dimecres, 21 de febrer de 2007

La volta als ponts (VII)

El segle XX arriba quan Alcoi està vivint la seua "època daurada", amb una burgesia puixant i poderosa que inverteix els seus diners no sols en l'àmbit privat, sinó també en nombroses obres públiques. Els ponts es faran més grans, amb noves tècniques constructives, i es convertiran en autèntiques fites emblemàtiques i símbols de progrés.

VIADUCTE DE CANALEJAS

Els alcoians vam tindre la sort de que un dels polítics més influents i populars del moment en l'àmbit nacional portava anys sent diputat a Corts pel districte d'Alcoi. Es tractava de José Canalejas Méndez, del Partit Liberal, qui fins i tot arribà a ser Primer Ministre fins al seu assassinat al 1912. Ell va ser l'impulsor d'aquest projecte que acabaria portant el seu nom, un pont construït sobre el Molinar aprofitant la nova tecnologia del ferro, que serviria per eixamplar la ciutat cap al Tossal (des d'aleshores conegut com "Barri del Viaducte") i per a tindre una bona eixida cap a la Marina, substituint la funció desenvolupada al llarg dels segles pel Pont de Penàguila. Les gestions de Canalejas van suposar que fora totalment sufragat pel Ministeri d'Obres Públiques.

El projecte va ser obra de Próspero Lafarga i desenvolupat per Enrique Vilaplana entre 1901 i 1907 (enguany celebrem el seu centenari). Consta de tres pilars i dos estreps, deixant 44 metres de llum als espais centrals i 36 als laterals. Damunt estava el tauler de biga metàl·lica en gelosia doble del tipus Eiffel, sense muntants, arribant a una alçada total de 54 metres, una llargària de 200 i una amplària de 7. Els pilars són de maçoneria ordinària i l'acer fou fabricat als tallers "El Vulcano", de l'empresa "Rodes Hermanos". Al 1985 va ser necessari substituir el tauler per un altre similar, degut al seu deteriorament, amb un projecte de Juan Batanero.

PONT DE SANT JORDI

També conegut com Pont Nou, és el més emblemàtic d'Alcoi i una de les seues imatges més representatives. A diferència d'altres ponts anteriors, la seua construcció no es deu a una motivació "caminera", ja que els tres ponts del XIX servien perfectament per a la carretera cap a València, sinó que es fa per una necessitat urbanística, després de l'eixample projectat des del 1878 i que permetria créixer a la ciutat cap a l'oest. Al ser un projecte d'interés exclusivament local no va rebre cap subvenció pública (ja no teníem a un Canalejas per a negociar), així que se'l van pagar els propis alcoians.

Inaugurat per als vianants al 1928 i per als vehicles al 1931, és un projecte de Víctor Eusa, Carmelo Monzón i Vicente Redón portat a terme per Alfonso Peña, amb la tècnica del formigó armat i mitjançant tres arcs el·líptics bessons de 47 metres de llum i 42 d'alçada, tot seguint l'art-deco característic del moment. El projecte va ser modificat lleugerament abans de finalitzar-lo, substituint un terraplè sobre el que se suportaria a un costat per un tauler recte, el qui li dóna eixe estrany acabament i trenca l'harmonia arquitectònica (sembla que al llarg de molt anys apareixia als manuals d'enginyeria com un exemple del que no s'havia de fer). La llargària total del pont és de 150 metres.
La part baixa del pont s'ha revigoritzat molt amb el condicionament del Riquer o Barxell, però és necessària una restauració del tauler, especialment les baranes, que estan molt deteriorades.

PONTÓ DE SANT JAUME

També conegut com Pontó del Terrer, quan la propera Plaça Emili Sala rebia aquest nom popular, l'actual li ve pel carrer del que forma part. Aquest és possiblement el més lleig de tots els ponts dels que he parlat, i també el més simple: un tauler sobre un pilar. Obra del 1933, està fet amb els sobrants de formigó del Pont de Sant Jordi, però anteriorment hi havia un projecte de Timoteu Briet i José Abad que mai es va realitzar, i que sens dubte seria molt més digne. Serveix per a unir el carrer Sant Jaume i l'esmentada Plaça Emili Sala per damunt del Barranc de Na Lloba, i baix d'ell tenia fins fa uns anys el Col·legi Verge dels Lliris, havent ara un projecte per a construir al mateix lloc la nova Escola d'Art.


PONT FERNANDO REIG

L'últim dels grans ponts alcoians va ser inaugurat el 27 d'abril de 1987, després d'un període constructiu de quasi 4 anys. A diferència d'altres projectes, la seua realització no va ser una inquietud provinent dels alcoians, sinó del propi enginyer que el va dissenyar, José Antonio Fernández Ordóñez (amb col·laboració de J. Martínez Calzón), qui coneixia la tradició "pontística" de la nostra ciutat i volia experimentar ací la nova tècnica de construcció prefabricada i muntada "in situ", amb un pont del tipus "penjant" també innovador per a l'època. Després de buscar-li localització, es va decidir utilitzar-lo per a desdoblar la N-340 en l'eixida cap a Alacant, creuant el Riquer o Barxell.

Consta d'una única pilastra central de 100 metres d'alçada, que sosté amb 36 tirants el tauler a 55 metres del terra, i amb una llargària total de 132 metres. Va meréixer el Premi "Construmat" de 1986 de la Generalitat de Catalunya com a la millor obra civil espanyola del període 1985-87. El nom del pont és el d'un distingit enginyer alcoià que havia faltat al 1978.

Ens queda parlar, per a finalitzar, dels ponts alcoians del segle XXI.

2 comentaris:

Xufi ha dit...

1. La foto del pont de San Jordi, la podríes haber fet desde un poc a l'esquerra, es que es voría la inclinació que te jajaja es el pijor pont que s'ha fet en l'historia del ponts ancara que per a mi el mes ¡bonico!.

Y 2. Pregunta: ¿Quina diferencia hi ha entre un pont y un viaducte?

Viper ha dit...

Jaja! En el Pont de Sant Jordi ens va passar que se'l anàvem deixant l'últim, buscant el moment per a una foto xula... i al final se'ns va oblidar! He tingut que posar una que vaig fer de casualitat...

Lo de viaducte s'utilitza per als que es suporten sobre més de dos pilars, separats regularment per la mateixa mida i sense arcs, però en definitiva són també ponts.