dimecres, 26 d’abril de 2006

Remember els 80!

Aprofitant que estic de ressaca festera (fotos en els pròxims dies), hui un retall facilet i nostàlgic. Si mola sentir cançons que van marcar la nostra infància, encara mola més veure els seus vídeos, per cortesia de YouTube. Samarretes de colors, malles ajustades, pentinats impossibles, llums psicodèliques, sintetitzadors a tope, icones gays, grups "bizarros" i Sabrina Salerno... què més es pot demanar?

divendres, 7 d’abril de 2006

Meravellari (XVIII)

LA TORRE EIFFEL

La meravella de hui és de les considerades "modernes", de fet ella mateixa es pot dir que va ser el símbol de la modernitat tecnològica que va arribar amb la Revolució Industrial.
Concebida com una estructura efímera per a l'Exposició Universal de 1889, que es va celebrar a París amb motiu del centenari de la Revolució Francesa, finalment es decidí deixar-la permanentment, tot i l'oposició de molta gent que la considerava un "monstre de ferro", amb l'excusa de servir com antena de comunicacions.
Dissenyada per l'enginyer i arquitecte Gustave Eiffel, qui estava assistit pels enginyers Maurice Koechlin i Emile Nouguier i per l'arquitecte Stephen Sauvestre, va ser construida entre 1887 i 1889, éssent inaugurada el 31 de març i oberta al públic el 6 de maig. La formen vora 18.000 peces de ferro, amb un pes de 7.300 tones quan va ser finalitzada, i una alçada de 312 metres, que després es va ampliar a 324 amb una antena de televisió. En el seu moment va ser l'estructura més alta del món, superant a la catedral alemanya d'Ulm (i no a la piràmide de Keops, com erròniament es pensa), fins que al 1929 es finalitzà l'edifici Chrysler de New York, que la superava per poc.
De base rectangular, formada per quatre grans arcs sobre quatre pilars, un en cada vèrtex, a mesura que s'eleva la torre els quatre pilars es giren cap a l'interior fins a formar un sol element articulat, comptant a més amb tres plataformes transversals a diferents alçades. Estes plataformes, a les que s'accedeix mitjançant escales o ascensors, són utilitzades com a miradors, a més d'haver un restaurant, un museu i diverses tendes. Per la nit compta també amb una il·luminació proporcionada per 352 projectors.
De propietat municipal, és explotada per la Société Nouvelle de l'Exploitation de la Tour Eiffel, i està considerat com el monument més visitat del món, tot i que els ingresos pràctiment arriben soles per a cobrir les grans despeses que suposa el seu manteniment, especialment la utilització de 50 tones de pintura cada set anys per a evitar la corrosió. Açò fa també que el seu color vaja canviant amb els anys (es pot votar el pròxim que es desitja), tenint actualment una tonalitat marró.
És cert que és una estructura amb poca rel·lació estètica amb l'entorn i amb dubtosa funcionalitat, però per mèrits propis ha trascendit qualsevol percepció "formal" i s'ha convertit en un símbol que identifica tant a la "ciutat de les llums" com a tota França. De fet al món existeix un altra pràcticament idèntica, la Torre de Tokyo, que fins i tot és 9 metres més alta i es va fer al 1958, però en aquest cas l'originalitat és determinant.

dimarts, 4 d’abril de 2006

El cartell de Festes del 2006

La cerimònia de destapar el cartell que anuncia les Festes de Moros i Cristians cada 1 d'abril s'ha convertit, amb el temps, amb un esdeveniment que congrega a molta gent, per ser el primer acte fester de l'any, i per tant exigeix un cert compromís per part de l'autor, que s'enfronta, a peu d'obra, a les primeres reaccions davant de la seua creació.
El cartell d'enguany, obra de Carlos Sempere, no m'ha agradat, i crec que comença a ser un assumpte problemàtic (sempre ho ha sigut, de fet). Qualsevol obra d'art mai és apreciada a gust de tots, és clar, però en el cas d'un cartell mai ha de perdre de vista la seua funció, la seua finalitat, que és la d'anunciar alguna cosa, éssent secundàries altres qüestions d'estil o tècnica, però, si deu haver llibertat amb aquestes, també és cert que es deu exigir un mínim de qualitat.
Ací veiem un balcó del recorregut de les Entrades, amb la característica bandera de Sant Jordi i uns personatges tirant serpentines i confetti. El autor, amb paraules seues, volia reflexar "a tots els alcoians anònims que viuen la seua Festa". Bé, fins ací res que objectar. Però que "pinta", mai millor dit, eixe Sant Jordi que apareix en la finestra de baix? Per la forma en que està reflexat pareix una mena d'aparició sobrenatural, amb una tècnica i una utilització del color diferent a la resta del cartell (pareix una postal apegada, de fet). A més, no hi ha cap element moro ni cristià. La sensació que dona és la d'haver-se fet "sobre la marxa", sense planificació prèvia, com si la concepció inicial fóra la del balcó, però no haver-se atrevit a que ocupara tot l'espai i després decidira afegir el Sant Jordi. Açò podria haver-se compensat al menys amb una bona elaboració, com ha passat en altres cartells que tampoc m'han convençut però per la seua qualitat artística han tingut menys queixes, però és que aquest em pareix molt fluix també en aquest aspecte. La composició està totalment desequilibrada (abundant en eixa impressió de no haver planificació prèvia), sobrant-li quasi mig cartell, que intenta omplir amb els colors dels paperets. Utilitza una paleta molt simple, amb poques textures, i soles contrasta l'esmentada figura de Sant Jordi, però és un contrast sense motiu aparent, no respon a cap intenció, està "perque sí". A tot açò s'ha d'afegir que, si adoptes un estil figuratiu, al menys assegura't que domines un poc l'anatomia i les proporcions, cosa que ací no es dóna, fins i tot la pròpia estampa del sant, que està clar que ha sigut copiada d'alguna fotografia, perquè és la imatge del "Sant Jordi Matamoros" que es trau en la Processó General, té moltes carències.
En definitiva, crec que l'artista s'ha implicat molt poc en el cartell. Però el problema és més de fons, i respon a la política de l'actual ajuntament d'encarregar l'obra soles a artistes alcoians. Tenim bons artistes, però no tants, i menys especialitzats en cartells, i si no es posa remei a la situació acabarà fent el cartell qualsevol que sàpiga manejar un pinzell. Fer un concurs tampoc és la solució, perquè no té suficient prestigi i cap artista reconegut s'arrisca a fer una obra que no siga premiada. La millor opció, com es feia fa uns anys, és encarregar-lo a cartelistes destacats i amb renom; t'arrisques a que s'allunye de la temàtica alcoiana per desconeixement, però al menys t'assegures de tindre una obra de qualitat i anar acumulant un valuós patrimoni.

dilluns, 3 d’abril de 2006

Coses mundanes

M'apeteix fer un xicotet repàs de l'actualitat informativa:
ETA va declarar un "Alto el foc" el 24 de març passat, el que suposa obrir pas de forma oficial a les negociacions de pau (fins ara sempre han sigut de forma oficiosa). És una bona notícia, sense dubte, i supose que tots hauran de cedir un poc per a arribar a bon terme, però no deixa de ser curiós, o preocupant, que ETA haja renunciat als atemptats quan s'han donat compte que no tenen suficient repercusió enfront d'altres pitjors, els integristes islàmics (i es demostra de pas, al meu paréixer, la falsetat d'eixa conjura islàmica-etarra que defenia la dreta espanyola).
A Marbella s'ha destapat el que tot el món sap que passa a pràcticament qualsevol ajuntament, però que allí, davant les dades que estan manejant-se, certament se'n ha eixit de mare. És fàcil caure en la corrupció (allò de "el poder corrompe..."), però és que són casos en què no s'han esforçat ni en dissimular un poc. Quants hi haurà dels que no sabem res?
Això sí, en Alcoi podem estar tranquils. Pareix que ha eixit a la llum un considerable "pelotasso" per part del subsecretari de la Conselleria de Territori i Habitatge, Ramon Doménech, que ha adquirit uns "terrenyets" en la zona de Xirillent, a Alcoi, molt propet d'on està projectat un camp de golf i una zona urbanitzable. Deixat de banda informació privilegiada i altres "casualitats" que van eixint a la llum, el nostre venerat alcalde Jordi Sedano ens ha revelat la clau de la seua innocència: "És una persona que ama a Alcoy profundamente, alcoyano hasta la médula, festero, con cinco hijos, todos alcoyanos". Què sort tinc, soles em falta tindre cinc fills per a ser incorruptible.
En quant al futbol, deixant de banda les alegries que ens dóna el Barça, el Alcoyano fa "una de cal y una de arena". Ahir, sent segons en la classificació, amb el liderat a tir per haver perdut el Llevant B, jugant en un Collao a reventar davant d'un colista, el Sabadell, que feia dos anys que no guanyava fora de casa, va perdre amb un gol en l'últim minut. No sé si anomenar-ho "tragèdia" o "esperpent", però en fi, al menys estem "en la pomada", com es sol dir (ara estem en la cinquena posició), ara que reconec que sóc un dels detractors del nostre entrenador, Benigno Sánchez.
I res més, soles que ja estem en abril, i despús-ahir es va destapar el cartell (que es mereix un retall apart), aixina que ja s'acosta la millor època de l'any.