dijous, 24 d’agost de 2006

Meravellari (XXIV)

EL MUSEU BRITÀNIC

Per segona vegada apareix un museu en aquest personal meravellari, i de fet també podriem considerar al British el segon en importància de tot el món, després del Louvre. Això sí, juga amb desventaja, perquè el francés té com a principal reclam la seua col·lecció pictòrica, apart de les antiguitats i les arts suntuàries, mentre que aquest és exclusivament etnogràfic i arqueològic, camps en els que sense dubte destaca per damunt dels altres. Els anglesos tenen la seua pinacoteca més important en la National Gallery, mentre que el Victoria and Albert Museum està més especialitzat en les arts aplicades.
El British ocupa un edifici especialment dissenyat per a d'ell per Robert Smirke, en un estil neoclàssic que sense dubte evoca al Partenó d'Atenes, ja que les restes dels seus relleus escultòrics són el principal reclam del museu. Aquest edifici es va inaugurar al 1857, però en realitat el museu era més antic. El seu origen es troba en una donació que va fer a l'Estat el metge i naturalista Hans Sloane, qui va deixar en testament la seua col·lecció de 80.000 articles de tota classe, al 1753. Aquesta es considera la data de fundació del museu, però en realitat no es va obrir al públic fins al 15 de gener del 1759, ocupant la casa Montague, una mansió del segle anterior. En un principi especialitzat en llibres i documents, prompte aniria creixent la secció d'antiguitats amb donacions o compres, al temps que anava expandint-se l'Imperi Britànic, i sobre tot després de derrotar a Napoleó i quedar-se amb moltes antiguitats dels francesos. Amb la donació de la Biblioteca Reial al 1823 es van quedar ja sense espai i decidiren enderrocar la mansió i fer el nou edifici.
Aixina i tot prompte es tornarien a quedar sense espai, coincidint amb el zènit de l'Imperi (el més gran de la Història) durant l'era victoriana, el que va suposar que traslladaren al 1880 les col·leccions de història natural, que amb el temps formarien part del nou Natural History Museum. Noves galeries i ales construïdes al segle XX augmentarien la seua capacitat, però de nou apareixiria el problema de l'espai, així que finalment la Biblioteca Britànica es constituiria com una institució independent i al 1998 es traslladaria a un nou edifici. Açò va permetre una completa reestructuració de l'espai que ocupava al museu, realitzada per Norman Foster, qui va crear el conegut com Gran Atri d'Isabel II, una enorme plaça coberta amb panells de vidre, deixant al mig la sala redona de lectura de l'antiga biblioteca.
El museu sempre ha tingut una vocació pública i didàctica, com ho demostra el fet de què ha estat obert sempre tots els dies de l'any (menys el Divendres Sant i durant les dues guerres mundials) i és completament gratuït (tots els museus estatals anglesos ho són, en això són un exemple a seguir, en canvi els pertanyents a la Casa Reial són especialment cars), rebent quasi 6 milions de visitants per any.
Té catalogats més de 6 milions de objectes, dels que hi han exposats uns 50.000. Aquests es divideixen en una sèrie de col·leccions: Departament de l'Antic Pròxim Orient, amb els relleus dels palaus assiris de Khorsabad, Nimrud i Nínive; Departament de l'Antic Egipte i el Sudan, la més important col·lecció del món, després del Museu del Caire; Departament d'Antiguitats Gregues i Romanes, amb molta ceràmica i restes escultòriques; Departament de Prehistòria i Europa, centrat especialment en la història de Gran Bretanya; Departament d'Antiguitats Orientals, amb objectes de l'Islam, l'Índia, Xina i Corea; Departament d'Antiguitats Japoneses, destacant l'art gràfic; Departament d'Etnografia, amb objectes de cultures indígenes de tot el món, però sobre tot d'Amèrica del Nord, Mèxic i Àfrica occidental; Departament de Numismàtica, la col·lecció més important del món en el seu gènere, i el Departament de Gravats i Dibuixos.
Entre les peces destacades estan la Pedra Rosetta, inicialment en mans franceses i que va permetre desxifrar els jeroglífics egipcis; els bous androcèfals alats i els relleus assiris; les primoroses col·leccions de porcelana xinesa i ceràmica islàmica i grega; i les restes escultòriques de temples grecs, com les del Mausoleu d'Halicarnàs i el Temple d'Artemisa d'Éfes (l'únic que queda d'aquestes dues de les set meravelles de l'Antiguitat), però sobre tot els coneguts com "Marbres d'Elguin" (pel nom del que els va portar), consistents en més de la meitat de les escultures decoratives del Partenó d'Atenes.
Respecte a aquests marbres hi ha una polèmica que també s'ha extés a altres museus, especialment el Louvre, ja que els països originaris de les antiguitats reclamen el seu retorn, especialment Grècia i Egipte. És cert que la majoria d'aquestes restes van ser d'alguna forma "furtades" gràcies a l'explotació colonial, però també s'ha de tindre en compte que, de no haver-se les emportat, la majoria hui en dia ni tan sols existirien. Tornar els marbres del Partenó sentaria un perillós precedent, i a la llarga tots els grans museus serien desmantellats, sense reconéixer el seu important treball de conservació i divulgació de l'art de cultures d'altra forma inaccessibles per a la majoria de la gent.
En definitiva, i deixant de banda disputes més populistes i polítiques que altra cosa, no podeu deixar de visitar el British Musem, del que trobareu completa informació ací.