dissabte, 24 de febrer de 2007

Mapejant

Escorcollant per la xarxa m'he trobat amb dos mapes cronològics prou interessants elaborats per la web Maps of War (els altres que tenen no són gran cosa). Generalitzen i simplifiquen prou els fets, però serveixen per a fer-te una idea global bastant útil. És necessari tindre el Flash instal·lat per a veure'ls.
El primer d'ells està dedicat a les grans religions, però em desentona que incloguen a tot l'Extrem Orient dins del budisme, quan allí predominen altres doctrines com el confucianisme i el xintoisme, així com que consideren a tota Àfrica "o mora o cristiana", quan m'imagine que hi han altres religions, però llevat d'això és prou complet:



L'altre analitza els diferents imperis que han dominat la que amb seguretat és la zona que més propietaris ha tingut de tot el món, el Pròxim Orient, al ser un enclavament que uneix tres continents:


divendres, 23 de febrer de 2007

La volta als ponts ( i IX)

Posem fi a la volta als ponts amb altres fotos curioses i la bibliografia emprada:

Reflex de futur

Simetria

Sense retorn

Via morta

Infinit

Al tuntun

Mala sombra

BIBLIOGRAFIA

ABAD SEGURA, R. : Alcoy, sus calles y su historia, Ed. autor, Alcoi, 1999.

CORTÉS MIRALLES, J. : Los pequeños puentes urbanos de Alcoy, Ed. Ajuntament d'Alcoi, 1986.

NAVARRO, J. R. : Ingeniería y paisaje: el nuevo puente de Alcoy, en Revista de Obras Públicas, pàgs. 243-247, Ed. Colegio de Ingenieros de Caminos, Madrid, Abril 1987.

VICTORIANO, J. : Cent anys del Viaducte de Canalejas, Edicions Tívoli, Alcoi, 2007.

dijous, 22 de febrer de 2007

La volta als ponts (VIII)

És cert que, individualment, en Espanya trobem ponts molt més interessants que qualsevol dels que havem vist per ací, però el mèrit d'Alcoi és el de tindre un conjunt tan nombrós, proporcionalment a la població, i tan representatiu de les diferents tipologies i tècniques constructives. En molts d'ells es podria haver optat per una solució molt més senzilla, vulgar i econòmica si el que es volia era un objectiu merament funcional, però en la majoria es va decidir fer projectes monumentals que enriquiren el nostre patrimoni.
Això és el que hauran de tenir en compte les nostres autoritats quan afronten un nou projecte: és més important fer un pont bonic que un pont barat.

PONT RAFAEL TEROL

De moment soles s'ha fet aquest a l'actual segle, concretament al 2004, i forma part de l'esmentat projecte del bulevard. Definitivament aquest no és el camí que havem de seguir amb els nous ponts, perquè més simple i lleig no pot ser (molt funcional, això sí). Salva el barranc del Benissaidó, quasi paral·lel al pont ferroviari que es troba un poc més amunt, i porta el nom d'un distingit empresari i advocat alcoià que va ser, entre d'altres coses, alcalde i president de l'Associació de Sant Jordi.


PROJECTES

A dia de hui hi han tres possibles projectes, encara pendents d'elaboració, per als seus respectius ponts:
Un d'ells sembla ser el que més prompte es realitzarà, i que servirà per a unir la nova zona urbanitzada del Collao amb la part baixa de Batoi.
El segon és una necessitat des de fa molts anys i que s'haurà de fer tard o d'hora, en la zona del Pas del Benissaidó o, com es coneix popularment, "la Vaguada". Ací es va decidir entubar el rierol i omplir la zona superior amb successius terraplens fins arribar al nivell del carrer, però el terreny va anar cedint i fou necessari refer-lo completament al 1987. De tota manera, la calçada ha anat cedint de nou i cada vegada és més evident l'ondulació a l'asfalt, així que l'única solució finalment serà fer un pont, del que ja va haver un projecte consistent en una passarel·la coberta, però no sé què s'haurà fet d'ell i ni tan sols si encara el tenen en compte.
Actualitzat 12/04/07. Resulta que sí el tenien en compte, per què en plena campanya electoral ha tornat a eixir el projecte del que parlava:

El tercer projecte és el més gran i ambiciós, apart de ser necessari, però també és el que més entrebancs ha sofert. Es tracta d'un gran pont que uniria els barris del Viaducte i la Zona Nord per damunt de la Rambla Baixa i el Serpis, i que enllaçaria d'esta forma ja a tots els barris alcoians. D'aquest també va haver projecte i maqueta, realitzats a més pel conegut Santiago Calatrava, però després del canvi de govern a l'Ajuntament el van rebutjar, sabent que de tota manera li havíem de pagar la feina ("soles" uns 600.000 € tirats a la brossa). És cert que vista ara la maqueta potser "cansa" un poc la seua concepció, per ser tant de l'estil típic de Calatrava, però en el seu moment (1995) hauria sigut tota una fita emblemàtica de 383 metres de llarg:

Ara sembla que volen fer un altre projecte de 200 metres de llarg i uns 40 d'alçada al mateix lloc, i jo soles demane que s'adonen de que serà el pont-emblema del segle XXI alcoià i, a més, per la seua ubicació, es podrà veure des de gran part de la ciutat i des de la nova circumval·lació de l'autovia, així que ha de ser una obra digna, monumental i representativa.

Finalment, i com a "bonus", ací vos pose un altre pont alcoià que de segur pocs coneixen:

Ja sé que no sembla gran cosa, però segons fonts fiables (la meua iaia) porta al mateix lloc "tota la vida", fermament situat sobre el Serpis, unint el Viaducte amb la Rambla Baixa. Com a mínim, és un record de com serien els antics ponts abans de fer-los de pedra, amb algun tauló més per a que passaren els carros.

I una sorpresa que em reservava per al final: al món existeix precisament un pont anomenat "Puente Alcoy", que es troba en L'Havana (Cuba), al districte de San Miguel de Padrón, i va ser construït per Francisco de Albear sobre el rierol Luyanó en 1851. L'explicació del nom és ben senzilla: en aquell moment era Governador i Capità General de Cuba, quan encara era espanyola, Federico Roncali, qui tenia el títol de Comte d'Alcoi i a qui li van dedicar el pont. Ací el teniu:


Demà finalitzaré la sèrie amb altres fotografies curioses que vam traure de la "volta als ponts".

dimecres, 21 de febrer de 2007

La volta als ponts (VII)

El segle XX arriba quan Alcoi està vivint la seua "època daurada", amb una burgesia puixant i poderosa que inverteix els seus diners no sols en l'àmbit privat, sinó també en nombroses obres públiques. Els ponts es faran més grans, amb noves tècniques constructives, i es convertiran en autèntiques fites emblemàtiques i símbols de progrés.

VIADUCTE DE CANALEJAS

Els alcoians vam tindre la sort de que un dels polítics més influents i populars del moment en l'àmbit nacional portava anys sent diputat a Corts pel districte d'Alcoi. Es tractava de José Canalejas Méndez, del Partit Liberal, qui fins i tot arribà a ser Primer Ministre fins al seu assassinat al 1912. Ell va ser l'impulsor d'aquest projecte que acabaria portant el seu nom, un pont construït sobre el Molinar aprofitant la nova tecnologia del ferro, que serviria per eixamplar la ciutat cap al Tossal (des d'aleshores conegut com "Barri del Viaducte") i per a tindre una bona eixida cap a la Marina, substituint la funció desenvolupada al llarg dels segles pel Pont de Penàguila. Les gestions de Canalejas van suposar que fora totalment sufragat pel Ministeri d'Obres Públiques.

El projecte va ser obra de Próspero Lafarga i desenvolupat per Enrique Vilaplana entre 1901 i 1907 (enguany celebrem el seu centenari). Consta de tres pilars i dos estreps, deixant 44 metres de llum als espais centrals i 36 als laterals. Damunt estava el tauler de biga metàl·lica en gelosia doble del tipus Eiffel, sense muntants, arribant a una alçada total de 54 metres, una llargària de 200 i una amplària de 7. Els pilars són de maçoneria ordinària i l'acer fou fabricat als tallers "El Vulcano", de l'empresa "Rodes Hermanos". Al 1985 va ser necessari substituir el tauler per un altre similar, degut al seu deteriorament, amb un projecte de Juan Batanero.

PONT DE SANT JORDI

També conegut com Pont Nou, és el més emblemàtic d'Alcoi i una de les seues imatges més representatives. A diferència d'altres ponts anteriors, la seua construcció no es deu a una motivació "caminera", ja que els tres ponts del XIX servien perfectament per a la carretera cap a València, sinó que es fa per una necessitat urbanística, després de l'eixample projectat des del 1878 i que permetria créixer a la ciutat cap a l'oest. Al ser un projecte d'interés exclusivament local no va rebre cap subvenció pública (ja no teníem a un Canalejas per a negociar), així que se'l van pagar els propis alcoians.

Inaugurat per als vianants al 1928 i per als vehicles al 1931, és un projecte de Víctor Eusa, Carmelo Monzón i Vicente Redón portat a terme per Alfonso Peña, amb la tècnica del formigó armat i mitjançant tres arcs el·líptics bessons de 47 metres de llum i 42 d'alçada, tot seguint l'art-deco característic del moment. El projecte va ser modificat lleugerament abans de finalitzar-lo, substituint un terraplè sobre el que se suportaria a un costat per un tauler recte, el qui li dóna eixe estrany acabament i trenca l'harmonia arquitectònica (sembla que al llarg de molt anys apareixia als manuals d'enginyeria com un exemple del que no s'havia de fer). La llargària total del pont és de 150 metres.
La part baixa del pont s'ha revigoritzat molt amb el condicionament del Riquer o Barxell, però és necessària una restauració del tauler, especialment les baranes, que estan molt deteriorades.

PONTÓ DE SANT JAUME

També conegut com Pontó del Terrer, quan la propera Plaça Emili Sala rebia aquest nom popular, l'actual li ve pel carrer del que forma part. Aquest és possiblement el més lleig de tots els ponts dels que he parlat, i també el més simple: un tauler sobre un pilar. Obra del 1933, està fet amb els sobrants de formigó del Pont de Sant Jordi, però anteriorment hi havia un projecte de Timoteu Briet i José Abad que mai es va realitzar, i que sens dubte seria molt més digne. Serveix per a unir el carrer Sant Jaume i l'esmentada Plaça Emili Sala per damunt del Barranc de Na Lloba, i baix d'ell tenia fins fa uns anys el Col·legi Verge dels Lliris, havent ara un projecte per a construir al mateix lloc la nova Escola d'Art.


PONT FERNANDO REIG

L'últim dels grans ponts alcoians va ser inaugurat el 27 d'abril de 1987, després d'un període constructiu de quasi 4 anys. A diferència d'altres projectes, la seua realització no va ser una inquietud provinent dels alcoians, sinó del propi enginyer que el va dissenyar, José Antonio Fernández Ordóñez (amb col·laboració de J. Martínez Calzón), qui coneixia la tradició "pontística" de la nostra ciutat i volia experimentar ací la nova tècnica de construcció prefabricada i muntada "in situ", amb un pont del tipus "penjant" també innovador per a l'època. Després de buscar-li localització, es va decidir utilitzar-lo per a desdoblar la N-340 en l'eixida cap a Alacant, creuant el Riquer o Barxell.

Consta d'una única pilastra central de 100 metres d'alçada, que sosté amb 36 tirants el tauler a 55 metres del terra, i amb una llargària total de 132 metres. Va meréixer el Premi "Construmat" de 1986 de la Generalitat de Catalunya com a la millor obra civil espanyola del període 1985-87. El nom del pont és el d'un distingit enginyer alcoià que havia faltat al 1978.

Ens queda parlar, per a finalitzar, dels ponts alcoians del segle XXI.

dilluns, 19 de febrer de 2007

La volta als ponts (VI)

Ja des del 1882 existien projectes per a construir un ferrocarril des d'Alcoi cap al port d'Alacant, i més quan s'inaugura la línia Xàtiva-Alcoi i es planteja com una prolongació de la mateixa, però diverses vicissituds van impedir la seua realització. Finalment s'aprova el traçat previst al Pla de Ferrocarrils Nacionals impulsat en 1924 per Rafael Benjumea, comte de Guadalhorce i llavors ministre de Foment del govern de Primo de Rivera, adjudicant les obres en 1926 per a un ferrocarril de via ampla entre Alcoi i Agost, essent el contractista Ildefonso Fierro i l'enginyer José Roselló.
Els treballs comencen el 8 de març de 1928, però la dificultat tècnica pel complicat traçat fa que es finalitzen al 1932, amb una completa infraestructura de ponts, túnels i esplanació al llarg de 66 quilòmetres, a falta soles del balast, les vies i les estacions intermèdies. L'arribada de la Guerra Civil paralitza el procés, i després soles es posarà algun tram de balast i travesseres, però un informe del Banc Mundial desaconsellarà continuar amb una sèrie de projectes ferroviaris per la seua poca viabilitat econòmica, la majoria els derivats del Pla Guadalhorce. Les obres quedaran en suspensió i l'estructura existent serà mantinguda fins al 1984, quan el Consell de Ministres decideix abandonar-la.
El pas per Alcoi de l'esplanació va deixar una sèrie de ponts i túnels, la majoria desaprofitats, apart d'un camí que va ser convertit en carrers urbans i que tot el món coneix com "la via", en l'actualitat en procés de reforma per a transformar-lo en el mal anomenat "bulevard", ja que el govern local passa de l'harmonia urbana i de la introducció d'espais verds per a convertir-lo en una via ràpida de 3 o 4 carrils. El traçat no urbà de l'esplanació, en canvi, forma part d'una via verda coneguda popularment com "la ruta del colesterol", molt freqüentada tots els dies.

Els cinc ponts dels quals anem a parlar hui són tots del mateix projecte, obra com deia de José Roselló (hi ha un altre pont semblant ja fora del terme alcoià), i presenten la típica arquitectura estandarditzada pròpia de les obres públiques, amb predomini del formigó armat, llevat dels carreus de pedra emprats com a reforç dels pilars o dels arcs, a vegades més per un cert gust estètic que per una vertadera necessitat.

PONT DE BENISSAIDÓ


Situat sobre el rierol que li dóna nom, és el que es troba en un major estat d'abandonament, ja que actualment un dels seus costats dóna a un túnel que ha estat tapiat, així que no té ni pas per als vianants. Tanmateix, això fa que siga l'únic també que ha conservat les travesseres originals de la via que es van col·locar. És d'un sol arc, apart dels arquets situats als dos costats entre la volta i el tauler, que li donen lleugeresa funcional i estètica. Era el primer pont que s'hauria trobat el tren després d'eixir de l'estació, situada ben a prop.


PONT JOSÉ LUIS GONZÁLEZ


Aquest pont em té un poc desconcertat, perquè sent també ferroviari i de la mateixa època, no presenta els típics arquets entre el tauler i la volta que trobem a tots els altres. Originalment era conegut com el Pont de l'Uixola o del Barranquet de Soler, per creuar aquest rierol, però aprofitant que l'any passat se li va ampliar considerablement el tauler, per adaptar-lo al projecte del bulevard, han decidit rebatejar-lo amb el nom d'un famós guitarrista alcoià que va faltar al 1999, i que havia triomfat especialment al Japó. La base és una estructura de quatre arcs de mig punt, i aquest pont és el que més utilitat ha tingut, ja que va ser utilitzat per al tràfic rodat, tot i que abans de l'ampliació era necessari regular el pas amb un semàfor, per la seua estretor.


PONT DE BARXELL


També situat sobre el riu que l'anomena, és el primer pont que trobem a la via verda venint des del barri de Batoi, i també se'l coneix com Pont del Salt per estar ben a prop d'esta partida. De tots cinc és el menys harmoniós arquitectònicament, ja que presenta dos arcs de mig punt centrals mentre que els laterals es van completar amb tauler sobre pilars, oferint una solució mixta no massa afortunada.


PONT DE LES SET LLUNES


Aquest és el pont més emblemàtic del projecte, i a més té l'honor de ser el més llarg d'Alcoi, amb els seus 230 metres i quasi 50 d'alçada sobre el riu Polop. De sempre se'l coneix amb aquest nom, cosa estranya perquè en realitat té vuit llunes o arcs, o cinc si descomptem els tres més massissos disposats als laterals. Els arquets menudets entre el tauler i els majors li donen una considerable gracilitat a l'estructura, que sorprén per la seua grandària i trobar-se al mig de res, en un entorn també molt bonic. En l'actualitat, a més de formar part de la via verda, és un pont ideal per a la pràctica habitual del puenting.


PONT DE SANT ANTONI


Aquest el trobem ja al Barranc de la Batalla, un poc més amunt del l'altre pont del que parlàvem ahir, i el nom li ve per estar situat als estreps encara de la muntanya de Sant Antoni, on hi ha una ermita dedicada al sant. És l'últim del terme alcoià, i tot i formar part de la via verda pocs són els que arriben fins ací, ja que el més normal és baixar des del Poliesportiu Municipal. Jo mateix reconec que mai he arribat més enllà d'aquest pont, però supose que el camí segueix cap a Ibi. És similar al primer que havem vist hui, amb un sol arc de 44 metres de llum, però els arquets laterals s'han fet més rectes, a l'igual que passa en el de Barxell.


I fins ací el repàs a estes obres que costarien tants diners i mai van servir per a molt, però al menys augmenten el nostre patrimoni arquitectònic. És una llàstima, perquè la continuïtat de la línia del ferrocarril cap a Alacant hauria convertit l'estació d'Alcoi en una de pas i no de termini, i no estaria tan abandonada com ara, però vist en perspectiva és cert que aquest projecte no tenia massa viabilitat, per ser soles d'una via amb ponts i túnels de difícil ampliació, i per tindre un traçat tortuós i lent cap a Alacant que es fa molt més ràpid per carretera.

El pròxim retall estarà dedicat als emblemàtics ponts urbans del segle XX.

diumenge, 18 de febrer de 2007

La volta als ponts (V)

El segle XIX és el del gran creixement demogràfic i econòmic d'Alcoi, enlairat per una pionera industrialització, i prompte es fa evident que els pontets que creuen els rius són insuficients per a les noves necessitats urbanes i de tràfic de mercaderies, pel que comencen a plantejar-se projectes de major envergadura a la llum, també, de les noves tècniques constructives. Tres seran els ponts característics d'aquest segle, els quals veuran ampliats els seus taulers ja als anys 80 del segle XX per adaptar-los a les noves necessitats, però també hi ha un altre que estic segur molts no coneixeran.

PONT DE MARIA CRISTINA

També conegut com Pont de Cristina o, més popularment, Pont de Cervantes, per estar al costat del parc amb aquest nom. El seu nom oficial prové de la seua data de construcció (1828-1838), al finalitzar-se quan era regent Maria Cristina per la minoria d'edat de la futura Isabel II.
Construït sobre el Riquer o Barxell, servia sobre tot per crear una millor eixida al nivell del carrer per agafar el camí cap a l'interior peninsular, que aleshores es feia per Banyeres, evitant així tindre que baixar per la Partida de Tints i creuar pel Pont Antic de Sant Roc. Va ser finançat pels particulars que es beneficiaven de la seua construcció, especialment els que tenien propietats per les partides al voltant del Salt i de Polop.

Té una forma molt curiosa i enginyosa, però no és fruit d'una planificació prèvia, sinó de diverses vicissituds: el primer projecte, basat en el de l'arquitecte Juan Carbonell però amb modificacions, consistia soles en el gran arc central de mig punt i en dos grans murs de contenció als costats, però al 1835 l'obra havia començat a cedir. Dos arquitectes vinguts de València proposen mantenir la volta central i crear tres arcs apuntats més a cada costat per a llevar-li pes, encarregant-se de finalitzar la construcció l'arquitecte Jorge Gisbert.
Està completament fet de carreus de pedra, provinents la majoria de la pedrera del Salt, excepte els de les grans pilastres que eren de la de Sant Cristòfol. L'arc central arriba als 18'70 metres de llum, i els apuntats tenen una mida de 4'50. L'alçada total és de 27'50 metres.
Des d'aquest punt cap avall van començar les obres de condicionament del riu.

PONT DE SANT ROC

Una vegada finalitzat el Pont de Maria Cristina, es va pensar que també podria aprofitar-se, apart de per a eixir cap a l'interior, per a formar part de la nova carretera cap a Cocentaina. Des del Ministeri es va aprovar un projecte previ que arribava fins a la Bassa de Merita bordejant els dos barrancs que es trobava al mig, el de l'Uixola i el del Benissaidó, però alguns patricis alcoians van proposar construir dos ponts en eixos barrancs per a fer un traçat en línia recta, costejant ells la diferència, cosa que finalment es va fer. El pont que es construiria sobre el rierol Uixola, també anomenat "Barranquet de Soler", seria aquest de Sant Roc, el que suposaria que el pontet que portava eixe nom passara a anomenar-se "Antic de Sant Roc".

El projecte és obra d'Eduardo Miera i el va realitzar el mestre d'obres Rafael Masià al 1862, consistent en tres arcs de mig punt fets amb carreus de pedra provinents de Sant Cristòfol, excepte les voltes, que són de rajola. Tenen 8 metres de llum i arriben als 20'50 d'alçada, i també es va ampliar el tauler als anys 80.

PONT DE LA PETXINA

Podria dir-se que aquest pont és un "bessó" de l'anterior, perquè va formar part del mateix projecte, soles que aquest creua el rierol Benissaidó i té cinc arcs, però l'autor del disseny i el mestre d'obres també són Eduardo Miera i Rafael Masià respectivament, finalitzant-lo un any després que el de Sant Roc, al 1863. El primer nom va ser el de "Pont de Benissaidó", però els alcoians li van donar el nom popular "de la Petxina" i així s'ha quedat, tot i que no conec l'origen.

Els carreus provenen de les pedreres de Sant Cristòfol i el Baradello, i els arcs tenen 11'50 metres de llum, arribant als 28'60 metres d'alçada. Com a curiositat tècnica, és l'únic pont alacantí del XIX que es va cimentar amb pilots. En 1985 també va ser modificat i ampliat el seu tauler.

PONT DEL BARRANC DE LA BATALLA

Reconec que el nom me l'he inventat, perquè és un pont que forma part de la carretera cap a Alacant i ni tan sols sé si té denominació oficial. Aquest fet fa que passe completament desapercebut per a la majoria de la gent, tot i ser una magnífica obra d'enginyeria, i soles es pot apreciar bé des del pont ferroviari de Sant Antoni que està paral·lel, encaixat al barranc.

Soles he pogut trobar una referència que atribueix el disseny a l'enginyer Juan Subarcase i l'elaboració al seu company O'Kelly, i deuria ser un projecte estatal per a la carretera, però també l'anomena erròniament com el "Pont de les Set Llunes", que es tracta d'un altre com veurem i amb altres enginyers, així que no sé fins a quin punt és fiable.
El fet de que estiga completament realitzat amb pedra, tant amb carreus com amb maçoneria irregular, em fa pensar que siga de la segona meitat del XIX, però el que sí és evident és que va ser ampliat doblant la seua amplària ja després de la Guerra Civil, i sembla que utilitzant en part el formigó armat. Consta de dos altures, la inferior amb dos voltes apuntades i la superior amb cinc arcs de mig punt, tot amb una aparença prou massissa però amb un cert gust estètic.

En la pròxima entrega arribem ja al segle XX per a parlar dels ponts realitzats per a l'esplanació del ferrocarril Alcoi-Alacant que mai va ser utilitzada.

dissabte, 17 de febrer de 2007

La volta als ponts (IV)

Del conjunt de ponts xicotets soles em queda parlar dels tres que creuen el riu Serpis o riu Alcoi. Efectivament, aquest riu té el seu naixement al nostre terme, però no surt d'un brollador, sinó que naix de la conjunció dels rius Molinar i Riquer. Aquest últim està format a la seua vegada per la unió del Polop i del Barxell (molts continuen anomenant "Barxell" al Riquer), i encara rep les aportacions dels rierols Uixola i Benissaidó abans d'ajuntar-se amb el Molinar, ja en la part més baixa de la ciutat.

PONT D'ESCALÓ

A vegades anomenat com Pont de la Màquina Escaló, certament no és una estructura massa esplèndida, però té una llargària considerable i a més és el primer pont sobre el Serpis. El formen dues pilastres de maçoneria irregular en forma de tallamars sobre les que s'ha disposat una passarel·la amb bigues de ferro, pel que deu ser de finals del segle XIX. Possiblement hi haguera alguna estructura anterior, perquè forma part del camí que ve del Pont del Cadisenyo en direcció cap al Poble Nou de Sant Rafel, però el pont actual segurament seria iniciativa del propietari de la fàbrica que li dóna nom, "Escaló", que està just al costat, i que en realitat es deia Salvador Garcia Botí (després la fàbrica s'anomenaria "Hijos de S. Garcia", com encara es pot llegir). El malnom li ve perquè sembla que a l'entrada de la fàbrica hi havia un gran escaló on tothom entropessava. No li anirien mal les coses, perquè arribà a tindre més de 300 empleats i es va construir una "caseta" a l'actual carrer Joan Cantó, precisament el que hui és Conservatori de Música i Dansa, també conegut com "Casa d'Escaló", però finalment va tancar al 1966.


PASSAREL·LA DE LA FÀBRICA D'ESCALÓ

Aquesta passarel·la en principi no tindria que estar ací, per les seues reduïdes dimensions i per ser privada (encara s'aprecia la porta d'accés), però és una mescla d'enginyeria i arquitectura certament curiosa, encarregada segurament també pel propietari de la fàbrica. Hui a l'altre costat soles s'aprecia el recinte de l'antiga canera municipal, però antigament allí se situaven els estenedors per a les teles fabricades, necessaris quan encara no existien eixugadores automàtiques.

Per una banda tenim una gelosia de ferro en la part baixa que imita la que es va crear per al Viaducte de Canalejas (1907), mentre que als dos pilars d'accés, fets amb carreus de pedra, trobem un motiu decoratiu molt propi del modernisme "Secession", el cercle amb les tres línies verticals, que els arquitectes Timoteu Briet i Vicent Pascual van utilitzar per la mateixa època en moltes construccions modernistes, com per exemple la façana del "Círculo Industrial" (1909) o els pilars del cercat del "Monte de Piedad" (1910), com es pot veure en les imatges adjuntes, així que si li posem com a data de construcció a la passarel·la l'any 1910, aproximadament, no s'haurem desviat massa, i a més estic convençut de que també la va fer un d'aquests prolífics arquitectes. És una llàstima el seu estat d'abandonament, i no crec que sobrevisca a la projectada urbanització de la zona.

PONT DE L'ARCÀ

També anomenat com Aqüeducte L'Arcà de la Rambla, perquè en realitat es tracta d'això mateix, però també fa el servei com a pont. Construït a finals del XVIII, està al costat de les restes del Molí d'Albors (primer batà que es va transformar en indústria paperera en la ciutat, al 1755), i servia per a portar aigua des de la Caseta del Conde (hui "Asilo de Ancianos Desamparados San José") fins a la Rambla de Merita, on regaria els horts allí existents. Posteriorment se li afegiria altra canal de ferro per abastir al molí, mentre que el conducte superior ha estat reblit.
Consta de dos arcs fets amb carreus de pedra, i la resta de maçoneria irregular, el major amb 13'60 metres de llum i el menor amb 9'07. Al centre hi ha un pilar amb tallamar, i arriba als 9'55 metres d'alçada per soles 0'90 d'amplària.


Demà ja començarem amb ponts de majors dimensions.

divendres, 16 de febrer de 2007

La volta als ponts (III)

Continuem amb la resta de ponts urbans de reduïdes dimensions, la majoria també en el llit del Riquer o Barxell, llevat del primer.

PONT DE PENÀGUILA

També conegut com Pont del Tossal, es tracta del més antic de tots els conservats a Alcoi, ja que data del 1712, tot i que amb seguretat hi hauria un anterior, perquè aquesta és una altra de les antigues eixides de la vila d'Alcoi, que començava en el Portal de Penàguila i continuava pel camí i el pont del mateix nom, creuant el riu Molinar. Com el seu nom indica, era la via de comunicació amb la comarca de la Marina, passant per Benifallim, Penàguila, Relleu, Orxeta i arribant a La Vila Joiosa, fins que es va construir l'actual carretera fins a Callosa d'En Sarrià i, posteriorment, el Viaducte de Canalejas. El nom de "Tossal" li ve per trobar-se en la partida de Tossals i Molins, al costat del turó que separa al Molinar i al Serpis.

Fet amb carreus de pedra per a la volta i les baranes, i de maçoneria irregular en la resta, l'arc té una llum de 14'80 metres, l'alçada total és de 7'10 i l'amplària de 5. Són molt característics d'aquest pont els quatre fanalets ubicats als cantons.

PONT DE COCENTAINA

També conegut com Pont d'Alcassares, té el mèrit, ni més ni menys, de ser la raó de l'existència de l'actual Alcoi. Veureu, aquesta zona era el pas obligat que comunicava el sud de l'actual província d'Alacant amb el nord (el camí per la Marina era quasi infranquejable), així que el rei Jaume I va considerar que seria convenient assegurar aquest punt estratègic per a defendre l'important pas del riu establint una vila cristiana. El pont actual és del 1780, però és evident que també hi hauria un anterior, i rep el seu nom per ser precisament el situat baix del Portal de Cocentaina en el camí cap a aquesta població i cap a València.

Fet de carreus de pedra en la volta i maçoneria irregular per a la resta, l'arc té una llum de 12'86 metres, una alçada total de 10'20, i una amplària de 6. Com a curiositat, encara es conserva la placa de pedra que es va posar l'any de la seua construcció, tot i que algun desgraciat ha fet una pintada al damunt:

Les obres de condicionament del Riquer o Barxell han arribat fins ací de moment, però aquest pont sí que l'han respectat perquè, com s'observa, disposa d'una suficient secció hidràulica.

PONT DE BUIDAOLI

Aquest pontet, tot i ser molt antic en la creença popular per la seua particular morfologia, en realitat és relativament recent, del 1828. Sembla que ací hi havia un xicotet i precari pont de fusta que comunicava el carrer de Buidaoli amb el "Camí de la Galera", que es dirigia cap al Barranc del Cint i Agres per la Serra de Mariola, i del qual estava encarregat del seu manteniment un tal Francisco Bernabeu "el Mostós", a canvi d'obtenir el fem de l'escorxador municipal. L'any 1827 l'industrial Jerónimo Silvestre va proposar a l'Ajuntament construir ell un pont de pedra finançant-lo completament, a canvi d'atorgar-li el negoci del fem, que sembla seria prou lucratiu.
El projecte s'atribueix a Joan Carbonell i Satorre, i està fet amb carreus de pedra per a la volta i maçoneria irregular en la resta. Consta d'un arc el·líptic de 13'60 metres i una amplària de 1'60. És l'únic dels pontets alcoians que no té la calçada recta, sinó que està formada per dos rampes.

També ha sigut respectat després de les obres al riu, perquè ha quedat un poc apartat del nou llit, en una zona en la que s'ha creat un estany artificial. L'únic que li han llevat ha sigut un xicotet aqüeducte que creuava l'arc.

PONT DEL CADISENYO

També conegut com Pont de Don Bautista o de Penella, se situa sobre el riu Riquer o Barxell, més avall del carrer Alcassares i abans d'arribar a la Rambla Baixa. Forma part del camí que es dirigeix cap a Penella, Benilloba i el Poble Nou de Sant Rafel. El seu nom es deu a que al seu costat estava la fàbrica de Diego Fernández Montañés, conegut també per ser qui va finançar la creació del "Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy", i qui era natural de Cadis, soles que els alcoians, en compte de dir-li "el Gadità", s'inventaren el gentilici i l'anomenaren "el Cadisenyo".
El pont data del 1790, i com tots els de l'època està fet amb carreus de pedra per a la volta i maçoneria irregular en la resta, soles que al 1927 va ser lleugerament modificat i li van donar eixa estranya forma en corba. Consta d'un arc de mig punt de 11'53 metres de llum, una alçada total de 9'50 i una amplària de 3'80.

Està en marxa la segona fase del condicionament del riu que arribarà fins ací, i segons tinc entés molt probablement aquest pont siga també desmuntat i supose que traslladat, així que queda poc temps per a contemplar-lo al seu lloc.

Demà finalitzaré amb els ponts xicotets parlant dels tres que hi han sobre el Serpis.

dijous, 15 de febrer de 2007

La volta als ponts (II)

Hui començaré amb tres ponts que, en certa manera, han deixat de ser-ho. M'explique: aquests darrers anys, el riu Riquer o Barxell ha sofert una gran intervenció al seu pas per Alcoi amb motiu de les obres de canalització, defensa i urbanització per a dotar-lo d'un millor condicionament, i que van finalitzar al març del 2006. Part d'eixes obres va suposar el desmuntar i traslladar tres pontets que, pels seus reduïts arcs, tenien una insuficient secció hidràulica per a una possible avinguda del riu, i que per tant hui els trobem completament fora de context. He de dir, això sí, que al menys s'han preocupat de reconstruir-los i posar una plaqueta que recorda les seues dades principals i assenyala el seu lloc original, ja que el més fàcil hauria sigut desfer-se d'ells, tot i que també pense que, si havien complit la seua funció al llarg de gairebé 200 anys, potser haurien resistit un poc més.

PONT ANTIC DE SANT ROC

També conegut com Pont de Soler, de tots tres dels quals anem a parlar hui és, sens dubte, el més important, perquè formava part d'una de les eixides originals del poble, concretament l'anomenat "Camí Vell de Madrid" o "Camí de les Castelles". Aquest camí començava del Portal de Riquer, recentment restaurat, passava pel pont i pujava per davant de l'Hospital Civil d'Oliver i l'antiga fàbrica "La Mistera", en direcció cap a Banyeres i l'interior peninsular.
El pont fou construït al 1731 en la partida de Tints, tot i que anteriorment deuria haver un altre al mateix lloc, i rebia el nom de Sant Roc per trobar-se prop de l'antiga ermita dedicada a aquest sant, desapareguda quan van ampliar la caserna d'Alçamora, hui centre comercial. Va passar a denominar-se "Antic" quan van construir més amunt el pont que hui té el nom de Sant Roc. El pont, de volta feta amb carreus de pedra i maçoneria irregular per a la resta, estava format per un arc escarser de 14’10 metres de llum, una alçada de 3 metres, una amplària de 5 i una llargària de 16. De tota manera, ja una riuada el va desfer al 1793, essent reconstruït al 1825 amb les mateixes pedres.

El seu emplaçament original estava uns 110 metres més amunt de la seua actual ubicació, on forma part d’un viaducte d’accés a la zona de Correus i que ha rebut el nom de Nou Pont de Soler (supose que Nou Antic Pont de Sant Roc sonava mal):


PONT DE L'HORT DE SANT JORDI

També conegut com Pont dels Tints, data de la segona meitat del segle XVIII, i sorprén que es construïra un pontet de certes dimensions i bona factura per a l'època soles per a donar accés a un hort, on existeix una gruta amb un retaule de taulells de Sant Jordi. Més tard es construirien ací uns tints, "Espí Hermanos", que actualment estan sent rehabilitats per a convertir-los en un Centre de Interpretació Turística.
Fet amb carreus de pedra per a la volta i part del pilar central, i maçoneria irregular per a la resta, el pont estava format per dos arcs de mig punt de 10’30 i 7’20 metres de llum, amb un tallamar entre ells. L'alçada era de 3’80 metres, l'amplària de 3 i la llargària de 23, tot i que patiria alguna reforma quan es van fer els Tints, ja que tindria major tràfic. L'emplaçament original del pont estava exactament on s’ha situat ara el Nou Pont de Soler, del que havem parlat abans.

Actualment se li ha donat un ús de passarel·la per a vianants, prou més avall del lloc original i prop ja del Pont de Cocentaina:


PONT DE PALOMINO

També conegut com Pont de l'Hort de Llàcer o Pont de Pixquera, a l'igual que l'anterior fou construït a la segona meitat del segle XVIII per a donar accés a un hort, però també seria lleugerament modificat quan s'edificaren algunes fàbriques al mateix lloc.
Fet amb carreus de pedra per a la volta i part del pilar central, i maçoneria irregular per a la resta, el pont estava format per dos arcs el·líptics de 8 metres de llum, amb un tallamar entre ells, una alçada de 4’5 metres i una amplària de 2’7 metres. Estava situat com a prolongació del carrer Buidaoli.

Actualment se li ha donat un ús de passarel·la per a vianants, prou més amunt del lloc original i prop ja del Pont de Maria Cristina, donant accés al riu des de l'empresa "Monllor Hermanos":

I fins ací el repàs als tres ponts reconstruïts, demà continuem amb la resta de ponts xicotets.

dimecres, 14 de febrer de 2007

La volta als ponts (I)

Em costa prou passar-me per ací últimament, perquè el poc temps en que puc seure'm a l'ordinador el tinc dedicat a un projecte del que sabreu alguna cosa més en unes setmanes, però vaig a donar-li un poc "d'espenta" al diari començant altra sèrie, tot i que aquesta la finalitzaré en pocs dies, a diferència de les altres que no tenen un límit definit en principi.
I aquesta vaig a dedicar-la als ponts d'Alcoi, que mereix el seu apel·latiu de "Ciutat dels Ponts" (el qual sembla va ser invenció del recentment desaparegut Alberto Miralles Carbonell, en un article dedicat al nostre poble que va estar publicat al ABC al 1923), perquè en tenim registrats més de trenta, tot i que ací em centraré en els 24 més representatius o interessants, tots amb imatges obtingudes per mi i per l'amic David en un parell d'excursions que realitzàrem fa unes setmanes.
Els ponts han sigut molt importants ja en el mateix naixement de la vila d'Alcoi, com veurem, i en la seua posterior expansió urbana, tan condicionada per la nostra abrupta i difícil orografia, solcada per barrancs. Fins i tot havem creat una expressió pròpia i molt comú com a sinònim d'anar "a passejar", i que és precisament la que dóna títol a la sèrie: "pegar la volta als ponts".

Editat 11/01/2012: Temps després d'aquests articles, sóc conscient de les diverses errades que hi han, així que no s'ho agafeu tot al peu de la lletra. Algun dia ho revisaré.

dijous, 8 de febrer de 2007

Tele-brossa

Estava jo tranquil·lament mirant hui els Simpson (que ja cansen, per cert, em passe definitivament a Padre de Familia), quan apareix un missatge sobre-impressionat que més o menys deia: "No te pierdas esta tarde En Antena, sometemos al polígrafo a la estranguladora de Socuéllamos antes de ingresar en prisión".
No sé què és més greu: que paguen a una presumpta assassina (presentant-la com si fóra l'estripador de Whitechapel o del vampir de Düsseldorf, però ni sé què ha fet ni m'importa) per a que conte les seues misèries en la tele, que arriben a aquests extrems per tal d'aconseguir audiència, que açò puga interessar a algú o, sobre tot, que consideren que és necessari anunciar-ho a uns dibuixos animats.
On anirem a parar?

dijous, 1 de febrer de 2007

Un Chano al Depor

Finalment el Deportivo ens ha sorprés al mercat d'hivern i ha donat la baixa a dos jugadors, Aceitón i Corella, a canvi de fitxar al davanter Carreño, procedent del San Sebastián de los Reyes, i donar fitxa del primer equip al jugador del filial Dani Fernández. Feia temps que no eixia una promesa del planter (des de la generació de Juli, Molina, Diego Jiménez...), i sense dubte Dani s'ho mereix per la gran temporada que està fent al Alcoyano B, equip del que és capità i on porta deu gols tot i jugar d'interior esquerre.
Però aquests mèrits no tenen en realitat res a veure, a Dani l'han fet jugador de la primera plantilla perquè és un digne membre i company de la Filà Chano, tot i que es deixa veure menys per allí del que voldríem (els esportistes s'han de cuidar).
Fora bromes, esperem que per fi tinga les oportunitats que mereix. Molta sort.