diumenge, 14 de gener de 2007

La màquina del vici (III)

Baldur's Gate
No he sigut mai molt aficionat al món del rol de fantasia, per no dir gens, ni en jocs de tauler ni en literatura, però aquest joc és una excepció. Està basat en el món dels Forgotten Realms i les regles del Advanced Dungeons & Dragons, coses que a mi ni em van ni em venen, però la dinàmica del joc està molt bé i té un argument interessant. Es tracta d'agafar un personatge que tu et configures a l'inici (triant raça, professió, habilitats, aparença, etc.) i anar avançant en l'aventura mentre que el vas pujant de nivell i vas obtenint millors objectes, això sí, sent necessari anar afegint personatges al grup fins a un total de sis. El millor és formar un equip amb varietat d'habilitats (com la cançoneta de Dragones y Mazmorras, Dungeons & Dragons en definitiva: "tú el báaaarbaro, tú el arqueeero, acróbata , mago y el caballeeroooo..."). Tot i poder anar "directe al gra" i passar de les missions secundàries (les quests o gestes), és recomanable fer-les per a guanyar experiència i objectes especials, perquè els enemics cada vegada són més difícils (a vegades quasi impossibles de matar).
Al Baldur's Gate original (1998) li va seguir l'expansió, Tales of the Sword Coast (1999), i una segona part, BGII: Shadows of Amn (2000) també amb la seua corresponent expansió, Throne of Bhaal (2001). A vegades he tingut batalles veritablement èpiques contra dracs, dimonis o liches que m'han fet carregar la partida innumerables voltes, però la satisfacció que obtens quan per fi acabes amb ells compensa "l'esforç".

Tomb Raider
Algun espavilat va pensar que, si Indiana Jones molava, Indiana Jones amb mamelles molaria encara més, i així va nàixer Lara Croft. I la veritat és que tenia raó (en que triomfaria, però a mi al Dr. Jones que no me'l toquen), i es va convertir en un dels pocs personatges que, nascuts als videojocs, han transcendit aquest mitjà i han passat a formar part de la cultura popular. Però apart de les evidents "virtuts" de la protagonista, el joc en si mateixa suposava també una innovació, i marcaria el camí a seguir per a tots els jocs d'acció a partir d'eixe moment. L'única pega és la poca innovació en les corresponents seqüeles, que fa que al final la fórmula s'esgote, tot i la cada vegada major definició dels atributs de l'aventurera. Fins al moment han eixit: Tomb Raider (1996), Tomb Raider II (1997), TRIII: Adventures of Lara Croft (1998), TR: The Last Revelation (1999), TR: Chronicles (2000), TR: The Angel of Darkness (2003) i TR: Legend (2006).

Commandos
Una de les èpoques que, des del punt de vista històric, més m'interessen i em fascinen és la Segona Guerra Mundial, i la veritat és que, en qüestió de videojocs, tinc aquest aspecte prou ben cobert, perquè ha sigut sempre un autèntic filó. Però jo destacaria especialment aquesta saga i un altra de la que parlaré després, amb el mèrit afegit de que aquest és un producte 100% espanyol i d'èxit internacional, cosa estranya en aquesta indústria. En principi un joc normal d'estratègia, era innovador en l'aspecte de que no comptaves amb grans exèrcits ni podies "fabricar" més unitats, sinó que havies d'utilitzar un grup escollit de infiltració i acomplir la missió sense tindre baixes, tot assaonat amb uns gràfics espectaculars. Damunt té la virtut de què les seqüeles, al contrari del que és habitual, l'han anat millorant progressivament. Tens un franctirador, un espia, un artificier, un conductor, un submarinista, un lladre i fins i tot un gos, però res substitueix el plaer d'anar degollant nazis amb el Boina Verda i el seu inseparable matxet. La sèrie original consta dels Commandos: Behind Enemy Lines (1998), l'expansió Beyond the Call of Duty (1999), el C2: Men of Courage (2001) i el C3: Destination Berlin (2003), però ara han deixat el gènere de l'estratègia i s'han passat al d'acció en primera persona, amb el Commandos: Strike Force (2006), que espere tastar algun dia.

Mafia
Els darrers anys han tingut prou èxit els jocs derivats de la saga Grand Theft Auto, jocs d'acció on una part important de les missions tenen a veure amb la conducció de vehicles, sent el paradigma el GTA: San Andreas. El que passa els que els arguments de "guerres de bandes" nord-americanes no m'han atret mai massa, però si retrocedim uns 70 anys fins a l'època de la "llei seca" i de l'esplendor de la Màfia, la cosa canvia. Apart de l'evident qualitat gràfica, el joc compta amb un argument molt cinematogràfic i una excel·lent banda sonora. Es tracta d'acompanyar a Tommy Angelo en el seu accidental ingrés dins d'una família mafiosa i en la seua progressiva ascensió dins de la mateixa, encarregant-se d'acomplir totes les missions que ens mana el padrí. Al final és un argument tan perfecte i conseqüent, que ni tan sols dóna lloc a seqüeles, i a bon entenedor...

Medal of Honor
Aquesta és l'altra saga dedicada a la Segona Guerra Mundial de la que parlava, però del gènere d'acció en primera persona (és a dir, soles veus les teues mans i l'arma que portes mentre vas disparant "a saco"). En quant a ambientació i integració en l'acció és insuperable, a vegades sembla que realment estàs enmig d'una batalla, mentre cauen els companys als voltants. Per al PC han eixit Medal of Honor: Allied Assault (2002), amb les expansions Spearhead (2002) i Breakthrough (2003), i el MoH: Pacific Assault (2004). La millor missió, el desembarcament a les platges de Normandia... quantes vegades em van matar fins que vaig aconseguir arribar a cobert!
Sembla que hi ha altra saga molt pareguda i en alguns aspectes encara millor, el Call of Duty... tot és qüestió de provar-ho.

I fins ací el repàs als videojocs que més m'han fet gaudir. Ara que m'adone, dels 15 hi han 10 més o menys relacionats amb algun aspecte històric o pseudo-històric, demostrant allò de "cada loco con su tema". La meua adquisició més recent, que encara no he començat, és el World of Warcraft, el que suposarà la meua primera experiència de joc on-line. Por em fa quedar-me enganxat...