diumenge, 18 de febrer de 2007

La volta als ponts (V)

El segle XIX és el del gran creixement demogràfic i econòmic d'Alcoi, enlairat per una pionera industrialització, i prompte es fa evident que els pontets que creuen els rius són insuficients per a les noves necessitats urbanes i de tràfic de mercaderies, pel que comencen a plantejar-se projectes de major envergadura a la llum, també, de les noves tècniques constructives. Tres seran els ponts característics d'aquest segle, els quals veuran ampliats els seus taulers ja als anys 80 del segle XX per adaptar-los a les noves necessitats, però també hi ha un altre que estic segur molts no coneixeran.

PONT DE MARIA CRISTINA

També conegut com Pont de Cristina o, més popularment, Pont de Cervantes, per estar al costat del parc amb aquest nom. El seu nom oficial prové de la seua data de construcció (1828-1838), al finalitzar-se quan era regent Maria Cristina per la minoria d'edat de la futura Isabel II.
Construït sobre el Riquer o Barxell, servia sobre tot per crear una millor eixida al nivell del carrer per agafar el camí cap a l'interior peninsular, que aleshores es feia per Banyeres, evitant així tindre que baixar per la Partida de Tints i creuar pel Pont Antic de Sant Roc. Va ser finançat pels particulars que es beneficiaven de la seua construcció, especialment els que tenien propietats per les partides al voltant del Salt i de Polop.

Té una forma molt curiosa i enginyosa, però no és fruit d'una planificació prèvia, sinó de diverses vicissituds: el primer projecte, basat en el de l'arquitecte Juan Carbonell però amb modificacions, consistia soles en el gran arc central de mig punt i en dos grans murs de contenció als costats, però al 1835 l'obra havia començat a cedir. Dos arquitectes vinguts de València proposen mantenir la volta central i crear tres arcs apuntats més a cada costat per a llevar-li pes, encarregant-se de finalitzar la construcció l'arquitecte Jorge Gisbert.
Està completament fet de carreus de pedra, provinents la majoria de la pedrera del Salt, excepte els de les grans pilastres que eren de la de Sant Cristòfol. L'arc central arriba als 18'70 metres de llum, i els apuntats tenen una mida de 4'50. L'alçada total és de 27'50 metres.
Des d'aquest punt cap avall van començar les obres de condicionament del riu.

PONT DE SANT ROC

Una vegada finalitzat el Pont de Maria Cristina, es va pensar que també podria aprofitar-se, apart de per a eixir cap a l'interior, per a formar part de la nova carretera cap a Cocentaina. Des del Ministeri es va aprovar un projecte previ que arribava fins a la Bassa de Merita bordejant els dos barrancs que es trobava al mig, el de l'Uixola i el del Benissaidó, però alguns patricis alcoians van proposar construir dos ponts en eixos barrancs per a fer un traçat en línia recta, costejant ells la diferència, cosa que finalment es va fer. El pont que es construiria sobre el rierol Uixola, també anomenat "Barranquet de Soler", seria aquest de Sant Roc, el que suposaria que el pontet que portava eixe nom passara a anomenar-se "Antic de Sant Roc".

El projecte és obra d'Eduardo Miera i el va realitzar el mestre d'obres Rafael Masià al 1862, consistent en tres arcs de mig punt fets amb carreus de pedra provinents de Sant Cristòfol, excepte les voltes, que són de rajola. Tenen 8 metres de llum i arriben als 20'50 d'alçada, i també es va ampliar el tauler als anys 80.

PONT DE LA PETXINA

Podria dir-se que aquest pont és un "bessó" de l'anterior, perquè va formar part del mateix projecte, soles que aquest creua el rierol Benissaidó i té cinc arcs, però l'autor del disseny i el mestre d'obres també són Eduardo Miera i Rafael Masià respectivament, finalitzant-lo un any després que el de Sant Roc, al 1863. El primer nom va ser el de "Pont de Benissaidó", però els alcoians li van donar el nom popular "de la Petxina" i així s'ha quedat, tot i que no conec l'origen.

Els carreus provenen de les pedreres de Sant Cristòfol i el Baradello, i els arcs tenen 11'50 metres de llum, arribant als 28'60 metres d'alçada. Com a curiositat tècnica, és l'únic pont alacantí del XIX que es va cimentar amb pilots. En 1985 també va ser modificat i ampliat el seu tauler.

PONT DEL BARRANC DE LA BATALLA

Reconec que el nom me l'he inventat, perquè és un pont que forma part de la carretera cap a Alacant i ni tan sols sé si té denominació oficial. Aquest fet fa que passe completament desapercebut per a la majoria de la gent, tot i ser una magnífica obra d'enginyeria, i soles es pot apreciar bé des del pont ferroviari de Sant Antoni que està paral·lel, encaixat al barranc.

Soles he pogut trobar una referència que atribueix el disseny a l'enginyer Juan Subarcase i l'elaboració al seu company O'Kelly, i deuria ser un projecte estatal per a la carretera, però també l'anomena erròniament com el "Pont de les Set Llunes", que es tracta d'un altre com veurem i amb altres enginyers, així que no sé fins a quin punt és fiable.
El fet de que estiga completament realitzat amb pedra, tant amb carreus com amb maçoneria irregular, em fa pensar que siga de la segona meitat del XIX, però el que sí és evident és que va ser ampliat doblant la seua amplària ja després de la Guerra Civil, i sembla que utilitzant en part el formigó armat. Consta de dos altures, la inferior amb dos voltes apuntades i la superior amb cinc arcs de mig punt, tot amb una aparença prou massissa però amb un cert gust estètic.

En la pròxima entrega arribem ja al segle XX per a parlar dels ponts realitzats per a l'esplanació del ferrocarril Alcoi-Alacant que mai va ser utilitzada.

2 comentaris:

Xufi ha dit...

Ostí! No sabía que estaves fent la volta als ponts, está quedan-te genial.

I la galleta que hem vaig pegar va ser en el baden nou que han possat baixant la Beniata, justament l'acababa de pasar aixina que molt rápid no anava perque el cd del doche em salta.

Viper ha dit...

Moltes gràcies Xufi! S'agraeixen els ànims, que ací la gent entra però no comenta (mamonets!)

Jo el baden eixe me'l vaig tragar senceret el primer dia, pq no me l'esperava... però en fi, lo dels agüelets conduint és un perill, però qui pega, paga. A mi em va passar algo semblant, sort que no era jo qui portava el cotxe.