dimarts, 21 de febrer de 2006

Meravellari (XVI)

L'ILLA DE PASQUA

Hui tornem amb un altra meravella escultòrica, ja que del que vaig a parlar és dels moai que es troben per tot arreu de l'illa.
Situada a l'oceà Pacífic, té una extensió de 163'6 km quadrats i una població al voltant de 3.800 habitants. La seua capital i l'únic nucli urbà és Hanga Roa, i pertany a Xile, del que dista 3.600 km a l'est. Açò, junt amb el fet de què a l'oest el punt més proper són les illes Pitcairn a 2.075 km, la converteix en el lloc habitat de la Terra més allunyat de qualsevol altre.
El nom actual de l'illa es deu al seu redescobridor, l'holandés Jacob Roggeween, qui la va trobar el dia de Pasqua de 1722, mentre que el seu nom maorí és Rapa Nui ("illa gran"). De tota manera, els nadius l'anomenaven antigament Te Pito o Te Henúa ("melic del món"), i també Mata Ki Te Rangi ("els ulls que miren al cel").
Pareix ser que els primers habitants van ser polinesis que arribaren al segle IV de la nostra era, havent sigut descartada la hipòtesi de la procedència americana. Els rapanui establiren una societat estratificada en classes i governada per un rei o ariki, dividint-se al mateix temps en diferents tribus. La religió, influenciada pels origens polinesis, consistia en un culte als avantpassats deificats, que es representaven en pedra i s'anomenen moai (a Polinèsia són els tiki). Es construïren principalment en la línia de costa i mirant cap a l'interior de l'illa, per a protegir les diferents aldees, i deuria haver una competència per a tindre més i majors moai. La creença era que preservaven el mana, la força espiritual de la vida, i per tant a més moai, més mana i major poder sobre les altres tribus.
Els moai estan tallats en pedra gris volcànica originària del volcà Rano Raraku, i són tots monolítics, tot i que alguns presenten una mena de "barret" de color roig, procedents de la pedrera de Puna Pau, que són en realitat un pentinat que portaven els nobles, el pukao. A més, es situaven sobre unes plataformes sagrades anomenades ahu. Cadascun necessitava prous anys de treball per a ser finalitzat, i es suposa que el transport es feia amb trineus o corrons de fusta, però es desconeix com els plantaven o com podien posar els pukao. Amb el temps anaren perfeccionant-se i fent-se més grans, fins arribar a alçades de 11 metres i a un pes de 80 tones. En total hi han uns 600 per tota l'illa, més altres 400 en diferents fases d'acabat o transport prop del lloc d'extracció.
Cap al segle XVII l'illa va patir una gran crisi de superpoblament, arribant als 15.000 habitants. Açò va suposar una lluita entre les 12 tribus existents pels recursos naturals, en especial la fusta que utilitzaven per a transportar i elevar els moai, fins al punt de què l'illa es va quedar completament deforestada (es pot veure algo d'açò en la pel·lícula Rapa Nui, de 1994). L'única forma d'obtindre més mana era tombant els moai de les altres tribus, així que finalment no quedà cap en peu i les pedreres foren abandonades (actualment podem veure'ls així perquè han sigut tots restaurats). Després la població aniria reduïnt-se per la falta d'aliments, les epidèmies i les intervencions estrangeres, com la dels peruans, que entre 1859 i 1863 s'emportaren vora 2.000 nadius com a esclaus i mataren a molts altres, exterminant a la classe sacerdotal i desapareixent el coneixement de la seua escritura, els rongo-rongo, encara indesxifrada. Amb uns 110 habitants a la vora de l'extinció, finalment passà al 1888 a la sobirania xilena i amb el temps ha sigut repoblada, però queden pocs descendents d'aquells rapanui.
Declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, l'única activitat econòmica és el turisme, tot i no ser encara massa nombrós, però hi ha un projecte per a fer un casino. Potser d'ací uns anys la fascinació de contemplar aquests guardians de pedra enmig de la soletat i la tranquilitat desaparega amb el soroll de les màquines escurabutxaques (ho confesse, ho he tingut que buscar) si ningú fa res per a evitar-ho.