divendres, 12 de gener de 2007

La màquina del vici (I)

Hui toca altre d'eixos rankings nostàlgics que em pega per fer de tant en tant, en esta ocasió dedicat als 15 millors videojocs als que he jugat i que m'han fet (i em fan) perdre innumerables hores davant la pantalla de l'ordinador. I és que he de matisar que en casa no havem sigut mai de consoles, llevat d'aquella mítica Gameboy-rajola que teníem, i que totes les hores de vici han sigut al PC. Com que m'ha quedat un retall prou llarg, he decidit partir-lo en tres trameses per a no fer-me pesat.

Monkey Island
El meu gènere favorit, i el més propi dels ordinadors, han sigut sempre les aventures gràfiques, i les pioneres en aquest aspecte van ser les de la companyia LucasArts, amb el seu conegut sistema SCUMM per a la interfaç (és a dir, les ordres de "Hablar", "Coger", "Mirar", etc.).
Veurem altres en aquesta selecció, però la saga de Monkey Island no podia faltar, amb els quatre títols fins al moment: The Secret of Monkey Island (1990), Monkey Island II: LeChuck's Revenge (1991), The Curse of Monkey Island (1997) i Escape from Monkey Island (2000). Els tres primers els tinc en un pack molt apanyat que van traure fa uns anys, i el quart és l'únic al que encara no he jugat.
En ells vivim les divertides aventures i desventures de Guybrush Threepwood per a aconseguir ser pirata, i després els seus enfrontaments amb el difícil de matar pirata LeChuck. L'illa Meleè, el Cap del Mono Gegant, el grog, els duels d'insults (¡Pues tú peleas como una vaca!) i eixa característica musiqueta me s'han quedat gravats per a sempre.

Indiana Jones and the Fate of Atlantis
Fa anys que s'especula amb una quarta pel·lícula del famós arqueòleg (ara sembla que ja està en marxa), però els que coneixem aquest joc l'havem tingut sempre com un "Indiana Jones 4". LucasArts va inaugurar l'època daurada de les aventures gràfiques amb l'adaptació de Indiana Jones y la Última Cruzada (1989), un joc innovador i divertit, però amb aquest (1992) crea un nou argument on podem veure tots els elements de la saga: una investigació pseudo-històrica, localitzacions exòtiques, una companya amb fort caràcter, l'humor sorneguer de Indy, els omnipresents nazis, la línia roja quan viatja i, com no, la clàssica melodia del paparapaaaa, paparaaaa...
Després d'aquests dos jocs han hagut dos més (Indiana Jones y la Máquina Infernal, 1999, i Indiana Jones y la Tumba del Emperador, 2003), però deixen l'aventura gràfica per a seguir l'estil dels Tomb Raider, i ja no és el mateix. Ara preparen altre per al 2007, veurem com ix.

The Day of the Tentacle
Aquesta (1993) és la tercera aventura gràfica de la "sagrada trilogia" de LucasArts. En realitat és la segona part d'un altre joc, el Maniac Mansion (1987), que va ser el primer de la companyia i, per tant, prou primitiu (com a curiositat, es pot jugar a aquell joc des d'un ordinador en aquest). Ací s'introdueix l'estil cartoon en una aventura gràfica, cosa molt imitada posteriorment, així com un humor completament absurd i una utilització dels objectes de l'inventari amb molt poca lògica, però sempre divertida. Aquest joc va ser una aspiració personal meua després de que estiguera totes les setmanes al nº 1 d'un ranking que feia, per aquella època, un programa pioner de la TV3 (com es deia? Videoxoc?), i quan per fi el vaig aconseguir no em va decebre gens.
En ell podem veure com de terrorífic es fa un tentacle púrpura al que li ixen dos braços per una contaminació radioactiva i decideix conquerir el món, per la qual cosa Bernard, Hoagie i Laverne hauran de viatjar en el temps amb les Cron-O-Letrines per a intentar que això no passe mai, amb desbaratat resultat.

Street Fighter II
No cal que parle molt d'ell, perquè ja li vaig dedicar un retall, però és tot un clàssic i un model per a tots els jocs de lluita posteriors. A més, quan van començar a fer les conversions de l'arcade a consola i PC (1992), la possibilitat de viciar-se sense gastar cinc duros en cada partideta va assegurar el seu èxit i les seues innumerables continuacions.




Sherlock Holmes: el Caso de la Rosa Tatuada
No podien faltar les aventures gràfiques dedicades al personatge al que millor li van, per allò d'arreplegar objectes i parlar amb la gent fins arribar al final de la investigació. Ja havia tingut un joc anterior molt bo, El Caso del Escalpelo Mellado (1992), però en aquest (1996) la trama es complica molt més (crec que és l'aventura gràfica més difícil a la que he jugat), apart de que té uns escenaris molt detallats i utilitza persones reals per als figurants. L'Anglaterra victoriana està perfectament recreada, i la possibilitat d'arribar per diferents llocs a la solució del cas li afegix més atractius. Al següent, Sherlock Holmes: El Misterio de la Momia (2002), van adoptar la perspectiva en primera persona, però era molt estàtic i avorrit, i el quart, Sherlock Holmes: El Pendiente de Plata (2004), encara no l'he provat.