir que el concert és l'únic esdeveniment cultural que segueixen en directe més de 100 milions de persones per tot arreu del món, per ràdio i televisió, i que hui, com a novetat (s'han de vendre cd's, ja sabeu) també s'ha inclòs alguna obra de Mozart, anticipant el que serà tot un any dedicat a aquest compositor pel seu 250 aniversari.
En fi, res més, soles desitjar un Feliç Any Nou i que, com a mínim, siga millor que el passat (en el meu cas ja puc dir que a ben segur ho serà).