dimarts, 22 d’agost de 2006

Meravellari (XXIII)

PETRA

La ciutat de pedra, la joia rosa del desert, la meravella que tots descobrírem amb Indiana Jones y la última cruzada, és hui el principal atractiu turístic de Jordània, un dels països musulmans de "cara amable", per sort, tot i els conflictius veïns que té.
Petra es troba al mig del desert, a uns 200 quilòmetres al sud de la capital, Amman, prop d'un poble que està creixent gràcies al turisme i que s'anomena Wadi Musa ("riu de Moisés"), ja que ací es situa la tradició bíblica en la que el profeta va fer brollar aigua del desert per al seu poble. I la raó d'existència de la ciutat en un lloc tan aïllat no és altra que la presència d'aquesta font, un vertader oasi, i no hi ha altre bé més preciat al desert que l'aigua. Açò va fer que es convertira en parada obligada de la ruta caravanera que conectava Aràbia i el golf d'Aqaba, a la Mar Roja, amb Síria i el Líban, i amb el temps també va formar part de la ruta de la seda que venia des de l'Orient Llunyà.
La Bíblia ens diu que els primers habitants (en termes "històrics") de la zona van ser poblacions tribals com els edomites o els moabites, però el lloc començaria a tindre importància amb l'arribada dels nabateus cap al 312 a.n.e. Aquests van crear un regne amb la capital ací, a la que anomenaren Raqum, tot i que després seria rebatejada pels grecs i romans com Petra, literalment "pedra" o "roca". La ciutat tenia la virtut, apart de la presència de l'aigua que assenyalàvem, d'estar en un enclau geofísic pràcticament inexpugnable, una falla de la Vall del Rift a la que soles es pot accedir a través d'un estret congost, anomenat el Siq.
Situat entre dos regnes helenístics en progressiva decadència, com eren els selèucides i els ptolemaics, el regne nabateu es va expandir i es va convertir en un xicotet imperi que controlava totes les rutes de la zona, creixent en riquesa i poder. Ni tan sols l'arribada dels romans al 64 a.n.e. suposaria la seua desaparició, al contrari, ja que amb el rei Aretas IV Philopatris (9 a.n.e.-40 n.e.) és quan es van construir els principals monuments.
Respecte a d'açò, he d'assenyalar que el que nosaltres admirem en l'actualitat (especialment el temple conegut com Khazneh Firaum, o "tresor del faraó", ja que els beduïns pensaven que a l'urna de damunt la porta hi havia un tresor, i fins i tot li disparaven) són tombes i temples directament excavats en la roca (coneguts com hipogeus), una pedra arenisca que li dóna eixa tonalitat roja, mentre que la ciutat pròpiament dita estava formada per edificis exempts situats en pla, entre les parets rocoses.
D'una primera ullada la influència helenística és evident: les columnes i frontons ens recorden a un temple grec, però a l'interior té la distribució pròpia d'un temple egipci, i en l'ornamentació són evidents detalls fenicis i mesopotàmics, cosa explicable al trobar-se enmig de totes estes civilitzacions.
Els romans respectarien els seus cultes (principalment al déu Dushara, assimilat després a Zeus-Júpiter), però no van deixar de introduir elements propis com els nous sistemes de irrigació o un gran teatre amb capacitat per a 5.000 espectadors, també excavat en la roca. Soles a partir del 106, al ser incorporada per Trajà a la província romana d'Aràbia, començaria la decadència de la ciutat, al temps que els conqueridors afavorien com a nou enclau caravaner la ciutat de Palmira, situada més al nord. A més, un terratrèmol al 363 va destruir gairebé la meitat dels seus edificis.
Petra passaria a formar part de l'imperi bizantí, els quals van adaptar alguns temples per a utilitzar-los com a lloc de culte cristià, però un altre terratrèmol al 551, més greu que l'anterior, la va destruir quasi per complet, i açò unit al canvi de les rutes de comerç va suposar que ja no es recuperara. Durant l'ocupació islàmica ja no apareix en les cròniques, llevat de testimonis d'algun visitant ocasional i dels croats, però a partir del segle XIII desapareix completament de la Història.
És al 1812 quan un viatger occidental, el suís J.L. Burckhardt, redescobreix la ciutat, tot i que el primer estudi arqueològic formal no es farà fins al 1904, pels alemanys Brunnow i Domaszewski. En l'actualitat continuen els treballs arqueològics que estan traent a la llum l'antiga ciutat, i el govern jordà, conscient del tresor que té, ha començat la construcció d'una autopista que arribarà des de la capital fins al jaciment.