dilluns, 30 d’abril de 2007

¿Repetimos?

Arribe tard, ho sé, però no volia deixar passar l'oportunitat d'expressar la meua opinió sobre tot aquest sainet que s'ha muntat al voltant del possible tancament del repetidor que ens permet veure TV3 en analògic.
Per a qui no estiga al corrent, aquests repetidors van ser finançats i instal·lats per iniciativa d'Acció Cultural del País Valencià, i sempre han sigut un gra en el cul dels diferents governs de la Generalitat per la competència que li feien a Canal 9. La cosa va començar per canviar el senyal a l'hora dels partits de futbol, cosa ja greu de per si, perquè veure els partits a Canal 9 si no eres del Valencia és un suplici, però que solucionàvem passant-se al Canal 33, que era on el redirigien. Després van optar per començar a emetre interferències per a dificultar la recepció, i finalment el Consell ha decidit directament tancar els repetidors. El més curiós és que, mentre el jutjat de València ha dictaminat que no veu motius per a tancar el situat al Mondúver, el d'Alacant sí ha donat ordre de clausurar el de la Carrasqueta, cosa que van impedir els concentrats allí el divendres passat:

Deixant de banda la hipocresia i mesquinesa que suposa privar-nos d'un senyal d'una televisió pública i en la nostra llengua, el qual ni més ni menys fa 21 anys que podem rebre, em sorprén i em preocupa que hagen decidit fer açò just abans de les eleccions, perquè està clar que estes coses no es fan "perquè sí". M'explique: si el PP decideix boicotejar a TV3, és perquè està convençut de que això els donarà més votants, el que vol dir que gran part dels valencians veuen normal i fins i tot suporten eixa decisió. Apart estan els de Coalició Valenciana (per què havien de posar la seu al costat de ma casa?), però a d'ells se'ls dóna de menjar apart, i si no mireu esta "multitudinària" concentració i digueu què falla en la lectura del manifest:

A tot açò, des de Madriz Zapatero diu que negocien les comunitats valenciana i catalana, Rajoy diu que està d'acord amb Camps, a Zaplana no li han preguntat per si de cas, i Acebes diu que la culpa és de ETA.
En fi, quin país.

dimecres, 18 d’abril de 2007

Autobombo (V)

Ja que Míriam ha donat la primícia en els comentaris del retall anterior, ho confirme:
Enguany col·labore en la retransmissió de les Entrades junt amb Gemma Juan, en directe des de Canal 9.

En principi estaré per a la cristiana soles, que s'emet el proper 22 d'abril de 12'00 a 14'00 hores en Canal 9 i de 14'00 a 15'15 en Punt 2, així que per la vesprada si no falla res podré també eixir amb la meua filà.
Ja contaré per ací l'experiència.

Actualitzat 26/4/07: Al final vaig fer els comentaris amb Gemma Juan i Clara Castelló al llarg de la segona part de l'entrada cristiana, i també al final de la mora quan vaig acabar de desfilar. Una experiència curiosa i altra forma de viure les entrades. A banda d'això, continue en estat vegetatiu.

diumenge, 15 d’abril de 2007

Pareguts raonables (III)

Feia temps que no en teníem per ací, però gràcies a l'aportació de l'amic David tenim una nova incorporació a la galeria de pareguts raonables. Després del meu i del de Joan, vos presente a:

Alfonso i Xerxes

Després de tal honor, espere que al menys deixes un comentari, Alfonset, que ja sé que et passes per ací.
Visca el Glorier de l'hospital!

dijous, 12 d’abril de 2007

Autobombo (IV)

Una vegada més torne a eixir al periòdic local, el Ciudad, en esta ocasió acompanyat dels amics David i Jordi i amb motiu de la creació de la web de la Filà Chano. Havem fet trampes, això sí, perquè l'autor del reportatge, Paco J. Agulló, és "coleguilla" nostre.

Podeu llegir el reportatge complet ací.
Esta setmana et pague jo un vodka amb taronja d'eixos que t'agraden, Paco.

dimarts, 10 d’abril de 2007

Decepcions

Estic convençut de que sóc "gafe" (el meu diccionari tradueix "gafe" com "malastruc", però passe):
No fa molt deia jo en un retall les següents frases: "Això és el que hauran de tenir en compte les nostres autoritats quan afronten un nou projecte: és més important fer un pont bonic que un pont barat"; "aquest no és el camí que havem de seguir amb els nous ponts, perquè més simple i lleig no pot ser"; "jo soles demane que s'adonen de que serà el pont-emblema del segle XXI alcoià i, a més, per la seua ubicació, es podrà veure des de gran part de la ciutat i des de la nova circumval·lació de l'autovia, així que ha de ser una obra digna, monumental i representativa"...
Doncs bé, l'altre dia van anunciar els projectes del pont Viaducte-Zona Nord i del pont de Batoi (soles he aconseguit les dos imatges que va traure el Ciudad):

Dues "preciositats", veritat? Sobre tot el primer, que a més tindrà una inclinació de fins a un 8%. Això és tindre ous.

dilluns, 9 d’abril de 2007

Sessió contínua (VI)

Continue amb aquesta sèrie que tenia pendent.

MORT I RESURRECCIÓ DEL WESTERN

Després de la sobre-explotació dels anys 70, el públic es cansarà d'unes pel·lícules amb molt poca qualitat i acabarà per soterrar al western, que mai tornarà a tindre una producció sistemàtica. Soles un grapat de nostàlgics se'n recordarà d'aquest gènere tan infamat, i cal ressenyar ací de nou el treball de Clint Eastwood, ara també com a director, qui demostrarà la seua estima pel gènere que li va donar fama mantenint-lo viu i, fins i tot, portant-lo de nou a la seua màxima expressió. En aquesta ocasió soles em caben cinc pel·lícules al recopilatori:

El fuera de la ley (Clint Eastwood, 1976)
Clint Eastwood ja havia provat amb un western en les seues primeres obres com a director, Infierno de cobardes (1973), però aquesta de la que parlem hui ja es pot considerar un producte molt digne, encara deutor en gran part dels últims westerns crepusculars. Ell mateixa és també el protagonista, Josey Wales, a qui li maten la dona i el fill i no té altra finalitat ja en la vida que venjar-se, convertint-se en un "fora de la llei" perseguit. És curiós com, tot i la seua naturalesa solitària i malcarada, per les circumstàncies acaba sent el responsable d'un estrany i variat grup que acaba convertint-se en una nova "família" per a d'ell. El resultat és una obra molt nostàlgica i en certa manera auto-referencial.

El jinete pálido (Clint Eastwood, 1985)
Quasi deu anys després torna Clint Eastwood amb altre western com a director i protagonista, en aquesta ocasió interpretant a un predicador-pistoler que s'encarrega d'ajudar a una comunitat de miners contra el ric del poble que vol monopolitzar-ho tot. Però l'argument no és l'atractiu de la pel·lícula, sinó el seu misteriós personatge amb un obscur passat que en cap moment ens és desvetllat. La gran qüestió que es planteja és si en realitat es tracta d'un mort, com ho demostren diversos indicis al llarg de la cinta, però que al final no queda massa clara, no sé si per una voluntat de fer-ho així o per no atrevir-se del tot a una premissa tan innovadora en aquell moment (després d'altres com El sexto sentido o Los otros segur que hui en dia ho tindria més clar).

Silverado (Lawrence Kasdan, 1985)
Aquest és un altre exercici molt nostàlgic, sobre tot de l'època clàssica del western, ja que té poc de la vessant crepuscular. És una producció amb un protagonisme coral de Kevin Kline, Scott Glenn, Danny Glover i un jove Kevin Costner, amb la seua primera aproximació a un gènere al que també li deurà molt. La cinta agafa conscientment molts dels tòpics d'aquest tipus de films i en cap moment es pren ella mateixa molt seriosament, el que dóna un resultat divertit i prou entretingut en un moment en que s'esperava poc d'un western, però que acaba complint dignament.

Bailando con lobos (Kevin Costner, 1990)
La seua primera obra com a director (i protagonista) li suposaria a Costner un gran èxit del que encara viu en part, tot i els fracassos que ha tingut posteriorment. Es va emportar set òscars, entre ells el de millor pel·lícula (cap western l'havia aconseguit des de la primera versió de Cimarron en... 1931!), però em pareix un poc sobrevalorada. El que passa és que en aquell moment era molt políticament correcte premiar un film amb els nadius americans com a protagonistes, tot i que ja hi havien obres anteriors amb aquesta premissa, des de la primerenca Flecha Rota (1950) fins a Un hombre llamado Caballo o Pequeño Gran Hombre, les dos de 1970. Amb això no vull dir que no siga una bona pel·lícula, que a més compta amb una excel·lent banda sonora i va servir per cridar de nou l'atenció sobre el gènere.

Sin perdón (Clint Eastwood, 1992)
I arribem a una obra que és no sols el western més digne dels últims quasi 40 anys, sinó de segur un dels deu millors de tots i una obra mestra del cine. No podia ser d'un altre que Eastwood, també protagonista, amb un exercici revisionista i desmitificador que alhora beu de Ford, Mann, Leone, Peckinpah... (al final de la cinta hi ha un missatge d'agraïment als seus dos "mestres" en la direcció, Sergio Leone i Don Siegel). Quatre òscars, entre ells el de millor pel·lícula i millor director, van premiar una obra rodona que compta també amb grans secundaris com Gene Hackman, Morgan Freeman o Richard Harris. Guió, diàlegs, plànols, seqüències, direcció, interpretacions... tota una lliçó de com fer cine.

Finalitzarem pròximament amb El western en l'actualitat.

dijous, 5 d’abril de 2007

Marvelous!

Tot i que últimament la tinc prou abandonada, supose que la sèrie del Meravellari és la "senya de identitat" d'aquest diari, així que no podia deixar passar la oportunitat de participar en l'elecció de les Noves 7 Meravelles del Món, que es resoldrà a Lisboa el 07/07/07. Soles haveu d'enviar un correu amb la vostra votació d'entre les finalistes, i després confirmar el que rebreu, i si algú a més vol tindre la xorrada d'un certificat amb el seu monument favorit li costarà 2 $. Més informació ací. La meua llista:

  • Piràmides de Giza. Incontestables, al menys pel fet de ser l'única de les 7 Meravelles de l'Antiguitat que es conserva, i a més em serveix com a representant del continent africà.
  • Gran Muralla Xinesa. Altra que tampoc es discuteix, per ser junt amb l'anterior la construcció més monumental de la Humanitat, i que a més també és símbol d'Àsia.
  • Acròpolis d'Atenes. Dubtava entre aquesta i el Coliseu romà com a representant europeu, però els grecs van ser els pares d'aquesta civilització i també m'agrada més la seua arquitectura.
  • Chichén Itzà. També dubtava entre aquesta i Machu Picchu per al continent americà, però el major mèrit de la segon és per l'entorn natural on es troba, així que em quede amb els maies.
  • Santa Sofia d'Istambul. Unió de tres continents i de dos religions, i la major construcció de tota l'Edat Mitjana, també mereix estar ací.
  • Torre Eiffel. Com a mínim per a demostrar que per a ser una meravella no cal ser antiga, la trie com a símbol de la Modernitat.
  • Alhambra de Granada. I reserve l'última per a l'orgull patri, tot i que reconec que sent objectiu potser haguera escollit altra, però ja que tenim alguna cosa de la qual presumir, ací es queda.
Vos convide a tots a participar, o si s'ho voleu prendre com a "meme" vos el passe a Xufeta, Míriam, Germán... i tots els que llegiu però no deixeu comentaris. És una oportunitat de fer Història i també serà curiós veure quantes havem encertat al final; això sí, com aparega l'Estàtua de la Llibertat entre les 7 Meravelles definitives, renegue d'ells.

dilluns, 2 d’abril de 2007

El cartell de Festes del 2007

Com ja vaig fer l'any passat, vos deixe ací les impressions que m'ha provocat el cartell de festes inaugurat ahir.

Com ve sent habitual per l'actual Ajuntament, enguany el cartell ha estat encarregat a un altre artista alcoià, Germán Aracil. En principi res a objectar, perquè es tracta d'un reconegut pintor, sobre tot expert en retrats, i estava clar que al menys l'obra estaria ben feta. El problema, que ve a ser el de quasi tots els anys, és que no es tracta d'un cartellista.
Els protagonistes són dos xiquets (algú diu que xiquetes, però per al cas és el mateix), un moro i un cristià, que representen la germanor i el futur de la Festa. Molt bé el missatge i molt bé la realització tècnica, amb un gran realisme. A primera vista es veu el que l'artista a volgut representar, amb una clara composició triangular reforçada pel pal de la bandera del cristià i el cordó de la bossa del moro, i fins i tot s'aprecia l'esforç per donar-li una estètica "de cartell" situant darrere un arc de "l'enramà", la il·luminació especial que posem als carrers en festes, i que recorda un poc als magnífics cartells modernistes de inicis del segle XX ("en un cartel, un círculo gana", com em diu sempre l'amic Fran Parreño recordant a Alphonse Mucha). Només per tot açò, ja és un cartell molt millor que el de l'any passat.
La principal crítica que li faig és la de la tipografia, una part importantíssima en un cartell anunciador, i que ací quasi no s'aprecia i costa de llegir. La disposició de les lletres s'ha de tindre en compte a l'hora de composar el cartell, i ací és evident que s'han col·locat després de finalitzada l'obra.
I després, ja per una opinió totalment personal i subjectiva, em pareix un cartell un poc melindrós o "repipi", molt poc arriscat, ara que per això mateix estic segur de que agradarà a la majoria del públic alcoià.