dimecres, 24 de gener de 2007

Meravellari (XXVIII)

ABU SIMBEL

Egipte torna a estar present en aquest meravellari amb altre monument únic i inimitable, o potser hauria de parlar de "monuments", en plural, perquè sovint apareix únicament el temple principal i tots s'obliden de l'altre més xicotet que hi ha al costat.

I és que, tot i no semblar-ho, en realitat estem davant de dos temples amb una planta molt similar a la de qualsevol altre dels edificats pels antics egipcis, soles que aquests tenen la particularitat de no estar construïts, sinó excavats directament en la roca, el que es coneix com un speos. La seua construcció es va realitzar entre el 1284 i el 1264 a.n.e. aproximadament, al regnat del faraó més famós de tots: Ramsès II "el Gran". No va ser el governant més poderós, però sí el que més construccions ens ha deixat al llarg del Nil (també ho va permetre el seu llarg regnat de 67 anys, insòlit per a l'època).

Abu Simbel ("la muntanya pura") està situat en la part més al sud d'Egipte, a tan sols 10 quilòmetres de la frontera amb Sudan, en la regió coneguda com Núbia, i apartat dels grans centres urbans. El motiu de situar aquests temples tan lluny era per tal de fixar una mena de "frontera" amb els enemics del sud, que sens dubte quedarien impressionats al ser açò el primer que veurien d'Egipte.
El temple major està dedicat a les divinitats de les tres principals ciutats egípcies: Ptah (Memfis), Ammon-Ra (Tebes) i Ra-Harakhti (Heliòpoli), apart de al propi Ramsès II divinitzat. El més destacable és la seua impressionant façana, de 35 metres d'amplària i 30 d'alçària, amb els quatre imponents colossos sedents que representen al propi faraó i arriben als 22 metres. Les figures que hi ha entre les cames són diferents membres de la família reial (no estarien tots, perquè a Ramsès II se li coneixen fins a 152 fills), i la que hi ha damunt de la porta és el déu Ra-Harakhti, una fusió de Ra i Horus. Una vegada dins ens trobem la sala hipòstila, amb 8 pilars ossiríacs que tenen la cara del propi faraó, i que dóna lloc a altra sala hipòstila més menuda i a "capelles" laterals. Les parets i sostres estan decorades amb relleus i pintures que mostren al faraó divinitzat i escenes de la batalla de Kadesh, on va guanyar als hittites. Al fons hi ha una avantcambra i, finalment, el sancta sanctorum amb les quatre estàtues sedents dels déus, a 60 metres de profunditat. Al igual que en tots els temples, l'alçada de les cambres és cada vegada més baixa a mesura que s'endinsa en elles. El temple estava situat de tal manera que dos dies a l'any, el 20 de febrer i el 20 d'octubre (possiblement els aniversaris del naixement i la coronació del rei), un raig de sol entrava per la porta i il·luminava tres de les quatre estàtues, deixant a fosques a Ptah (cosa apropiada, ja que era el déu de la obscuritat).

El temple menor està dedicat a la deessa Hathor i a l'esposa preferida del faraó: Nefertari. De tota manera ell no deixa de representar-se en 4 de les 6 estàtues de la façana, tot i que el fet de que les dues de Nefertari tinguen la mateixa alçada que les seues (10 metres) demostra l'estima que li tenia (normalment tots els faraons es representaven amb major altura). La resta del temple és similar a l'altre, però de menors dimensions i amb l'estàtua de Hathor al fons.

Els temples van estar molt temps mig soterrats per l'arena i oblidats, fins que l'explorador suís J. L. Burckhardt els va trobar al 1813. Finalment, l'arqueòleg Giovanni Belzoni va poder accedir a l'interior al 1817.
Però si per alguna cosa són coneguts aquests temples, apart de pel seu valor artístic, és pel fet de que han sigut edificats dues vegades. Amb el començament de la construcció de la gran resclosa d'Assuan al 1952, que permetria regular les anuals crescudes del Nil i dotar d'electricitat a gran part del país, va ser evident que es crearia un gran llac (anomenat Nasser, pel president que la va impulsar) que enfonsaria tots els temples nubis. La UNESCO començà una campanya de salvament internacional que va permetre, entre el 1964 i el 1968, desmuntar i traslladar alguns d'aquests temples, entre ells el d'Abu Simbel, que ara està a 210 metres dels seu emplaçament original i 65 metres més alt, dins de dos voltes artificials que simulen les muntanyes originals. Com que era un temple excavat, va ser necessari anar tallant les peces amb radials i després anar ajuntant-les, com un gegantí puzle, en una obra magistral d'enginyeria que encara ens sorprén a tots, i que fins i tot respectà les parts que ja s'havien trencat a causa d'un terratrèmol anterior, com la segona estàtua, deixant-ho de forma idèntica a com s'ho van trobar. Això sí, un error de càlcul va suposar que ara l'efecte del raig de sol passe al dia següent de l'original, el que vol dir que ni les modernes tècniques emulen el que van aconseguir els antics. Com a curiositat, en agraïment per la col·laboració d'Espanya en aquest procés, ens van regalar un dels temples desmuntats, el de Debod, que ara es troba a Madrid.
Tot i trobar-se totalment apartat de la resta del circuit turístic egipci, la visita a Abu Simbel és imprescindible, bé amb un avió que et porta al xicotet aeroport construït a posta prop d'aquest lloc, o millor, en creuer pel llac Nasser, ja que res iguala la sensació de veure aparéixer des de lluny els temples i contemplar bocabadat com van fent-se grans els colossos a mesura que t'apropes. També és molt recomanable l'espectacle audiovisual nocturn, millor fins i tot que el de les piràmides de Gizeh.