dimecres, 31 de gener de 2007

Alcoi al MARQ

Aquest matí he tingut oportunitat de fer una ràpida escapada a Alacant i visitar el Museu Arqueològic Provincial, el MARQ, on fins al 18 de febrer hi ha una exposició dedicada al Museu Arqueològic d'Alcoi i al nostre 750 aniversari de l'atorgament de la carta pobla. Bé, en realitat soles he tingut temps per a veure la part alcoiana (que a més és de bades), però la resta del museu ja la coneixia i és, sense dubte, el millor museu arqueològic en quant a presentació i didàctica que he vist (altres impressionen més, però pels materials que tenen).
L'espai dedicat a la mostra alcoiana també compleix en aquest sentit, amb una exposició molt clara i grans panells explicatius amb bones imatges, tot dins d'un espai molt diàfan (potser massa, acostumat al nostre museu més acollidor, però és una apreciació molt subjectiva). L'exposició consta de dos sales, amb una primera centrada en la part prehistòrica, antiga i alto-medieval del terme municipal i comarca, i una segona que s'ocupa ja de la vila d'Alcoi pròpiament dita des del 1256, any de la carta pobla. Evidentment, la que més atractiu té per a mi és la segona sala, i és que apart de ser l'època que més m'interessa també es tracta d'una mostra totalment inèdita, mentre que la primera sala compta amb les peces més destacades de l'habitual exposició permanent del museu d'Alcoi, llevat d'unes dents de neandertals provinents del jaciment del Salt. Això no lleva que siguen molt importants exemples com la "Deessa Mare", el "Vas dels Guerrers", els "Ploms de la Serreta", els exvots de terracota o les ceràmiques neolítiques, però no m'he detingut massa en eixa part, llevat d'un vídeo on se'ns ofereix un panorama molt complet de tot aquest període.
L'altra sala, com deia, es correspon amb la part més "històrica" pel que fa a aquesta zona, i potser esdevé una mostra més etnogràfica que arqueològica. Comença amb alguns elements pertanyents a l'etapa islàmica al voltant del jaciment del Castellar, i segueix amb descripcions de les escasses restes medievals cristianes, com les muralles i torres (apart d'un element del que havia llegit però no havia vist en imatges, la "Casa del Delme", que té uns espectaculars arcs apuntats), però la major part està relacionada amb el caràcter industrial d'Alcoi. M'han cridat l'atenció els bitllets que es van emetre ací a la Guerra Civil, així com exemples d'antigues plaques dels carrers o, fins i tot, les canals amb màscares que encara es veuen a algunes cases del centre històric. La peça més destacada és el quadern del Justícia d'Alcoi dels anys 1263-65, el document més antic de l'Arxiu Municipal i, a més, el document valencià en paper també més antic. Ací també hi ha un vídeo un poc més artístic que l'anterior, amb algunes imatges molt antigues i amb un sentit més "poètic" que el de l'altra sala, el qual va en una línia més de documental. Crec que a Alcoi ens faria falta un museu en aquesta línia més etnogràfica, o potser ja ho han contemplat per a una futura ampliació de l'arqueològic.
En resum, una exposició molt bona que ha donat un poc de rellevància al nostre patrimoni i que a més ha servit per a restaurar algunes peces i elaborar dos vídeos que estan molt bé, i que sembla està previst instal·lar-los ací al museu quan finalitze "l'exili". També ha suposat l'edició d'un catàleg prou gruixut (15 €) al que han participat alguns dels investigadors més destacats i coneguts a nivell local, valencià i nacional.

dilluns, 29 de gener de 2007

Sessió contínua (V)

Reprenem aquesta recopilació amb la cinquena dedicada al western.

EL WESTERN CREPUSCULAR

Apart de l'experiment europeu, als propis EUA també hi hauran intents de renovació del gènere, destacant per damunt de tots l'obra de Sam Peckinpah. Diem que són westerns crepusculars per la total desmitificació del gènere: els protagonistes són perdedors i fracassats que saben que el seu únic final possible és una mort anticipada i violenta, i per això en cap moment els sorprén quan arriba el moment, fins i tot el busquen. Representen uns valors ja desfasats per a la societat en què viuen, com l'honor o l'amistat, i per això decideixen morir per ells. Suor, pols i violència també seran aspectes característics, amb llargs tirotejos i profusió de forats i sang per tot arreu, res d'aquelles morts en certa manera "elegants" de l'època clàssica. L'ambientació també sol donar-se en èpoques més recents, fins i tot ja al segle XX, i no és estrany veure aparéixer "modernitats" com automòbils o bicicletes. Tornarem a centrar-se en sis exemples:

Duelo en la alta sierra (Sam Peckinpah, 1962)
Protagonitzada per dos habituals dels westerns de "sèrie B" vinguts a menys, Joel McCrea i Randolph Scott, comença amb un pistoler arribant a un poble que pareix estar de festa, i on la gent sembla que està esperant-lo. De sobte, apareix un policia vestit com els "bobbys" anglesos que li diu: "¡apártese, viejo!", i passa una carrera de cavalls contra un dromedari. Amb eixe inici tan genial i en certa manera surrealista, Peckinpah ens fa veure que alguna cosa ha canviat, ja no estem davant d'un western clàssic.

Cometieron dos errores (Ted Post, 1968)
L'èxit dels films de Leone farà que apareguen una sèrie de spaghetti-westerns a l'americana, com aquest, i no sols per comptar amb un Clint Eastwood que ja havia tornat de l'aventura europea, sinó per tindre també moltes referències estètiques i homenatges amagats. Fins i tot la música no és de Morricone, però s'hi sembla molt. Per si es pregunteu quins eren els dos errors, un era penjar-lo per un crim que no havia comés, i l'altre... no assegurar-se de que estava mort del tot.


Grupo salvaje (Sam Peckinpah, 1969)
Aquesta serà la vertadera obra mestra de Peckinpah, i també un dels millors westerns. Per descomptat compta amb tots els elements de l'etapa crepuscular dels que parlàvem, però a més es recrea especialment al introduir les morts a "càmera lenta", un recurs imitadíssim posteriorment. Des del primer moment saps quin serà el destí final del grup, que ja des del començament es veu considerablement reduït, però tot i així no et deixa de sorprendre la massacre final. També hi ha ironia en que, després de estar fugint d'ells tota l'estona, quan finalment arriben els caçadors de recompenses soles queden cadàvers.

Dos hombres y un destino (George Roy Hill, 1969)
Es tracta de la història de dos bandolers famosos, Butch Cassidy i Sundance Kid, condemnats, com no, a tindre un tràgic final, en una situació molt pareguda al final de Grupo salvaje, però mentre allí se'ns mostra tot detalladament, ací s'opta per deixar la imatge congelada al moment final. Paul Newman i Robert Redford estan al millor moment de la seua carrera i es compenetren a la perfecció, i tant els agradaria l'experiència que repetirien poc temps després amb el mateix director per a fer altra gran pel·lícula: El golpe (1973). L'escena de la bicicleta amb el tema Raindrops keep fallin' on my head ha quedat com un dels grans moments cinematogràfics. Curiosament, Redford acabaria posant-li el nom del seu personatge al famós Festival Sundance de cine independent.

Dos mulas y una mujer (Don Siegel, 1970)
Potser no pega massa posar esta pel·lícula ací, però per la data de realització li correspon i sempre m'ha fet gràcia veure a Clint Eastwood fent el seu paper de pistoler amb una vessant còmica, i a més fa bona parella amb la monja-prostituta interpretada per Shirley MacLaine, assaonat amb una música de Morricone molt original que imita els brams d'una mula. Com a curiositat, aquesta seria la segona col·laboració de Eastwood amb Don Siegel, després de La jungla humana (1968) i abans de començar amb l'altre personatge que faria famosos a director i protagonista: Harry Callahan.

Pat Garrett y Billy el niño (Sam Peckinpah, 1973)
Entre d'altres westerns de Peckinpah que podria haver posat, com Mayor Dundee (1965) o La balada de Cable Hogue (1970), finalment m'he quedat amb aquest per contar la història de dos personatges famosos de l'època, un el sheriff caçador i l'altre el bandoler perseguit. Tornem a veure a fracassats que parlen poc i beuen molt, despreocupats pel seu destí i amb una actitud general de desgana, fins i tot quan maten a algú. El resultat, tot i quedar prou bé en els seus papers James Coburn i Kris Kristofferson, queda al final una mica llarg i avorrit, però al menys pots gaudir de l'exce·lent i malenconiosa banda sonora de Bob Dylan, qui també té un paper a la pel·lícula.

Continuarem amb La mort i resurrecció del gènere.

dimecres, 24 de gener de 2007

Meravellari (XXVIII)

ABU SIMBEL

Egipte torna a estar present en aquest meravellari amb altre monument únic i inimitable, o potser hauria de parlar de "monuments", en plural, perquè sovint apareix únicament el temple principal i tots s'obliden de l'altre més xicotet que hi ha al costat.

I és que, tot i no semblar-ho, en realitat estem davant de dos temples amb una planta molt similar a la de qualsevol altre dels edificats pels antics egipcis, soles que aquests tenen la particularitat de no estar construïts, sinó excavats directament en la roca, el que es coneix com un speos. La seua construcció es va realitzar entre el 1284 i el 1264 a.n.e. aproximadament, al regnat del faraó més famós de tots: Ramsès II "el Gran". No va ser el governant més poderós, però sí el que més construccions ens ha deixat al llarg del Nil (també ho va permetre el seu llarg regnat de 67 anys, insòlit per a l'època).

Abu Simbel ("la muntanya pura") està situat en la part més al sud d'Egipte, a tan sols 10 quilòmetres de la frontera amb Sudan, en la regió coneguda com Núbia, i apartat dels grans centres urbans. El motiu de situar aquests temples tan lluny era per tal de fixar una mena de "frontera" amb els enemics del sud, que sens dubte quedarien impressionats al ser açò el primer que veurien d'Egipte.
El temple major està dedicat a les divinitats de les tres principals ciutats egípcies: Ptah (Memfis), Ammon-Ra (Tebes) i Ra-Harakhti (Heliòpoli), apart de al propi Ramsès II divinitzat. El més destacable és la seua impressionant façana, de 35 metres d'amplària i 30 d'alçària, amb els quatre imponents colossos sedents que representen al propi faraó i arriben als 22 metres. Les figures que hi ha entre les cames són diferents membres de la família reial (no estarien tots, perquè a Ramsès II se li coneixen fins a 152 fills), i la que hi ha damunt de la porta és el déu Ra-Harakhti, una fusió de Ra i Horus. Una vegada dins ens trobem la sala hipòstila, amb 8 pilars ossiríacs que tenen la cara del propi faraó, i que dóna lloc a altra sala hipòstila més menuda i a "capelles" laterals. Les parets i sostres estan decorades amb relleus i pintures que mostren al faraó divinitzat i escenes de la batalla de Kadesh, on va guanyar als hittites. Al fons hi ha una avantcambra i, finalment, el sancta sanctorum amb les quatre estàtues sedents dels déus, a 60 metres de profunditat. Al igual que en tots els temples, l'alçada de les cambres és cada vegada més baixa a mesura que s'endinsa en elles. El temple estava situat de tal manera que dos dies a l'any, el 20 de febrer i el 20 d'octubre (possiblement els aniversaris del naixement i la coronació del rei), un raig de sol entrava per la porta i il·luminava tres de les quatre estàtues, deixant a fosques a Ptah (cosa apropiada, ja que era el déu de la obscuritat).

El temple menor està dedicat a la deessa Hathor i a l'esposa preferida del faraó: Nefertari. De tota manera ell no deixa de representar-se en 4 de les 6 estàtues de la façana, tot i que el fet de que les dues de Nefertari tinguen la mateixa alçada que les seues (10 metres) demostra l'estima que li tenia (normalment tots els faraons es representaven amb major altura). La resta del temple és similar a l'altre, però de menors dimensions i amb l'estàtua de Hathor al fons.

Els temples van estar molt temps mig soterrats per l'arena i oblidats, fins que l'explorador suís J. L. Burckhardt els va trobar al 1813. Finalment, l'arqueòleg Giovanni Belzoni va poder accedir a l'interior al 1817.
Però si per alguna cosa són coneguts aquests temples, apart de pel seu valor artístic, és pel fet de que han sigut edificats dues vegades. Amb el començament de la construcció de la gran resclosa d'Assuan al 1952, que permetria regular les anuals crescudes del Nil i dotar d'electricitat a gran part del país, va ser evident que es crearia un gran llac (anomenat Nasser, pel president que la va impulsar) que enfonsaria tots els temples nubis. La UNESCO començà una campanya de salvament internacional que va permetre, entre el 1964 i el 1968, desmuntar i traslladar alguns d'aquests temples, entre ells el d'Abu Simbel, que ara està a 210 metres dels seu emplaçament original i 65 metres més alt, dins de dos voltes artificials que simulen les muntanyes originals. Com que era un temple excavat, va ser necessari anar tallant les peces amb radials i després anar ajuntant-les, com un gegantí puzle, en una obra magistral d'enginyeria que encara ens sorprén a tots, i que fins i tot respectà les parts que ja s'havien trencat a causa d'un terratrèmol anterior, com la segona estàtua, deixant-ho de forma idèntica a com s'ho van trobar. Això sí, un error de càlcul va suposar que ara l'efecte del raig de sol passe al dia següent de l'original, el que vol dir que ni les modernes tècniques emulen el que van aconseguir els antics. Com a curiositat, en agraïment per la col·laboració d'Espanya en aquest procés, ens van regalar un dels temples desmuntats, el de Debod, que ara es troba a Madrid.
Tot i trobar-se totalment apartat de la resta del circuit turístic egipci, la visita a Abu Simbel és imprescindible, bé amb un avió que et porta al xicotet aeroport construït a posta prop d'aquest lloc, o millor, en creuer pel llac Nasser, ja que res iguala la sensació de veure aparéixer des de lluny els temples i contemplar bocabadat com van fent-se grans els colossos a mesura que t'apropes. També és molt recomanable l'espectacle audiovisual nocturn, millor fins i tot que el de les piràmides de Gizeh.

diumenge, 21 de gener de 2007

Félix, el crack

Feia temps que no parlava del meu benvolgut Depor, però partits com el de hui m'impulsen a fer-ho de nou: 3-1 al líder, el Terrassa, jugant com mai i creant moltes més ocasions claríssimes de gol, fins i tot permetent-se el luxe de fallar dos penals. Els jugadors molt bé, "peleons" i motivats per una afició que torna a gaudir amb el seu equip... però el retall de hui vull dedicar-lo, com s'imaginareu pel títol, a Félix Jacinto Prieto Partido, més conegut com Félix Prieto, el millor jugador que ha passat en molts anys pel vell Collao.
Que no vos enganye la seua aparença innocent i despistada de la fotografia: el salmantí és un "10" clàssic, d'aquells que on més còmodes es troben és entre línies per darrere de la davantera, canalitzant tot el joc ofensiu de l'equip. Apart de la seua increïble visió del joc, la seua tècnica exquisida, el seu olfacte golejador, la seua mestria tirant faltes i penals i la seua lluita permanent, és un jugador humil i compromés amb l'equip, un autèntic professional d'eixos que no t'expliques com no estan en categories superiors. En definitiva, un jugador dels que fan afició, un "crack".
De moment porta 13 gols en 19 partits (soles s'ha perdut un per acumulació de targetes), els tres últims precisament en un "hat-trick" que s'ha espolsat hui (fallant un penal i tot), sent el màxim golejador del grup III de la Segona B, i això sense comptar amb la seua intervenció en molts dels gols dels seus companys, i algun que altre que li han anul·lat injustament:

La llàstima és que el tinguem ja en la recta final de la seua carrera (31 anys), però podem acontentar-se d'admirar-lo aquesta temporada i la que ve, les dos que té firmades.

Actualitze amb el vídeo del seu segon gol al Terrassa, per gentilesa d'algun company deportivista:

P.D. Amic Germán, haurem de veure de traure-li un "sobrenom" apropiat a la seua dimensió futbolística. S'ho mereix.

diumenge, 14 de gener de 2007

La màquina del vici (III)

Baldur's Gate
No he sigut mai molt aficionat al món del rol de fantasia, per no dir gens, ni en jocs de tauler ni en literatura, però aquest joc és una excepció. Està basat en el món dels Forgotten Realms i les regles del Advanced Dungeons & Dragons, coses que a mi ni em van ni em venen, però la dinàmica del joc està molt bé i té un argument interessant. Es tracta d'agafar un personatge que tu et configures a l'inici (triant raça, professió, habilitats, aparença, etc.) i anar avançant en l'aventura mentre que el vas pujant de nivell i vas obtenint millors objectes, això sí, sent necessari anar afegint personatges al grup fins a un total de sis. El millor és formar un equip amb varietat d'habilitats (com la cançoneta de Dragones y Mazmorras, Dungeons & Dragons en definitiva: "tú el báaaarbaro, tú el arqueeero, acróbata , mago y el caballeeroooo..."). Tot i poder anar "directe al gra" i passar de les missions secundàries (les quests o gestes), és recomanable fer-les per a guanyar experiència i objectes especials, perquè els enemics cada vegada són més difícils (a vegades quasi impossibles de matar).
Al Baldur's Gate original (1998) li va seguir l'expansió, Tales of the Sword Coast (1999), i una segona part, BGII: Shadows of Amn (2000) també amb la seua corresponent expansió, Throne of Bhaal (2001). A vegades he tingut batalles veritablement èpiques contra dracs, dimonis o liches que m'han fet carregar la partida innumerables voltes, però la satisfacció que obtens quan per fi acabes amb ells compensa "l'esforç".

Tomb Raider
Algun espavilat va pensar que, si Indiana Jones molava, Indiana Jones amb mamelles molaria encara més, i així va nàixer Lara Croft. I la veritat és que tenia raó (en que triomfaria, però a mi al Dr. Jones que no me'l toquen), i es va convertir en un dels pocs personatges que, nascuts als videojocs, han transcendit aquest mitjà i han passat a formar part de la cultura popular. Però apart de les evidents "virtuts" de la protagonista, el joc en si mateixa suposava també una innovació, i marcaria el camí a seguir per a tots els jocs d'acció a partir d'eixe moment. L'única pega és la poca innovació en les corresponents seqüeles, que fa que al final la fórmula s'esgote, tot i la cada vegada major definició dels atributs de l'aventurera. Fins al moment han eixit: Tomb Raider (1996), Tomb Raider II (1997), TRIII: Adventures of Lara Croft (1998), TR: The Last Revelation (1999), TR: Chronicles (2000), TR: The Angel of Darkness (2003) i TR: Legend (2006).

Commandos
Una de les èpoques que, des del punt de vista històric, més m'interessen i em fascinen és la Segona Guerra Mundial, i la veritat és que, en qüestió de videojocs, tinc aquest aspecte prou ben cobert, perquè ha sigut sempre un autèntic filó. Però jo destacaria especialment aquesta saga i un altra de la que parlaré després, amb el mèrit afegit de que aquest és un producte 100% espanyol i d'èxit internacional, cosa estranya en aquesta indústria. En principi un joc normal d'estratègia, era innovador en l'aspecte de que no comptaves amb grans exèrcits ni podies "fabricar" més unitats, sinó que havies d'utilitzar un grup escollit de infiltració i acomplir la missió sense tindre baixes, tot assaonat amb uns gràfics espectaculars. Damunt té la virtut de què les seqüeles, al contrari del que és habitual, l'han anat millorant progressivament. Tens un franctirador, un espia, un artificier, un conductor, un submarinista, un lladre i fins i tot un gos, però res substitueix el plaer d'anar degollant nazis amb el Boina Verda i el seu inseparable matxet. La sèrie original consta dels Commandos: Behind Enemy Lines (1998), l'expansió Beyond the Call of Duty (1999), el C2: Men of Courage (2001) i el C3: Destination Berlin (2003), però ara han deixat el gènere de l'estratègia i s'han passat al d'acció en primera persona, amb el Commandos: Strike Force (2006), que espere tastar algun dia.

Mafia
Els darrers anys han tingut prou èxit els jocs derivats de la saga Grand Theft Auto, jocs d'acció on una part important de les missions tenen a veure amb la conducció de vehicles, sent el paradigma el GTA: San Andreas. El que passa els que els arguments de "guerres de bandes" nord-americanes no m'han atret mai massa, però si retrocedim uns 70 anys fins a l'època de la "llei seca" i de l'esplendor de la Màfia, la cosa canvia. Apart de l'evident qualitat gràfica, el joc compta amb un argument molt cinematogràfic i una excel·lent banda sonora. Es tracta d'acompanyar a Tommy Angelo en el seu accidental ingrés dins d'una família mafiosa i en la seua progressiva ascensió dins de la mateixa, encarregant-se d'acomplir totes les missions que ens mana el padrí. Al final és un argument tan perfecte i conseqüent, que ni tan sols dóna lloc a seqüeles, i a bon entenedor...

Medal of Honor
Aquesta és l'altra saga dedicada a la Segona Guerra Mundial de la que parlava, però del gènere d'acció en primera persona (és a dir, soles veus les teues mans i l'arma que portes mentre vas disparant "a saco"). En quant a ambientació i integració en l'acció és insuperable, a vegades sembla que realment estàs enmig d'una batalla, mentre cauen els companys als voltants. Per al PC han eixit Medal of Honor: Allied Assault (2002), amb les expansions Spearhead (2002) i Breakthrough (2003), i el MoH: Pacific Assault (2004). La millor missió, el desembarcament a les platges de Normandia... quantes vegades em van matar fins que vaig aconseguir arribar a cobert!
Sembla que hi ha altra saga molt pareguda i en alguns aspectes encara millor, el Call of Duty... tot és qüestió de provar-ho.

I fins ací el repàs als videojocs que més m'han fet gaudir. Ara que m'adone, dels 15 hi han 10 més o menys relacionats amb algun aspecte històric o pseudo-històric, demostrant allò de "cada loco con su tema". La meua adquisició més recent, que encara no he començat, és el World of Warcraft, el que suposarà la meua primera experiència de joc on-line. Por em fa quedar-me enganxat...

dissabte, 13 de gener de 2007

La màquina del vici (II)

Civilization II
Sid Meier, el seu creador, va ser el primer en inventar eixa modalitat de joc on t'agafes una civilització i la fas evolucionar mentre conquistes als veïns. El primer no va arribar a Espanya, però el segon (1996), on podies començar amb un poble nòmada primitiu i arribar a colonitzar la galàxia Alpha Centauri, va tindre un gran èxit. El funcionament, per torns, era senzill i intuïtiu, amb uns gràfics molt simples (són finestretes de Windows), tot i que per a progressar havies de tindre en compte moltes variables que afavoriren l'evolució de la teua civilització, especialment amb l'objectiu de construir les meravelles. Apart del pur aspecte militar, s'havia de tenir en compte l'economia, la ciència, el tipus de govern i, fins i tot, la diplomàcia. A més a més, també hi havien escenaris prefixats on poder jugar, i jo em vaig convertir en tot un expert del de la Segona Guerra Mundial. Després han tret dos continuacions més, fent-lo cada vegada més complexe, però jo sempre em quedaré amb aquella versió.

PcFutbol
Altre del que no cal que parle perquè ja té un retall dedicat. Jo vaig començar amb una versió (crec que la 4.0) encara amb diskettes, però la millor va ser la del 2001, progressivament actualitzada amb les versions extraoficials del PCF Revolution. Reconec que no sóc massa de simuladors esportius, perquè al poc temps m'avorrixen, però aquest se centrava sobre tot en l'aspecte de gestió del club i els fitxatges, així que cada nova temporada era un repte. I quan ja per fi vaig poder jugar amb l'Alcoyano de mis amores...

SimCity
Altre joc que ha donat lloc a nombroses imitacions, i que consisteix en crear una ciutat des de zero i fer-la créixer dotant-la d'equipaments i innovacions, al temps que has de tindre contents als seus habitants, els Sims (que derivarien en altre joc molt famós, però que a mi no em va acabar d'enganxar), com si fores un alcalde perpetu. És molt complet i prou addictiu, ja que també té la possibilitat de "traslladar" meravelles famoses des de tot el món i fer una ciutat que siga l'enveja dels veïns, tot i que, per posar-li una pega, el model urbanístic i d'edificis siga soles el nord-americà. Jo vaig jugar a la segona (1993) i tercera (1999) versió, però no he arribat a la quarta (2003).


Broken Sword
El gènere de les aventures gràfiques actualment està en decadència. El pas als gràfics en 3D no l'ha beneficiat massa, i ha acabat mesclant-se amb altres modalitats, sobre tot els jocs d'acció. L'única saga que encara manté l'esperit original és aquesta (també l'espanyola Runaways, però són gràfics encara en 2D), amb l'al·licient de que també tracta de misteris pseudo-històrics. Jo he jugat a La Leyenda de los Templarios (1996), possiblement el millor de tots, i on el títol deixa prou clar l'argument, Las Fuerzas del Mal (1997), que se centra en el món maia, i El Sueño del Dragón (2003), que tracta dels mites artúrics, mentre que a El Ángel de la Muerte (2006) encara no he tingut el plaer, però caurà.


Age of Empires
De tots els jocs derivats del Civilization, aquesta saga és per a mi la millor. Es deixa ja la modalitat dels torns per a ser estratègia en temps real, però la base continua sent el fer evolucionar una civilització històrica, tot i que ací et limiten a una edat. Així, tenim el primer Age of Empires (1997) per a l'Antiguitat, amb una expansió, The Rise of Rome (1998), que arriba a la primera Edat Mitjana. AoE II: The Age of Kings (1999) tracta de la plena i baixa Edat Mitjana, mentre que l'expansió The Conquerors (2000) es clava ja en l'Edat Moderna. El més recent, i al que encara no tinc el gust, és Age of Empires III (2005), que se centra sobre tot en el colonialisme, i ja té una expansió, The War Chiefs (2006), sobre l'oest americà. És d'esperar l'última versió de la sèrie sobre l'època Contemporània.
És un joc prou fidel a la Història i, a més, com el Civilization, preocupat per tindre una certa funció didàctica, cosa que és d'agrair. Com a curiositat, també va tindre una espècie de spin-off que deixava els temes històrics per a centrar-se en els mitològics: Age of Mithology (2002), amb l'expansió The Titans (2003), i on podies conéixer coses dels panteons grec, egipci i nòrdic.

divendres, 12 de gener de 2007

La màquina del vici (I)

Hui toca altre d'eixos rankings nostàlgics que em pega per fer de tant en tant, en esta ocasió dedicat als 15 millors videojocs als que he jugat i que m'han fet (i em fan) perdre innumerables hores davant la pantalla de l'ordinador. I és que he de matisar que en casa no havem sigut mai de consoles, llevat d'aquella mítica Gameboy-rajola que teníem, i que totes les hores de vici han sigut al PC. Com que m'ha quedat un retall prou llarg, he decidit partir-lo en tres trameses per a no fer-me pesat.

Monkey Island
El meu gènere favorit, i el més propi dels ordinadors, han sigut sempre les aventures gràfiques, i les pioneres en aquest aspecte van ser les de la companyia LucasArts, amb el seu conegut sistema SCUMM per a la interfaç (és a dir, les ordres de "Hablar", "Coger", "Mirar", etc.).
Veurem altres en aquesta selecció, però la saga de Monkey Island no podia faltar, amb els quatre títols fins al moment: The Secret of Monkey Island (1990), Monkey Island II: LeChuck's Revenge (1991), The Curse of Monkey Island (1997) i Escape from Monkey Island (2000). Els tres primers els tinc en un pack molt apanyat que van traure fa uns anys, i el quart és l'únic al que encara no he jugat.
En ells vivim les divertides aventures i desventures de Guybrush Threepwood per a aconseguir ser pirata, i després els seus enfrontaments amb el difícil de matar pirata LeChuck. L'illa Meleè, el Cap del Mono Gegant, el grog, els duels d'insults (¡Pues tú peleas como una vaca!) i eixa característica musiqueta me s'han quedat gravats per a sempre.

Indiana Jones and the Fate of Atlantis
Fa anys que s'especula amb una quarta pel·lícula del famós arqueòleg (ara sembla que ja està en marxa), però els que coneixem aquest joc l'havem tingut sempre com un "Indiana Jones 4". LucasArts va inaugurar l'època daurada de les aventures gràfiques amb l'adaptació de Indiana Jones y la Última Cruzada (1989), un joc innovador i divertit, però amb aquest (1992) crea un nou argument on podem veure tots els elements de la saga: una investigació pseudo-històrica, localitzacions exòtiques, una companya amb fort caràcter, l'humor sorneguer de Indy, els omnipresents nazis, la línia roja quan viatja i, com no, la clàssica melodia del paparapaaaa, paparaaaa...
Després d'aquests dos jocs han hagut dos més (Indiana Jones y la Máquina Infernal, 1999, i Indiana Jones y la Tumba del Emperador, 2003), però deixen l'aventura gràfica per a seguir l'estil dels Tomb Raider, i ja no és el mateix. Ara preparen altre per al 2007, veurem com ix.

The Day of the Tentacle
Aquesta (1993) és la tercera aventura gràfica de la "sagrada trilogia" de LucasArts. En realitat és la segona part d'un altre joc, el Maniac Mansion (1987), que va ser el primer de la companyia i, per tant, prou primitiu (com a curiositat, es pot jugar a aquell joc des d'un ordinador en aquest). Ací s'introdueix l'estil cartoon en una aventura gràfica, cosa molt imitada posteriorment, així com un humor completament absurd i una utilització dels objectes de l'inventari amb molt poca lògica, però sempre divertida. Aquest joc va ser una aspiració personal meua després de que estiguera totes les setmanes al nº 1 d'un ranking que feia, per aquella època, un programa pioner de la TV3 (com es deia? Videoxoc?), i quan per fi el vaig aconseguir no em va decebre gens.
En ell podem veure com de terrorífic es fa un tentacle púrpura al que li ixen dos braços per una contaminació radioactiva i decideix conquerir el món, per la qual cosa Bernard, Hoagie i Laverne hauran de viatjar en el temps amb les Cron-O-Letrines per a intentar que això no passe mai, amb desbaratat resultat.

Street Fighter II
No cal que parle molt d'ell, perquè ja li vaig dedicar un retall, però és tot un clàssic i un model per a tots els jocs de lluita posteriors. A més, quan van començar a fer les conversions de l'arcade a consola i PC (1992), la possibilitat de viciar-se sense gastar cinc duros en cada partideta va assegurar el seu èxit i les seues innumerables continuacions.




Sherlock Holmes: el Caso de la Rosa Tatuada
No podien faltar les aventures gràfiques dedicades al personatge al que millor li van, per allò d'arreplegar objectes i parlar amb la gent fins arribar al final de la investigació. Ja havia tingut un joc anterior molt bo, El Caso del Escalpelo Mellado (1992), però en aquest (1996) la trama es complica molt més (crec que és l'aventura gràfica més difícil a la que he jugat), apart de que té uns escenaris molt detallats i utilitza persones reals per als figurants. L'Anglaterra victoriana està perfectament recreada, i la possibilitat d'arribar per diferents llocs a la solució del cas li afegix més atractius. Al següent, Sherlock Holmes: El Misterio de la Momia (2002), van adoptar la perspectiva en primera persona, però era molt estàtic i avorrit, i el quart, Sherlock Holmes: El Pendiente de Plata (2004), encara no l'he provat.

dimecres, 10 de gener de 2007

Reivindicacions

INDEPENDÈNCIA, REVOLUCIÓ...

I ORTOGRAFIA! (tooonto, tooonto...)

diumenge, 7 de gener de 2007

Arribaren Reis Mags

Ja estic ací altra vegada, després d'uns dies de "repòs". Comencem altre any amb energies renovades, i content perquè, al menys, els Reis m'han portat un bon regal: he aprovat el Grau Superior de Coneixements de Valencià, el que suposa uns quants puntets molt valuosos per a les oposicions. Però anem per feina:
Qui conega un poc als alcoians sap que tenim una especial tendència al "meliquisme" (acció de mirar-se el melic), i aquest diari és bona prova d'això, perquè la categoria "El meu poble" és, a dia de hui, la segona en nombre de retalls, després de "Frikeries" (seré més friki que alcoianet?). També és cert que d'algunes coses sí que podem presumir, i una d'elles són les celebracions centenàries que es donen lloc al Nadal alcoià.
En primer lloc tenim al Betlem de Tirisiti, una representació de titelles de vareta que te el seu origen a la segona meitat del segle XIX. És tracta d'una curiosa mescla de la història sagrada i de diverses tradicions locals que, a més, afavoreix la interacció amb el públic. Està orientat, en principi, cap als xiquets, però cada vegada que vaig m'ho passe millor que els nanos.
La companyia encarregada del Betlem és La Dependent (la Miri vos pot dir més d'això), i des d'enguany te una seu permanent al Teatre Principal, aconseguint la xifra record d'uns 20.000 espectadors.
Després ja tenim els actes al voltant de la Cavalcada dels Reis Mags. Les "Pastoretes" es representen des del 1889, i consisteixen en una desfilada de xiquets i xiquetes amb vestits regionals i de pastorets, acompanyats per grups de danses, dolçainers, tabaleters, carros i ramats, que fan les seues ofrenes al Naixement situat a la Plaça d'Espanya, el diumenge o el festiu anterior a la Cavalcada.
En segon lloc està el Ban Reial, que des del 1923 anuncia cada 4 de gener, mitjançant l'Ambaixador Reial, l'arribada dels Reis al dia següent. Te la particularitat de que porta unes quantes burretes amb bústies on els xiquets han de dipositar les seues cartes amb les peticions de regals. Des de fa uns anys s'incorporen a l'acte els personatges del Betlem de Tirisiti "en viu", així com el Pregó del Tio Piam, vertader antecedent del Ban Reial i del que hi han notícies des de la primera meitat del XIX. Un detall que des de xicotet em fascinava era que a la muntanya es poden veure eixa nit un rastre de torxes que ens indiquen que els Reis i el seu seguici ja estan allí acampats, esperant per a baixar al dia següent.
Però l'acte central és la Cavalcada dels Reis Mags, ja que els alcoians tenim la més antiga d'Espanya. Hi han notícies des del 1866, però soles es fa de manera continuada des del 1885, excepte per la Guerra Civil. Va ser iniciativa de la societat "El Panerot", però actualment s'encarrega d'organitzar-la l'Ajuntament a través de l'Associació de Sant Jordi. Des de xicotets als nens alcoians ens adoctrinen dient-nos que els nostres reis són els "autèntics", perquè ací és on van vindre primer, i a més, per allò del "fet diferencial" (o per una estranya "simetria", veges tu a saber), ací posem al rei negre enmig i passa a ser Gaspar en compte del Baltasar de la tradició (apòcrifa, però tradició al cap i a la fi). La major particularitat de l'acte és que pel recorregut els patges dels reis pugen en escales de mà als balcons per a portar els paquets, i és que els alcoians tenim la sort de tindre els regals eixa mateixa nit, al tornar de veure la Cavalcada, i no a l'endemà (al final vaig entendre per què ma mare sempre "s'oblidava" d'alguna cosa i tornava a casa una volta ja havíem eixit (tot i que abans, quan deixàvem pastissets al balcó per als patges, era mon pare el que tornava i els feia "desaparéixer" (però comences a sospitar d'estes coses quan un any és la teua filà l'encarregada d'acompanyar a un rei i, misteriosament, la cara d'ell t'és prou coneguda (quant de parèntesi, no?)))). La part central de la Cavalcada és l'acte de l'Adoració al pessebre de la Plaça d'Espanya, on els Reis baixen dels seus camells o dromedaris i fan les ofrenes al Nen, mentre sona l'Al·leluia del Messies de Händel amb focs d'artifici.
Arribat a aquest punt, i per a finalitzar, demanaria a qui corresponga que, per favor, no es repetisca el cutrespectacle d'enguany rotllo Terra Mítica. L'Adoració és un acte prou emotiu que no necessita més afegits postissos i pel·liculers, que potser pensen més en la retransmissió televisiva que en altra cosa. Novetats respectuoses com l'estrela en el campanar estan bé, però sobra la banda sonora de La Pasión, les flamarades d'efectes especials i la veu que retransmetia la jugada. Així no es fan les coses.