dissabte, 25 de febrer de 2006

Meravellari (XVII)

EL MAUSOLEU D'HALICARNÀS

Tornem amb una altra meravella desapareguda, que a més també formava part de la llista de les set de l'antiguitat, i que en esta ocasió gràcies a les descripcions de Plini la coneixem prou bé.
Halicarnàs, l'actual Bodrum a Turquia, era una ciutat grega, capital de la regió de Cària, que va tindre el seu màxim esplendor amb el regnat de Mausolos (377-353 a.n.e.), governant d'una satrapia persa.
Va adornar la ciutat amb diversos monuments, sent el més important el que va concebir per a la seua pròpia tomba, a l'estil de les construccions faraòniques egípcies. El projecte, encarregat als arquitectes Pytheos i Satyros, es va començar poc abans de la seua mort i el va continuar la seua dona i germana Artemisia II, la qual tampoc arribà a veure'l finalitzat, cosa que ocorregué cap al 350 a.n.e.
L'estructura, tota de marbre blanc, consistia en un alt podi escalonat de 32 x 38'7 metres sobre el que es situava una mena de templet jònic, amb un peristil de 36 columnes (9 als fronts i 11 als costats). El remat era una piràmide escalonada amb una cuàdriga al capdamunt amb la imatge de Mausolos, obra de Pytheos. El conjunt alcançava el 50 metres d'alçada, i el completava una decoració escultòrica consistent en relleus (frisos amb els temes de la centauromàquia i l'amazonomàquia) i estàtues (avantpassats de Mausolos) que va ser encarregada als escultors Scopas, Bryaxis, Leochares i Timotheos. Quedava conformat així un monument eclèctic, extrany i únic que combinava elements mesopotàmics, grecs i egipcis.
L'esplendor de la ciutat finalitzà amb la conquesta d'Alexandre el Gran al 334 a.n.e., qui la va arrasar, tot i que encara quedaren vestigis del monument, fins que al 1402 els cavallers creuats de l'ordre de Sant Joan de l'Hospital utilitzaren el que quedava per a construïr el castell de Sant Pere d'Halicarnàs. Pareix ser que descobriren baix de l'estructura uns túnels i els sarcòfegs dels reis, els quals foren saquejats.
En l'actualitat soles es conserven restes de la decoració escultòrica, consistents en part dels frisos al museu de Bodrum i al British Museum, on a més tenen algunes escultures exentes, especialment destacable la que es creu que es tracta del propi Mausolos, que rematava l'edifici.
Però també el monument ens ha deixat un altra herència, i és que, a l'igual que el Far d'Alexandria donà nom a tots els fars posteriors, la fama d'aquesta construcció va fer que des d'aleshores tots els monuments funeraris sumptuosos i de grans dimensions siguen anomenats "mausoleus", en record d'aquell rei oblidat de Cària.

dimarts, 21 de febrer de 2006

Meravellari (XVI)

L'ILLA DE PASQUA

Hui tornem amb un altra meravella escultòrica, ja que del que vaig a parlar és dels moai que es troben per tot arreu de l'illa.
Situada a l'oceà Pacífic, té una extensió de 163'6 km quadrats i una població al voltant de 3.800 habitants. La seua capital i l'únic nucli urbà és Hanga Roa, i pertany a Xile, del que dista 3.600 km a l'est. Açò, junt amb el fet de què a l'oest el punt més proper són les illes Pitcairn a 2.075 km, la converteix en el lloc habitat de la Terra més allunyat de qualsevol altre.
El nom actual de l'illa es deu al seu redescobridor, l'holandés Jacob Roggeween, qui la va trobar el dia de Pasqua de 1722, mentre que el seu nom maorí és Rapa Nui ("illa gran"). De tota manera, els nadius l'anomenaven antigament Te Pito o Te Henúa ("melic del món"), i també Mata Ki Te Rangi ("els ulls que miren al cel").
Pareix ser que els primers habitants van ser polinesis que arribaren al segle IV de la nostra era, havent sigut descartada la hipòtesi de la procedència americana. Els rapanui establiren una societat estratificada en classes i governada per un rei o ariki, dividint-se al mateix temps en diferents tribus. La religió, influenciada pels origens polinesis, consistia en un culte als avantpassats deificats, que es representaven en pedra i s'anomenen moai (a Polinèsia són els tiki). Es construïren principalment en la línia de costa i mirant cap a l'interior de l'illa, per a protegir les diferents aldees, i deuria haver una competència per a tindre més i majors moai. La creença era que preservaven el mana, la força espiritual de la vida, i per tant a més moai, més mana i major poder sobre les altres tribus.
Els moai estan tallats en pedra gris volcànica originària del volcà Rano Raraku, i són tots monolítics, tot i que alguns presenten una mena de "barret" de color roig, procedents de la pedrera de Puna Pau, que són en realitat un pentinat que portaven els nobles, el pukao. A més, es situaven sobre unes plataformes sagrades anomenades ahu. Cadascun necessitava prous anys de treball per a ser finalitzat, i es suposa que el transport es feia amb trineus o corrons de fusta, però es desconeix com els plantaven o com podien posar els pukao. Amb el temps anaren perfeccionant-se i fent-se més grans, fins arribar a alçades de 11 metres i a un pes de 80 tones. En total hi han uns 600 per tota l'illa, més altres 400 en diferents fases d'acabat o transport prop del lloc d'extracció.
Cap al segle XVII l'illa va patir una gran crisi de superpoblament, arribant als 15.000 habitants. Açò va suposar una lluita entre les 12 tribus existents pels recursos naturals, en especial la fusta que utilitzaven per a transportar i elevar els moai, fins al punt de què l'illa es va quedar completament deforestada (es pot veure algo d'açò en la pel·lícula Rapa Nui, de 1994). L'única forma d'obtindre més mana era tombant els moai de les altres tribus, així que finalment no quedà cap en peu i les pedreres foren abandonades (actualment podem veure'ls així perquè han sigut tots restaurats). Després la població aniria reduïnt-se per la falta d'aliments, les epidèmies i les intervencions estrangeres, com la dels peruans, que entre 1859 i 1863 s'emportaren vora 2.000 nadius com a esclaus i mataren a molts altres, exterminant a la classe sacerdotal i desapareixent el coneixement de la seua escritura, els rongo-rongo, encara indesxifrada. Amb uns 110 habitants a la vora de l'extinció, finalment passà al 1888 a la sobirania xilena i amb el temps ha sigut repoblada, però queden pocs descendents d'aquells rapanui.
Declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, l'única activitat econòmica és el turisme, tot i no ser encara massa nombrós, però hi ha un projecte per a fer un casino. Potser d'ací uns anys la fascinació de contemplar aquests guardians de pedra enmig de la soletat i la tranquilitat desaparega amb el soroll de les màquines escurabutxaques (ho confesse, ho he tingut que buscar) si ningú fa res per a evitar-ho.

dijous, 16 de febrer de 2006

El sentido de MI vida

Fa un temps vaig desvetlar quin era el sentit de la vida segons la frikipedia, tot i que malauradament uns problemes legals amb la SGAE han clausurat la pàgina i ara el retall ja no té massa sentit. Però no vaig a parlar hui d'açò, sinó de què la gent de ADLO! (Asociación en Defensa de Liefeld y Otros) ha reflexat a la perfecció el sentit de la meua vida. Ací deixe un extracte:

Te ganarás las estanterías con el sudor de tu frente...

A lo largo de su evolución personal, que empieza una tarde tonta en la que el sujeto decide gastar una parte de su paga en un cómic de superhéroes, y acaba treinta años después con una discusión con su cónyuge que quiere que meta las novelas gráficas en cajas para poder montar el cuarto del niño en la tebeoteca, la vida del coleccionista de cómics se rige por el principio de la escasez (escasez de fondos para adquirir todas las colecciones deseadas, escasez de títulos interesantes en el mercado que obliga al fan a recurrir a los pedidos transatlánticos, escasez de espacio y estanterías...).
Los estudios demuestran que es este hecho, y no otro, el que acaba obligando a los coleccionistas de cómics a ponerse a trabajar, puesto que tal y como demuestran dichos estudios sus necesidades básicas (un ordenador con conexión a internet, una nevera y un reproductor de DivX) podrían cubrirse con una baja por invalidez bien gestionada, pero los coleccionistas, en su convivencia con su enfermedad, acaban entrando en un círculo vicioso en el que cuanto más cobra el enfermo más gasta en sus pedidos, lo que acaba requeriendo más estanterías y, por extensión, más metros cuadrados de suelo para albergarlas, reintroduciendo de esta manera el factor de la escasez en su vida. De hecho, si atendemos a las teorías de algunos políticos liberales el problema de las colecciones de cómics es uno de los factores que disparan el precio de la vivienda en España, aunque, eso sí, en conjunción con el Estatuto Catalán y los matrimonios homosexuales.

No podia ser més encertat, el que passa és que encara estic en la fase de "treballar per a arreplegar diners per a comprar estanteries (i una casa on situar-les) i fer-me una tebeoteca on col·locar la ingent quantitat de còmics que tinc al garaix en caixes i bosses de Mercadona".

dilluns, 13 de febrer de 2006

De tal pal... tal invent

Estos dies ha aparegut a la televisió la celebració del 50 aniversari de la fregadora (el "motxo", per a entendre'ns). L'invent de Manuel Jalón va consistir bàsicament en afegir un pal a un fregall i, aixina, "posar de peu a les dones d'Espanya", com deia una publicitat prou masclista de l'època. Comercialitzat per l'empresa Rodex S.A., la patent de l'invent va tindre èxit a tot el món i ara és un element indispensable en qualsevol casa.
Avancem dos anys, a 1958, Enric Bernat pensa que és poc pràctic el fet de pringar-se les mans amb els caramels, i decideix afegir-los un pal. Havia naiscut el Chupa Chups, un altre invent que encara té vendes milionàries a tot el món, i a Espanya han pujat un 50 % després de la llei anti-tabac.
On vull arribar amb tot açò? És evident: posa-li un pal a qualsevol cosa i fes-te milionari. Des d'aquest moment vaig a provar d'estacar-li palets a tot el que tinga a mà, i a provar sort (la merda punxada en un pal ja està inventada, avise).

dijous, 9 de febrer de 2006

Llicència per a... opositar

Des de hui soc un doble llicenciat (o es dirà bi-llicenciat?), ja que m'he assabentat que he aprovat l'assignatura que em quedava de Història de l'Art i de la qual vaig fer ahir l'examen. Pràcticament no ha canviat res, soles que m'he tret un pes de damunt, i que ara oficialment sí que ja no em puc dir "universitari". Bé, i també són uns quants puntets més per a les oposicions. I és que ja no em queda altra opció, supose que des d'aquest moment el meu status és el de: opositor i "currante" ocasional.

dilluns, 6 de febrer de 2006

Libertad, libertad, sin ira libertad

Està en tots els noticiaris la polèmica sorgida arran de la publicació d'unes vinyetes humorístiques en un periòdic danés, el Jyllands-Posten, on es ridiculitzava als musulmans i en especial a Mahoma. Evidentment, les represàlies en alguns països islàmics (en especial Aràbia Saudí, Síria i Líbia), que inclouen atacs a ambaixades i boicots a productes danesos (acusen al govern danés de no censurar la publicació) són desmessurades i pròpies d'extremistes, més encara en estats que encara són dictadures i, per tant, estan poc legitimats per a exigir res. Però una cosa no lleva l'altra, i és que tot el món liberal ha posat el crit al cel en defensa de la llibertat de premsa o la llibertat d'expressió, un concepte molt relatiu. Efectivament, estic d'acord en què és un dret fonamental el que qualsevol persona o mitjà puga dir el que vullga sense por a represàlies, però també s'ha de tindre en compte que la llibertat d'un finalitza quan atemptes contra la llibertat d'altre, és a dir, eres lliure de fer o dir el que vullgues, sempre que no perjudiques a cap altre (per descomptat, la justícia està per a corregir açò, no els actes que estem veient a les notícies).
On vull arribar? Doncs que, amb l'excusa de la llibertat d'expressió, moltes publicacions especialments vinculades a la dreta i al conservadurisme perden qualsevol indici d'educació i d'ètica amb l'única finalitat de generar polèmica i guanyar audiència (ací tenim els exemples de La Razón, la COPE o, casualment, "Libertad" Digital). Estàs en el teu dret de publicar uns dibuixos satírics, sabent que poden ofendre a gent molt religiosa com són els musulmans? (recordem que no soles es ridiculitza a Mahoma, és que la tradició islàmica rebutja qualsevol representació icònica). Per descomptat que sí, tens dret, però... per què ho has de fer? Una de les crítiques amb més trellat que he vist és la d'un diari de Jordània, que reprodueix unes vinyetes on l'editor del Jyllands-Posten rebutja un acudit per anti-semita, un altre per racista i, en canvi, accepta els anti-islàmics com a llibertat d'expressió.
I és que tinc raons per a dubtar de la bona voluntad del periòdic, quan l'editor responsable de la publicació dels acudits, un tal Flemming Rose, arriba a comparar "als islamistes amb els bolxevics" o diu perles com "mai un país ha fet tant per la humanitat com els EUA i ha rebut tan pocs agraïments a canvi".
Tot açò té un "tufillo" al "xoc de civilitzacions", ideologia defensada principalment pel politòleg Samuel P. Huntington i posada al servei de la "guerra preventiva" de l'actual administració nord-americana. No és ara el moment d'entrar en açò, que dóna per a molt (si es vol saber més, comenceu per ací), però sí vull que quede clar que ningú és innocent i que les polèmiques sempre tenen algun interés darrere, no es deu prostituïr tant la paraula "llibertat" (algo que als EUA saben fer molt bé).
I un últim apunt, per si no ha quedat clar: que no es confonga el criticar l'actuació dels mitjans que publiquen estes coses amb defendre l'actuació dels radicals.

diumenge, 5 de febrer de 2006

Me encanta que los planes salgan bien

Després de gairebé cinc mesos treballant allí, fa poc em va ser concedit l'honor de portar el meu nom en una xapa del Supercor:
Açò és un pas més en el meu pla: primer vaig aconseguir que em cridaren per megafonia amb el meu nom, en compte d'un impersonal i anodí "Servicio de Samsa" (Samsa és l'empresa subcontratada a la que pertany); ara ja tinc la xapa, i he planejat un colp d'estat al moll (l'encarregat no sospita res). D'ahí a fer-me amb el control del "super" soles hi haurà un pas.
Primero el Supercor, después... ¡EL MUNDO!
BWAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA!!!
...
...
...
(Vaja, ja me s'ha oblidat prendre'm la pastilla)

dimecres, 1 de febrer de 2006

Meravellari (XV)

GRATACELS

La meravella de hui és un poc genèrica i relativa. Com que contínuament l'avanç de l'enginyeria permet afrontar majors reptes arquitectònics, no tenia massa sentit posar com a meravella "l'edifici més alt del món", perquè possiblement ( i de fet és així, com veurem) serà efímer. Així, he decidit fer un "top 10" de les estructures més altes que ha pogut fer l'home, però matisant un poc: i és que segur que us sorpreneu si vos dic que la major construcció alcança els 1.430 metres d'alçada, el que passa és que es tracta de la plataforma petrolífera Magnolia, en construcció al golf de Mèxic, i la major part està baix de l'aigua. Per tant, anem a parlar d'edificis en terra, els anomenats gratacels, i tenint soles en compte l'alçada estructural (si no, el més alt és la CN Tower de Toronto, Canadà, que arriba als 553 metres però per la seua gran antena).
Així, en primer lloc tenim el TAIPEI 101, a Taipei (Taiwan). Finalitzat al 2004, alcança els 509 metres i els 101 pisos. Fou dissenyat per la firma autòctona "C. Y. Lee and Partners" i, com a curiositat, a més del rècord de major alçada del món té el de comptar amb els ascensors més ràpids.





La segona i la tercera posició corresponen a les PETRONAS TOWERS 1 i 2, a Kuala Lumpur (Malàssia). Van ser finalitzades al 1998, amb 452 metres i 88 pisos. Dissenyades per César Pelli, són dues torres bessones connectades als pisos 41 i 42 mitjançant un pont.





El quart edifici més alt és la SEARS TOWER de Chicago (EUA), construïda al 1974 amb 442 metres i 108 pisos. Va ser dissenyada per Bruce Graham, de l'estudi SOM (Skidmore, Owins & Merrill). Tot i la seua antiguitat, continua sent el de més pisos del món i el més alt als EUA.





El cinqué en discòrdia és la JIN MAO TOWER, a Shanghai (Xina). Finalitzat al 1998, té 421 metres i 88 pisos. Fou dissenyada per Adrian D. Smith, també de l'estudi SOM. En part està ocupada per un hotel que compta amb les habitacions més grans del món.





Al sisé i seté llocs tenim els únics d'aquesta llista que ja no existeixen: les torres bessones del WORLD TRADE CENTER, a New York City (EUA). Dissenyades pel japonés Minoru Yamasaki, van ser finalitzades al 1973 i arribaren a tindre 417 i 415 metres cadascuna, amb 110 pisos. En realitat formaven part d'un complexe de 7 edificis, dels quals cap va quedar en peu després de l'atac terrorista del 11 de setembre de 2001.

En vuitena posició està el TWO INTERNATIONAL FINANCE CENTER, a Hong Kong (Xina). Obra de César Pelli, es construí al 2003 i alcança els 415 metres i els 88 pisos.






El nové lloc és per al CITIC PLAZA, a Guangzhou (Xina). Fou dissenyat per Ng Chun Man & Dennis Lau, amb una alçada de 391 metres i 80 pisos. Es finalitzà al 1997.








Per últim, el desé gratacels més alt és el SHUNG HING SQUARE, a Shenzhen (Xina). Construït al 1996, és un disseny de "K. Y. Cheung Design Associates", amb 384 metres i 69 pisos.







Si es doneu compte, dels dèu són tres dels EUA i set de països asiàtics, i si no comptem al World Trade Center, la proporció és ja de 2 a 8 (s'afegirien l'Empire State Building de New York City i el Central Plaza de Hong Kong). Açò demostra, en part, el canvi de potencials econòmics que està produïnt-se al món, però s'ha de tindre en compte que encara New York, amb 43 edificis de més de 300 metres, manté el títol de "ciutat dels gratacels" (la segueixen Hong Kong, amb 23, i Chicago, amb 19). Per altra banda, aquest "top" prompte quedarà obsolet, i és que estan en marxa projectes fins al 2009 que inclouran a 7 gratacels en aquesta llista. De tots, en destacaré dos:
El BURJ DUBAI, a Dubai (Emirats Àrabs Units), amb un disseny de l'estudi SOM, arribarà al 2008 amb, atenció, 705 metres i 160 pisos! Serà una marca difícil de superar.

I la FREEDOM TOWER, que es situarà al lloc de l'antic World Trade Center amb un disseny de David Childs, també de l'estudi SOM, i que està previst que es puga finalitzar al 2009 amb 541 metres d'alçada i 82 pisos. Pareix ser que la intenció era fer-lo l'edifici més alt del món, però davant del projecte de Dubai van tindre que refer-lo un poc (oficialment per mesures de seguretat) i fixar aquesta alçada, que traduïda en mesures anglo-saxones són 1.776 peus, és a dir... l'any de la Independència dels EUA. Entre això i el nom que volen posar-li, ens donem compte de què aquests nord-americans no canviaran mai.