dimecres, 31 de maig de 2006

Festes 2006

He tardat un poc, però ja m'he fet amb un bon grapat de fotos de les passades festes, ací una selecció:

Dia de la Glòria: "supporters" del glorier del Preventori, el nostre amic David (ell no ix, però és igual)

Ambient de filà en la Nit de l'Olla

Dia de les Entrades: matiners en la Diana

O Brother!

Entrada passada per aigua, però que no decaiga!

Dia de Sant Jordi: foto de família

Equipatge complet per a la Processó General (ummm, tinc la sensació de què entre la foto d'abans i aquesta hi han "algunes" baixes)

Retreta Sanferminera

Gora Sant Jordin!

La Miri també estava per ahí

Dia dels Trons: en plena batalla

Açò serà el que anomenen "observadors internacionals"... escaquejats! (No m'extranya que tots els anys acabem perdent)

El Sant Jordiet va tindre especial punteria enguany amb les fletxes (German, es nota que estaves preocupat per Richart)

Dia del Descans: fi de festa al "dinar del cartutxer"

En definitiva, encara que l'oratge no acompanyara, unes festes genials... però agredolces, per ser les primeres sense ma mare. Arribaria a pensar ella, quan ens va fer els llacets de dol, que algun dia tota la filà els portaria en record seu? Quina ironia...
Per a veure més fotos i alguns vídeos, estigau atents a la pròxima actualització de la pàgina no oficial de la filà.

dimarts, 30 de maig de 2006

Chuck, ese hombre

Ja sé que els Fets de Chuck Norris ja estan molt vists i han perdut algo de gràcia, però estic fent neteja de disc dur i vull posar-los abans de què es perden. A més, crec que cap blog es pot considerar digne si no té un post dedicat al gran CHUCK. He fet una selecció i una adaptació dels millors, i a més he afegit imatges d'un document gràfic que pocs coneixeran: el còmic de Chuck Norris i part del seu merchandising.

-Chuck Norris no duerme. Espera.
-La principal exportación de Chuck Norris es el dolor.
-La patada giratoria de Chuck Norris es el método de ejecución preferido en 16 estados.
-Chuck Norris no se afeita, se patea él mismo en la cara. Lo único que puede cortar a Chuck Norris es Chuck Norris.
-La casa de Chuk Norris no tiene puertas, sólo muros que él atraviesa.
-Chuck Norris puede dar un portazo en una puerta giratoria.
-Chuck Norris jugó a la ruleta rusa con un arma con el cargador lleno y ganó.
-Las lágrimas de Chuck Norris curan el cáncer. Es una pena que él no haya llorado nunca.
-Chuck Norris es 1/8 cherokee. No tiene nada que ver con sus antepasados, el tío se comió un puto indio.
-El camino más rápido para llegar al corazón de un hombre es el puño de Chuck Norris.
-Chuck Norris dona sangre a la Cruz Roja frecuentemente. Sólo que no es la suya.
-Chuck Norris se comió una vez una tarta entera antes de que sus amigos pudieran decirle que había una bailarina dentro.
-Chuck Norris vende su orina en lata. Se la conoce como Red Bull.
-George Bush mintió sobre las armas de destrucción masiva. Todos saben que Chuck Norris nunca ha vivido en Irak.
-Chuck norris será declarado estado independiente en 2009.
-Contrariamente a la creencia popular, EEUU no es una democracia, es una chucktadura.
-Chuck Norris puede dividir entre cero.
-Cuando Chuck Norris hace una división, nunca hay resto.
-Chuck Norris ha contado hasta el número infinito... dos veces.
-La tercera Ley de Newton es incorrecta: si para cada acción hay una reacción igual y opuesta, no hay reacción posible a una patada giratoria de Chuck Norris.
-Los científicos creen que el universo comenzó con el Big Bang. Tienen razón, así es como llama Chuck Norris a su “exceso de gases”.
-El universo está en continua expansión… porque intenta huir de Chuck Norris.
-No hay teoría de la evolución, sólo una lista de criaturas a las que Chuck Norris permite vivir.
-A Chuck Norris le cuesta 20 minutos esperar una hora.
-Chuck Norris no lleva reloj, él decide qué hora es.
-El tiempo no espera a nadie. A no ser que se trate de Chuck Norris.
-Chuck Norris puede ganar al solitario con sólo 19 cartas.
-Chuck Norris ganó el Campeonato Mundial de Póquer de 1983 con la mejor mano de la historia: un comodín, la tarjeta para salir de la cárcel en el Monopoly, un siete de picas, la carta de las instrucciones del juego y un bonobús.
-Chuck Norris siempre gana a los bolos. Sólo golpea a uno y los demás se dejan caer.
-Chuck Norris pidió una Big Mac en el Burger King. Se la dieron.
-Chuck Norris vendió su alma al diablo a cambio de su rudo buen aspecto y su inigualable destreza en las artes marciales. Poco después de finalizar la transacción, Chuck dio una patada giratoria al Diablo en la cara y recuperó su alma. El Diablo, que aprecia la ironía, no pudo enfadarse con él y admitió que debía haberlo visto venir. Ahora juegan al póquer el segundo miércoles de cada mes.
-Chuck Norris lleva sandalias con calcetines porque nadie, NUNCA, se ha atrevido a decirle nada.
-Chuck Norris no tiene horno ni microondas, porque la venganza es un plato que se sirve frío.
-El pulso de Chuck Norris se mide usando la escala Richter.
-Cuando Chuck Norris juega al Monopoly, la economía mundial se ve alterada.
-Todo el mundo puede mear en el suelo del cuarto de baño, pero sólo Chuck Norris puede cagar en el techo.
-Chuck Norris nunca ha ganado un premio de la academia al mejor actor... porque no actúa.
-Chuck Norris perdió la virginidad antes que su padre.
-Wilt Chamberlain aseguraba haberse tirado a más de 20.000 mujeres. Chuck Norris llama a eso “un martes flojo”.
-De adolescente, Chuck Norris dejó embarazadas a todas las enfermeras de un convento perdido en las colinas de la Toscana. Nueve meses después, las enfermeras dieron a luz a los Miami Dolphins de 1972, el único equipo imbatido de la historia del fútbol americano profesional.
-Chuck Norris murió hace años, sólo que la Muerte no ha tenido el valor de decírselo.

dilluns, 29 de maig de 2006

Superlópez

Encara que ho parega pel títol, el retall de hui no va de còmics, sinó de pintura, concretament la d'Antonio López García, també dibuixant i escultor. El motiu no és altre que la concessió que li han fet del "Premio Velázquez de las Artes Plásticas", el que suposa, junt amb el "Premio Príncipe de Asturias de las Artes" que li van donar al 1985, el reconeixement oficiós com a millor pintor espanyol de l'actualitat.
Nascut a Tomelloso (Ciudad Real) al 1936, i membre de la Real Academia de San Fernando, Antonio López és un dels màxims representants de l'hiperrealisme pictòric. A simple vista les seues obres no poden diferenciar-se d'una fotografia, soles una observació de prop ens permet ser conscients de les vertaderes dimensions de la seua genialitat.
López es caracteritza per la seua extrema lentitud, precisió i meticulositat, fins al punt que en alguna obra ha treballat més de vint anys, el que fa que, tot i la seua edat, no tinga una producció massa extensa (170 olis, 200 dibuixos i una vintena d'escultures).
El seu mèrit principal és utilitzar un llenguatge que integra perfectament el dibuix i el color, evidenciant la seua declarada admiració per Velázquez; però junt amb la versemblança de les seues obres, el que més les caracteritza és la seua quotidianitat, el dedicar tota la seua atenció a imatges habituals, diàries, en les que normalment no aturaríem la nostra mirada ni un segon.
Açò és evident, sobre tot, als seus paisatges urbans, com el de l'esquerra (la seua obra més coneguda, La Gran Via, en la qual va treballar des del 1974 al 1981), i a les escenes d'interiors com la de la dreta (Lavabo y Espejo, del 1967).
Els crítics del realisme pictòric consideren que aquest llenguatge no expressa res, no aporta cap intenció de l'artista perquè l'únic que fa és "copiar" allò que veu, però precisament en l'elecció d'aquests paisatges tan quotidians López aporta ja un personal sentit poètic. A més, personalment encara valore més que decidisca fer açò enmig d'un art contemporani on el més normal és l'abstracció, tot i que estic convençut que moltes vegades predomina aquest art perquè no s'és capaç d'arribar al nivell de perfecció tècnica de López.
En fi, un vertader artista al que volia retre el meu petit homenatge, i de pas demostrar que les grans obres d'art no són soles de gent ja morta.
Un darrer apunt, Antonio López va ser mereixedor d'una exposició antològica de les seues obres més importants al Centre d'Art Reina Sofia de Madrid al 1993, i a més Víctor Erice li dedicà la seua pel·lícula-documental El sol del mebrillo al 1992, on el propi artista intenta pintar a cada tardor l'efecte dels raigs de sol a través de les fulles d'un codonyer al jardí de sa casa.

diumenge, 28 de maig de 2006

Se acabó lo que se daba

Bé, ja ha arribat el final de temporada per a l'Alcoyano, i la veritat és que, objectivament, ens podem donar per satisfets, ja que en la segona temporada després del retorn a 2ª B havem millorat el seté lloc de l'any passat, quedant en cinquena posició, s'havem tornat a classificar per a la Copa del Rei i fins i tot havem arribat a l'última jornada amb opcions de classificar-se per al play off d'ascens, cosa que fa poc temps ningú podiem ni imaginar-se.
De tota manera també ens ha quedat la sensació de què es podia haver fet més, que hi havia equip per a promocionar tranquilament, però els plantejaments del tècnic Benigno Sánchez no li han tret tot el seu rendiment. Açò pot paréixer una barbaritat veient la classificació, però al llarg de la temporada s'han tret molts punts amb molta sort, no corresponent-se els resultats favorables amb el que en realitat oferia l'equip. Sóc de la opinió que amb un poc més d'ambició ofensiva podriem haver fet més (en especial recorde eixos dos partits perduts amb el Sabadell, l'altre equip històric de la categoria, i que ha acabat baixant a 3ª).
Per altra banda, també s'ha acabat la temporada per a l'altre equip en el que estic implicat, en aquest cas com a entrenador (jo diria més bé "canviador"), el Chinochano C. F.
L'havem fundat aquest any amb una base de membres de la Filà Chano, jugant al grup B de la 3ª divisió local de futbol sala, i també havem quedat prou contents de la temporada feta. S'ha de tindre en compte que la majoria mai haviem jugat a nivel competitiu i alguns fins i tot mai havien jugat a futbol, el que explica la desastrosa primera volta que vam fer (3 victòries, 1 empat i 8 derrotes). En la segona volta pareix que algú ja sabia el que era un baló i vam millorar molt (també s'ha de dir que vam fer un fitxatge determinant), aconseguint 6 victòries, 3 empats i 3 derrotes, el que ha suposat que al final quedem setens de 13 equips ( a la taula hi han 14, però la Penya Barcelonista Alcoyana no va jugar cap partit, mentre que el San Pancracio i el Jomartex van ser desqualificats en l'última jornada per no presentar-se, tot i que jo he comptat les dues derrotes, un empat i una victòria que vam obtindre enfront d'ells).
Com deia, l'experiència ha sigut positiva i la intenció és continuar l'any que ve i mantindre el bloc actual, que ha estat format per: Júnior (porter), David, Javi, Jordi, Pitu, Bravo, Lalo, Nelson, Galdón, Migue, Nacho i Mestre, tot i que aquest últim podriem considerar-lo el nostre patrocinador, ja que va pagar però soles va "jugar" dos partits.
Si a estos dos equips afegim la gran temporada que ha fet el Barça, enguany puc dir que estic ben content en l'aspecte futbolístic. El pròxim any més i millor.

dijous, 25 de maig de 2006

Un dia és un dia

Uuups, quasi me se'n passa una celebració molt especial, gràcies que estava la Miri vigilant. La iniciativa pareix que surt d'aquesta pàgina, i proposa la data del 25 de maig (estrena de la primera peli de Star Wars) com a "Dia Mundial de l'Orgull Friki". Especialment significatiu és el seu manifest, per a que no queden dubtes de què és un friki (que no un freak).
De tota manera, jo pregunte: qui no és friki hui en dia? Es pot ser dels còmics, del cine, de la música, del fútbol, dels "reality shows"... però tots tenim una (o més d'una) afició "oculta" que ens alegra la vida. Ser friki és dedicar part del nostre temps a alguna cosa que ens fa feliços i ens fa fugir de la rutina. Ser friki és ser humà. Jo també estic orgullós de ser friki.

dimarts, 23 de maig de 2006

Tú qué lo que yu an mi?

Tirem mà altra volta de YouTube, perquè és precís que conegau a eixe geni de la interpretació en la llengua de Shakespeare com és el Príncipe Gitano amb el seu èxit "In the Ghetto":



I per si no haveu acabat d'entendre la profunditat del seu missatge, ací està la versió "karaoke":

dimecres, 17 de maig de 2006

Alcoi des de fora

Mireu què s'ha currat algú referint-se als alcoians. La veritat és que en alguna cosa té més raó que un sant, i no he pogut evitar descollonar-me. Ja sabeu, el que importa és que parlen de tú, encara que siga mal:

Alcoi vist per no alcoians

dissabte, 13 de maig de 2006

Fent campanya

Ummm... ummm... ummm... Vaja! Res, que no m'ix! Després de vore la següent imatge supose que deuria fer un comentari sarcàstic/ingeniós/irreverent/cínic, etc.
Però no hi ha manera, co***ns!

(Per si teniu curiositat, un terç dels espanyols marquen la casella amb una X)

dimarts, 9 de maig de 2006

Imatges del passat

Què es el que veieu quan distraieu la vista de la pantalla de l'ordinador? Jo sempre mire esta foto de l'alcoiana Plaça d'Espanya penjada a la paret (és prou gran, de 1 x 1'5 metres aproximadament), i després de tant de temps crec que ja no té secrets per a mi, de fet crec que fins i tot puc posar-li data a partir de diferents detalls.
Per una banda podem veure que encara hi han tropes de l'exèrcit, per tant ha de ser anterior a 1981, que és quan se'n va anar definitivament d'Alcoi el regiment Vizcaya nº 21. Filant més prim, damunt de la porta del Teatre Calderón observem (perdoneu la mala qualitat de la foto que li he fet) que la pel·lícula que estaven projectant en eixe moment era Muerte en el Nilo, que el meu amic Imdb em diu que es va estrenar al 1978, tot i que no sabem si va arribar a Espanya el mateix any. Per tant ja tenim com a dada segura de la foto un interval entre els anys 1978 i 1981. Si es fixem un poc més, en el balconet de l'ajuntament que para just al damunt del passatge de Sant Agustí hi ha una bandera espanyola on posa "policia nacional" (no sabia que abans estaven ahí), però al mig encara té l'àguila imperial de la bandera pre-constitucional, així que deu ser anterior al 6 de desembre de 1978 o, si els donem un marge de temps per a retirar antics símbols, com a molt pot ser del primer trimestre del 1979, per allò d'estar nevat. A més, en eixa època va ser quan els meus pares es van montar el pis on vivim, i segurament també quan van comprar la foto. L'últim pas supose que seria anar a l'hemeroteca local i veure quan va haber una gran nevada a Alcoi en eixe periode de temps, per a traure el dia exacte, però sóc massa gos, així que de moment seguiré contemplant-la sense resoldre el misteri.

dissabte, 6 de maig de 2006

Meravellari (XIX)

EL TAJ MAHAL

Obra de gran bellesa, armonia i perfecció formal, el Taj Mahal és una de les millors creacions de la història de l'arquitectura, i també és el major exponent de l'art islàmic més enllà de l'Orient Mitjà.
Situat al nord de l'Índia, a la ciutat d'Agra, a uns 200 kilòmetres de la capital New Delhi, el Taj Mahal ("la corona del palau") és un mausoleu que va manar construïr l'emperador mongol Shah Jahan ("rei del món"), en honor de la seua segona esposa Mumtaz Mahal ("la perla del palau"), que va morir quan va parir el seu catorzé fill.Les obres van començar al 1631 i es van allargar 22 anys, servint al final com a tomba també de l'emperador, que va morir al 1666.
El Taj Mahal no és un sol edifici, en realitat és un complexe quadrangular situat a la vora del riu Yamuna, format per una gran porta monumental, un recinte amurallat, dues mesquites i l'edifici principal. L'arquitecte fou un tal Ustad Isa, i van ser necessaris en l'obra vora 22.000 treballadors. El seu marbre blanc característic va ser portat amb elefants, bous i camells des de les pedreres de Makrana, a uns 300 kilòmetres, i junt a la pedra arenisca roja són els dos principals materials de construcció emprats, però també es van utilitzar en la seua decoració pedres precioses de tota Àsia: jade de la Xina, turqueses del Tíbet, lapislàtzuli d'Afganistà, àgata del Iemen, safirs de Ceilan, amatistes de Pèrsia, coral d'Aràbia, malaquita de Rússia, quars de l'Himàlaia, diamants de Golconda i àmbar de l'Índic. El gran pati, de 264 per 132 metres, està ocupat per jardins, fonts i un estany central típicament musulmans, i sobre una plataforma ja de marbre blanc es disposa el propi mausoleu. L'edifici és de planta centralitzada i simètrica, un quadrat amb els cantons truncats, amb una entrada en cada façana. Cadascuna d'aquestes es composa d'un joc armoniós d'arcs apuntats emmarcats per rectangles i disposats en dos pisos, en contrast amb el gran arc central que serveix d'entrada triomfal i que abarca tota l'alçada de l'edifici, hereu de la tradició persa. El remat visual perfecte el conforma la gran cúpula central en forma de bulb, de 24 metres d'alçada i 17 de diàmetre, pròpia de l'art hindú, acompanyada de les quatre cupuletes que la rodejen, així com els quatre minarets de 41 metres d'alçada, que no tenen funció pràctica però realcen el conjunt.
Cada cúpula es correspon en l'interior amb una sala octogonal, éssent la central on es situen els cenotafis dels dos emperadors, ja que les vertaderes tombes estan en un nivell més baix. Ací trobem l'únic element discordant de tot el conjunt, el cenotafi de l'emperador, ja que al situar-se després de finalitzada l'obra al costat del central de la seua dona trenca tota la simetria, però crec que se li pot perdonar aquest detall a l'artífex de tan excepcional obra.
Finalment, tot el conjunt està farcit d'arabescs, inscripcions i pedres precioses incrustades, però amb un gust i una moderació exquisits, en cap moment recarregats, i junt amb el marbre blanc, que canvia la seua percepció en funció de la llum, fan un efecte màgic, irreal.
En definitiva, un disseny senzill i eclèctic (combina les tradicions persa, hindú i islàmica), però de realització sumptuosa i exemple de perfecció, que soles els darrers anys ha començat a donar senyals de feblesa, ja que la dessecació del riu ha fet que els seus ciments comencen a cedir i siga necessària una intervenció de reforç.

divendres, 5 de maig de 2006

L'alemany boig

Com que darrerament no estic massa creatiu, continue enllaçant vídeos de YouTube, en aquesta ocasió diferents versions del d'aquell xiquet alemany que es tornava boig jugant a un joc d'ordinador, i que la gent s'ha encarregat de subtitular de diferents formes. La veritat és que el xaval té un problema, però no he pogut evitar descollonar-me viu.
-Primer el vídeo original.
-Ací el que opina sobre la crisi del Madrid.
-A continuació el seu gust pel Metal.
-També el tenim quan consulta les seues notes.
-I com no, quan es dedica a cercar porno per la xarxa.
-Finalment, fins i tot han fet una versió "maquinera" del vídeo.