dijous, 9 de novembre de 2006

Meravellari (XXVI)

EL COLOSSEU

"-¿Has visto eso? No sabía que los hombres podían hacer algo así."
Esta frase que li diu el negre Juba a Máximo en la pel·lícula Gladiator resumeix a la perfecció el criteri que estic seguint en aquest meravellari: coses que et costa creure que puga fer l'home.
El Colosseu (o Coliseu) sense dubte ho és, com a màxim representant arquitectònic de la civilització romana, i tenim sort de que encara puguem apreciar part de la seua grandesa.
En realitat el seu nom vertader és el d'Amfiteatre Flavi, ja que va ser aquesta dinastia d'emperadors la que el va construir, per a substituir a l'anterior de fusta que havia desaparegut amb el gran incendi de Roma de l'any 68: Vespasià el va començar al 70 n.e., Titus el va inaugurar al 80, i Domicià afegiria el pis superior i els soterranis al 82. El nom de "Colosseum" el va rebre de forma popular, bé per les seues dimensions o bé per la proximitat d'una estàtua colossal de Neró, hui desapareguda.
Tot i ser el més famós, aquest no va ser l'únic amfiteatre romà, hi van haver en quasi totes les principals ciutats, conservant-se prou bé en Espanya alguns com els de Tarraco, Itàlica i Segòbriga. Aquesta estructura era una evolució del teatre grec i romà, però la seua funció, junt amb el circ, era la mateixa: entretenir a una població ociosa i donar una imatge benefactora del poder, amb intenció propagandística (és allò del "panem et circenses", pa i circ). Per als teatres quedaven les representacions de tragèdies, per al circ les curses i per als amfiteatres les lluites de gladiadors i feres. En un primer moment pareix ser que aquest també s'utilitzà per a fer naumàquies, una representació de batalles navals, omplint el fossat d'aigua i amb vaixells, però des de la construcció dels soterranis seria impossible.
De forma ovalada, les seues mesures són de 188x156 metres a l'exterior i 76x46 en la pista. Els materials emprats van ser el travertí i el formigó principalment, amb subjeccions de ferro per als carreus. Consta de tres parts principals: la pista o "arena", coberta de sorra i on es feien els espectacles; el soterrani o "fossae", sota l'arena i cobert per un empostissat de fusta, on hi havia el sistema de drenatge, els magatzems per als decorats, els departaments per als lluitadors i les gàbies de les feres, que es comunicaven amb la superfície mitjançant rampes o elevadors; i la graderia o "cauea", construïda per un sistema de galeries amb volta que la sostenien i permetien accedir-hi per unes escales i uns accessos o "uomitoria" (160 en total). Estava separada de l'arena per un mur d'uns quatre metres anomenat "podium", i podia ser coberta per una gran lona o "uelum", manejada per experts mariners. Cada espectador tenia la seua entrada de pedra, gratuïta, on se li assignava un seient, amb una capacitat total de 50.000 asseguts i uns 20.000 més de peu. Per descomptat, hi havien diferents nivells o "gradum" en funció del grup social, de baix cap a dalt: el "podium" per als romans més il·lustres, amb tribunes per als mandataris; el "maenianum primum" per a l'aristocràcia no senatorial; el "maenianum secundum" per a la plebs; i el "maenianum summum", sense seients, per a les dones pobres.
Però, si l'interior és un prodigi d'exhibició tècnica en quant a planificació i pragmatisme, l'exterior és una delícia arquitectònica, amb un equilibri esplèndid i magistral entre línies rectes i corbes. Amb 50 metres d'alçada, la distribució és de quatre pisos, els tres inferiors amb grans buits en forma de 80 arcs de mig punt, on originalment es situaven al segon i tercer pis escultures per ornamentar la façana. El quart pis, evidentment un afegitó posterior (obra de Domicià, com dèiem), és d'aspecte més massís i amb xicotetes finestres i mènsules, on es lligaven els pals enormes que sostenien la vela de lona que cobria la graderia. Les pilastres adossades entre els arcs són de diferents ordres de baix cap a dalt: toscà, jònic, corinti i compost, que li donen al conjunt una gran elegància.
Els espectacles amb gladiadors es van realitzar fins l'any 438, decaient progressivament els actes més sanguinaris a mesura que s'estenia el cristianisme, i els últims sacrificis d'animals es van fer al 523. Part de la seua llegenda negra situa ací també el sacrifici dels màrtirs cristians, i per això la seua consagració al segle XVIII com església pública, però pareix ser que la majoria es realitzaven en altres llocs.
El monument aniria caient en l'abandó i l'espoli junt amb la decadència de la ciutat a l'Edat Mitjana, contribuint també els terratrèmols del 801 i 847. Amb el trasllat de l'autoritat papal a Avinyó, al segle XI, alguna família noble el començà a utilitzar com a fortalesa, tornant a mans eclesiàstiques al segle XIV. Al llarg del Renaixement va ser utilitzat com a pedrera per a molts dels nous palaus, entre ells el dels Barberini, una família prou aficionada a aquest poc respecte per les antiguitats (un dit de l'època resa: "quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini", o "allò que no van fer els bàrbars, ho feren els Barberini").
Amb la consagració del 1749 es va detenir l'espoli, i al segle XIX començaria la restauració i consolidació de la seua estructura, però encara l'afectaria una bomba a la Segona Guerra Mundial. Totes aquestes vicissituds li donen eixe aspecte de "en construcció", però no deixa de ser el símbol de Roma, "la ciutat eterna".