dissabte, 30 de setembre de 2006

Un mement

Guille m'ha passat un d'eixos memes tan habituals per la blogosfera, i com que és el primer que m'arriba m'ha fet prou il·lusió. Es tracta de respondre a les preguntes amb títols de cançons d'un únic grup o cantant. Com no podia ser d'altra forma, he triat al millor grup de la Història: Queen.

¿Eres hombre o mujer?: White Man

Descríbete: The Invisible Man

¿Qué sienten las personas cerca de ti?: Good Company

¿Cómo te sientes?: Under Pressure

¿Cómo describiría su anterior relación sentimental?: Flash

Describe tu actual relación con tu novio/a o pretendiente: Friends will be Friends

¿Dónde quisieras estar ahora?: Now I'm Here

¿Cómo eres respecto al amor?: I Want it All

¿Cómo es tu vida?: A Kind of Magic

¿Qué pedirías si tuvieras sólo un deseo?: I Want to break Free

Escribe una cita o frase famosa: We are the Champions

Ahora despídete: The Show must go on

En teoria s'ha de passar açò a cinc bloggers, però com que jo no em prodigue massa per la blogosfera (s'està tan calentet ací), soles li'l puc enviar a Míriam, per a que el faça quan torne de la Oktoberfest (ja que no tens blog, si vols també pots fer-lo en els comentaris, Germán).

dijous, 28 de setembre de 2006

Glòria Històrica

Aquest proper diumenge, 1 d'octubre, tindrem a Alcoi un esdeveniment molt singular, tant, que mai s'ha vist abans i supose que no tornarem a veure en molt de temps. Es tracta de la Glòria Històrica.
Per a qui no conega la Festa de Moros i Cristians alcoiana, la Glòria és un acte que es fa el Diumenge de Pasqua o de Glòria (d'ahí el nom) i que serveix com a pregó de la Festa, ja que ixen desfilant un representant de cada filà. Enguany, amb motiu de la celebració del 750 aniversari de l'atorgament de la carta pobla d'Alcoi, l'Ajuntament li demanà a l'Associació de Sant Jordi que organitzara un acte per a afegir-se a l'efemèride. Aquesta va decidir organitzar una Glòria coincidint amb l'inici del Mig Any fester, en la que apareixerien dissenys de filaes alcoianes ja desaparegudes, la majoria del segle XIX i inicis del XX.
Fa exactament 30 anys ja es va realitzar un acte paregut, amb motiu del VII Centenari del patronat de sant Jordi, però aquella "Glòria Centenària" (com s'anomenà) consistia en els dissenys antics de les actuals filaes. En esta ocasió, com deia, seran filaes que ja no formen part de la Festa alcoiana (tot i que algunes sí es veuen encara en altres pobles). En total seran 35 ex-filaes les que apareixeran el diumenge, i de 28 d'elles s'encarregaran un membre de cadascuna de les filaes actuals. A nosaltres, la Filà Chano, per sorteig s'ens va atorgar l'antiga filà "Visigots":Algú podria pensar: què fa un visigot en els Moros i Cristians? Bé, eixos anacronismes eren i són molt habituals en la Festa, que és en definitiva un producte popular i no erudit; de fet també veurem somatens, venecians, húsars, austríacs, romans, salomonistes (?)... i molts d'altres certament curiosos, que podem apreciar en un llibret amb tots els dissenys que l'Associació ens ha enviat a tots els seus membres (un detall, per cert).
Soles em queda recomanar-vos l'assistència a l'acte, que farà el recorregut habitual de les Entrades i començarà a les 11 del matí. És una oportunitat única.

dimecres, 27 de setembre de 2006

Canvi de rol

Des d'esta setmana ja puc dir que he deixat de ser "enciclopedista", després d'haver entregat ja (per fi) tot el que tenia pendent amb la Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, culminant més de tres anys de treball. Ara soles em queda mig mes de ser becari de col·laboració, en un inventari d'arqueologia industrial que havem estat fent per al departament de Història de l'Art de la Universitat de València, i a partir d'ahí... doncs de nou "opositor" i "guia cultural ocasional".

dilluns, 25 de setembre de 2006

300

Encara falta un poc per a l'estrena de 300, però ja tenim cartell i tràiler per a anar obrint boca.
El peplum s'ha tornat a posar de moda al cine amb pel·lícules com Gladiator, Troya o Alexandros, i estava clar que la batalla de les Termòpiles anava a tindre la seua versió cinematogràfica tard o prompte. Curiosament, després de molt de temps esperant l'adaptació de l'excel·lent novel·la de Steven Pressfield Puertas de Fuego, Frank Miller s'ha avançat amb la seua versió en còmic. Enjuntant Història i Còmic al menys s'han assegurat la meua assistència al cine (tot i que hi ha qui li veu altres qualitats), i a més el tràiler és prou espectacular:

L'estètica pareix ser molt fidel al còmic original, en la línia de Sin City, l'altra adaptació d'una obra de Miller, ara que em sorprén (encara que ens faça vibrar) un poc la música de Nine Inch Nails, veurem si serà tota la banda sonora "rockera" o soles el tràiler. Com a mínim, ja tenim algunes frases èpiques per a futures actualitzacions de la Fraseologia Cinèfila:

"-¡Nuestras flechas ocultarán el sol!
-Entonces, lucharemos a la sombra..."

"-¡Esto es una locura!
-¿Locura? ¡Esto es Esparta!"

"Ve a decirle a los espartanos,
extranjero que pasas por aquí,
que, obedientes a sus leyes, aquí yacemos"

dissabte, 23 de setembre de 2006

Acudit

Saben aquell que diu de que va un ex-líder d'occident per la terra de les llibertats i, referint-se al món islàmic, solta: "¿Cuál es la razón por la que Occidente siempre debe pedir perdón y ellos nunca? ¡Ellos ocuparon España durante ocho siglos!"

Mmmmm... analitzem amb profunditat eixa frase:

"Ellos": Qui són "ellos"? Qui ha de demanar perdó? Marroc, Líbia, Egipte, Turquia, Aràbia Saudí, Indonèsia...? Supose que es referirà a "los moros" en general. A veure si s'organitzen ja d'una volta i ens demanen perdó (els chanos també ho haurem de fer? Total, segur que tinc més consanguinitat amb aquells andalusins que qualsevol musulmà d'ara).

"Ocuparon": Viure (i conviure) en un lloc al llarg de 800 anys es considera "ocupació"? Ho dic perquè també hauran de demanar perdó per ocupar-nos fenicis, grecs, romans, visigots... i encara diria més, que ens demanen perdó els africans en general, ja que d'allí en algun moment van eixir els primers homo sapiens i ens van ocupar!

"España": Ésta és bona, jo pensava que el Regne d'Espanya soles existeix a partir de Felip V, cap al 1700, i la Monarquia Hispànica com a molt pot remuntar-se a la unió que es produeix amb els Reis Catòlics, aixina que... quina Espanya van ocupar? (i a Portugal que li'n donen, per cert). Seria aquella que provenia de Viriato, Argantonio i eixos "caudillos" dels que parla Guille estos dies.

"Durante ocho siglos": Depén del lloc, ja que vuit segles soles ho van estar a Granada i els voltants. De tota manera, torne a repetir: fins a quin punt es considera ocupació quan la pròpia població autóctona assimila i fa seua la nova cultura?

Es més, apart del paper, la brúixola, els números, els molins, les sènies i totes les aportacions en astronomia, matemàtiques, física, química, medicina, literatura, arquitectura, arts plàstiques, geografia, història i filosofia... què ens van deixar els àrabs?
Algú també podria dir que el filòsof "espanyol" que més ha influït en el pensament humà es deia Averroes, o que l'única vegada que "Espanya" va tindre la ciutat més gran del món va ser Còrdova cap a l'any 1.000, o que de les candidates a ser una de les noves set meravelles del món l'única espanyola siga l'Alhambra de Granada, però què sabran ells! Que ens demanen perdó ja!

dimecres, 20 de setembre de 2006

Se'n recordeu de...

EL SR. CAP DE CANOA

Sí, "el millor justicier alumínic del Canadà", que apareixia en un programa de sketches dels primers temps de TV3 i Canal 9 anomenat 4 per terra.
L'argument era simple: un venedor d'assegurances anava un dia passejant amb la seua canoa al cap i un rellamp li la va deixar soldada. Des d'aleshores es dedicaria a lluitar per la justícia i a enfrentar-se a enemics temibles, com la Monja Kung-Fu o el malèfic Dr. Permanent, que estava enganxat a una secadora de perruqueria.
Algú pot pensar que un que va entropessant amb el seu cap de canoa dóna com a molt per a dos gags... i té raó, per això ja té mèrit que els seus creadors arribaren als 13 episodis. Ací podeu veure la introducció:


També ací hi han alguns episodis, en anglés i amb baixa qualitat de vídeo, però la veritat és que m'he descollonat amb eixe humor tan absurd, en l'estil dels Monty Python.
Açò és un treball per al senyor Cap de Canoa!

dimarts, 19 de setembre de 2006

Passatemps

Hi ha per la xarxa un joc prou entretingut que consisteix en situar cada país europeu al seu lloc. Ara he trobat un altre paregut per al nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Comproveu com tenim de rovellada la geografia política:
No sabreu de jocs d'aquest estil per a altres parts del món?

dilluns, 18 de setembre de 2006

El rival más débil

S'ha acabat. Lo meu amb el Valencia C.F. ja és personal. I no, no ho dic perquè ahir el Depor perdera 2-3 al Collao contra el seu filial, sinó per la informació que apareix hui al diari Levante-EMV referent a la victòria 1.000 en lliga del conjunt capitalí. Dos scans valen més que mil paraules:

Al menys, l'autor del reportatge, Moisés Domínguez, no s'encruelix massa amb el nostre benvolgut Depor:
"Vale que el Alcoyano ha sido el auténtico filón, con ocho victorias [del Valencia] en otros tantos partidos. Pero para ser más fiel en la tesis hay que pensar en los clubes cuyo paso por primera división ha sido más constante que los optimistas blanquiazules."

VENDETTA! YIHAD!

P.D. Per si algun islamista furibund arriba per casualitat a través d'un buscador d'enemics occidentals, la paraula "yihad" està treta fora de contexte i no té cap implicació burlesca. Al·là és gran.

diumenge, 17 de setembre de 2006

Autobombo (II)

Després de la meua aparició estel·lar de fa un temps al diari Levante-EMV com a "enciclopedista", ara aparesc al Ciudad amb altra de les meues vessants "professionals" (polifacètic que és un), la de guia turístic... i en portada!
Tremola, Ronaldinho, els teus dies de glòria s'han acabat. D'ací a la portada del Time soles hi ha un pas.

dimecres, 13 de setembre de 2006

Últimes lectures

He aprofitat aquest estiuet per a posar-me un poc al dia amb la muntanya de llibres que tinc pendents i, la veritat, estic prou content amb tots els que m'he llegit. Ací uns breus comentaris:
  • Una breve historia de casi todo, de Bill Bryson. Ja vaig parlar d'ell fa uns retalls, però he de tornar a recomanar-lo. Pot costar un poc de llegir en funció del capítol, ja que depén del que t'interesse la Física, la Química, la Biologia, l'Astronomia o la Geologia, però val la pena fer l'esforç, perquè al final et recompensa: et permet saber tots els avanços de la ciència fins l'actualitat d'una manera amena i, el més important, comprensible. A més, també té el morbo de "cotillejar" un poc en les vides de tots eixos científics bojos que ens han permés viure millor (bé, alguns no, vos recomane que llegiu el que diu d'un tal Thomas Midgley, ara que en la wikipèdia tampoc el deixen molt bé).
  • Sherlock homes y la sabiduría de los muertos, de Rodolfo Martínez. El millor "pastiche" holmesià (és a dir, tos aquells llibres sobre el gran detectiu no escrits per A. C. Doyle) que he llegit, sense dubte. L'autor demostra un gran coneixement del canon holmesià, i de fet durant la narració de l'aventura, feta com sempre pel Dr. Watson, en cap moment tens la sensació de què l'haja escrit un altre que no siga Doyle. A més, es permet fins i tot arredonir les aventures originals omplint els buits cronològics i corregint els errors del propi Doyle. Com a única "pega", la presència d'elements sobrenaturals, tan extranys a l'univers racional de Holmes. La primera aventura, La sabiduría de los muertos, és una mescla de Holmes amb els mites de Cthulhu, de H. P. Lovecraft. La segona, En la tierra más allá del bosque, no necessita més comentaris si vos dic que el títol significa exactament "Transilvània". La tercera i última, La aventura del asesino fingido, és la més fidel a l'esperit original del detectiu. Si vos agrada l'univers holmesià, aquest és un llibre imprescindible.
  • La historiadora, d'Elizabeth Kostova. La veritat és que amb el títol i sabent que gira en torn a la figura de Vlad III, el Dràcula històric, poc necessitava ja aquesta novel·la per atraure'm. I, en efecte, està prou bé, entretinguda, tot i que potser li sobra un poc l'element sobrenatural. Ja sé que em pose un poc pesat amb açò, però a un escèptic com jo no li resulta còmode mesclar la Història amb coses més enllà de la nostra comprensió. Si t'oblides d'açò, pots gaudir perfectament d'un llibre que et permet conéixer prou de la història de l'imperi turc-otomà i dels països de l'Europa de l'Est baix el domini soviètic.
  • El enigma de Cambises, de Paul Sussman. Una d'eixes novel·letes de misteris històrics que estan de moda. Al menys s'ha d'agrair que no apareguen els templaris, ja que hauria sigut forçat clavar-los en l'antic Egipte. La trama gira al voltant d'una conspiració islamista (escrita abans del 11-S, el que li dóna més valor) en Egipte que es veu rel·lacionada amb un enigma real històric: l'any 532 a.n.e., el rei persa Cambises va enviar 50.000 mercenaris grecs a destruir l'oracle d'Amon, a l'oasi de Siwa, i tots van desaparéixer al desert sense arribar al seu destí. El llibre em va agradar, en part perquè l'acció transcorreix en diversos llocs d'Egipte on vaig estar ("fardaor" que és uno) i m'ha permés recordar-los, i també m'ha refrescat un poc els coneixements sobre l'antic Egipte.
  • La catedral del mar, d'Ildefonso Falcones. Aquest s'ha convertit des de ja en un dels meus llibres favorits, cosa comprensible si tenim en compte que està molt influenciat per Los Pilares de la Tierra, altre dels meus llibres de capçalera. Fins i tot aquest té més virtuts front a Los Pilares, perquè l'acció es situa en un lloc més pròxim i familiar: la Barcelona medieval. No puc dir molt més sense estripar la trama, però si vos va agradar Los Pilares, aquest també ho farà. Gràcies, Míriam, per deixar-me'l.
  • La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón. Un altre d'eixos llibres recomanats per tots i, sense dubte, el de més qualitat literària de tots aquests. La trama va d'una novel·la amb el mateix títol que aquesta que arriba a les mans d'un xiquet, i li fascina tant que decideix investigar sobre l'autor, soles per a descobrir que algú està fent desaparéixer totes les seues obres. L'acció transcorreix en la Barcelona de postguerra (entre el d'abans i aquest ara conec molt més la ciutat), i la trama va complicant-se, però el principal valor del llibre és, com deia, l'exquisita forma en què està escrit.
  • Breve historia del mundo, d'Ernst H. Gombrich. Un clàssic escrit per un altre clàssic. Aquest estic llegint-lo ara mateixa, però sense haver-lo acabat ja puc recomanar-lo. Es tracta, precisament, del que diu el seu títol (tot i que hauria sigut millor "breve historia de la humanidad"), i va ser escrit originalment al 1935, però no per això ha deixat de tindre vigència (també cal dir que ha sigut revisat pel propi autor, un dels més grans historiadors de l'art, que va faltar recentment). El més característic és que estava dirigit a xiquets, per això en algun moment et sorprenen comentaris o exemples un poc infantils, apart de que algunes explicacions als aficionats a la Història ens semblen un poc innecessàries, però la visió global que t'oferix compensa aquests xicotets entrebancs.

dimarts, 12 de setembre de 2006

A la Sexta va la vençuda?

Tenen bona pinta els nous informatius de la Sexta, tot i fer-los un poc massa prompte (a les 14:00 i a les 20:00). Com a mínim, el trio de presentadores (Helena Resano a migdia, Mamen Mendizábal per la nit i Cristina Villanueva els caps de setmana) ja em té guanyat.
Què simples som els tios a voltes! Jejeje...

dimarts, 5 de setembre de 2006

Futbolitis

El futbol és l'esport rei, això no és discuteix, encara que siga soles per la gent que està pendent d'ell. Espanya, a més, compta amb dos clubs de primeríssim nivell internacional (parle del Barça i el Alcoyano, clar) i la seua lliga és una de les tres millors del món, junt amb l'anglesa i la italiana. Però tot açò no es reflexa en cap moment a nivell de selecció absoluta, i la sensació que tenim és que en esports som uns negats, però el recent triomf del bàsquet al mundial ens permet fer unes reflexions.
Repassant el palmarés de les diferents seleccions espanyoles masculines en esports d'equip podem veure:

Selecció de Bàsquet
  • Mundial: Campiona 2006
  • Jocs Olímpics: Subcampiona 1984
  • Eurocopa: Subcampiona 1935, 1973, 1983, 1999, 2003
Selecció d'Handbol
  • Mundial: Campiona 2005
  • Eurocopa: Subcampiona 1996, 1998, 2006
Selecció d'Hoquei Herba
  • Mundial: Campiona 2005; Subcampiona 1971, 1998, 2003
  • Jocs Olímpics: Subcampiona 1980, 1996
  • Eurocopa: Campiona 1974, 2005; Subcampiona 2003
Selecció d'Hoquei Patins
  • Mundial: Campiona 1951, 1954, 1955, 1964, 1966, 1970, 1972, 1976, 1980, 1989, 2001, 2005; Subcampìona 1949, 1956, 1958, 1960, 1968, 1974, 1978, 1982, 1988, 1999
  • Eurocopa: Campiona 1951, 1954, 1955, 1957, 1969, 1979, 1981, 1983, 1985, 2000, 2002, 2004, 2006; Subcampiona 1959, 1961, 1963, 1965, 1967, 1971, 1973, 1975, 1977, 1987, 1990, 1994, 1998
Selecció de Waterpolo
  • Mundial: Campiona 1998, 2001; Subcampiona 1991, 1994
  • Jocs Olímpics: Campiona 1996; Subcampiona 1992
  • Eurocopa: Subcampiona 1991
Selecció de Futbol Sala
  • Mundial: Campiona 2000, 2004; Subcampiona 1996
  • Eurocopa: Campiona 1996, 2001, 2005; Subcampiona 1999
També caldria afegir el palmarés de la selecció de Tennis a la Copa Davis, el mundial "oficiós": Campiona 2000, 2004; Subcampiona 1965, 1967, 2003.
Trobem, per tant, que totes aquestes seleccions han sigut, des de l'any 2000, com a mínim campiones del món (la d'hoquei patins és, a més, intratable, i també és l'únic esport on tenim un equip en la màxima categoria els alcoians). Els únics esports d'equip on no comptem per a res són el Rugby i el Voleibol.
I la Selecció de Futbol? Campiona en l'Eurocopa de 1964 i Subcampiona en la de 1984. També van ser campions als Jocs Olímpics de 1992, però no era l'absoluta, sinó els Sub-21 (de fet en categories inferiors el palmarés és prou digne).
On està el problema? El més evident és que si els nostres equips a nivell de club triomfen és en gran part gràcies als estrangers, mentre que ens falta un vertader "crack" nacional. Els tres millors jugadors de la selecció segurament són Casillas, Puyol i Xavi, i crec que cap d'ells estaria en un "onze" mundial. Mentre, la premsa madrilenya presiona una i altra vegada per a imposar a Raúl com "l'estrela" de l'equip, quan fa temps que ja no compta per a res. Però no tot està en les individualitats, el vertader secret està en el bloc, en l'esperit guanyador, i això soles s'aconsegueix amb treball, serietat, dedicació, esforç i sacrifici. Els de bàsquet ho han demostrat, quan ho faran els de futbol?

dilluns, 4 de setembre de 2006

La cançó de l'immigrant

Segons un recent estudi de Caixa Catalunya, el Producte Interior Brut (PIB) per càpita espanyol ha augmentat un 2'6% entre 1995 i 2005. Sense immigrants, el PIB hauria caigut un 0'6%.
Hi ha més: Espanya és un dels països desenvolupats amb menor taxa de natalitat del món, però és la que més increment poblacional ha tingut de la UE des de 1995, i especialment de la població activa, de nou gràcies a la immigració.
En definitiva, la immigració ha suposat en Espanya l'augment del creixement econòmic i de la renta per càpita, és a dir, la millora del benestar. Això sí, per a molts soles venen a "llevar-nos el treball o a delinquir".
Una reflexió: si apareguera per ací un polític com LePen a França, qui té com a principal missatge la lluita contra la immigració, quants borregos el votarien?

diumenge, 3 de setembre de 2006

Em vaig vore negre pa eixir de negre

Doncs sí. El divendres passat vam eixir un grup d'amics de la filà Chano en les festes de Castalla, fent una esquadra especial o "de negres" per a la comparsa Moros Mudéjares, convidats pel seu capità Gumer Moltó. El trage el vam llogar a la "Roperia Ximo" de Cocentaina, i vam triar per a la ocasió el que va traure originalment la nostra pròpia filà amb motiu de la capitania del 2003. En mala hora.
Ja ens havien avisat alguns dels portadors inicials del trage del seu pes, però en el fons pensàvem que eren unas "nenazas" i que nosaltres podriem traure'l sense problemes. Sí, ja.
El problema principal era el casc, d'uns 13 o 14 quilos de pes, que instantàniament et feia desaparéixer el coll (a la foto ho podeu comprovar) com una tortuga, enviant a la porra dues o tres vèrtebres. Però la llança no es quedava curta de pes (s'havia de portar a pols, apuntant cap avall), fins al punt de què quan vaig eixir a fer el "cabo" no podia ni alçar el xafarot del mal que em feia el braç. A tot açò s'ha d'afegir una túnica de pell que no estava pensada per a portar en ple estiu, i que ens feia suar tant que no podiem recolzar-se en el muscle del company perquè relliscàvem.
En definitiva, un patiment (tot i riure en la foto, més bé estava a punt de plorar, al límit de les meues forces), però vos assegure que no me'n penedisc de res i ho tornaria a fer. Sé que açò pot paréixer difícil d'entendre, però el fet de fer una esquadra de negres amb els amics, amb la banda de música "als renyons" i amb la gent aplaudint (tots teniem la sensació de que l'esquadra va agradar molt al públic) és una experiència increible.
A la pròxima, això sí, amb un trage més lleuger.
En propers dies vos posaré unes fotos de l'esquadra per a apreciar-la millor.