dimarts, 26 de desembre de 2006

Si no vols pols, no vages a l'era...

Açò ve perquè aquest matí havia de fer de guia turístic en un poble dels voltants, però anit la cosa es va animar al sopar de Nadal i, tot i els meus intents de portar-me bé, van caure més "cubatilles" dels recomanats, fins al punt de que de res va servir gitar-me relativament prompte, perquè quasi no he pegat ull.
Primera conseqüència: m'alce com puc, agafe el cotxe, i me'n vaig mentre pense: "a veure, per a arribar ara tire per Banyeres..." i en això que veig: "Venta Saltera"... ouch! (me'n havia anat tranquil·lament per l'eixida cap a Alacant). Faig una "jugada fosca" i canvie de sentit per a encaminar-me, ara sí, cap al meu destí.
Segona conseqüència: "Bé, ha sigut un lapsus, no passa res, ara ja res pot fallar", quan comence a tindre estranys moviments intestinals... "ummm, no me mola un peo (mai millor dit), menos mal que con mi autocontrol y mi esfínter de acero..." prrrrt!... ouch!. S'ha imposat una parada tècnica al primer bar que he vist en Banyeres, i "al fondo a la derecha".
Tercera conseqüència: "Buf, que mal ho he passat, però ara ja res pot fallar". Arriba l'autobús amb el grup, baixen i comencem el recorregut. "Disculpe". "Dígame, señora". "¿Se encuentra usted bien?". "¿Por qué lo dice?". "Por esa voz de ultratumba, esa tez pálida, esa mirada perdida en el vacío, esas gotas de sudor en su frente, ese hilillo de baba, esos espasmos esporádicos..." (bé, açò és una dramatització, però s'aproxima a la realitat). " No, no, tranquila, el aire de la montaña, que no me sienta bien y estoy un poco resfriado... sí, eso".
Aixina i tot, al final he pogut fer una guia prou digna, i si no que s'ho pensen abans d'anar d'excursió a l'endemà del dia de Nadal (si és que... hi ha gent per a tot).
Moraleja: "si bebes, no trabajes", i "perro ladrador, poca sombra le cobija". Me'n vaig a dormir.

divendres, 22 de desembre de 2006

Sessió contínua (IV)

Arribem, amb el quart, a la meitat dels dvd's que he dedicat al western:

EL SPAGHETTI-WESTERN

Finalitzada i esgotada l'etapa clàssica del cine de l'oest, apareixen nous intents de revitalitzar-lo, i és curiós que un d'ells vinga des d'un lloc tan apartat d'aquest món com és Europa. Ja s'havia fet algun intent de western europeu amb poc èxit, on la dinàmica habitual era la col·laboració entre diferents productores europees i el rodatge dels exteriors en escenaris naturals espanyols, normalment a Almeria o Granada, cosa que abaratia molt les despeses. Però serà Sergio Leone qui li done una autèntica categoria de cine de autor (i de culte), i el que és més important per a que sobrevisca, tinga bons resultats de taquilla. També suposarà a partir d'eixe moment el predomini de la producció italiana, que serà el que li donarà el despectiu nom de spaghetti-western.
Certament, la poca qualitat de la majoria d'aquests films (a Espanya es van rodar uns 500 en total) van acabar d'enfonsar el gènere, però d'ells es salven sense dubte els de Leone, que han establit convencionalismes molt imitats posteriorment, com la varietat de plànols (des dels més profunds fins als primeríssims que soles ensenyen els ulls), els rituals previs als duels amb les llargues pauses, el realisme brut i desastrat dels personatges, la importància dels gestos... i tot això assaonat amb una música innovadora de Ennio Morricone (amb guitarres, cors i xiulits) que ha quedat gravada en l'imaginari col·lectiu com la vertadera música de l'oest.
Altra vegada m'he quedat soles amb 6, i no tots de Leone.

Por un puñado de dólares (Sergio Leone, 1964)
Primer western de Leone, primera pel·lícula del que s'anomenaria "la trilogia del dòlar", i primera col·laboració amb un desconegut, fins al moment, Clint Eastwood. És la més fluixa de totes, però s'ha de tenir en compte que en gran part era un producte "d'experimentació", i és interessant començar a veure les innovacions visuals del director. Curiosament, es tracta d'altre remake d'un film de Kurosawa, Mercenario (1961), després de l'èxit de l'adaptació de Los siete samurais. El tema, prou desmitificador, consisteix en que un pistoler arriba a un poble dominat per dos famílies enfrontades i intentarà traure el major benefici econòmic possible de la situació. El personatge de Eastwood, amb el ponxo i el cigarro, serà pràcticament el mateix en les altres pel·lícules.

La muerte tenía un precio (Sergio Leone, 1965)
Mateix equip tècnic i quasi mateix repartiment de protagonistes i secundaris que en l'anterior, tot i que ací introdueix a altre habitual dels spaghetti-westerns, vell conegut com a secundari d'alguns clàssics: Lee Van Cleef. En esta ocasió Leone ja controla millor els recursos que té a l'abast, destacant especialment eixa escena del duel final. Ennio Morricone també aconsegueix ací un dels seus temes de l'oest més reconeguts.




El bueno, el feo y el malo (Sergio Leone, 1966)
Amb esta es completa la "trilogia del dòlar", i és la millor de les tres. Llarga però entretinguda en tot moment, repeteixen Eastwood (el bueno) i Van Cleef (el malo), però el vertader protagonista és Elli Wallach (el feo). L'escena del cementeri i el duel posterior són genials, acompanyats per un inspiradíssim Morricone, que apart del tema principal ho borda també amb "The ecstasy of gold", de la que fins i tot els Metallica farien una versió que utilitzen a tots els concerts.

Hasta que llegó su hora
(Sergio Leone, 1968)
Aquest és el western més elaborat i més complet de Leone, que fins i tot va poder rodar algunes escenes al Monument Valley del seu admirat Ford, però també és molt llarg i, aquest sí, en ocasions massa pesat. Eastwood ja estava treballant als EUA i no va acceptar repetir, però el nivell de testosterona quedava assegurat al interpretar Charles Bronson el seu personatge. Sorprén trobar com al "malo" a tot un clàssic, Henry Fonda (irònicament, Leone els va tantejar als dos i van rebutjar el paper de Eastwood ja en la primera pel·lícula). És evident la influència i el respecte per alguns dels grans clàssics del gènere, cosa que demostra la gran estima que li tenia Leone. També per primera vegada en les seues obres cobra protagonisme una dona, i de fet la presència de la tremenda Claudia Cardinale és un valor més a afegir a la cinta.

Le llamaban Trinidad (Enzo Barboni, 1970)
Ja Leone apuntava un to còmic (o burlesc) en alguna de les seues pel·lícules, però el paradigma del western-comèdia serà aquesta, seguint l'èxit del "cinema de galtades" dels dos protagonistes, els italians Bud Spencer i Terence Hill. Evidentment és un film sense majors pretensions que fer riure, i ho aconsegueix. Llevat d'això, és evident la influència de Leone en l'estètica i algunes tècniques cinematogràfiques. Va tindre una seqüela oficial, Le seguían llamando Trinidad (1971), i quatre o cinc "extraoficials" que intentaven aprofitar el seu èxit de taquilla.

Mi nombre es Ninguno
(Tonino Valerii, 1973)
Aquesta és una pel·lícula certament curiosa. Ja prou tardana, és una mescla de spaghetti-western amb un to crepuscular, com reflecteixen també l'estranya parella protagonista, Terence Hill i Henry Fonda (aquest en el seu últim western, per cert). Sergio Leone va tindre prou mà en la pel·lícula, com a productor, co-guionista i co-director d'algunes escenes. El resultat és una cinta a vegades seriosa, a vegades còmica, i a vegades completament surrealista, infestada a més d'homenatges auto-paròdics (tant als anteriors westerns de Leone com als d'altres directors, com Peckinpah, del que veurem coses al pròxim dvd). També podríem dir que és l'últim spaghetti-western decent, el que tanca la millor etapa; allò que vindrà després acabarà per soterrar al gènere.

Com que hui estic generós, a continuació teniu dos vídeo-bonus per a veure si s'animeu a fer algun comentari (malditos!): l'escena de "L'èxtasi de l'or" en El Bueno, el Feo y el Malo, amb la versió d'aquest "temazo" interpretada per Metallica...

I una famosa escena de Le seguían llamando Trinidad que cada vegada que la veig em descollone. Així es peguen les galtades...

Vinga va, i per a que no digueu, ací teniu l'auto-homenatge de l'escena anterior que es fa Hill en Mi nombre es Ninguno:


El pròxim dvd: el western crepuscular.

dijous, 21 de desembre de 2006

Sessió contínua (III)

Tercer dvd dedicat al western.

LA FI D'UNA ÈPOCA

El cine de l'oest comença a decaure al mateix temps que s'acaba la gran època del sistema clàssic de producció cinematogràfica als EUA, cap a l'any 60. Es podria dir que es tracta de pel·lícules "manieristes", caracteritzades per una nostàlgia per l'etapa clàssica, amb personatges complexos i una posada en escena que accentua l'estètica del gènere. És època de remakes i desmitificacions.
Altra vegada he de limitar-me a 6 exemples:

Río Bravo (Howard Hawks, 1959)
Es diu que Hawks va veure Solo ante el peligro i no li va agradar la feblesa del protagonista ni el transfons polític, així que va decidir fer-ne una amb tot el contrari: un sheriff que no necessita demanar ajuda (o com a molt la d'un bufat i un vell) per a enfrontar-se a tota una banda de pistolers; i per a eixe paper ningú li anava millor que John Wayne. Els cinc primers minuts són magistrals, on sense que ningú parle ens presenta als protagonistes, la seua personalitat i les seues motivacions. Anys després els mateix director i actor farien un auto-remake, El Dorado (1966), però la original és millor.

El árbol del ahorcado
(Delmer Daves, 1959)
La febre de l'or i la irracionalitat que provoca en els hòmens torna a ser la protagonista d'un western on Gary Cooper fa d'un metge de pistola fàcil i obscur passat. L'arbre que dóna nom a la pel·lícula soles apareix al començament, quan se'l mira i sembla que sap el que passarà, i al final. Els escenaris, muntanyosos i frondosos en compte dels més habituals desèrtics, són espectaculars.





Los siete magníficos (John Sturges, 1960)
Un dels westerns més coneguts de tots els temps, i és que ho té tot: és èpic, té una banda sonora genial, i un repartiment encapçalat per Yul Brynner i seguit d'uns actors que serien molt coneguts amb el temps: Steve McQueen, Charles Bronson, James Coburn, Robert Vaughn...
La història és un remake d'una gran pel·lícula, Los siete samurais (Akira Kurosawa, 1954), i tracta de set mercenaris diferents i estereotipats que van a ajudar a un poble de camperols contra un bandit.
El seu èxit va originar fins a tres seqüeles: El regreso de los siete magníficos (1966) encara amb Brynner, La furia de los siete magníficos (1969) i El desafío de los siete magníficos (1972).

Cimarrón
(Anthony Mann, 1960)
Amb aquesta em passa al revés que amb El tesoro de Sierra Madre, perquè comença sent un western i al final ja no ho és, però no podia deixar de posar altre tema clàssic del gènere: la famosa carrera de colons organitzada per a obtenir parcel·les de terra a Oklahoma. Aquest és un remake d'altra pel·lícula amb el mateix nom de 1931, curiosament l'únic western que havia guanyat un Oscar a la millor pel·lícula fins Bailando con lobos. Ací Anthony Mann renuncia al seu actor James Stewart, massa "bonatxó" per al paper, i va optar per Glenn Ford, però la vertadera protagonista és la seua dona, cosa poc freqüent al gènere fins al moment.

El hombre que mató a Liberty Valance (John Ford, 1962)
No podien faltar tampoc en esta etapa John Ford i John Wayne, i damunt s'uneixen James Stewart i Lee Marvin, aquest com el criminal Liberty Valance, per a fer també una de les seues millors col·laboracions. S'introdueixen novetats al gènere, com contar la història en flashback, però sobre tot la pel·lícula és una metàfora del seu temps, on Wayne representa els valors dels antics westerns i Stewart els de la nova societat, el món civilitzat. Tenint açò en compte, el desenllaç no deixa de ser irònic. Podria dir-se que ací es tanca un cicle que van encetar els mateixos Ford i Wayne amb La Diligencia i van portar al seu cim amb Centauros del Desierto, però no voldria deixar de citar els altres westerns on també van col·laborar junts: Fort Apache (1948), Tres padrinos (1948), La legión invencible (1949), Río Grande (1950), Misión de audaces (1959) i La conquista del Oeste (1962).

Valor de Ley
(Henry Hathaway, 1969)
Esta pel·lícula, per la data i pel seu to un poc crepuscular, hauria d'haver anat en altre dvd, però no deixa de ser tampoc una mirada nostàlgica cap als antics westerns, i el personatge que encarna Wayne ho reflecteix: vell, panxut, borratxo, de volta de tot i amb la seua pose típica de "sobrat", però que no deixa de sorprendre's, i de claudicar, davant de la impertinència i els raonaments de la jove protagonista (un poc repel·lent, això sí). Secundaris com Robert Duvall o Dennis Hopper ens assenyalen també que estem davant d'altra generació d'actors i d'altre cine. A més a més, per aquest paper li van donar per fi a Wayne l'Oscar, com un reconeixement també a tota la seua carrera.

El pròxim dvd: "el spaghetti-western".

dimecres, 20 de desembre de 2006

Neva!

Com sol ser habitual aquests darrers anys, els cavallers Leonard Snart i Victor Fries (més coneguts com el Capitán Frío i Mr. Freeze) ens tornen a visitar:


Ací Frío








Ací Freeze



Alcoi aquest matí, i encara no ha parat:

El meu carrer

El portal de Riquer

La Glorieta

El nou llit del riu

Després diuen que si desordre climàtic... ignorants!

dimarts, 19 de desembre de 2006

Meravellari (XXVII)

EL PALAU DE CNOSSOS

Cnossos va ser la principal ciutat d'una civilització poc coneguda pel públic general, però molt important, com veurem, per al desenvolupament del món occidental. Del que hui parlarem serà del palau utilitzat pels seus governants al període de màxim esplendor.

La civilització minoica-cretenca estava situada principalment, com el seu nom indica, a l'illa de Creta, a la Mediterrània oriental. Pertanyia encara a l'edat del Bronze, i es tractava d'una cultura pre-hel·lènica basada sobre tot en el domini del mar, el que es coneix com una talassocràcia, degut a la seua privilegiada situació marítima entre Àsia, Àfrica i Europa. De fet, com passaria després amb Esparta, les ciutats cretenques no tenien muralles, però mentre a la primera la muralla eren els propis espartans (que ganes de veure ja 300, per cert), ací ho era la seua important flota de vaixells, apart de que sembla que eren prou pacífics també.
Es van desenvolupar aproximadament entre el 3.000 i el 1.200 a.n.e., començant a construir-se els diferents palaus (era una espècie d'aliança de ciutats) cap al 2.000, i destacant, apart de Cnossos, els de Faistos, Malia o Hagia Triada. Un terratrèmol els enderrocaria cap al 1.700, però van ser reconstruïts i va començar el període de major apogeu, el que demostra que era una civilització potent i avançada. D'aquesta darrera etapa és el palau que anem a veure, identificat com el del mitològic rei Minos (d'ací l'altre nom de la civilització), que probablement seria un títol que es donava a tots els governants, i no un nom propi.

El palau de Cnossos és una gran estructura d'uns 17.000 metres quadrats i vora 1.500 habitacles, en tres o quatre plantes, construïts en successives ampliacions al voltant d'un pati central, el que li dóna una estructura enrevessada que ha servit per a identificar-lo amb el mític laberint del Minotaure. Esta complexitat estructural es devia a que es tractava d'un centre de concentració i distribució de productes procedents del camp, un centre d'activitat artesana, un centre residencial per a les autoritats i la cort, i un centre polític i religiós. S'han identificat restes de canalitzacions com a possibles claveguerams, el que ens dóna idea de com d'avançats eren mentre Europa encara estava a la Prehistòria.

La planta baixa d'aquestes edificacions eren els magatzems, i les superiors la zona residencial. Les cobertes estaven arquitravades i suportades per columnes troncocòniques invertides, amb fust llis i gran capitell, normalment pintades en tons rojos i negres. La pedra era el material principal, però les formes ens recorden l'antiga utilització de fusta.

La cultura minoica era molt avançada, com ho demostra la seua decoració mural. Frescos on els colors són molt vius i plans, les línies tancades i molt expressives, les formes estilitzades i amb sensació de moviment, com és ben palès als que reflecteixen diferents ritus de tauromàquia. També destaca la seua important producció ceràmica, d'un alt nivell tècnic, però sobre tot van desenvolupar una escriptura pròpia, primer jeroglífica i després fonètica, coneguda com el Lineal A, encara sense desxifrar, i el Lineal B, desxifrada i antecedent de l'alfabet grec.

La decadència de Cnossos i d'aquesta cultura arribaria com a conseqüència, en part, d'una gran erupció volcànica originada en la propera illa de Thera (hui Santorini) cap al 1.600 a.n.e, tan potent que els seus efectes es van percebre fins i tot a la Xina, i que alguns han identificat amb la catàstrofe que va enfonsar la mítica Atlàntida, la qual seria la pròpia civilització minoica-cretenca. El que és cert és que els va debilitar suficientment com per a que patiren la invasió dels aqueus o micènics cap al 1.450 a.n.e., un poble de la Grècia continental, i mai recuperarien ja el seu esplendor. De tota manera, van tindre gran influència en l'art i l'escriptura dels seus invasors, influència que després passaria a la civilització grega.
El responsable de que coneguem Cnossos és sir Arthur Evans, un arqueòleg anglés que va començar les excavacions al 1.900 i que va donar nom a la majoria de conceptes que hui coneixem sobre aquesta cultura, apart d'encarregar-se de les restauracions i d'oferir-nos l'aspecte actual de les restes del palau.
La importància de Creta rau en ser no soles la primera cultura pròpiament "europea" que va fer grans construccions arquitectòniques, sinó també en ser el pont entre les antigues civilitzacions orientals i la que seria la base d'occident: els grecs.

dilluns, 18 de desembre de 2006

Sessió contínua (II)

Continue amb el segon dvd dedicat al western.

L'ÈPOCA DAURADA

Als anys 50 arriba la millor època del cine de l'oest, que incorpora elements d'altres gèneres, s'enriqueix amb novetats, guanya en realisme i modifica la figura de l'heroi, fent-lo ara més ambigu, menys mitificat, més psicològic. De nou he de triar soles 6 pel·lícules:

Winchester 73 (Anthony Mann, 1950)
La tercera parella de director i actor més característica del western clàssic, després de Ford-Wayne i Hawks-Wayne, serà la d'Anthony Mann i James Stewart. A mi mai m'ha pegat massa Stewart com a pistoler, però s'ha de reconèixer que ho dóna tot per la seua part. Ací tenim una història curiosa i original, on el protagonista no és cap persona, sinó un rifle, el que dóna nom a la pel·lícula, que va passant per diferents mans al temps que coneixem als seus ocasionals propietaris. Com a curiositat, la presència d'algun secundari que es faria famós amb el temps, com Rock Hudson o Tony Curtis.

Solo ante el peligro (Fred Zinnemann, 1952)
Pensada com un western que agradara als no aficionats al gènere, amb un director poc habitual però amb un protagonista, Gary Cooper, dels "especialistes". Certament, hi ha molt poca acció i pocs personatges. Tota la pel·lícula mostra una tensió constant mentre s'espera l'arribada en tren d'un convicte que vol venjar-se del sheriff, qui no rep l'ajuda de ningú del poble. El film transcorre en "temps reial", i en tot moment podem veure algun rellotge que ens ho demostra. La balada del títol és una de les millors composicions per a aquest tipus de cine, i com a al·licient ací Grace Kelly té el seu primer paper important.

Horizontes lejanos (Anthony Mann, 1952)
Altra col·laboració Mann-Stewart, en esta ocasió per a mostrar-nos la clàssica història de la bucòlica caravana de colons que s'estableix en un territori verge, en contrast amb la cobdícia que provoca en altra gent la febre de l'or, o la puresa de la comunitat campestre front a la corrupció de la ciutat. Altres westerns d'aquests director i actor seran Colorado Jim (1953), Tierras lejanas (1954) o El hombre de Laramie (1955).




Raíces profundas (George Stevens, 1953)
Un western en certa manera nostàlgic i autoreferencial, que ens conta el clàssic enfrontament pel control de les terres entre ramaders i agricultors, amb un ex-pistoler enmig que es veu obligat a posar pau. És una història prou típica del gènere, però la novetat és que ací ho veiem tot a través dels ulls d'un xiquet, que compara a l'heroi amb el seu pare.




Centauros del desierto
(John Ford, 1956)
De nou Ford i Wayne junts, en esta ocasió per a oferir-nos no soles un dels millors westerns, sinó també per a molts una de les millors pel·lícules de la història del cine. Es tracta d'un al·legat contra el racisme, on l'argument és una persecució d'anys en busca d'uns indis que han segrestat a una xiqueta (una encara poc coneguda Natalie Wood), persecució incentivada per un odi racial del personatge interpretat per Wayne, soles per a adonar-se al final (l'última escena és genial) de què ell és tan salvatge com els que persegueix, i de què no encaixa al món civilitzat. Apart d'açò, el film, complex i subtil, està ple de matisos que es descobreixen en cada nova revisió.

Duelo de titanes (John Sturges, 1957)
Una nova versió del duel a l'OK Corral (de fet aquest és el títol original), en esta ocasió amb altres dos especialistes del gènere, Burt Lancaster i Kirk Douglas, fent de Wyatt Earp i "Doc" Holliday respectivament. Aquesta visió de l'enfrontament entre els Earp i els Clanton és més fidel a la Història que Pasión de los fuertes, però se centra sobre tot en l'estranya relació d'amistat entre els dos personatges, en teoria molt diferents. Això sí, tant a aquesta com a la de Ford li sobra un poc l'element romàntic, que sembla era imprescindible en tota pel·lícula de l'època. També trobe a faltar els habituals mostatxos dels germans Earp.

I ja queda aquest segon dvd dedicat al western complet. El pròxim: la fi d'una època.

dimecres, 13 de desembre de 2006

Sessió contínua (I)

Comence aquests retalls cinèfils amb el western, el cine de l'oest o, com diu la meua iaia, les "comboixaes". És normal que a molts no els agrade aquest gènere, per allò de que represente alguns dels mites patriòtics dels EUA, i també perquè, veritablement, s'ha fet molta brossa, però havem de considerar que va ser un gènere molt popular i prolífic, arribant a produir 150 pel·lícules a l'any en la seua millor època, i de totes elles se'n poden extraure de segur algunes obres mestres.
El western se centra en una època molt concreta, la segona meitat del segle XIX, i també en un territori determinat, els deserts centrals i la frontera amb Mèxic, així que no acostumen a veure's en cap moment les grans ciutats costaneres ni, per descomptat, el mar.
Després de molt repensar-ho, i condicionat un poc per la capacitat dels dvd's, finalment he reduït la llista a 40 pel·lícules dividides en 7 dvd's, amb varietat i representació de les diferents etapes que ha tingut, deixant de banda algunes famoses però massa patrioteres, com Murieron con las botas puestas (R. Walsh, 1941) o El Álamo (J. Wayne, 1960). De tota manera, com són moltes, al final faré una selecció de les millors per al meu gust, per si voleu "tastar-les". Comencem hui pel principi:

LA DIGNIFICACIÓ DEL GÈNERE

Aquest és un gènere que pràcticament naix amb el cine, ja que el primer western és del 1903 (Asalto y robo a un tren, de E. S. Porter), però al llarg de molts anys seria un cine quasi exclusivament d'acció. La seua renovació i l'adquisició de prestigi i importància comercial i estètica arribaria amb la primera col·laboració de dos grans del gènere: La diligencia (1939), dirigida per John Ford i protagonitzada per John Wayne. Aquesta dècada dels 40 serà la que veurà els primers grans westerns, encara un poc experimentant amb les seues possibilitats, i de tots ells n'he triat 6:

La diligencia (John Ford, 1939)
Ja pràcticament ho he dit tot: John Ford, John Wayne, i la primera en dignificar el gènere. Ací podem veure a una sèrie de estereotips que es repetiran en tot aquest tipus de cine: el "cowboy" renegat, la prostituta, el metge borratxo, el jugador, el sheriff, els indis, la cavalleria... Comença a endevinar-se un estudi psicològic dels personatges, al temps que tenim grans escenes d'acció com la persecució dels indis, tan imitada posteriorment, i tot emmarcat al Monument Valley. Ford serà el mestre per a tot aquell que vulga fer una de l'oest, i Wayne representarà millor que ningú l'essència d'estes pel·lícules.

Incidente en Ox-Bow (William A. Wellman, 1943)
Aquest és un western avançat al seu temps, perquè deixa de banda tota acció per a centrar-se en un dilema moral: penjar o no en la forca a uns presumptes assassins sense haver-los jutjat. Els diferents caràcters dels acusats i la varietat d'opinions entre el grup de perseguidors constitueixen la base de la pel·lícula, i conviden a l'espectador a reflexionar també i a adoptar una posició front al dilema. Fer açò en plena Segona Guerra Mundial tenia molt de mèrit. Apart, podem veure el debut d'un dels altres especialistes del gènere: un jove Henry Fonda.

Duelo al Sol (King Vidor, 1946)
Aquesta és en realitat la història d'un drama amb un triangle amorós, però amb la novetat d'ubicar-la en un western, buscant repetir l'èxit de Lo que el viento se llevó però canviant l'ambientació. Gregory Peck se'n ix fent del "germà cabronet", i la seua escena final amb Jennifer Jones, els dos sagnants i polsosos, és una de les més famoses de la història del cine




Pasión de los fuertes (John Ford, 1946)
Visió personal que aporta Ford del famós duel a l'OK Corral, duel que veurem en algunes pel·lícules més. S'ha de dir que és poc ortodoxa i no molt fidel als fets històrics, però això no li lleva interès. A més, ens ofereix l'oportunitat de veure a dos dels grans, Henry Fonda i Victor Mature, fent de Wyatt Earp i "Doc" Holliday respectivament.






El tesoro de Sierra Madre (John Huston, 1948)
Sent estrictes, esta pel·lícula no seria un western, perquè l'acció se situa al 1925 i apareixen, sobre tot al començament, elements estranys per al gènere, com els automòbils. Però després l'acció passa al desert mexicà, i el tema és un dels clàssics d'aquest tipus de cine: la febre de l'or. El protagonista, H. Bogart, tampoc és un habitual en aquest camp, però representa a la perfecció el trastorn mental que pot provocar la cobdícia en l'home. Finalment, la genialitat de l'irònic final dóna com a resultat una gran pel·lícula que tampoc sabria massa bé on col·locar, així que finalment entra en aquesta selecció.

Río Rojo (Howard Hawks, 1948)
Primera aproximació al gènere d'un director al que en principi no li "pegava" massa, però del que acabarà sent també un dels màxims representants. Ací li "furta" a Ford a John Wayne com a protagonista, per a oferir-nos la clàssica història de "cowboys" o vaquers, és a dir, els que transporten els grans ramats de vaques per llargs recorreguts. El millor de la pel·lícula és el duel interpretatiu entre el propi Wayne i un jove Montgomery Clift, representant els dos a personatges molt diferents.


I fins ací aquest primer dvd dedicat al western. El pròxim: l'època daurada.

dilluns, 11 de desembre de 2006

Dies de cine

Com que darrerament em falten idees per a aquest diari, he pensat de començar altra sèrie de retalls, sense deixar de banda l'incomplet Meravellari. Aprofitaré que he decidit posar un poc d'ordre entre les piles de cd's amb pel·lícules que tinc per ací, al temps que complete la col·lecció gràcies a l'ajuda inestimable de la Mulavisió, i comentaré un poc els dvd's que estic fent-me per a reduir espai.
L'únic problema amb que m'he trobat són els criteris per a agrupar les 5 o 6 pel·lícules que em caben a cada dvd: gènere, director, actor, actriu, nacionalitat, temàtica... així que supose que no faré una classificació estàndard per a totes, sinó que decidiré sobre la marxa.
De moment tinc clara la primera tanda, referent a un dels meus gèneres favorits: el western. Demà començaré amb el primer dvd.

dimarts, 5 de desembre de 2006

Crònica d'un concurs

Permeteu-me que hui pose en aquest "Diari de Retalls" el "retall d'un diari", concretament una crònica del concurs de l'altre dia que els del Ciudad han tingut a bé publicar-me hui. Això sí, no sé per què m'han posat al títol "sargent" quan jo li ho vaig enviar amb la forma correcta: "sergent". Però bé, no els ho tindré (massa) en compte.

Per si no ho llegiu bé, ací teniu el text:

A UN SERGENT CHANO


Dissabte, 16:30, Filà Ligeros. Ja estem ací. Nerviós? Em tremola tot. Ja som dos. Xe, tu per ací? Eh mira, a que no ens ho conten. Tinc el dinar en la gola. Holaaa! Què et demane? Va, un cafenet. Quan comença açò? Deu estar a punt. A la tercera va la vençuda! Això diuen, això diuen. Pareix que ja va. Anem cap allà. Quin número li han donat ? El 4. Bé, a la meitat. Mira qui està ací! Ei, no et perds ni una! Ja van a tocar. Quina és eixa? “Mirhab”. Buf!, fotudeta. Ara veurem com ho fan. Tenim prou esquadrers? A veure… 5, 6, ací venen reforços. On està el “comuniant”? Per ací deu d’estar. Jordi, tu en una punta i jo en l’altra? Eixe no ho fa malament. Podríem provar de girar-la dues voltes. Vols dir? Bé, que siguen dues. I això com es fa? Primer ací i després allà. D’acord. Ja estic ací! Xe, l’aparició! Mira, el que faltava! Quan ens toca? Després d’aquest. Vinga, anem allà!

Ho has fet molt bé! Xe, de p... mare! Si a l’altra ho fas igual, guanyem! Crec que la cosa està entre aquell i el nostre. Vaig a fer-me un plis-plaiet! Jo tinc una emergència, on és? Ací, a la dreta. Quina estan tocant ara? Crec que és “Brisas de Mariola”. Més fàcil. Jordi, repetim de puntes? La girem també dos voltes? No dóna temps, hem de ser conservadors. Això, amarrem el resultat, com Capello. Jajaja! Anem ara, no? A por eeellos, oeeee!

Havem triomfat! Enguany crec que ja toca. Ja veurem, ja veurem. El jurat va a reunir-se. Haveu rebut el cuixot? Ja ixen. I el guanyador és… David Verdú Balsalobre! Tenim un sergent chano!

Enhorabona, amic.

diumenge, 3 de desembre de 2006

Autobombo (III)

Ahir es va celebrar, a la Filà Ligeros, el concurs per a triar al pròxim Sergent Major Moro, i va eixir guanyador l'amic David Verdú, el primer Sergent Major en la història de la Filà Chano. Però la notícia no és eixa. Observeu amb atenció la fotografia de la portada del Ciudad de hui:
En efecte, m'han descobert. A la dreta podeu veure a l'autèntic "poder en la sombra" mirant amb cara de satisfacció mentre dissimula formant a l'esquadra. Hauré de ser més discret d'ara en avant.
P.D. Per cert, jo no vull dir res, però en poc temps ja porte dues portades del Ciudad. La fama m'acaça.

Actualitzat 16-12-06: En el periòdic gratuït Gaceta de Alcoy també ha eixit una foto del concurs, amb alguns dels altres "esquadrers":

divendres, 1 de desembre de 2006

Originalitat i subtilesa (III)

Estic preocupat. La polèmica del senyor Úbeda amb el Vicente no em deixa dormir. Estic segur que d'ací poc la cosa començarà a posar-se més personal:

O fins i tot pot arribar el moment en que l'Úbeda deixe l'educació de banda i es pose nerviós:

Jo li recomanaria que aprofitara el lloguer del remolc per a posar altres anuncis:

O si no sempre pot rellogar-lo, per exemple al Ministeri de Foment i Obres Públiques:

També pot deixar-lo com a espai reivindicatiu:

O fins i tot entrar en campanya política:

Però el millor serà que pose publicitat i l'amortitze, per exemple d'un gran mitjà de comunicació:

En fi, soles són idees, és lliure d'utilitzar qualsevol d'elles.
Veurem com continua la cosa. Vos mantindré informats.