dijous, 21 de desembre de 2006

Sessió contínua (III)

Tercer dvd dedicat al western.

LA FI D'UNA ÈPOCA

El cine de l'oest comença a decaure al mateix temps que s'acaba la gran època del sistema clàssic de producció cinematogràfica als EUA, cap a l'any 60. Es podria dir que es tracta de pel·lícules "manieristes", caracteritzades per una nostàlgia per l'etapa clàssica, amb personatges complexos i una posada en escena que accentua l'estètica del gènere. És època de remakes i desmitificacions.
Altra vegada he de limitar-me a 6 exemples:

Río Bravo (Howard Hawks, 1959)
Es diu que Hawks va veure Solo ante el peligro i no li va agradar la feblesa del protagonista ni el transfons polític, així que va decidir fer-ne una amb tot el contrari: un sheriff que no necessita demanar ajuda (o com a molt la d'un bufat i un vell) per a enfrontar-se a tota una banda de pistolers; i per a eixe paper ningú li anava millor que John Wayne. Els cinc primers minuts són magistrals, on sense que ningú parle ens presenta als protagonistes, la seua personalitat i les seues motivacions. Anys després els mateix director i actor farien un auto-remake, El Dorado (1966), però la original és millor.

El árbol del ahorcado
(Delmer Daves, 1959)
La febre de l'or i la irracionalitat que provoca en els hòmens torna a ser la protagonista d'un western on Gary Cooper fa d'un metge de pistola fàcil i obscur passat. L'arbre que dóna nom a la pel·lícula soles apareix al començament, quan se'l mira i sembla que sap el que passarà, i al final. Els escenaris, muntanyosos i frondosos en compte dels més habituals desèrtics, són espectaculars.





Los siete magníficos (John Sturges, 1960)
Un dels westerns més coneguts de tots els temps, i és que ho té tot: és èpic, té una banda sonora genial, i un repartiment encapçalat per Yul Brynner i seguit d'uns actors que serien molt coneguts amb el temps: Steve McQueen, Charles Bronson, James Coburn, Robert Vaughn...
La història és un remake d'una gran pel·lícula, Los siete samurais (Akira Kurosawa, 1954), i tracta de set mercenaris diferents i estereotipats que van a ajudar a un poble de camperols contra un bandit.
El seu èxit va originar fins a tres seqüeles: El regreso de los siete magníficos (1966) encara amb Brynner, La furia de los siete magníficos (1969) i El desafío de los siete magníficos (1972).

Cimarrón
(Anthony Mann, 1960)
Amb aquesta em passa al revés que amb El tesoro de Sierra Madre, perquè comença sent un western i al final ja no ho és, però no podia deixar de posar altre tema clàssic del gènere: la famosa carrera de colons organitzada per a obtenir parcel·les de terra a Oklahoma. Aquest és un remake d'altra pel·lícula amb el mateix nom de 1931, curiosament l'únic western que havia guanyat un Oscar a la millor pel·lícula fins Bailando con lobos. Ací Anthony Mann renuncia al seu actor James Stewart, massa "bonatxó" per al paper, i va optar per Glenn Ford, però la vertadera protagonista és la seua dona, cosa poc freqüent al gènere fins al moment.

El hombre que mató a Liberty Valance (John Ford, 1962)
No podien faltar tampoc en esta etapa John Ford i John Wayne, i damunt s'uneixen James Stewart i Lee Marvin, aquest com el criminal Liberty Valance, per a fer també una de les seues millors col·laboracions. S'introdueixen novetats al gènere, com contar la història en flashback, però sobre tot la pel·lícula és una metàfora del seu temps, on Wayne representa els valors dels antics westerns i Stewart els de la nova societat, el món civilitzat. Tenint açò en compte, el desenllaç no deixa de ser irònic. Podria dir-se que ací es tanca un cicle que van encetar els mateixos Ford i Wayne amb La Diligencia i van portar al seu cim amb Centauros del Desierto, però no voldria deixar de citar els altres westerns on també van col·laborar junts: Fort Apache (1948), Tres padrinos (1948), La legión invencible (1949), Río Grande (1950), Misión de audaces (1959) i La conquista del Oeste (1962).

Valor de Ley
(Henry Hathaway, 1969)
Esta pel·lícula, per la data i pel seu to un poc crepuscular, hauria d'haver anat en altre dvd, però no deixa de ser tampoc una mirada nostàlgica cap als antics westerns, i el personatge que encarna Wayne ho reflecteix: vell, panxut, borratxo, de volta de tot i amb la seua pose típica de "sobrat", però que no deixa de sorprendre's, i de claudicar, davant de la impertinència i els raonaments de la jove protagonista (un poc repel·lent, això sí). Secundaris com Robert Duvall o Dennis Hopper ens assenyalen també que estem davant d'altra generació d'actors i d'altre cine. A més a més, per aquest paper li van donar per fi a Wayne l'Oscar, com un reconeixement també a tota la seua carrera.

El pròxim dvd: "el spaghetti-western".