dijous, 1 de juny de 2006

Meravellari (XX)

EL TEMPLE DE SALOMÓ

Per a molts, el Temple de Salomó a Jerusalem no sols seria considerat com una meravella d’existir encara, sinó que probablement seria “la” meravella, ja que les tres principals religions monoteistes consideren que el seu plànol el va fer el mateix Déu. Deixant de banda aspectes divins, el que és cert és que es tracta d’una construcció que ha influït molt en l’arquitectura occidental (a vegades erròniament, com veurem) i, perquè no, fins i tot en l’esdevenir històric d’una regió i una terra que no ha deixat de veure (i beure) sang des què està ocupada pels hòmens.

L’antecedent clar del Temple fou el Tabernacle, una tenda compacta i portàtil que fou utilitzada pel poble d’Israel al llarg de la seua peregrinació al desert, des d’Egipte fins a Canaan, per a albergar l’Arca de l’Aliança i altres objectes sagrats; en definitiva, era l’habitacle de Yahweh entre el seu poble. De fet, les seues mesures ja van ser revelades pel mateix Déu a Moisés, segons l’Èxode (36:7-38), i es composava d’un pati rodejat per 60 columnes i cortines de lli, amb un altar de sacrificis, un rentamans per als sacerdots i la pròpia tenda. Aquesta es dividia en dos estàncies: el Lloc Sant, de 9’15 per 4’57 metres, on estaven (no a l’exterior, com es veu a la maqueta) l’altar de l’encens, la taula per al pa de la proposició i el canelobre de set braços (la menorah); i el Lloc Santíssim o Sancta Sanctorum, un quadrat de 4’57 metres, completament obscur, on es situava l’Arca de l’Aliança, que contenia les Taules de la Llei, la vara florida d’Aaró i el vas de manà. En aquesta darrera estància sols podia entrar el summe sacerdot.
Després de quatre dècades finalment arribaren a la Terra Promesa, i el Tabernacle es va establir primer a Silo, després a Gabaó i, finalment, després de conquerir el rei David la fortalesa de Sió, a la ciutat que més tard Salomó anomenaria Yerushalayim ("casa de la pau"), Jerusalem. Prompte aparegué la necessitat de fer una casa per a Dèu de major estabilitat i magnificència que el Tabernacle, que al mateix temps puguera servir per a simbolitzar la fi del nomadisme, la unió entre estat i religió i evitar el separatisme de les diferents tribus, i es decidí la seua ubicació al tossal de Moriah, un lloc amb una antiga tradició teofànica o de culte.
Al situar-se hui en dia un parell d'edificis sagrats per als musulmans (dels quals parlaré després) al mateix lloc, qualsevol excavació arqueològica és impossible, però de tota manera tenim una idea prou aproximada de la planta i les dimensions del Temple a partir de diferents relats (entre ells el bíblic, és clar) i de l'estudi de les restes d'altres temples menors de la zona que seguirien el seu model. Així, pareix que la planta reproduïria a grans trets la mateixa del seu antecedent, el Tabernacle, amb un pati davanter amb l'altar de sacrificis i l'anomenat "Mar de Bronze", un recipient amb capacitat per a 787 hectolitres on feien les purificacions rituals. El propi Temple seria rectangular, de 36'5 metres de llarg, 11 d'ample i 17 d'alçada, amb dues columnes davanteres de bronze (anomenades Jakim i Bo'az, i que alcançaven 9'9 metres d'alçada i 2 de diàmetre) i tres estàncies: el vestíbul (ulam), el lloc sant (hekal) i el santíssim (debir), aquest últim on, de nou, es trobava l'Arca de l'Aliança i que també estava completament fosc. L'estructura seria de pedra i fusta de cedre, però els detalls oramentals serien fastuosos, ja que hi ha constància de què la seua construcció va suposar grans despeses per al regne. Degut a que els hebreus no eren un poble de tradició constructiva, van haver de recórrer al rei Hiram de Tir, qui facilità operaris i materials, i és per això que al Temple és evident una influència fenícia, mesopotàmica i fins i tot egípcia (canviant els obeliscs davanters per columnes). Segons la tradició bíblica va ser David qui va concebir la idea del Temple, però Déu no li deixà fer-lo per ser home de guerra, així que l'encarregat fou el seu fill Salomó, realitzant-se la construcció del 969 al 962 a.n.e.

Els temples de l'antiguitat, i aquest no és una excepció, s'allunyaven prou de la concepció actual de "lloc de congregació", ja que en realitat eren la "casa" del déu al que estaven dedicats. Els fidels feien les cerimònies al pati davanter, mentre que a l'interior sols accedia la classe sacerdotal; eren llocs místics, de unió entre el cel i la terra, entre la divinitat i la humanitat.
Després de la mort de Salomó al 936 a.n.e., el regne va entrar en una decadència progressiva, fins i tot tornant a antigues pràctiques de idolatria, el que va suposar que el Temple fóra profanat en diverses ocassions, fins que al 586 a.n.e. la invasió babilònica de Nabucodonosor el va destruïr totalment (en aquest moment, si no abans, és quan desapareix l'Arca de l'Aliança de la Història, tot i que algunes llegendes diuen que va ser amagada en lloc segur, però són això: llegendes).
Després de gairebé 60 anys d'exili, la nova autoritat persa (el rei Ciro) va permetre tornar als hebreus a la seua terra i reconstruïr el seu temple, del que es va encarregar Zorobabel entre el 520 i el 516 a.n.e. Aquest fou un temple de reduïdes dimensions i molt menys espectacular que el seu precedent, però va continuar així al llarg de molts anys, tot i ser de nou profanat. Ja en l'època d'Herodes el Gran pareix que el temple estava molt deteriorat, i aquest decidí rconstruïr-lo de forma fastuosa. L'obra principal fou l'ampliació de l'explanada, començant al 20 a.n.e. i finalitzant-se dèu anys després la part principal, mentre que el conjunt encara estaria en construcció fins a l'any 62, amb molta utilització de les tècniques romanes. Aquest fou el temple que conegué Jesús (el de la famosa escena de: "l'haveu convertit en una cova de lladres!").
Però el segon temple (o el tercer, si filem més prim) tampoc anava a durar molts anys ja que, després de la rebel·lió dels zelots, les legions romanes de Tito van arrasar la ciutat i el temple a l'any 70. D'açò hi han testimonis escrits i gràfics, perquè a l'arc de Tito a Roma es pot veure clarament en un relleu com els romans porten la menorah del temple. Encara es voldria reconstruïr l'edifici, però per a dedicar-lo a Júpiter, el que ocasionà altra revolta als anys 132-135, que finalitzà amb l'expulsió dels jueus de Jerusalem i la seua dispersió pel món (el que es coneix com la diàspora), no tornant oficialment a aquesta terra fins a la creació de l'estat d'Israel al segle XX.
La conquesta musulmana arribaria l'any 638, i també consideraren al tossal de Moriah com un lloc sant, doncs la seua tradició establia que Mahoma va ascendre al paradís des d'ací, concretament des de la roca on segons uns estava l'altar de sacrificis, i segons altres el sancta santorum de l'antic temple. Per a preservar el lloc es va construïr la Mesquita de la Roca (la de la cúpula daurada), tot i no ser edifici de culte, funció per a la qual també es va edificar en la mateixa explanada (coneguda en l'actualitat com "explanada de les mesquites") la mesquita d'Al-Aqsa. És per això que aquest lloc és igual de sagrat per a les tres religions, però els jueus tenen prohibit, per decisió pròpia, accedir a l'explanada, ja que accidentalment podrien trepitjar el lloc que soles estava reservat als sacerdots, així que es conformen amb fer les seues oracions al "Mur de les Lamentacions", les restes dels murs de contenció que es van fer en època d'Herodes.
La importància del Temple de Salomó ha sigut més simbòlica que altra cosa al llarg de la Història. Al no conéixer el seu plànol, les primeres comunitats cristianes adoptaren la basílica romana com a model per als seus temples, ara ja com a llocs de reunió, però sempre va haver una aspiració per emular aquell edifici, tot i que la vertadera "casa de Déu" soles podia estar a Jerusalem (en realitat tots els temples catòlics són "cases de Déu", però és significatiu que els principals estiguen dedicats a apòstols, la Mare de Déu o la Magdalena, però cap a Déu Pare). Les croades dels segles X i XI van permetre conéixer de nou la Terra Santa, i el Temple tornaria a tindre importància per ser allí on es va fundar l'Ordre dels Pobres Cavallers de Crist del Temple de Salomó, més coneguts com els templaris (totes les llegendes al voltant d'ells parteixen de la hipòtesi de què van excavar en aquell lloc i van trobar un tresor, ja siga l'Arca, el Grial o el que vosaltres vullgau).
D'aquella època és també la confusió que fa que moltes esglésies o capelles cristianes adopten la forma octogonal, ja que pareix ser que es pensava que la Mesquita de la Roca era l'antic temple, i es va imitar la seua planta (per a altres autors la confusió és amb l'església del Sant Sepulcre, també octogonal). Però també hi han ocasions en què el referent simbòlic és el plànol del temple original, com és el cas de l'Escorial.
També, per a finalitzar, caldria assenyalar el component "esotèric" del record simbòlic del Temple, apart del que comentava dels templaris, com per exemple l'atribució de la masoneria com a heredera dels constructors d'aquell edifici. Però tot açò, que no deixa de ser anecdòtic, al menys fa evident que el Temple sempre ha estat present d'alguna forma al pensament col·lectiu. De fet, encara és el motiu d'un conflicte que aparentment no té solució, entre altres coses perquè no es pot arribar a un acord quan les dos parts volen el mateix: el control de Jerusalem.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Hi! Just want to say what a nice site. Bye, see you soon.
»

Anònim ha dit...

Nice colors. Keep up the good work. thnx!
»

Anònim ha dit...

Super color scheme, I like it! Keep up the good work. Thanks for sharing this wonderful site with us.
»