dilluns, 9 d’abril de 2007

Sessió contínua (VI)

Continue amb aquesta sèrie que tenia pendent.

MORT I RESURRECCIÓ DEL WESTERN

Després de la sobre-explotació dels anys 70, el públic es cansarà d'unes pel·lícules amb molt poca qualitat i acabarà per soterrar al western, que mai tornarà a tindre una producció sistemàtica. Soles un grapat de nostàlgics se'n recordarà d'aquest gènere tan infamat, i cal ressenyar ací de nou el treball de Clint Eastwood, ara també com a director, qui demostrarà la seua estima pel gènere que li va donar fama mantenint-lo viu i, fins i tot, portant-lo de nou a la seua màxima expressió. En aquesta ocasió soles em caben cinc pel·lícules al recopilatori:

El fuera de la ley (Clint Eastwood, 1976)
Clint Eastwood ja havia provat amb un western en les seues primeres obres com a director, Infierno de cobardes (1973), però aquesta de la que parlem hui ja es pot considerar un producte molt digne, encara deutor en gran part dels últims westerns crepusculars. Ell mateixa és també el protagonista, Josey Wales, a qui li maten la dona i el fill i no té altra finalitat ja en la vida que venjar-se, convertint-se en un "fora de la llei" perseguit. És curiós com, tot i la seua naturalesa solitària i malcarada, per les circumstàncies acaba sent el responsable d'un estrany i variat grup que acaba convertint-se en una nova "família" per a d'ell. El resultat és una obra molt nostàlgica i en certa manera auto-referencial.

El jinete pálido (Clint Eastwood, 1985)
Quasi deu anys després torna Clint Eastwood amb altre western com a director i protagonista, en aquesta ocasió interpretant a un predicador-pistoler que s'encarrega d'ajudar a una comunitat de miners contra el ric del poble que vol monopolitzar-ho tot. Però l'argument no és l'atractiu de la pel·lícula, sinó el seu misteriós personatge amb un obscur passat que en cap moment ens és desvetllat. La gran qüestió que es planteja és si en realitat es tracta d'un mort, com ho demostren diversos indicis al llarg de la cinta, però que al final no queda massa clara, no sé si per una voluntat de fer-ho així o per no atrevir-se del tot a una premissa tan innovadora en aquell moment (després d'altres com El sexto sentido o Los otros segur que hui en dia ho tindria més clar).

Silverado (Lawrence Kasdan, 1985)
Aquest és un altre exercici molt nostàlgic, sobre tot de l'època clàssica del western, ja que té poc de la vessant crepuscular. És una producció amb un protagonisme coral de Kevin Kline, Scott Glenn, Danny Glover i un jove Kevin Costner, amb la seua primera aproximació a un gènere al que també li deurà molt. La cinta agafa conscientment molts dels tòpics d'aquest tipus de films i en cap moment es pren ella mateixa molt seriosament, el que dóna un resultat divertit i prou entretingut en un moment en que s'esperava poc d'un western, però que acaba complint dignament.

Bailando con lobos (Kevin Costner, 1990)
La seua primera obra com a director (i protagonista) li suposaria a Costner un gran èxit del que encara viu en part, tot i els fracassos que ha tingut posteriorment. Es va emportar set òscars, entre ells el de millor pel·lícula (cap western l'havia aconseguit des de la primera versió de Cimarron en... 1931!), però em pareix un poc sobrevalorada. El que passa és que en aquell moment era molt políticament correcte premiar un film amb els nadius americans com a protagonistes, tot i que ja hi havien obres anteriors amb aquesta premissa, des de la primerenca Flecha Rota (1950) fins a Un hombre llamado Caballo o Pequeño Gran Hombre, les dos de 1970. Amb això no vull dir que no siga una bona pel·lícula, que a més compta amb una excel·lent banda sonora i va servir per cridar de nou l'atenció sobre el gènere.

Sin perdón (Clint Eastwood, 1992)
I arribem a una obra que és no sols el western més digne dels últims quasi 40 anys, sinó de segur un dels deu millors de tots i una obra mestra del cine. No podia ser d'un altre que Eastwood, també protagonista, amb un exercici revisionista i desmitificador que alhora beu de Ford, Mann, Leone, Peckinpah... (al final de la cinta hi ha un missatge d'agraïment als seus dos "mestres" en la direcció, Sergio Leone i Don Siegel). Quatre òscars, entre ells el de millor pel·lícula i millor director, van premiar una obra rodona que compta també amb grans secundaris com Gene Hackman, Morgan Freeman o Richard Harris. Guió, diàlegs, plànols, seqüències, direcció, interpretacions... tota una lliçó de com fer cine.

Finalitzarem pròximament amb El western en l'actualitat.