divendres, 28 de juliol de 2006

Meravellari (XXII)

BOROBUDUR

Tornem a l'Orient Llunyà buscant una nova meravella, en aquest cas el temple-muntanya de Borobudur, el monument budista més gran del món.
Situat a Indonèsia, concretament a la part central de l'illa de Java, uns 40 quilòmetres al nord-est de la ciutat de Yogyakarta, es tracta d'un complex religiós format per tres edificis alineats: el més gran i que ens ocupa hui, Borobudur ("temple dels innombrables budes"), i altres dos més menuts anomenats Chandi Pawon i Chandi Mendut. Va ser edificat entre el 780 i el 850 aproximadament, amb el patrocini de la dinastia reial dels Sailendra, però soles seria utilitzat al llarg d'un segle, quan la decadència del budisme el condemnaria a ser abandonat.
Està construït amb un únic material, uns 55.000 metres cúbics de pedra andesita, una roca volcànica, disposada sense cap tipus de morter. La seua base és quadrangular, de 123 metres de costat, i originalment arribava als 42 metres d'alçada. La base és un gran plint, sobre el que es disposen cinc terrasses quadrades i escalonades, finalment rematades per altres tres terrasses circulars i la gran stupa a l'eix central. Tot el conjunt és massís, no hi han càmeres interiors, i s'accedix al cim mitjançant quatre escales, una al centre de cada costat.
Borobudur és en realitat una stupa en sí mateixa, el clàssic monument budista utilitzat com a lloc de culte, però ací arriba a tindre molta més complexitat al pertànyer a una vessant budista anomenada mahayana, més relacionada amb el tantrisme. Així, vist en planta el monument simbolitza un mandala, un diagrama ritual que esquematitza l'univers, intentant transmetre a partir de l'arquitectura una sèrie de conceptes metafísics propis de la seua cosmovisió. Junt amb açò, el pelegrinatge que es fa des de la base fins al cim pegant-li voltes simbolitza el viatge iniciàtic i preparatori per arribar al nirvana o l'alliberació espiritual. D'acord amb açò que venim comentant, es pot parlar de tres nivells diferents en la construcció: el Kamadhatu o "Esfera del Desig", el Rupadhatu o "Esfera de la Forma" i el Arupadhatu o "Esfera de la No-Forma" (o també poden ser: infern, món terrenal i cel). Borobudur seria, doncs, un monument que serviria com a focus espiritual i com a perpetu recordatori de les doctrines de la religió budista.
El conjunt es completa, degut a eixe horror vacui o "por al buit" característic de l'art oriental, amb una profusa decoració escultòrica consistent en 504 estàtues de Buda (72 d'elles dins les xicotetes stupes en forma de campana de la part superior) i gairebé 1.500 relleus que reflexen, entre altres mites i doctrines, la vida del príncep Siddharta fins a convertir-se en Buddha.
Després de quasi 900 anys d'abandonament, éssent engolit per la jungla, Borobudur seria redescobert amb l'ocupació dels britànics al 1814, concretament per sir Thomas Stanford Raffles. El monument fou investigat i finalment restaurat ja al segle XX pels holandesos, utilitzant per primera vegada a aquesta escala la tècnica de l'anastilosi, consistent en aprofitar les pròpies pedres disperses de l'edificació per a reconstruir-la. Després, ja amb patrocini de la UNESCO, va ser necessari desmontar-lo completament i tornar-lo a edificar per a resoldre problemes derivats de la humitat i les enfermetats de la pedra, éssent reinaugurat al 1983. Els recents terratrèmols de la zona van fer témer per la seua estructura, però pareix que els ha soportat prou bé.