dilluns, 29 de maig de 2006

Superlópez

Encara que ho parega pel títol, el retall de hui no va de còmics, sinó de pintura, concretament la d'Antonio López García, també dibuixant i escultor. El motiu no és altre que la concessió que li han fet del "Premio Velázquez de las Artes Plásticas", el que suposa, junt amb el "Premio Príncipe de Asturias de las Artes" que li van donar al 1985, el reconeixement oficiós com a millor pintor espanyol de l'actualitat.
Nascut a Tomelloso (Ciudad Real) al 1936, i membre de la Real Academia de San Fernando, Antonio López és un dels màxims representants de l'hiperrealisme pictòric. A simple vista les seues obres no poden diferenciar-se d'una fotografia, soles una observació de prop ens permet ser conscients de les vertaderes dimensions de la seua genialitat.
López es caracteritza per la seua extrema lentitud, precisió i meticulositat, fins al punt que en alguna obra ha treballat més de vint anys, el que fa que, tot i la seua edat, no tinga una producció massa extensa (170 olis, 200 dibuixos i una vintena d'escultures).
El seu mèrit principal és utilitzar un llenguatge que integra perfectament el dibuix i el color, evidenciant la seua declarada admiració per Velázquez; però junt amb la versemblança de les seues obres, el que més les caracteritza és la seua quotidianitat, el dedicar tota la seua atenció a imatges habituals, diàries, en les que normalment no aturaríem la nostra mirada ni un segon.
Açò és evident, sobre tot, als seus paisatges urbans, com el de l'esquerra (la seua obra més coneguda, La Gran Via, en la qual va treballar des del 1974 al 1981), i a les escenes d'interiors com la de la dreta (Lavabo y Espejo, del 1967).
Els crítics del realisme pictòric consideren que aquest llenguatge no expressa res, no aporta cap intenció de l'artista perquè l'únic que fa és "copiar" allò que veu, però precisament en l'elecció d'aquests paisatges tan quotidians López aporta ja un personal sentit poètic. A més, personalment encara valore més que decidisca fer açò enmig d'un art contemporani on el més normal és l'abstracció, tot i que estic convençut que moltes vegades predomina aquest art perquè no s'és capaç d'arribar al nivell de perfecció tècnica de López.
En fi, un vertader artista al que volia retre el meu petit homenatge, i de pas demostrar que les grans obres d'art no són soles de gent ja morta.
Un darrer apunt, Antonio López va ser mereixedor d'una exposició antològica de les seues obres més importants al Centre d'Art Reina Sofia de Madrid al 1993, i a més Víctor Erice li dedicà la seua pel·lícula-documental El sol del mebrillo al 1992, on el propi artista intenta pintar a cada tardor l'efecte dels raigs de sol a través de les fulles d'un codonyer al jardí de sa casa.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Your website has a useful information for beginners like me.
»

Anònim ha dit...

Hi! Just want to say what a nice site. Bye, see you soon.
»

Anònim ha dit...

Interesting site. Useful information. Bookmarked.
»