dijous, 22 de juny de 2006

Com un record d'infantesa...

Continue amb la improvisada "setmana vuitantera" d'aquest diari amb un repàs a dèu objectes que de segur ens fan tornar a la infància (bé, parle de la generació que va nàixer al voltant del 80). Comencem:
Els jocs magnètics de Nocilla: Aaah... el bocata de Nocilla... aliment bàsic en la dieta de l'època. La Nocilla tenia una cosa curiosa, i és que, com del porc, s'aprofitava tot d'ella: el de dins es menjava, el got de vidre passava a formar part de la vaixella de la casa (de fet, s'hauria de fer un estudi: estic segur que la decadència de la Nocilla va començar quan passaren al plàstic) i la tapa es llepava fins deixar-la neta, això quan no venia amb els seus famosos jocs magnètics. Jo per descomptat els vaig tindre tots... i repetits, però també les altres promocions (no recordeu un rellotge que es transformava en robot? No, espera... aquest crec que era dels Danone).
El canut porta-monedes: Sí, sí, pensareu que és una cosa ridícula, però reconegau que en algun moment tots havem posat ahí les xapes de cinc duros (quan encara eren platejades i sense forat enmig) que ens donava la iaia. I nosaltres encara, però jo també he vist a alguns pares portar-lo... quina excusa tenien ells?
De tota manera, s'ha de reconéixer que la seua utilitat tenia, o quin és el lloc més segur per a deixar els diners quan vas a la platja o a la piscina?
Per cert, es veu que aquest objecte té una antiga tradició (en una versió més primitiva, supose), ja que l'expressió "salut i força al canut" pareix que no tenia connotacions... sexuals, sinó que podria ser equivalent a "salut i diners a la butxaca". Què coses...
Els quadernets "Rubio": Crec que el senyor Rubio no va ser conscient del que va provocar amb la seua creació. No soles era utilitzat pels mestres als primers anys de la E.G.B., sinó que també era l'instrument perfecte per a que els pares ens obligaren a treballar en estiu als xiquets que ho haviem aprovat tot (sí, jo era molt aplicat, què passa?). Al menys repassar els puntets per a fer el dibuix era divertit... però la seua perfídia encara seria superada per altra ment més criminal: Maleït "Vacaciones Santillana"! Jure que em vengaré!
El boli de 10 colors: Aquest objecte va ser una completa revolució en la meua classe, ja que el primer que el va portar es va guanyar el respecte i l'admiració de tots els companys. Jo vaig tramar un pla per a furtar-lo, però recordava que un antecedent amb un "sacapuntes" elèctric en forma de gos no va fructificar (verídic), així que vaig decidir ser bon xiquet i esperar a comprar-me'l, tot per a descobrir que era una p... merda! O és que hi ha algú que podia escriure amb això tan gros? La tinta feia bona oloreta, això sí.
El Cinexin: Aquest era un joguet original, era una espècie de projector manual on tú mateixa feies avançar la cinta que li posaves. Prompte tots vam descobrir que en realitat era més divertit i còmic fer-los retrocedir i avançar repetidament. Jo tenia una pel·lícula de Popeye en la prehistòria i altra dels Pitufos, però evidentment el joc perdia tota la gràcia quan et cansaves de vore les mateixes cintes una i altra vegada. Sempre vaig voler la de Mickey (deuria estar, perquè ix en la caixa), però els meus pares van deixar escapar l'oportunitat d'incentivar a un Spielberg en potència.
Les "manos-locas": Aquest era altre objecte necessari per a obtindre el respecte dels companys. S'estiraven i estaven apegaloses, el que en teoria servia (segons l'anunci) per a apropar-te coses com un full, però en realitat tots el gastavem per a fotre al germà o al company de davant (aquest deu ser un dels objectes més requisats pels mestres). Solien desaparéixer "misteriosament" quan les nostres mares es cansaven de vore les taques que deixaven en parets i sostres.
El Telesketch: Aquest joguet era una d'eixes coses que ens fascinaven perquè no teniem ni idea de com funcionaven exactament. Si haguera tingut esperit de científic segurament li hauria pegat una "barrà" per a veure què hi havia dins, però em vaig conformar amb utilitzar-lo fins que la pantalla ja començava a estar massa transparent. La veritat és que era original i creatiu... mentre no te'n eixires dels angles rectes, perquè mira que era fotut fer una diagonal o no et dic ja un cercle (sempre em va mosquejar que en la caixa apareguera un sol perfectament rodó, segur que era un trucatge).
El clauer que feia pitidets: Altre objecte del que sentir-se orgullós en classe, i també un dels més "confiscats" (on anirien totes eixes coses? Tindrien, com als Simpson, una habitació plena de confiscacions?). Cada botó feia un soroll diferent (el meu preferit era el de la bomba: xiiiiiiiiiiiiuuuuuuuboooooooom!, però la metralleta i la sirena no estaven malament tampoc), i et feia sentir-te com el negre de "Loca Academia de Policía". Este em sona que el vaig tindre quan ja havia passat de moda, aixina que la meua fama fou efímera.
El cub de Rubik: Aquest deuria ser declarat el joc dels 80, perquè va triomfar tant entre xiquets com entre majors. Reconec que tinc un deute pendent, perquè mai vaig ser capaç de fer-lo (crec que no vaig passar de tres cares). Bé, això tampoc és exacte, ja que sí ho vaig aconseguir amb un mètode poc... ortodoxe: vaig arrancar totes les enganxines i les vaig posar com calia (és la meua vessant de geni criminal que vol conquerir el món), tot i que amb el procés alguna es va perdre i altres no van quedar en massa bon estat, però vaig derrotar a eixe instrument diabòlic. Malauradament, el meu germà el va agafar un dia i el va tornar a desfer, i ara el tinc ací al costat, en la prestatgeria, mirant-me, desafiant-me... (ummm, ara que pense, per internet deu haver algun manual per a resoldre'l... ja eres meu! El teu regnat de terror s'aproxima a la seua fi! Bwahahahaha!... eu... sí, la pastilla).
La Game Boy: Si el d'abans seria el joc dels 80, aquest seria el dels 90, ja que és la consola més venuda de tots els temps. Jo mai he tingut una consola "de les de TV"", vaig passar directament de la Game Boy a l'ordinador, però a aquesta li vaig traure molt rendiment, i això que era la primera versió, la que pareixia una rajola. La veritat és que la seua jugabilitat no es podia comparar a cap altra: em van deixar la Game Gear rival i, tot i ser en color, les piles es gastaven en seguida i era molt més fràgil (a la Game Boy li he pegat tres o quatre bacs i encara funciona com una campiona).
El seu joc per excel·lència era el Tetris, que venia de regal, i jo em vaig convertir en un vertader expert: el joc "B", on cada vegada anava més ràpid i t'afegien obstacles, me'l vaig passar soles per a veure quants russos eixien tocant instruments al final, ja que cada vegada apareixia un altre; el joc "A", que simplement consistia en anar fent línees i que cada vegada anava més ràpid, era aparentment infinit per a la creença popular... però jo, com Chuck Norris, vaig arribar a l'infinit... dues vegades (ara seriosament, algú va arribar al final d'aquest joc?).
Bé, fins ací el repàs a 10 objectes completament "retro". Teniu al cap algun més?

3 comentaris:

Mirims ha dit...

Que fuerte, que fuerteeee. Que t'està pasat??? Què passa que et sents major?? Jejejeje.

Geremy ha dit...

Louis el falta la tipica RONYONERA...el rellotge calculadora...prohit per els profes..la febra dels ioios als principis dels 90...el joget q tel enganxaves al turmell i li fees pegar voltes i tenia una bola q marcava una circumferencia que tenies q anar botan...les MITIQUES CAMISETES DE "VACACIONES CON LA CAAM"...qui no tenia una???i com no el meu joget PREFERIT de nano, malauradament desaparegut, i q tinc q dedicali un blogg sanser perque sel mereix....LA MATRACA!!!!!no se ...si se me ocurrix algun ja tel dic...de moment men vag a laes 24 hores de Muro de ALCOI.aleeeeeee

Viper ha dit...

Fuaaa, si hi han un muntó, i "los xinitos de la suerte", se'n recordeu? I estic segur que si pegues una volta el diumenge per la "ruta del colesterol" veuràs a més d'un en les camisetes i les gorres de CAAM (aquelles de tela blava i la visera de plàstic dur). Visca la retro-cutrez!