dijous, 30 de novembre de 2006

Originalitat i subtilesa (II)

Úbeda ha tornat. Després de desaparèixer el cartell del que vaig parlar fa un temps, pensava jo que finalment Vicente havia pagat i tots contents, però sembla que no és així.
O igual és un altre, que va veure l'èxit d'Úbeda i ha decidit imitar-lo. De tota manera, jo recomanaria un mètode més efectiu i infalible: el cobrador del rap.

¡Pagarás, pagarás, ya verás que pagarás!

dilluns, 27 de novembre de 2006

Cosas veredes...

Este Alcoyano me l'han canviat. Després d'una arrancada lliguera caracteritzada per l'apatia i la desconcentració general de l'equip (llevat d'honroses excepcions), que igual feia una de cal que una d'arena, portem dos partits on havem vist una actitud completament diferent. I que dure.
Però la gent s'equivoca en assenyalar al culpable. Des de la destitució d'Herrero no havem vist cap revolució, ni en la tàctica ni en els titulars (llevat dels obligats canvis per les baixes), però fa unes setmanes no m'hauria imaginat veure als jugadors "matant-se" a pressionar al rival anant guanyant per tres gols, com vam comprovar ahir a Buñol contra el Llevant B. I val que vulguen agradar al nou entrenador... però també diu molt de qui mana en realitat en els vestuaris.
Portem tres anys on el planter ha forçat la destitució de l'entrenador a mitjan temporada (li han "fet el llit", com es sòl dir) i després havem vist una gran reacció impròpia del que s'havia demostrat fins al moment. L'única vegada que no els va funcionar va ser l'any passat, però també ho van intentar, el que passa és que la directiva va deixar clar que Benigno acabaria la temporada, i no van tindre més opció que rendir com veritablement podien. Enguany ho han tornat a fer i els ha eixit bé. Miraculosament ara tots li posen més ganes i van a mort. No seré jo el que em queixe, que amb partits com el d'ahir val la pena fer els desplaçaments que facen falta per a veure'ls i animar, però és trist i diu molt de l'acomodació i de la poca professionalitat de molts (no tots) dels jugadors.
De tota manera, al final el que tots volem és el millor per al Deportivo, així que si feia falta un revulsiu ja el tenim. Això sí, el crèdit se'ls ha acabat, ara tot està en les seues mans (o peus).

dissabte, 25 de novembre de 2006

El MAF

Aquest matí he tingut oportunitat de visitar el nou Museu Alcoià de la Festa (MAF), inaugurat ahir de vesprada. Concretament, segons l'entrada sóc el desè visitant "oficial" d'aquesta nova etapa del museu.

Abans de res he de dir que el projecte museogràfic m'ha agradat molt, seguint de prop la concepció moderna d'aquests espais que representa el MARQ d'Alacant, sobre tot amb el muntatge de diversos audiovisuals. Actualment els museus han d'exigir el mínim esforç al visitant per tal d'interessar-lo i no avorrir-lo, així que no val aquella antiga concepció d'acumular objectes sense cap criteri. Són necessaris, per una banda, una distribució clara i ordenada, acompanyada dels corresponents panells explicatius, i per altra uns mitjans informàtics i audiovisuals que aproximen més i facen comprendre millor al visitant allò que està veient.
El MAF compleix aquestes premisses, i ho fa amb una distribució en tres plantes: la primera està dedicada a Sant Jordi i a l'Associació, on podem veure un espai dedicat a la història de l'organisme, i altres dos que s'aproximen a la figura del sant des d'una perspectiva universal i des d'altra més local. Ací es pot trobar, de moment, el famós "Xicotet" del que parlava l'altre dia.
La segona planta és la de continguts més amplis, dedicada als músics, les filaes, els càrrecs, els artesans i la Història de la Festa en general. Ací podem veure els "trages" de les filaes amb càrrec d'enguany i els seus antecessors de la mateixa filà (és a dir, els de fa 14 i 28 anys), que aniran renovant-se anualment amb els nous càrrecs. També és possible accedir, mitjançant pantalles interactives, a declaracions de diferents personatges vinculats a la Festa, i a la Història i galeria de imatges de totes les filaes. A més es pot triar, només entrar, una peça de música festera per a que sone mentre es fa la visita.
La tercera planta és la més espectacular, consistent en un muntatge audiovisual que comença cada mitja hora. És preferible, si ja està en marxa, esperar-se a la següent sessió, perquè et fa un recorregut des de la Nit de l'Olla fins a l'Aparició de Sant Jordi. La sensació que t'envolta, amb tres pantalles de grans dimensions, està molt ben aconseguida, i et transporta d'immediat als dies de la trilogia.
Fins ací les alabances, però també he de fer algunes crítiques: en primer lloc, l'entorn, cosa de la que no té culpa el museu, és cert, i que a més és previsible que en un futur se solucione, però ara mateixa pareix una "zona de guerra", omplint de brutícia l'entrada a l'edifici. El panorama que es veu des dels grans finestrals de la part posterior és també desolador, i dóna una imatge molt dolenta per als visitants forans.
En segon lloc, la poca il·luminació, que en principi és apropiada per crear un ambient més íntim i centrar l'atenció del visitant en les vitrines i pantalles, però que també fa algunes parts dels panells pràcticament illegibles.
En tercer lloc, l'espai d'exposició, que podria ser major (de fet, sembla que es vol ampliar pròximament a l'edifici del costat, el que ocupava l'antic museu), perquè trobe en falta una major mostra dels cartells de festes i dels "trages" dels càrrecs, per apreciar la seua evolució, cosa que era la que més m'agradava de la versió anterior. Evidentment el criteri expositiu seria altre, no tan "amuntegat" com abans, però veig que falta eixa major varietat.
En quart lloc, el fet de no normativitzar els subtítols en valencià dels testimonis a les pantalles interactives. És comprensible que al parlar es faça de manera col·loquial, però veureu reflectit literalment per escrit fa mal a la vista.
I poca cosa més, soles detalls derivats d'haver sigut inaugurat un poc precipitadament, com el no tindre una pàgina web on pugues profunditzar amb tranquil·litat en els continguts de les pantalles (hi ha massa per a estar allí plantat llegint); el no tindre cap fullet explicatiu en l'entrada; el tindre unes zones de transició entre les plantes un poc "gelades", sense indicatius ni nom de les sales... però són detalls que amb el temps s'aniran corregint, i que no lleven que aquest siga un museu quasi modèlic i tot un referent en el món de la Festa.

  • Horaris:
De dimarts a dissabte, de 10:00 a 14:00 i de 16:00 a 19:00.
Diumenges i Festius, de 11:00 a 14:00.
Dilluns tancat.

  • Entrada:
3 euros la normal i 1 euro la reduïda (jubilats, estudiants, xiquets...).

P.D. Per si no he aconseguit interessar-vos, també he de dir que jo aparec parlant un poc d'algun aspecte de la Història de la Festa en una de les pantalles interactives, i també he escrit l'apartat dedicat a la filà Chano, la meua, així que ja no teniu excusa per a no anar, jeje!

dimecres, 22 de novembre de 2006

Miracle!

O no. La notícia en el món fester aquests dies ha sigut la donació al Casal per part de cinc alcoians d'una imatge de Sant Jordi que es considerava perduda des de la Guerra Civil, el Sant Jordi infant conegut com "el Xicotet".
El cas és que a Alcoi, que va ser zona republicana fins al final de la guerra i on hi havia una certa tradició anticlerical per la importància del moviment obrer, es va decidir enderrocar les principals esglésies al començament del conflicte. La de Santa Maria, la de Sant Maure i Sant Francesc i la de Sant Agustí no es van salvar (de fet es van reutilitzar molts carreus per a construir la piscina municipal), però sí la de Sant Jordi. Açò va ser gràcies a l'escultor Josep Pérez "Peresejo", que va negociar per a que l'església es dessacralitzara i es convertira en museu municipal. Altres es van encarregar de salvar el llenç del pintor Cabrera situat a l'absis i d'amagar la relíquia (un dit) de Sant Jordi, però no van tindre la mateixa sort uns àngels de marbre de l'escultor Ridaura i les dos imatges del sant: l'eqüestre o "Matamoros" i "el Xicotet". O al menys això es pensava fins ara.
Després de la guerra i amb la instauració del nacional-catolicisme es van reconstruir les esglésies de Santa Maria i Sant Maure i Sant Francesc, de forma pareguda a les anteriors, mentre que la de Sant Agustí (situada al costat de l'Ajuntament) ja no es va recuperar. Així mateix, la de Sant Jordi es va tornar a utilitzar per al culte, restaurant de nou el llenç de Cabrera, construint un nou reliquiari, i encarregant dos noves imatges de Sant Jordi a escultors valencians, que són les utilitzades actualment. Dels àngels de Ridaura es conservava el motle, i es van fer uns d'escaiola fins que l'any passat un altre escultor valencià els tornà a esculpir en marbre.
Així estava la cosa fins que ha "aparegut" aquesta imatge, 70 anys després de donar-la per perduda. La versió oficial ha estat la de que un antiquari la va rebre junt amb tots els béns d'una casa que va adquirir, i un grup d'alcoians s'ha encarregat de pagar-la entre tots per a donar-la a l'Associació. A mi el que em sorprèn és que ningú (ni premsa, ni autoritats, ni l'Associació) haja preguntat públicament on ha estat tots aquests anys la imatge, qui la va amagar i per què no la va tornar després de la guerra. Crec que una imatge de gairebé un metre d'alçada no passa precisament desapercebuda, així com tampoc sé fins a quin punt un antiquari pot fer negoci amb un objecte que es sap que ha sigut furtat i a més es coneix el seu propietari legítim (l'Associació). Evidentment hi ha algun "pacte de silenci" al voltant de l'assumpte, que de tota manera al final es sabrà perquè al món de la Festa tots ens coneixem. Mentre tant, al menys podem estar contents d'haver recuperat una imatge que data del 1811 i que té un gran valor simbòlic.

Actualització 25-11-06: Precisament, hui apareix al Ciudad un advocat dient que la venda del "Xicotet" no és legítima, perquè ja tenia un propietari previ a qui se li va sostraure. Ell apunta a la responsabilitat de l'antiquari, però jo sóc més suspicaç. De tota manera, tampoc vaig a clavar-me on no em criden. Com deia, algun dia es sabrà tot.

dimarts, 14 de novembre de 2006

Basil el bàrbar

Hui m'he assabentat de que fa uns dies ens va deixar Basil Poledouris, compositor d'algunes bandes sonores molt dignes com La caza del Octubre Rojo o Robocop, però sobre tot d'una de les meues preferides: Conan el bárbaro. No entenc com no van buscar a este home per a pel·lícules de major categoria. Com a xicotet tribut, ací vos pose les millors cançons, per a mi, de Conan, autèntics "temazos", com diria l'amic Omar:
  • Anvil of Crom, o com fer-se una bona espasa:

  • Riders of Doom, o com ser més roí que la tinya (comença a partir del minut 1:40):

  • Wheel of Pain, o com convertir a Jorge Sanz en el Chuache (per cert, algú sap per a què servia la roda?):

  • Civilization, o per a què vols cavalls quan pots córrer (comença a partir del 1:20, però no vos perdeu l'hòstia al camell del final):

  • The Kitchen / The Orgy, o com "tallar el rotllo" en una festa:


I com a "bonus track", vos enllace un parell de vídeos més: un on Poledouris parla de com va composar Conan, i altre que és un homenatge que li han fet mesclant les seues millors composicions.

dijous, 9 de novembre de 2006

Meravellari (XXVI)

EL COLOSSEU

"-¿Has visto eso? No sabía que los hombres podían hacer algo así."
Esta frase que li diu el negre Juba a Máximo en la pel·lícula Gladiator resumeix a la perfecció el criteri que estic seguint en aquest meravellari: coses que et costa creure que puga fer l'home.
El Colosseu (o Coliseu) sense dubte ho és, com a màxim representant arquitectònic de la civilització romana, i tenim sort de que encara puguem apreciar part de la seua grandesa.
En realitat el seu nom vertader és el d'Amfiteatre Flavi, ja que va ser aquesta dinastia d'emperadors la que el va construir, per a substituir a l'anterior de fusta que havia desaparegut amb el gran incendi de Roma de l'any 68: Vespasià el va començar al 70 n.e., Titus el va inaugurar al 80, i Domicià afegiria el pis superior i els soterranis al 82. El nom de "Colosseum" el va rebre de forma popular, bé per les seues dimensions o bé per la proximitat d'una estàtua colossal de Neró, hui desapareguda.
Tot i ser el més famós, aquest no va ser l'únic amfiteatre romà, hi van haver en quasi totes les principals ciutats, conservant-se prou bé en Espanya alguns com els de Tarraco, Itàlica i Segòbriga. Aquesta estructura era una evolució del teatre grec i romà, però la seua funció, junt amb el circ, era la mateixa: entretenir a una població ociosa i donar una imatge benefactora del poder, amb intenció propagandística (és allò del "panem et circenses", pa i circ). Per als teatres quedaven les representacions de tragèdies, per al circ les curses i per als amfiteatres les lluites de gladiadors i feres. En un primer moment pareix ser que aquest també s'utilitzà per a fer naumàquies, una representació de batalles navals, omplint el fossat d'aigua i amb vaixells, però des de la construcció dels soterranis seria impossible.
De forma ovalada, les seues mesures són de 188x156 metres a l'exterior i 76x46 en la pista. Els materials emprats van ser el travertí i el formigó principalment, amb subjeccions de ferro per als carreus. Consta de tres parts principals: la pista o "arena", coberta de sorra i on es feien els espectacles; el soterrani o "fossae", sota l'arena i cobert per un empostissat de fusta, on hi havia el sistema de drenatge, els magatzems per als decorats, els departaments per als lluitadors i les gàbies de les feres, que es comunicaven amb la superfície mitjançant rampes o elevadors; i la graderia o "cauea", construïda per un sistema de galeries amb volta que la sostenien i permetien accedir-hi per unes escales i uns accessos o "uomitoria" (160 en total). Estava separada de l'arena per un mur d'uns quatre metres anomenat "podium", i podia ser coberta per una gran lona o "uelum", manejada per experts mariners. Cada espectador tenia la seua entrada de pedra, gratuïta, on se li assignava un seient, amb una capacitat total de 50.000 asseguts i uns 20.000 més de peu. Per descomptat, hi havien diferents nivells o "gradum" en funció del grup social, de baix cap a dalt: el "podium" per als romans més il·lustres, amb tribunes per als mandataris; el "maenianum primum" per a l'aristocràcia no senatorial; el "maenianum secundum" per a la plebs; i el "maenianum summum", sense seients, per a les dones pobres.
Però, si l'interior és un prodigi d'exhibició tècnica en quant a planificació i pragmatisme, l'exterior és una delícia arquitectònica, amb un equilibri esplèndid i magistral entre línies rectes i corbes. Amb 50 metres d'alçada, la distribució és de quatre pisos, els tres inferiors amb grans buits en forma de 80 arcs de mig punt, on originalment es situaven al segon i tercer pis escultures per ornamentar la façana. El quart pis, evidentment un afegitó posterior (obra de Domicià, com dèiem), és d'aspecte més massís i amb xicotetes finestres i mènsules, on es lligaven els pals enormes que sostenien la vela de lona que cobria la graderia. Les pilastres adossades entre els arcs són de diferents ordres de baix cap a dalt: toscà, jònic, corinti i compost, que li donen al conjunt una gran elegància.
Els espectacles amb gladiadors es van realitzar fins l'any 438, decaient progressivament els actes més sanguinaris a mesura que s'estenia el cristianisme, i els últims sacrificis d'animals es van fer al 523. Part de la seua llegenda negra situa ací també el sacrifici dels màrtirs cristians, i per això la seua consagració al segle XVIII com església pública, però pareix ser que la majoria es realitzaven en altres llocs.
El monument aniria caient en l'abandó i l'espoli junt amb la decadència de la ciutat a l'Edat Mitjana, contribuint també els terratrèmols del 801 i 847. Amb el trasllat de l'autoritat papal a Avinyó, al segle XI, alguna família noble el començà a utilitzar com a fortalesa, tornant a mans eclesiàstiques al segle XIV. Al llarg del Renaixement va ser utilitzat com a pedrera per a molts dels nous palaus, entre ells el dels Barberini, una família prou aficionada a aquest poc respecte per les antiguitats (un dit de l'època resa: "quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini", o "allò que no van fer els bàrbars, ho feren els Barberini").
Amb la consagració del 1749 es va detenir l'espoli, i al segle XIX començaria la restauració i consolidació de la seua estructura, però encara l'afectaria una bomba a la Segona Guerra Mundial. Totes aquestes vicissituds li donen eixe aspecte de "en construcció", però no deixa de ser el símbol de Roma, "la ciutat eterna".

dimecres, 8 de novembre de 2006

Nova visió

No és per presumir (o sí, jeje), però... peassso monitor que m'he comprat!!! Ací podeu veure'l al costat del seu germà xicotet:
19 polzades d'alta definició... açò et fa veure el món d'altra manera.

dimarts, 7 de novembre de 2006

Lucas in Love

Voleu saber d'on va traure George Lucas les idees per a Star Wars?

divendres, 3 de novembre de 2006

Déu els cria...

... i Déu els ajunta.
Les universitats catòliques CEU San Pablo de Madrid i CEU Cardenal Herrera de València organitzen un congrés per a debatre sobre la Guerra Civil al que aniran, entre d'altres, gent com Ricardo de la Cierva, Stanley G. Payne, César Vidal o Pío Moa. Em pregunte què debatran quan tots pensen el mateix (ja sabeu, revisionisme guerracivilista al canto), i també em pregunte què fan al costat de historiadors (de dretes, però historiadors) gent com Vidal (havia de tindre eixe cognom?) i Moa, que no passen de ser historietadors, pseudohistoriadors, assagistes o com els vulgueu anomenar.

dijous, 2 de novembre de 2006

Una volta per la serra

Aprofitant que encara fa bon temps, aquest matí se'n havem anat l'amic David i jo d'excursió a la Serreta, que des de ben xicotet no visitava. El lloc és conegut sobre tot per trobar-se allí un important jaciment arqueològic d'època ibèrica, consistent en un poblat, un santuari i una necròpolis. Va ser excavat primer per Camilo Visedo i després pel Museu Arqueològic d'Alcoi fins fa ben poc, el que permet conéixer-lo prou bé. El poblat fortificat i la necròpolis van ser utilitzats aproximadament entre els segles IV i I a.n.e., mentre que el santuari, on dipositaven ofrenes i ex-vots per al culte, encara va romandre fins al segle IV n.e., en plena romanització, quan ja el cristianisme es convertia en la religió oficial de l'imperi. En la zona s'han localitzat troballes importants, especialment algunes figures de divinitats de terracota i els ploms amb escriptura encara indesxifrada. Si voleu saber més coses podeu passar per ací i per la pàgina del Museu.

El vèrtex geodèsic del cim i les restes d'un observatori antiaeri de la Guerra Civil

Hi han molt bones vistes des d'allí dalt (980 m)

Restes del treball arqueològic

Exemple de pobladors actuals

El monument a Visedo i jo

Per si algú té interès en anar, el camí comença des de la carretera cap a Callosa d'En Sarrià, poc després del Rebolcat i abans d'arribar a Penella, en un entrador a ma dreta. Està ben senyalitzat i la pujada és relativament fàcil (30 o 40 minuts).