dilluns, 29 de gener de 2007

Sessió contínua (V)

Reprenem aquesta recopilació amb la cinquena dedicada al western.

EL WESTERN CREPUSCULAR

Apart de l'experiment europeu, als propis EUA també hi hauran intents de renovació del gènere, destacant per damunt de tots l'obra de Sam Peckinpah. Diem que són westerns crepusculars per la total desmitificació del gènere: els protagonistes són perdedors i fracassats que saben que el seu únic final possible és una mort anticipada i violenta, i per això en cap moment els sorprén quan arriba el moment, fins i tot el busquen. Representen uns valors ja desfasats per a la societat en què viuen, com l'honor o l'amistat, i per això decideixen morir per ells. Suor, pols i violència també seran aspectes característics, amb llargs tirotejos i profusió de forats i sang per tot arreu, res d'aquelles morts en certa manera "elegants" de l'època clàssica. L'ambientació també sol donar-se en èpoques més recents, fins i tot ja al segle XX, i no és estrany veure aparéixer "modernitats" com automòbils o bicicletes. Tornarem a centrar-se en sis exemples:

Duelo en la alta sierra (Sam Peckinpah, 1962)
Protagonitzada per dos habituals dels westerns de "sèrie B" vinguts a menys, Joel McCrea i Randolph Scott, comença amb un pistoler arribant a un poble que pareix estar de festa, i on la gent sembla que està esperant-lo. De sobte, apareix un policia vestit com els "bobbys" anglesos que li diu: "¡apártese, viejo!", i passa una carrera de cavalls contra un dromedari. Amb eixe inici tan genial i en certa manera surrealista, Peckinpah ens fa veure que alguna cosa ha canviat, ja no estem davant d'un western clàssic.

Cometieron dos errores (Ted Post, 1968)
L'èxit dels films de Leone farà que apareguen una sèrie de spaghetti-westerns a l'americana, com aquest, i no sols per comptar amb un Clint Eastwood que ja havia tornat de l'aventura europea, sinó per tindre també moltes referències estètiques i homenatges amagats. Fins i tot la música no és de Morricone, però s'hi sembla molt. Per si es pregunteu quins eren els dos errors, un era penjar-lo per un crim que no havia comés, i l'altre... no assegurar-se de que estava mort del tot.


Grupo salvaje (Sam Peckinpah, 1969)
Aquesta serà la vertadera obra mestra de Peckinpah, i també un dels millors westerns. Per descomptat compta amb tots els elements de l'etapa crepuscular dels que parlàvem, però a més es recrea especialment al introduir les morts a "càmera lenta", un recurs imitadíssim posteriorment. Des del primer moment saps quin serà el destí final del grup, que ja des del començament es veu considerablement reduït, però tot i així no et deixa de sorprendre la massacre final. També hi ha ironia en que, després de estar fugint d'ells tota l'estona, quan finalment arriben els caçadors de recompenses soles queden cadàvers.

Dos hombres y un destino (George Roy Hill, 1969)
Es tracta de la història de dos bandolers famosos, Butch Cassidy i Sundance Kid, condemnats, com no, a tindre un tràgic final, en una situació molt pareguda al final de Grupo salvaje, però mentre allí se'ns mostra tot detalladament, ací s'opta per deixar la imatge congelada al moment final. Paul Newman i Robert Redford estan al millor moment de la seua carrera i es compenetren a la perfecció, i tant els agradaria l'experiència que repetirien poc temps després amb el mateix director per a fer altra gran pel·lícula: El golpe (1973). L'escena de la bicicleta amb el tema Raindrops keep fallin' on my head ha quedat com un dels grans moments cinematogràfics. Curiosament, Redford acabaria posant-li el nom del seu personatge al famós Festival Sundance de cine independent.

Dos mulas y una mujer (Don Siegel, 1970)
Potser no pega massa posar esta pel·lícula ací, però per la data de realització li correspon i sempre m'ha fet gràcia veure a Clint Eastwood fent el seu paper de pistoler amb una vessant còmica, i a més fa bona parella amb la monja-prostituta interpretada per Shirley MacLaine, assaonat amb una música de Morricone molt original que imita els brams d'una mula. Com a curiositat, aquesta seria la segona col·laboració de Eastwood amb Don Siegel, després de La jungla humana (1968) i abans de començar amb l'altre personatge que faria famosos a director i protagonista: Harry Callahan.

Pat Garrett y Billy el niño (Sam Peckinpah, 1973)
Entre d'altres westerns de Peckinpah que podria haver posat, com Mayor Dundee (1965) o La balada de Cable Hogue (1970), finalment m'he quedat amb aquest per contar la història de dos personatges famosos de l'època, un el sheriff caçador i l'altre el bandoler perseguit. Tornem a veure a fracassats que parlen poc i beuen molt, despreocupats pel seu destí i amb una actitud general de desgana, fins i tot quan maten a algú. El resultat, tot i quedar prou bé en els seus papers James Coburn i Kris Kristofferson, queda al final una mica llarg i avorrit, però al menys pots gaudir de l'exce·lent i malenconiosa banda sonora de Bob Dylan, qui també té un paper a la pel·lícula.

Continuarem amb La mort i resurrecció del gènere.