dimarts, 27 de juny de 2006

Nostàlgia televisiva (i II)

Finalitzem ja amb el rotllo "remember", però falta arredonir-lo amb les sèries de TV, la majoria condemnades a ser reposades una i altra vegada fins avorrir-les i a tindre un remake en forma de pel·lícula:

dijous, 22 de juny de 2006

Com un record d'infantesa...

Continue amb la improvisada "setmana vuitantera" d'aquest diari amb un repàs a dèu objectes que de segur ens fan tornar a la infància (bé, parle de la generació que va nàixer al voltant del 80). Comencem:
Els jocs magnètics de Nocilla: Aaah... el bocata de Nocilla... aliment bàsic en la dieta de l'època. La Nocilla tenia una cosa curiosa, i és que, com del porc, s'aprofitava tot d'ella: el de dins es menjava, el got de vidre passava a formar part de la vaixella de la casa (de fet, s'hauria de fer un estudi: estic segur que la decadència de la Nocilla va començar quan passaren al plàstic) i la tapa es llepava fins deixar-la neta, això quan no venia amb els seus famosos jocs magnètics. Jo per descomptat els vaig tindre tots... i repetits, però també les altres promocions (no recordeu un rellotge que es transformava en robot? No, espera... aquest crec que era dels Danone).
El canut porta-monedes: Sí, sí, pensareu que és una cosa ridícula, però reconegau que en algun moment tots havem posat ahí les xapes de cinc duros (quan encara eren platejades i sense forat enmig) que ens donava la iaia. I nosaltres encara, però jo també he vist a alguns pares portar-lo... quina excusa tenien ells?
De tota manera, s'ha de reconéixer que la seua utilitat tenia, o quin és el lloc més segur per a deixar els diners quan vas a la platja o a la piscina?
Per cert, es veu que aquest objecte té una antiga tradició (en una versió més primitiva, supose), ja que l'expressió "salut i força al canut" pareix que no tenia connotacions... sexuals, sinó que podria ser equivalent a "salut i diners a la butxaca". Què coses...
Els quadernets "Rubio": Crec que el senyor Rubio no va ser conscient del que va provocar amb la seua creació. No soles era utilitzat pels mestres als primers anys de la E.G.B., sinó que també era l'instrument perfecte per a que els pares ens obligaren a treballar en estiu als xiquets que ho haviem aprovat tot (sí, jo era molt aplicat, què passa?). Al menys repassar els puntets per a fer el dibuix era divertit... però la seua perfídia encara seria superada per altra ment més criminal: Maleït "Vacaciones Santillana"! Jure que em vengaré!
El boli de 10 colors: Aquest objecte va ser una completa revolució en la meua classe, ja que el primer que el va portar es va guanyar el respecte i l'admiració de tots els companys. Jo vaig tramar un pla per a furtar-lo, però recordava que un antecedent amb un "sacapuntes" elèctric en forma de gos no va fructificar (verídic), així que vaig decidir ser bon xiquet i esperar a comprar-me'l, tot per a descobrir que era una p... merda! O és que hi ha algú que podia escriure amb això tan gros? La tinta feia bona oloreta, això sí.
El Cinexin: Aquest era un joguet original, era una espècie de projector manual on tú mateixa feies avançar la cinta que li posaves. Prompte tots vam descobrir que en realitat era més divertit i còmic fer-los retrocedir i avançar repetidament. Jo tenia una pel·lícula de Popeye en la prehistòria i altra dels Pitufos, però evidentment el joc perdia tota la gràcia quan et cansaves de vore les mateixes cintes una i altra vegada. Sempre vaig voler la de Mickey (deuria estar, perquè ix en la caixa), però els meus pares van deixar escapar l'oportunitat d'incentivar a un Spielberg en potència.
Les "manos-locas": Aquest era altre objecte necessari per a obtindre el respecte dels companys. S'estiraven i estaven apegaloses, el que en teoria servia (segons l'anunci) per a apropar-te coses com un full, però en realitat tots el gastavem per a fotre al germà o al company de davant (aquest deu ser un dels objectes més requisats pels mestres). Solien desaparéixer "misteriosament" quan les nostres mares es cansaven de vore les taques que deixaven en parets i sostres.
El Telesketch: Aquest joguet era una d'eixes coses que ens fascinaven perquè no teniem ni idea de com funcionaven exactament. Si haguera tingut esperit de científic segurament li hauria pegat una "barrà" per a veure què hi havia dins, però em vaig conformar amb utilitzar-lo fins que la pantalla ja començava a estar massa transparent. La veritat és que era original i creatiu... mentre no te'n eixires dels angles rectes, perquè mira que era fotut fer una diagonal o no et dic ja un cercle (sempre em va mosquejar que en la caixa apareguera un sol perfectament rodó, segur que era un trucatge).
El clauer que feia pitidets: Altre objecte del que sentir-se orgullós en classe, i també un dels més "confiscats" (on anirien totes eixes coses? Tindrien, com als Simpson, una habitació plena de confiscacions?). Cada botó feia un soroll diferent (el meu preferit era el de la bomba: xiiiiiiiiiiiiuuuuuuuboooooooom!, però la metralleta i la sirena no estaven malament tampoc), i et feia sentir-te com el negre de "Loca Academia de Policía". Este em sona que el vaig tindre quan ja havia passat de moda, aixina que la meua fama fou efímera.
El cub de Rubik: Aquest deuria ser declarat el joc dels 80, perquè va triomfar tant entre xiquets com entre majors. Reconec que tinc un deute pendent, perquè mai vaig ser capaç de fer-lo (crec que no vaig passar de tres cares). Bé, això tampoc és exacte, ja que sí ho vaig aconseguir amb un mètode poc... ortodoxe: vaig arrancar totes les enganxines i les vaig posar com calia (és la meua vessant de geni criminal que vol conquerir el món), tot i que amb el procés alguna es va perdre i altres no van quedar en massa bon estat, però vaig derrotar a eixe instrument diabòlic. Malauradament, el meu germà el va agafar un dia i el va tornar a desfer, i ara el tinc ací al costat, en la prestatgeria, mirant-me, desafiant-me... (ummm, ara que pense, per internet deu haver algun manual per a resoldre'l... ja eres meu! El teu regnat de terror s'aproxima a la seua fi! Bwahahahaha!... eu... sí, la pastilla).
La Game Boy: Si el d'abans seria el joc dels 80, aquest seria el dels 90, ja que és la consola més venuda de tots els temps. Jo mai he tingut una consola "de les de TV"", vaig passar directament de la Game Boy a l'ordinador, però a aquesta li vaig traure molt rendiment, i això que era la primera versió, la que pareixia una rajola. La veritat és que la seua jugabilitat no es podia comparar a cap altra: em van deixar la Game Gear rival i, tot i ser en color, les piles es gastaven en seguida i era molt més fràgil (a la Game Boy li he pegat tres o quatre bacs i encara funciona com una campiona).
El seu joc per excel·lència era el Tetris, que venia de regal, i jo em vaig convertir en un vertader expert: el joc "B", on cada vegada anava més ràpid i t'afegien obstacles, me'l vaig passar soles per a veure quants russos eixien tocant instruments al final, ja que cada vegada apareixia un altre; el joc "A", que simplement consistia en anar fent línees i que cada vegada anava més ràpid, era aparentment infinit per a la creença popular... però jo, com Chuck Norris, vaig arribar a l'infinit... dues vegades (ara seriosament, algú va arribar al final d'aquest joc?).
Bé, fins ací el repàs a 10 objectes completament "retro". Teniu al cap algun més?

dilluns, 19 de juny de 2006

Els lluitadors del carrer

Com que estic en pla "remember", hui m'apetix parlar del millor videojoc de lluita de tots els temps: el Street Fighter II.
Allà pel 1991 els japonesos de la companyia Capcom van traure per a les màquines recreatives la segona part d'un joc que no havia tingut massa èxit, però que comptava amb una gran innovació: fins al moment, els jocs de lluita (o beat'em ups, com diuen els entesos) consistien en agafar un personatge i avançar per diferents pantalles repartint estopa, enfrontant-te de tant en tant a "jefes" finals un poc més complicats, i seguint més o menys un argument de vengança, rescat, etc. Els més coneguts eren el Double Dragon, el Final Fight i el Streets of Rage. El que van fer va ser quedar-se amb el més simple: pegar-se d'òsties, oblidant-se d'arguments i altres mandangues. El joc és una espècie de torneig, on vas lluitant en pantalles fixes contra un oponent cada vegada, i guanya qui abans tomba a l'altre... per a què vols més?
Però deiem que el primer no va tindre èxit, i és que els gràfics no eren gran cosa i soles podies agafar-te a dos personatges, mentre que el triomf del segon va vindre en gran part perquè podies triar entre 8 individus prototípics i carismàtics, amb estils de lluita ben diferenciats, i que tenien un gran repertori de colps al combinar els 6 botons i els moviments de palanca, el que li donava una gran jugabilitat. Els bons gràfics per a l'època (estem encara en les dues dimensions) també van ajudar al seu èxit, que prompte va servir per a promocionar les noves consoles de 16 bits: la Super Nintendo y la Sega Mega Drive. Però anem a parlar un poc dels personatges (en la següent versió del joc també podies agafar als 4 "finalistes"):
  • Ryu: se'l pot considerar el protagonista del joc, i era el personatge preferit per tots. És japonés i el seu estil és el karate, i d'escenari tenia els exteriors d'un temple. Si dominaves el seu "kame", com li deiem tots (també conegut com el "aduuuuken"), la patada-helicòpter i el "puño de dragón" (o "soryuuuken") eres imparable.
  • Ken: personatge molt paregut a Ryu (els dos eren els protagonistes del primer joc), però en ianqui, el que fa que siga un poc més fluix. El seu escenari era un port amb vaixells de pescadors. Sempre em va paréixer un personatge prou inútil (podent triar a Ryu, per a què vols a aquest?).
  • Chun Li: la primera dona d'un joc de lluita i un dels mites eròtics de joventut (si haveu vist la peli de dibuixos m'entendreu). És xinesa i té un estil paregut al kung-fu, però destaca per la seua rapidesa i els grans bots que pega. De fet, crec que era el millor personatge per a passar-se el joc, tot i no tindre atacs a distància. L'escenari era un carrer d'un poble xinés.
  • Guile: un soldat americà amb un estil poc definit però prou complet (supose que seria el "lluitador de carrer" més típic), que tenia d'escenari una base aèria.
  • Honda: japonés i lluitador de sumo, l'escenari eren uns banys. Era algo lent, però si t'enganxava amb el seu "colp de les cent mans" o amb el "mísil humà" ho tenies clar.
  • Blanka: el personatge més atípic, perquè exactament no se sap què és. Brasiler, amb un estil paregut al capoeira però poc ortodoxe, els seus colps més coneguts eren l'electrificació i "menjar-te el cap". L'escenari era un poblat de la selva amazònica.
  • Zangief: el pobre era la rialla de tots els jugadors. Soviètic, el seu estil és la lluita lliure, però és moooolt lent. Quan t'enfrontaves a d'ell, simplement combinant salt-patada sense menejar-te del lloc te'l carregaves. Això sí, si t'agarrava amb el seu torniquet de 360º ja podies anar resant.
  • Dalshim: una espècie de santó hindú que té pinta d'haver passat fam, pot fer coses tan estranyes com escopir foc o allargar els seus membres (no tots, malpensats). El seu escenari era l'interior d'un temple de Ganesha, amb elefants i tot, i enfrontar-se a d'ell solia ser un martiri. En canvi, és el més difícil per a passar-te el joc (sí, més que Zangief), perquè els seus colps especials són molt difícils d'aconseguir.
Els quatre finalistes eren Balrog, un boxejador americà; Vega, un torero-ninja-afeminat espanyol (com vos ho dic); Sagat, un kickboxer tailandés; i M. Bison, el "jefe" final i un dels més poderosos, sinó el que més.
Per si voleu recordar un poc el joc, ací teniu uns vídeos de combinacions de colps (són de la versió Turbo, amb nous personatges): un i l'altre.
Com a producte d'èxit, ha tingut un bon grapat de continuacions, adaptacions al còmic, als dibuixos animats (una peli i una sèrie) i fins i tot a una pel·lícula de persones reals, un producte infumable protagonitzat per Jean Claude Van Damme (en dir-vos que el "kame" era poc més que un flash de foto...). Si volien fer una adaptació més els valia agafar a Jackie Chan:


Bé, fins ací el repàs a un joc mític, i recordeu: "Chuck Norris se pasó el Street Fighter II jugando con una pieza del Tetris".

diumenge, 18 de juny de 2006

Nostàlgia televisiva

Estic enganxat a Youtube, ho confesse, és increible la de coses que pots trobar si saps buscar-les (i de pas, és la forma més fàcil de fer un post apanyat, ejem). Hui torne a parlar de dibuixos animats de la nostra infància, després d'aquells dos retalls de fa un temps. En concret, vos enllace un total de 100 introduccions i títols de crèdit. Gaudiu-les, però amb compte, que alguna pot causar un trauma irreversible:
Va, i un "bonus track" mític: Pinball

dissabte, 17 de juny de 2006

Meravellari (XXI)

L'ESTÀTUA DE ZEUS A OLÍMPIA

De nou tenim pel Meravellari a una de les set meravelles de l'antiguitat (soles en falta una), i també a l'última de tipus escultòric que tractaré, si no em fallen les previsions.
Olímpia era un santuari de l'antiga Grècia situat al noroest de la península del Peloponés, a la vall del riu Alfeu i sota el cim que li dóna nom, l'Olimp, el llegendari lloc de residència dels déus grecs (en realitat hi havien molts "olimps" per tot arreu, però aquest era "l'oficial"). En un principi estava dedicat a altres déus, però es decidí centrar allí el culte al més important de tots, Zeus, en honor del qual venien celebrant-se uns jocs atlètics que romandrien per a la posteritat com els Jocs Olímpics, recuperats al 1896. També va ser necessari edificar-li un temple, i com no podia ser d'altra manera es va recórrer als millors artesans. De fet, les restes dels relleus dels frontons i metopes estan considerats les millors expressions de l'escultura grega junt amb els del Partenó, però es desconeix el seu autor, l'anomenat "mestre d'Olímpia".
El temple era de grans dimensions (64'12 x 27'68 metres), el major de la Grècia continental, soles superat per altres a la Magna Grècia (Itàlia) i a l'Àsia Menor, com l'Artemisió. Va ser construït entre el 470 i el 456 a.n.e. per Libó de l'Èlide, en estil dòric i del tipus perípter i hexàstil.
Al seu interior, en la cella, com era habitual havia d'anar una estàtua del déu al qui estava dedicat l'edifici, i es va fer l'encàrrec a Fídies, el més prestigiós dels escultors grecs del moment, després d'haver treballat al Partenó d'Atenes. De fet ell mateixa havia inventat una nova tècnica escultòrica que havia utilitzat allí en l'estàtua d'Atenea Parthenos, i ara es volia que la utilitzara per a fer la de Zeus. Es tractava de la tècnica crisoelefantina, consistent en el tallat i modelat en ivori (es podia fer mal·leable remullant-lo prèviament en un líquid) per a les parts de "carn" junt amb l'aplicació de llàmines d'or per a la roba, els cabells i els complements, tot armat sobre una carcassa interna de fusta. Com es pot suposar era una tècnica molt costosa, i de fet no es coneixen més exemples d'aquesta envergadura en tota la Història de l'Art.
Fídies va estar més d'un any treballant amb ella, al voltant del 435 a.n.e., i la coneixem prou bé a partir de testimonis com les descripcions d'Estrabó i Pausànies, els gravats d'algunes monedes o les troballes al taller de l'escultor en la mateixa Olímpia.
Representava a Zeus assegut en un magnífic tron de fusta de cedre, amb incrustacions d'ivori, or, banús i pedres precioses, sostenint a la mà esquerra un ceptre on reposava una àguila, el seu animal simbòlic, i a la mà dreta una estàtua de Nike, la deesa de la victòria. El conjunt alcançava els 12 metres, omplint tota l'amplària i alçada del temple (Estrabó deia que si el déu s'alçava trencaria el sostre).
Fídies el va representar de forma majestuosa, noble i serena, com corresponia al déu suprem, i sense detallar massa l'anatomia, éssent un exemple dels ideals d'armonia i bellesa de l'art grec.
L'estàtua va romandre al seu lloc gairebé 900 anys (l'assimilació de Zeus amb el Júpiter dels romans ajudaria), fins l'incendi del temple al segle V per fanàtics cristians, tot i que hi han escrits que assenyalen el seu trasllat a Constantinoble, on ja es perd el seu rastre. El temple d'Olímpia s'acabaria d'enderrocar amb uns terratrèmols al segle VI.

dijous, 8 de juny de 2006

Yoestube

Ei! Els chanos estem en Youtube! (Tot i que l'espavilat que ha posat el vídeo diu que som la "Llaganya", i a més tampoc es veu quan feiem el "encierro", però en fi...)

diumenge, 4 de juny de 2006

Al voltant d'un aniversari

Aquest any es compleix el 750 aniversari de la fundació d'Alcoi, ja que la Carta Pobla fou atorgada per Eiximén Pérez d'Arenós, lloctinent de Jaume I, el 17 de març de 1256. Deixant de banda el parlar sobre els (pocs) actes que el nostre Ajuntament ha programat per a commemorar aquesta important efemèride (esperem que per al 800 aniversari s'ho curren més, si arribe), voldria destacar-ne especialment dos pel que a mi m'interessa: la publicació d'un llibre de la Història del nostre poble, per part del CAEHA (Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics), però que no veurà la llum fins a final d'any, i la celebració d'un congrés, que és del que parlaré hui.El congrés ha estat dividit en dues tandes: els darrers dies 2 i 3 de juny es van fer unes conferències introductòries, i el 16 i 17 de novembre es produïran les ponències, la lectura de comunicacions i les conclusions. Són poques les ocasions en què es celebra un congrés d'aquest tipus a la ciutat, i tot i estar centrat en l'època medieval (a mi em va més la contemporània), la veritat és que en qüestions alcoianes no faig distincions, així que la assistència era obligada. A tot açò s'ha d'afegir la qualitat dels conferenciants, especialment Pierre Guichard, un d'aquells autors que contínuament citaven els de medieval als meus temps en la carrera de Història.
La primera conferència precisament la va encetar ell, amb el títol La conquista de las tierras de la montaña (Yabal Balansiyya), tot i que en realitat va fer un recorregut de la conquesta islàmica a la conquesta cristiana, centrant-se en els tipus d'assentaments i la toponímia.
La segona estava a càrrec del medievalista local Josep Torró, amb el títol de La formació de la vila d'Alcoi i el seu context, fent un enfocament més concret i centrat en el cas alcoià, explicant també els procediments de conquesta i la procedència dels primer pobladors.
La tercera corresponia a Enric Guinot, professor de la Universitat de València especialitzat en les Cartes Pobles, i per tant no podia ser altra que Cartas Pueblas y repoblación del Reino de Valencia, oferint-nos un panorama més ampli d'aquest procés en tot el regne i analitzant el tipus de documentació que s'emprava per a fer els repartiments.
Però el millor, per a mi, va ser la taula redona amb la que va concloure aquesta sesió, on als tres investigadors anteriors es van afegir l'altre medievalista local, Ricard Bañó, i l'arqueòleg Rafael Azuar com a moderador. En un ambient més distés, van debatir entre ells i van contestar a les preguntes del públic, destacant entre allò exposat el fet de què els motius de la conquesta fóren econòmics sobre tot, amb poca importància del factor religiós, i l'establiment, a proposta de la investigació de Enric S. Ribelles, present entre els assistents i que també va intervindre, de què la data real de la batalla d'Alcoi on va morir Al-Azraq no va ser el 23 d'abril del 1276, sinó el 5 de maig.
En definitiva, una experiència prou gratificant, que supose es veurà arredonida amb les ponències de novembre, centrades per una part en l'arqueologia i les fortificacions, a càrrec de Rafael Azuar (Panorama de la arqueología y las fortificaciones de la Conquista), Xavier Martí (Producció i distribució de la ceràmica en l'horitzó de la colonització) i Josep Ivars (Les muralles medievals d'Alcoi: procés de restauració); i per altra banda en la història i documentació de la Conquesta cristiana, a càrrec de tres antics "profes" de la carrera: José Hinojosa (La difícil coexistencia de cristianos, musulmanes y judíos en la frontera meridional valenciana), José Vte. Cabezuelo (La señorialización de la montaña) y Juan A. Barrio (La frontera meridional valenciana).
Per a finalitzar, dues crítiques que tenia en ment i de les que també es va fer ressò públicament Ricard Bañó: en primer lloc, després de fer la proposta del congrés el CAEHA, inexplicablement l'Ajuntament va encarregar l'organització al Museu Arqueològic Provincial (MARQ), supose que per ser més dòcils ideològicament. La segona, i m'imagine que directament relacionada amb l'anterior, el fet de no incloure cap conferència ni ponència que parle sobre l'establiment i l'origen de la nostra llengua, que va paral·lel a aquest procés de repoblació. Si no es debateix açò en estes ocasions, quan es farà? Tanta por tenien a que algú deixara clar que parlem la llengua que portaren els pobladors catalans? Quina pregunta, com si no sapiguera la resposta...

dijous, 1 de juny de 2006

Meravellari (XX)

EL TEMPLE DE SALOMÓ

Per a molts, el Temple de Salomó a Jerusalem no sols seria considerat com una meravella d’existir encara, sinó que probablement seria “la” meravella, ja que les tres principals religions monoteistes consideren que el seu plànol el va fer el mateix Déu. Deixant de banda aspectes divins, el que és cert és que es tracta d’una construcció que ha influït molt en l’arquitectura occidental (a vegades erròniament, com veurem) i, perquè no, fins i tot en l’esdevenir històric d’una regió i una terra que no ha deixat de veure (i beure) sang des què està ocupada pels hòmens.

L’antecedent clar del Temple fou el Tabernacle, una tenda compacta i portàtil que fou utilitzada pel poble d’Israel al llarg de la seua peregrinació al desert, des d’Egipte fins a Canaan, per a albergar l’Arca de l’Aliança i altres objectes sagrats; en definitiva, era l’habitacle de Yahweh entre el seu poble. De fet, les seues mesures ja van ser revelades pel mateix Déu a Moisés, segons l’Èxode (36:7-38), i es composava d’un pati rodejat per 60 columnes i cortines de lli, amb un altar de sacrificis, un rentamans per als sacerdots i la pròpia tenda. Aquesta es dividia en dos estàncies: el Lloc Sant, de 9’15 per 4’57 metres, on estaven (no a l’exterior, com es veu a la maqueta) l’altar de l’encens, la taula per al pa de la proposició i el canelobre de set braços (la menorah); i el Lloc Santíssim o Sancta Sanctorum, un quadrat de 4’57 metres, completament obscur, on es situava l’Arca de l’Aliança, que contenia les Taules de la Llei, la vara florida d’Aaró i el vas de manà. En aquesta darrera estància sols podia entrar el summe sacerdot.
Després de quatre dècades finalment arribaren a la Terra Promesa, i el Tabernacle es va establir primer a Silo, després a Gabaó i, finalment, després de conquerir el rei David la fortalesa de Sió, a la ciutat que més tard Salomó anomenaria Yerushalayim ("casa de la pau"), Jerusalem. Prompte aparegué la necessitat de fer una casa per a Dèu de major estabilitat i magnificència que el Tabernacle, que al mateix temps puguera servir per a simbolitzar la fi del nomadisme, la unió entre estat i religió i evitar el separatisme de les diferents tribus, i es decidí la seua ubicació al tossal de Moriah, un lloc amb una antiga tradició teofànica o de culte.
Al situar-se hui en dia un parell d'edificis sagrats per als musulmans (dels quals parlaré després) al mateix lloc, qualsevol excavació arqueològica és impossible, però de tota manera tenim una idea prou aproximada de la planta i les dimensions del Temple a partir de diferents relats (entre ells el bíblic, és clar) i de l'estudi de les restes d'altres temples menors de la zona que seguirien el seu model. Així, pareix que la planta reproduïria a grans trets la mateixa del seu antecedent, el Tabernacle, amb un pati davanter amb l'altar de sacrificis i l'anomenat "Mar de Bronze", un recipient amb capacitat per a 787 hectolitres on feien les purificacions rituals. El propi Temple seria rectangular, de 36'5 metres de llarg, 11 d'ample i 17 d'alçada, amb dues columnes davanteres de bronze (anomenades Jakim i Bo'az, i que alcançaven 9'9 metres d'alçada i 2 de diàmetre) i tres estàncies: el vestíbul (ulam), el lloc sant (hekal) i el santíssim (debir), aquest últim on, de nou, es trobava l'Arca de l'Aliança i que també estava completament fosc. L'estructura seria de pedra i fusta de cedre, però els detalls oramentals serien fastuosos, ja que hi ha constància de què la seua construcció va suposar grans despeses per al regne. Degut a que els hebreus no eren un poble de tradició constructiva, van haver de recórrer al rei Hiram de Tir, qui facilità operaris i materials, i és per això que al Temple és evident una influència fenícia, mesopotàmica i fins i tot egípcia (canviant els obeliscs davanters per columnes). Segons la tradició bíblica va ser David qui va concebir la idea del Temple, però Déu no li deixà fer-lo per ser home de guerra, així que l'encarregat fou el seu fill Salomó, realitzant-se la construcció del 969 al 962 a.n.e.

Els temples de l'antiguitat, i aquest no és una excepció, s'allunyaven prou de la concepció actual de "lloc de congregació", ja que en realitat eren la "casa" del déu al que estaven dedicats. Els fidels feien les cerimònies al pati davanter, mentre que a l'interior sols accedia la classe sacerdotal; eren llocs místics, de unió entre el cel i la terra, entre la divinitat i la humanitat.
Després de la mort de Salomó al 936 a.n.e., el regne va entrar en una decadència progressiva, fins i tot tornant a antigues pràctiques de idolatria, el que va suposar que el Temple fóra profanat en diverses ocassions, fins que al 586 a.n.e. la invasió babilònica de Nabucodonosor el va destruïr totalment (en aquest moment, si no abans, és quan desapareix l'Arca de l'Aliança de la Història, tot i que algunes llegendes diuen que va ser amagada en lloc segur, però són això: llegendes).
Després de gairebé 60 anys d'exili, la nova autoritat persa (el rei Ciro) va permetre tornar als hebreus a la seua terra i reconstruïr el seu temple, del que es va encarregar Zorobabel entre el 520 i el 516 a.n.e. Aquest fou un temple de reduïdes dimensions i molt menys espectacular que el seu precedent, però va continuar així al llarg de molts anys, tot i ser de nou profanat. Ja en l'època d'Herodes el Gran pareix que el temple estava molt deteriorat, i aquest decidí rconstruïr-lo de forma fastuosa. L'obra principal fou l'ampliació de l'explanada, començant al 20 a.n.e. i finalitzant-se dèu anys després la part principal, mentre que el conjunt encara estaria en construcció fins a l'any 62, amb molta utilització de les tècniques romanes. Aquest fou el temple que conegué Jesús (el de la famosa escena de: "l'haveu convertit en una cova de lladres!").
Però el segon temple (o el tercer, si filem més prim) tampoc anava a durar molts anys ja que, després de la rebel·lió dels zelots, les legions romanes de Tito van arrasar la ciutat i el temple a l'any 70. D'açò hi han testimonis escrits i gràfics, perquè a l'arc de Tito a Roma es pot veure clarament en un relleu com els romans porten la menorah del temple. Encara es voldria reconstruïr l'edifici, però per a dedicar-lo a Júpiter, el que ocasionà altra revolta als anys 132-135, que finalitzà amb l'expulsió dels jueus de Jerusalem i la seua dispersió pel món (el que es coneix com la diàspora), no tornant oficialment a aquesta terra fins a la creació de l'estat d'Israel al segle XX.
La conquesta musulmana arribaria l'any 638, i també consideraren al tossal de Moriah com un lloc sant, doncs la seua tradició establia que Mahoma va ascendre al paradís des d'ací, concretament des de la roca on segons uns estava l'altar de sacrificis, i segons altres el sancta santorum de l'antic temple. Per a preservar el lloc es va construïr la Mesquita de la Roca (la de la cúpula daurada), tot i no ser edifici de culte, funció per a la qual també es va edificar en la mateixa explanada (coneguda en l'actualitat com "explanada de les mesquites") la mesquita d'Al-Aqsa. És per això que aquest lloc és igual de sagrat per a les tres religions, però els jueus tenen prohibit, per decisió pròpia, accedir a l'explanada, ja que accidentalment podrien trepitjar el lloc que soles estava reservat als sacerdots, així que es conformen amb fer les seues oracions al "Mur de les Lamentacions", les restes dels murs de contenció que es van fer en època d'Herodes.
La importància del Temple de Salomó ha sigut més simbòlica que altra cosa al llarg de la Història. Al no conéixer el seu plànol, les primeres comunitats cristianes adoptaren la basílica romana com a model per als seus temples, ara ja com a llocs de reunió, però sempre va haver una aspiració per emular aquell edifici, tot i que la vertadera "casa de Déu" soles podia estar a Jerusalem (en realitat tots els temples catòlics són "cases de Déu", però és significatiu que els principals estiguen dedicats a apòstols, la Mare de Déu o la Magdalena, però cap a Déu Pare). Les croades dels segles X i XI van permetre conéixer de nou la Terra Santa, i el Temple tornaria a tindre importància per ser allí on es va fundar l'Ordre dels Pobres Cavallers de Crist del Temple de Salomó, més coneguts com els templaris (totes les llegendes al voltant d'ells parteixen de la hipòtesi de què van excavar en aquell lloc i van trobar un tresor, ja siga l'Arca, el Grial o el que vosaltres vullgau).
D'aquella època és també la confusió que fa que moltes esglésies o capelles cristianes adopten la forma octogonal, ja que pareix ser que es pensava que la Mesquita de la Roca era l'antic temple, i es va imitar la seua planta (per a altres autors la confusió és amb l'església del Sant Sepulcre, també octogonal). Però també hi han ocasions en què el referent simbòlic és el plànol del temple original, com és el cas de l'Escorial.
També, per a finalitzar, caldria assenyalar el component "esotèric" del record simbòlic del Temple, apart del que comentava dels templaris, com per exemple l'atribució de la masoneria com a heredera dels constructors d'aquell edifici. Però tot açò, que no deixa de ser anecdòtic, al menys fa evident que el Temple sempre ha estat present d'alguna forma al pensament col·lectiu. De fet, encara és el motiu d'un conflicte que aparentment no té solució, entre altres coses perquè no es pot arribar a un acord quan les dos parts volen el mateix: el control de Jerusalem.