divendres, 22 de desembre de 2006

Sessió contínua (IV)

Arribem, amb el quart, a la meitat dels dvd's que he dedicat al western:

EL SPAGHETTI-WESTERN

Finalitzada i esgotada l'etapa clàssica del cine de l'oest, apareixen nous intents de revitalitzar-lo, i és curiós que un d'ells vinga des d'un lloc tan apartat d'aquest món com és Europa. Ja s'havia fet algun intent de western europeu amb poc èxit, on la dinàmica habitual era la col·laboració entre diferents productores europees i el rodatge dels exteriors en escenaris naturals espanyols, normalment a Almeria o Granada, cosa que abaratia molt les despeses. Però serà Sergio Leone qui li done una autèntica categoria de cine de autor (i de culte), i el que és més important per a que sobrevisca, tinga bons resultats de taquilla. També suposarà a partir d'eixe moment el predomini de la producció italiana, que serà el que li donarà el despectiu nom de spaghetti-western.
Certament, la poca qualitat de la majoria d'aquests films (a Espanya es van rodar uns 500 en total) van acabar d'enfonsar el gènere, però d'ells es salven sense dubte els de Leone, que han establit convencionalismes molt imitats posteriorment, com la varietat de plànols (des dels més profunds fins als primeríssims que soles ensenyen els ulls), els rituals previs als duels amb les llargues pauses, el realisme brut i desastrat dels personatges, la importància dels gestos... i tot això assaonat amb una música innovadora de Ennio Morricone (amb guitarres, cors i xiulits) que ha quedat gravada en l'imaginari col·lectiu com la vertadera música de l'oest.
Altra vegada m'he quedat soles amb 6, i no tots de Leone.

Por un puñado de dólares (Sergio Leone, 1964)
Primer western de Leone, primera pel·lícula del que s'anomenaria "la trilogia del dòlar", i primera col·laboració amb un desconegut, fins al moment, Clint Eastwood. És la més fluixa de totes, però s'ha de tenir en compte que en gran part era un producte "d'experimentació", i és interessant començar a veure les innovacions visuals del director. Curiosament, es tracta d'altre remake d'un film de Kurosawa, Mercenario (1961), després de l'èxit de l'adaptació de Los siete samurais. El tema, prou desmitificador, consisteix en que un pistoler arriba a un poble dominat per dos famílies enfrontades i intentarà traure el major benefici econòmic possible de la situació. El personatge de Eastwood, amb el ponxo i el cigarro, serà pràcticament el mateix en les altres pel·lícules.

La muerte tenía un precio (Sergio Leone, 1965)
Mateix equip tècnic i quasi mateix repartiment de protagonistes i secundaris que en l'anterior, tot i que ací introdueix a altre habitual dels spaghetti-westerns, vell conegut com a secundari d'alguns clàssics: Lee Van Cleef. En esta ocasió Leone ja controla millor els recursos que té a l'abast, destacant especialment eixa escena del duel final. Ennio Morricone també aconsegueix ací un dels seus temes de l'oest més reconeguts.




El bueno, el feo y el malo (Sergio Leone, 1966)
Amb esta es completa la "trilogia del dòlar", i és la millor de les tres. Llarga però entretinguda en tot moment, repeteixen Eastwood (el bueno) i Van Cleef (el malo), però el vertader protagonista és Elli Wallach (el feo). L'escena del cementeri i el duel posterior són genials, acompanyats per un inspiradíssim Morricone, que apart del tema principal ho borda també amb "The ecstasy of gold", de la que fins i tot els Metallica farien una versió que utilitzen a tots els concerts.

Hasta que llegó su hora
(Sergio Leone, 1968)
Aquest és el western més elaborat i més complet de Leone, que fins i tot va poder rodar algunes escenes al Monument Valley del seu admirat Ford, però també és molt llarg i, aquest sí, en ocasions massa pesat. Eastwood ja estava treballant als EUA i no va acceptar repetir, però el nivell de testosterona quedava assegurat al interpretar Charles Bronson el seu personatge. Sorprén trobar com al "malo" a tot un clàssic, Henry Fonda (irònicament, Leone els va tantejar als dos i van rebutjar el paper de Eastwood ja en la primera pel·lícula). És evident la influència i el respecte per alguns dels grans clàssics del gènere, cosa que demostra la gran estima que li tenia Leone. També per primera vegada en les seues obres cobra protagonisme una dona, i de fet la presència de la tremenda Claudia Cardinale és un valor més a afegir a la cinta.

Le llamaban Trinidad (Enzo Barboni, 1970)
Ja Leone apuntava un to còmic (o burlesc) en alguna de les seues pel·lícules, però el paradigma del western-comèdia serà aquesta, seguint l'èxit del "cinema de galtades" dels dos protagonistes, els italians Bud Spencer i Terence Hill. Evidentment és un film sense majors pretensions que fer riure, i ho aconsegueix. Llevat d'això, és evident la influència de Leone en l'estètica i algunes tècniques cinematogràfiques. Va tindre una seqüela oficial, Le seguían llamando Trinidad (1971), i quatre o cinc "extraoficials" que intentaven aprofitar el seu èxit de taquilla.

Mi nombre es Ninguno
(Tonino Valerii, 1973)
Aquesta és una pel·lícula certament curiosa. Ja prou tardana, és una mescla de spaghetti-western amb un to crepuscular, com reflecteixen també l'estranya parella protagonista, Terence Hill i Henry Fonda (aquest en el seu últim western, per cert). Sergio Leone va tindre prou mà en la pel·lícula, com a productor, co-guionista i co-director d'algunes escenes. El resultat és una cinta a vegades seriosa, a vegades còmica, i a vegades completament surrealista, infestada a més d'homenatges auto-paròdics (tant als anteriors westerns de Leone com als d'altres directors, com Peckinpah, del que veurem coses al pròxim dvd). També podríem dir que és l'últim spaghetti-western decent, el que tanca la millor etapa; allò que vindrà després acabarà per soterrar al gènere.

Com que hui estic generós, a continuació teniu dos vídeo-bonus per a veure si s'animeu a fer algun comentari (malditos!): l'escena de "L'èxtasi de l'or" en El Bueno, el Feo y el Malo, amb la versió d'aquest "temazo" interpretada per Metallica...

I una famosa escena de Le seguían llamando Trinidad que cada vegada que la veig em descollone. Així es peguen les galtades...

Vinga va, i per a que no digueu, ací teniu l'auto-homenatge de l'escena anterior que es fa Hill en Mi nombre es Ninguno:


El pròxim dvd: el western crepuscular.