divendres, 27 de gener de 2006

Meravellari (XIV)

MACHU PICCHU

Apropem-se, per primera vegada en aquest "meravellari", al continent americà per a contemplar l'últim i millor conservat vestigi de l'imperi inca, una civilització que, a diferència d'altres on poden haver causes de diferent consideració, soles té una per a explicar la seua fi: l'arribada dels espanyols.

L'imperi inca (o tahuantinsuyu en quítxua) s'extenia, en la seua època de major esplendor, entre els actuals països d'Equador, Perú, Bolívia i Xile sobre tot, arribant també a Colòmbia i Argentina, sempre limitat a l'est per la imponent serralada dels Andes. Va ser fundat al segle XIII pel mític Manco Capac, el primer inca (era el nom que es donava al governant), començant a expandir-se al segle XIV després de derrotar als xanques i absorbir als ximús. Al 1533 arribaren els espanyols de Pizarro, qui assassinà a l'inca Atahualpa, començant el govern efectiu de la Corona hispànica al 1548. Encara hi hauria un focus de resistència al vall de Vilcabamba, fins que al 1572 fou derrotat Tupac Amaru, l'últim inca.
Machu Picchu ("muntanya vella" en quítxua) en realitat es deia soles Picchu, i va ser una ciutat fundada al segle XV per l'inca Pachacutec amb la finalitat de controlar i administrar l'economia de la zona, assentament que denominaven llacta. Està situada 130 kilòmetres al nor-oest de Cusco ("melic"), l'antiga capital de l'imperi, i a 2.200 metres d'altitud, damunt d'un turó completament rodejat de barrancs, el que la feia inexpugnable. Picchu era una llacta especial, de fet el seu emplaçament exacte era desconegut per a la majoria de la població, i es devia a que estava pensada per a ser el refugi d'allò més selecte de l'aristocràcia incaica.
Així, trobem tres zones diferenciades en la ciutadella: un barri sagrat, amb temples i monuments com el intiwatana, un rellotge solar; un barri residencial per a la noblesa i els sacerdots, i un barri popular, amb un total d'unes 140 construccions. L'arquitectura és la típica incaica, amb els murs atalusats i compostos de carreus regulars i polits, sense morter, i les portes i finestres de forma trapezoidal. També hi han numeroses escales, canals, estanys i fonts, tot esculpit en granit. El trebal de l'estereotomia (tall de la pedra) dels inques va ser el més perfecte de les civilitzacions conegudes. A més, l'emplaçament de la ciutat i el desconeixement de la roda i de l'escritura fa impossible explicar com aconseguiren pujar fins allí pedres de fins i tot 20 tones de pes (però recordeu: que no conegam l'explicació racional d'alguna cosa no vol dir que no la tinga).
La mestria dels seus constructors és evident pel perfecte estat de conservació en què ens ha arribat, tot i que també influeix el fet de que mai va ser descoberta pels conqueridors.
I és que la ciutadella va complir el seu objectiu, doncs va ser l'últim refugi d'una part de la resistència als espanyols, en especial de les denominades acllas, sacerdotisses del déu Sol (o Inti). El que es desconeix és quan va ser definitivament abandonada, però segurament després de la derrota de Tupac Amaru, quan ja no quedava cap estructura de l'antic imperi.
El seu redescobriment no arribà fins al 1911, tot i que pareix ser que alguns natius sabien de la seua existència, i fou Hiram Bingham, un arqueòleg i explorador nord-americà, qui la va trobar de forma casual, doncs ell buscava altra ciutat, anomenada Vitco, on es situaven els últims rebels a la conquesta. Machu Picchu s'ha convertit en un jaciment arqueològic únic (equiparable a la Pompeia romana), que ens permet conéixer a la perfecció una ciutat incaica, però també és una reserva natural de gran importància. Fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1983, i els darrers anys comença a estar deteriorat per la massificació turística.