dijous, 31 de maig de 2007

Una pausa publicitària

Ja no és soles el spot de Coca-Cola, ara estem començant a veure a Uri Geller anunciant natilles, a Richard Clayderman cotxes, musiquetes vuitanteres ací i allà... qué está pasando?
Doncs passa que els que estem als voltants de la trentena (ouch!) s'havem convertit en target dels publicistes, perquè es suposa (remarque això de "suposa") que comencem a tindre poder adquisitiu, així que toca recordar els 80.
Jo, per a no ser menys, vos pose uns quants exemples d'anuncis d'aquella època ací, ací, ací i ací. Ja sabeu, "Si bebes, no conduscas", "¿Y mi kimono? Kia!", "Sin Thom ni Son" y "Tenemos chica nueva en la oficina"... horterades a tutiplen.
A més, per a compensar que s'hagen esborrat molts vídeos als retalls dels que parlava l'altre dia, ací teniu dos recopilatoris de dibuixos animats i sèries dels 80 i principis dels 90:



I com a bonus, imatges variades de l'època (és portugués, però pel que sembla teníem la mateixa infància):


dimarts, 29 de maig de 2007

Chinochano 2.0

Me s'havia oblidat fer el repàs de l'actuació del nostre equip de futbol sala, el Chinochano C.F., en la temporada 2006-2007, la segona de la seua existència.
Enguany vam tindre les baixes de Pitu, Nelson, Lalo i Mestre respecte als de l'any passat, així que vam decidir incorporar tres fitxatges: Germán, Fran i Ferdy. Englobats en esta ocasió al grup A de 3ª divisió, enguany la federació va fer un estrany invent i soles es jugava la primera volta, separant després als equips dels tres grups entre primers i darrers classificats. Com sòl ser habitual en nosaltres, vam fer una primera volta de pena (3 guanyats, 1 empatat, 6 perduts), així que inevitablement se'm vam anar al "pelotón de los torpes" en la segona fase:

Enquadrats al grup B, ací les coses ens van anar millor, amb 6 victòries, 3 empats i 5 derrotes, aconseguint per primera vegada més gols a favor que en contra. De tota manera podríem haver fet més, però l'habitual falta d'efectius ens va condicionar prou, fins el punt d'arribar a no ser suficients en un partit i sancionar-mos amb un 6-0. També va influir, com ens va demostrar el nostre estadístic particular Júnior, el jugar dissabte (5 guanyats, 1 perdut) o diumenge de ressaca (1 guanyat, 3 empatats, 4 perduts), i és que no tenim conducta:

De tota manera, a l'igual que l'any passat, la classificació és el de menys, perquè en tot moment havem tingut molt bon rotllo i l'ambient ha sigut immillorable, així que si no falla res l'any que ve continuem. Per a la Història de la temporada 2006-2007 queda l'equip format per: Júnior (porter), David, Javi, Jordi, Germán, Bravo, Fran, Ferdy, Galdón, Migue, Nacho i jo com a míster (millor "canviador").

diumenge, 27 de maig de 2007

Gràcies, Depor

Després de 16 anys, el Depor tornarà a jugar un play off d'ascens a Segona Divisió, que es diu prompte:

Precisament aquell any de 1991, amb els meus tendres 12 anyets, va ser quan vaig començar a interessar-me per aquesta passió que és el Deportivo Alcoyano, encara que no em vaig fer soci i vaig començar a pujar al Collao regularment fins l'any en què precisament vam baixar a Tercera (1995, si no m'equivoque). Després, anys de patiments, d'avorriment, de desídia, amb l'equip fins i tot a punt de baixar a Preferent i amb risc de desaparéixer per problemes econòmics. Sort que vaig trobar en Germán un company per a suportar les penúries esportives.
Després, la glòria: l'ascens a Segona B en aquell desplaçament contra el Mar Menor, guanyar 1-3 a l'Hèrcules al Rico Pérez, classificar-se per a la copa el primer any que tornàvem, clavar-li 4-0 al Mallorca, veure patir a tot un Atleti en el Collao, quedar-se amb la mel als llavis l'any passat i, finalment, l'èxtasi d'enguany. Ací un gol que val un play off (Gramanet 0 - Alcoyano 1):


Pujarem o no, m'és igual, però ningú ens llevarà la il·lusió i el que anem a gaudir (i a patir) aquest mes de juny que ens espera.

Vinga, tots amb mi:

DE-POR-TI-VO, DE-POR-TI-VO, DE-POR-TI-VO!!!


divendres, 25 de maig de 2007

Els guays dels 80

Sempre s'ho curren els de Coca-Cola amb els seus anuncis publicitaris, però he de reconéixer que l'últim m'ha "llegao":


I jo que tenia uns retalls de fa temps molt apanyats, sobre la generació dels 80, ara resulta que la majoria de vídeos han caducat. En fins!

Autobombo (VII)

Una de les coses bones que té açò de fer de guia és que coneixes un munt de gent i comparteixes impressions i experiències sobre pobles de tota Espanya. També hi ha qui valdria la pena no haver conegut mai, però són els menys. Ací vos pose unes fotos d'uns nous amics que tinc en Palma i que han tingut el detall d'enviar-me:

Adoctrinant a les masses

Quedidos hedmanos, estamos aquí deunidos...

Eese fiiistro que va por la pradera y dise: ¡cobarde!

No podia faltar... (i a mi que no m'agrada, jeje)

dilluns, 21 de maig de 2007

El Messies caigut

No es podeu imaginar la de coses curioses que m'he trobat per la xarxa mentre em documentava un poc per a fer el retall anterior de les escultures colossals, i és que moltes vegades no té límits la "cutreria" i "l'horterisme" al que podem arribar els humans. Però de tot el que he vist em quedaré amb un cas en particular: el Messies Cosmoplanetari.
Prop del poblet de Castellane, als Alps francesos, es va establir als anys 70 una xicoteta comunitat pertanyent a la secta religiosa de l'Aumisme Universal. Es tracta d'una religió que pretén agrupar a totes les altres, principalment catolicisme, budisme i hinduisme, per tal d'oposar-se a les "malignes forces extraterrestres". Fundada per un tal Gilbert Boudin, van anomenar a la seua comunitat com la "Ciutat Sagrada de Mandarom", i van començar a construir alguns temples i estàtues de dimensions considerables. Però la cosa se'ls en va anar de mare quan alçaren una estàtua de 33 metres que representava al seu líder, autoproclamat "Messies Cosmoplanetari de la Síntesi, Gran Mestre de l'Ordre dels Cavallers del Triomfant Vajra, Amo de la Selecció d'Ànimes i Gran Pontífex de l'Ordre del Diamant Còsmic". La van construir en 1990 sense els permisos pertinents, i representava al guru com un pontífex, amb tiara papal i vestit de blanc, il·luminant-se per la nit els ulls i el senyal hindú del front.

Ací el Messies, ací uns amics

El cas és que la cosa no podia acabar d'altra forma que tombant l'estàtua per ordre judicial, cosa que va ocórrer el 9 de setembre de 2001 (dos dies abans de l'atemptat del World Trade Center, mira tu per on), tot i que el Messies no va poder contemplar com es desplomava la seua pròpia efígie perquè, tot i haver-se proclamat immortal, alguna cosa hauria fallat perquè l'havia palmat al 1998 d'un atac al cor.

Messies vaaaaa!

De tota manera sembla que els aumistes han continuat avant sense el seu guia espiritual, i fins i tot fent protestes públiques pel que consideren una "persecució religiosa". En la seua web trobareu alguna cosa i més imatges al respecte, soles haveu de buscar-la, que a mi no m'apetix enllaçar-los.

P.D. I també vaig trobar el que s'ha convertit ja en un objectiu de la meua vida: resulta que a Espanya tenim l'honor de comptar amb el colós més friki, un Mazinger-Z de 10 metres realitzat en fibra de vidre i ubicat en una urbanització de Tarragona anomenada "Mas de la Plata". Té mèrit, perquè es va realitzar allà per l'any 80, quan estes frikades no estaven encara a l'ordre del dia.

No puc morir-me sense fer-me una foto amb el Mazinger. Algun voluntari per a un viatget?

dissabte, 19 de maig de 2007

Meravellari (XXX)

ESCULTURES COLOSSALS

Aquesta torna a ser una entrega atípica del Meravellari, apart de per ser també escultòrica (l'última d'aquest tipus, si no m'equivoque), per no centrar-me en una obra soles, sinó en 15. Com el títol indica, es tracta d'escultures humanes de proporcions colossals, desaparegudes o existents, guiant-me tant per la seua alçada com per la seua significació, i tenint en compte que ja havem tractat individualment dues de les més destacades: el Colós de Rodes i l'estàtua de Zeus a Olímpia.

LA GRAN ESFINX DE GIZEH

Situada a la planícia de Gizeh, prop del Caire (Egipte) i davant de les piràmides, la Gran Esfinx té cos de lleó i cap humà, el qual tradicionalment s'ha pensat que representava al faraó Khefren (segle XXVI a.n.e.), essent una espècie de "protector" del seu temple i piràmide. Excavada enterament a la roca, en un indret utilitzat com a pedrera, té una mida de 73 metres de llarg, 6 de ample i 20 d'alçada, i s'ha pogut conservar tant de temps gràcies a que la major part de la seua existència va estar soterrada en l'arena, deseixint soles el cap. Ja els antics egipcis van arribar a desconéixer el seu significat original, i la veneraren com a un déu. Va començar a ser desenterrada pels europeus al segle XIX, i no ho va estar completament fins al 1925, necessitant successives restauracions. Li falta la barbeta, de la que hi han parts al Museu Egipci del Caire i al British Museum, i el nas, que resulta que no li'l va llevar Obèlix, sinó que van ser els mamelucs fent pràctiques de tir a canonades.

ELS COLOSSOS DE MEMNON

Situades a l'oest de Luxor (Egipte), prop de Madinat Habu, es tracta de dues estàtues sedents de pedra que representen al faraó Amenhotep III (segle XIV a.n.e.), i que originalment es trobaven als costats de la porta d'un gran temple dedicat a aquest governant, del que no es conserva res. Arriben als 18 metres, i un terratrèmol les va fer malbé al 27 a.n.e., provocant un curiós fenomen pel qual, a la matinada, els colossos emetien un soroll com si "cantaren", segurament provocat pel canvi de temperatura i el vent al passar pels badalls. Una restauració posterior va acabar amb eixe tret característic. El nom de "Memnon" li va ser donat erròniament pels grecs.

ATENEA PARTHENOS

O "Atenea Jove", va ser la primera escultura on Fídies va aplicar la tècnica criselefantina, consistent en utilitzar ivori modelat i tallat per a les parts de "carn" i làmines d'or per a la resta, tot damunt d'una carcassa de fusta interna. Ja Fídies havia realitzat una estàtua d'Atenea Promakos ("la que combat en primera línia") en bronze, de 9 metres d'alçada, que estava situada al mig de l'Acròpolis, però li van encarregar també la Parthenos, la més important, que es posaria dins d'un temple al que li donaria nom: el Partenó. La va esculpir entre el 447 i el 438 a.n.e., arribant als 12 metres d'alçada. Es coneix que al 296 a.n.e. li van llevar l'or per a pagar a les tropes, i que encara existia al segle V, però no se sap quin destí final va tindre. De tota manera sabem com era per les descripcions de Pausànies i per dues còpies en marbre que s'han conservat. Com a curiositat, l'estàtua va ser utilitzada per a desacreditar a Fídies i al seu protector, Pericles, acusant-los de blasfèmia, perquè sembla que s'havien representat els dos en l'escut de la deessa, cosa que li va suposar la presó a l'escultor.
Finalment, cal assenyalar que existeix una còpia quasi exacta d'aquella Atenea actualment en Nashville, Tennesse (EUA), dintre també d'una rèplica del Partenó, i que demostra com de "cutres" poden arribar a ser els ianquis.

EL COLÓS DE NERÓ

Molt poc es coneix d'aquesta escultura de bronze daurat que representava a l'emperador Neró (37-68), atribuïda a un tal Xenodor i que tindria entre 35 i 40 metres d'alçada, pel que van ser necessaris 24 elefants per a transportar-la. Poc després de la mort de l'emperador va ser decretada la damnatio memoriae pel Senat, que consistia en esborrar tots els seus records i "oblidar" el seu nom, així que el cap de l'estàtua va ser transformat en el del déu Helios. Al segle XX encara es conservava el seu pedestal, però va ser destruït per ordre de Mussolini amb motiu de la reurbanització que va fer de Roma. El colós estava situat just al costat del Coliseu, i de fet una de les teories és que l'escultura va ser la que va donar el nom a l'amfiteatre.

CONSTANTÍ EL GRAN

Sembla que el colós de Neró va inaugurar tota una tradició d'escultures de grans dimensions que divinitzaven a l'emperador, i a qui més li va entusiasmar la idea va ser a Constantí I el Gran (272-337), que va tindre moltes al llarg de tot l'imperi. Al Palau dels Conservadors dels Museus Capitolins de Roma hi han restes de dos colossos constantinians, un de bronze i l'altre de marbre, del que parlarem hui. Esculpit cap al 315, es tractava d'una estàtua sedent del tipus acrolític, és a dir, amb les parts de "carn" fetes de marbre i la "roba" de metal o estuc. Es conserva el cap i fragments de les mans, braços, tors, cames i peus. El marbre és pentèlic, així que probablement també la van esculpir en Atenes, i estava situada presidint l'absis de la Basílica de Maxenci, entronitzada i amb un ceptre o llança en la mà dreta i un globus en l'esquerra. Per a fer-se una idea de les seues dimensions, soles el cap arriba als 2'60 metres.

ELS BUDES DE BAMIYAN

Els Budes de Bamiyan es trobaven prop d'aquesta ciutat de l'Afganistan central, que en temps havia sigut un important enclavament de la Ruta de la Seda. Van ser directament excavats en la roca d'un penya-segat al segles V-VI, seguint l'estil greco-budista, tot i que algunes parts van ser finalitzades amb fang, palla, fusta i estuc. Les dos estàtues més destacades representaven a Buda de peu, arribant una als 55 metres d'alçada (la de la imatge) i l'altra als 37.
El temps va anar fent desaparéixer les parts que no eren de pedra, i apart ja van patir algun atac iconoclasta al segle XII, però va ser molt recentment, al 2001, quan van ser completament demolits pel règim taliban a base de canonades i dinamita. Actualment hi ha un projecte finançat pels japonesos que reproduirà les dos figures mitjançant projeccions de làser.

EL BUDA GEGANT DE LESHAN

Esculpit al segle VIII per la dinastia Tang, es troba en la muntanya Emei, al sud-est de la província de Sichuan (Xina), en la confluència dels rius Minjiang, Qingyi i Dadu. Va començar a tallar-se al 713, amb la fi d'atemorir al "dimoni de l'aigua", finalitzant-se 90 anys després. Amb els seus 71 metres d'alçada i 28 d'amplària té l'honor de ser el Buda de pedra més gran del món, representant al Buda Maitreya assegut. Ha estat molt erosionat per l'aigua, pel que ja va patir una gran restauració en 1962 i altra més recent, al 2001.

L'ESTÀTUA DE LA LLIBERTAT

El seu nom complet és "La Llibertat enllumenant al món", i es troba a la xicoteta Liberty Island al riu Hudson, Nova York. Va ser un regal de França per a commemorar el centenari de la Independència dels EUA, inaugurant-se el 28 d'octubre de 1886. La seua estructura interna va ser dissenyada per Gustave Eiffel, mentre que l'escultura de coure i acer és de Frédéric Auguste Bartholdi, recordant amb eixa torxa xapada en or a l'antic Colós de Rodes. Arriba als 46'50 metres d'altura (93,40 incloent el pedestal) i a les 225 tones de pes. Existeixen més de 1.000 còpies al món, de diferents dimensions, però la més coneguda és la rèplica (tres vegades més xicoteta) que els nord-americans residents a París regalaren a aquesta ciutat en 1889, celebrant el centenari de la Revolució Francesa.

EL CRIST REDEMPTOR DEL CORCOVADO

Si els asiàtics fan Budes, i els americans i ex-soviètics fan monuments a la Llibertat o la Pàtria, als hispans ens pega per fer Cristos o Creus gegants (a Alcoi en tenim una, sense anar molt lluny). De tots ells el més famós és aquest, situat al cim del Corcovado, a Rio de Janeiro (Brasil), però no el més gran, perquè el Crist de la Concòrdia de Cochabamba (Bolívia) el supera, tot i que no deixa de ser una còpia del que ens ocupa. De 30 metres d'alçada més 8 del pedestal, és obra de l'enginyer Heitor da Silva Costa i l'escultor Paul Landowski, seguint l'art deco de l'època en que va ser inaugurat, el 12 d'octubre de 1931. Curiosament, al mateix any i amb la mateixa altura va ser inaugurat un altre a Palència, un desconegut per a molts Crist de l'Otero.

LA MUNTANYA RUSHMORE

Una de les mostres més clares de l'obsessió dels ianquis per traure-li partit als seus escassos 230 anys de Història és aquesta muntanya, que té esculpits en granit els rostres dels presidents George Washington, Thomas Jefferson, Theodore Roosevelt i Abraham Lincoln, simbolitzant el naixement, el creixement, la conservació i el desenvolupament dels EUA. Van ser tallats entre 1927 i el 31 d'octubre de 1941 per Gutzon Borglum, ajudat per 400 treballadors, i finalitzant-los Lincoln Borglum després de la mort de son pare. A una alçada de 152 metres, tenen mides entre 15 i 21 metres, però el projecte original era més ambiciós, pretenent arribar fins a la cintura dels personatges. La manca de pressupost ho va impedir.

EL MAMÀYEV KURGAN

La Batalla de Stalingrad va ser una de les més cruentes de la II Guerra Mundial, i la victòria ací dels soviètics va resultar decisiva en el resultat final del conflicte al Front Oriental. Per a commemorar-la es va fer un gran memorial en aquest tossal de l'actual ciutat de Volgograd (han canviat "ciutat de Stalin" per "ciutat del Volga"), i el corona una colossal estàtua de "La Mare Pàtria crida!", o Rodina Mat Zovyoit!. Construïda entre 1959 i 1967 per Yevgueny Vuchetich, té el cos completament fet de cement i l'espasa d'acer. L'altura total és de 85 metres, 52 sense l'espasa, i és evident la influència en la seua concepció de la Victòria de Samotràcia.

LA RODINA MAT DE KIEV

Altra versió de la "Mare Pàtria", també obra de Yevgueny Vuchetich i també part d'un gran memorial dedicat a la "Gran Guerra Patriòtica", que és com els russos anomenen a la II Guerra Mundial. Aquesta està ubicada en Kiev, capital de l'ex-república soviètica d'Ucraïna, arribant als 62 metres d'alçada, 102 junt amb el pedestal. Va ser inaugurada el 9 de maig de 1981.

EL USHIKU DAIBUTSU

Amb els seus 120 metres d'altura (110 sense el pedestal), aquest Buda Amida és ara mateixa la major escultura del món. Feta de bronze i acer, amb un pes total de 4.000 tones, va ser completada en 1995 i està ubicada en Ushiku, a la prefectura de Ibaraki (Japó). De tota manera, els Budes gegants són una cosa prou habitual al país nipó. Ací podeu veure uns quants.

HUANGDI I YANDI

Aquesta és la més recent de les escultures colossals, ja que va ser inaugurada el passat 18 d'abril de 2007 prop de la ciutat de Zhengzhou, a la província de Henan (Xina). Amb els seus 103 metres s'ha convertit en la segon major escultura del món, tenint en compte que és un doble bust i està damunt d'un gran pedestal. Representa als emperadors mitificats Huangdi i Yuandi, els "pares" de la nació xinesa, i està fet amb cement i carreus de pedra blanca, tardant 20 anys en finalitzar-se des que la van començar. És prou significatiu que els xinesos estiguen abandonant la simbologia comunista i recuperen les icones tradicionals de la seua Història mil·lenària.

EL MEMORIAL CRAZY HORSE

Per a finalitzar, pose per ací la que, si algun dia es finalitza, es convertirà en l'escultura més gran del món. Es tracta d'una representació del guerrer lakota Crazy Horse (el "Caballo Loco" de les pel·lícules), que està realitzant-se molt prop de la muntanya Rushmore, i com una resposta dels nadius americans a aquella escultura. Va ser començada al 1948 per l'escultor Korczak Ziolkowski, però no rep cap subvenció pública, així que encara està molt poc avançada. En la imatge es pot veure la maqueta del projecte i al fons el que es porta realitzat. Està previst que arribe als 172 metres d'alçada i 195 de llargària, però és un projecte molt polèmic i molt qüestionat pels propis indis americans.
Apart d'aquesta, la Xina i l'Índia també sembla que tenen en projecte uns Budes de més de 150 metres. És evident que les estàtues colossals encara són dignes elements de propaganda.

Buf! I si no m'equivoque, acabe de batre el meu rècord personal de "retall més llarg".

dijous, 17 de maig de 2007

Patiment

Mira que a mi no m'agrada, de veritat, açò d'estar en primera línia informativa, però és que m'obliguen. Ací teniu una foto apareguda al Ciudad de hui:

Es tracta d'una imatge de l'últim partit al Collao, que vam perdre 0-1 contra l'Eldense, i on les nostres expressions reflectixen perfectament la situació: jo avorrit aguantant-me el cap entre les mans, Germán afonat amb cara de mala llet (o pegant la becaeta?), Lirios amb gest de preocupació i cabreig, Jordi directament s'amaga... i la resta de companys habituals del nostre roglet no són menys.
Jo no vull dir res, però ja són tres voltes les que ens trauen al Collao, sense estar en cap zona destacada com la tribuna presidencial o prop de grups com les "Huestes". Serà el nostre sex-appeal, Geremy?

En quant a l'Alcoyano, soles em queda adaptar un poc el que deia fra Guillem de Baskerville:

"¡Qué pacífica sería la vida sin el Depor! ¡Qué tranquila, qué segura... y qué insulsa!"

dimecres, 16 de maig de 2007

Altra volta als ponts

Hui toca un retall d'eixos que es fan soles, cortesia de Youtube i Metacafe.

  • Primer, una volteta de 10 minuts per un munt de ponts de tot el món, amb imatges espectaculars:

  • De segon, un exemple de com no s'ha de construir un pont:

  • I de postres, un anunci promocional d'una nova tipologia de pont creat a Londres, el pont enrotllat:

dimarts, 15 de maig de 2007

Meravellari (XXIX)

ELS GUERRERS DE XI'AN

Reprenc aquesta sèrie un poc oblidada per a parlar d'una altra meravella escultòrica, l'exèrcit de guerrers de terracota de la tomba de Qin Shi Huang, localitzada prop de la ciutat de Xi'an.

Qin Shi Huang (259 a.n.e. - 210 a.n.e.) va ser el primer emperador de la Dinastia Qin i també va inaugurar el període de la Xina imperial (de fet es pensa que el nom del país deriva precisament de "Qin", que es pronuncia "Xin"). Era el típic personatge megalòman, que va aconseguir unificar els diversos territoris xinesos i va implantar reformes per a reforçar el seu poder, amb manies especials com ordenar la crema de tots els llibres existents, excepte els de medicina, agricultura i profecies, o perseguir al confucianisme. També va ser el primer impulsor del que després acabaria sent la Gran Muralla, però sobre tot és conegut per l'impressionant mausoleu que es va manar construir a uns 30 kilòmetres de l'actual Xi'an, capital de la província de Shanxi, i que va ser descobert per casualitat en 1974 per uns camperols que excavaven buscant aigua.
La tomba és un túmul de forma piramidal, amb una base de 350 metres de costat i una alçada de 76. Al voltant d'ell es disposen els fossats on es van trobar les escultures, a més de xicotetes tombes d'uns 500 constructors i artesans. El túmul és l'únic element que encara no ha estat excavat, a l'espera de comptar amb mitjans adequats (no oblidem que estem a la Xina).
El fossat nº 1 és el primer que es va descobrir i el més gran i espectacular: es tracta d'una cambra subterrània rectangular de 210 x 60 metres, amb 11 corredors d'uns 3 metres d'amplària i 200 de llargària on es troben unes 6.000 estàtues de terracota, representant un autèntic exèrcit en formació de batalla (arquers en les ales exteriors, carros i quadrigues en l'avantguarda, i 36 fileres de infanteria al centre).

Poc després es va trobar el fossat nº 2 a uns 20 metres de l'anterior. De dimensions més reduïdes, ací es va disposar la cavalleria de l'exèrcit en 14 files, unes 1.400 figures entre cavalls, cavallers i els arquers agenollats que els protegien.

Finalment es coneix un tercer fossat molt més xicotet, amb 68 figures que conformen la plana major d'oficials, comandants i generals, i encara es trobarien en 1980 dos carros complets de bronze amb tir de quatre cavalls.

En total es pensa que deu haver unes 8.000 figures, moltes d'elles encara per a restaurar. Estan fetes amb una alçada un poc major de la natural, uns 1'80 metres, i construïdes per peces. El cos i extremitats es feien amb motles, però les faccions de tots els rostres es van realitzar manualment, pel que no hi han dos iguals, com si foren autèntics retrats. Estaven totes pintades amb vius colors, i encara s'observa així quan les desenterren, però la corrosió de l'oxigen fa que no dure la pintura ni cinc hores, pel que estan estudiant tècniques de conservació. Per la posició de les mans és evident que totes estarien completament armades, però al ser armes autèntiques van ser saquejades poc temps després de la mort de l'emperador.
Per a la construcció de tot aquest complex funerari es van utilitzar uns 700.000 soldats, que començaren les seues tasques cap al 246 a.n.e., només arribar al tro el rei Qin (no s'autoproclamaria emperador fins al 221 a.n.e.), però sembla que els treballs es van interrompre quan el governant va morir i el mausoleu mai es va finalitzar del tot. Respondria a la necessitat de l'emperador de tindre el seu propi exèrcit fins i tot una vegada mort, però paradoxalment l'imperi que havia format no li va sobreviure ni tres anys.
En l'actualitat els xinesos han tingut el detall de construir un gran museu per a visitar aquesta meravella, però a més circula pel món des de fa un temps una xicoteta exposició itinerant amb alguns d'aquests guerrers (supose que uns quants no els trobaran a faltar). Jo vaig tindre la sort de poder visitar-la quan va estar a València fa tres o quatre anys, i sempre la recordaré, apart de pel seu interés, per les més de tres hores de cua que ens vam xuclar plantats per a poder entrar, cosa que sembla ser habitual allà on va la mostra.

dissabte, 12 de maig de 2007

Autobombo (VI)

Comence a ser cansino, ho sé, però és que estes setmanes he tornat a estar en "los medios". Per una banda torne a eixir en una foto en el Ciudad i La Gaceta de Alcoy, en esta ocasió en plena explicació a un grup de turistes en la Plaça d'Espanya. L'únic problema és que estic d'esquenes i soles m'hauré conegut jo de tots els que han vist els diaris, però bé, ací està:

I el dijous passat també em van gravar els de Canal 9 dient quatre xorrades sobre el Modernisme alcoià, per a un programa de Punt 2, el que passa és que no sé ni quin era ni a quina hora, així que no tinc imatges.
No ha sigut aquest un autobombo molt "glamourós", no.

dijous, 10 de maig de 2007

El cipote de Archidona

Corria (mai millor dit, com veurem) l'any 1971 quan un succés va escandalitzar la reprimida moral del franquisme tardà:
Trobant-se una jove parella contemplant un espectacle cultural al teatre d'Archidona, una localitat malaguenya, van decidir que no tenien altra cosa millor per a fer que tocar la simbomba, pelar el plàtan, netejar la sardina, donar-li al manubri o barallar-se cinc contra el calb, com vulgueu dir-li. El cas és que, arribada la culminació de l'acte, l'interfecte va demostrar tal potència viril (o tanta abstinència forçada, veges tu a saber) que va esguitar als ocupants de fins a dos files més enrere del seu seient. La cosa va acabar en juí per despeses de sastre i perruqueria, apart d'escàndol públic, i a més la parella va ser obligada a casar-se per a poder continuar fent-ho amb l'aprovació divina.
Açò no hauria suposat més que alguna menció en El Caso, o potser ni tan sols això si la censura estava a l'aguait, però resulta que el fet va cridar l'atenció de l'insigne literat Camilo José Cela i va intercanviar correspondència amb algun col·lega de professió. Sembla que còpies d'eixes cartes van circular clandestinament per les facultats de tota Espanya, fins que ja en temps de la democràcia Cela va decidir publicar-les junt amb altres documents relacionats amb el cas en un llibre anomenat La insólita y gloriosa hazaña del cipote de Archidona (1977). Ací podeu veure un extracte (expressions com "en arribando al trance de la meneanza" no tenen preu).
Però la cosa no va finalitzar ací, sinó que també es va fer una pel·lícula amb el mateix títol en 1979, amb un cartell tan simbòlic i icònic com aquest:

El més curiós és que fins i tot el propi Cela va participar en el film, i ací teniu el fragment on descriu acuradament el succés:

Mira que era "mala sombra", però s'ha de reconéixer que don Camilo era tot un geni del llenguatge.

dimecres, 9 de maig de 2007

Visca la Gerreputeta!

Aquest és el vídeo guanyador de la campanya "Adéu PP" del Bloc Jove. Deixant de banda ideologies o partidismes, s'ha de reconéixer que és per a partir-se i que se l'han currat:



P.D. Per cert, estrene capçalera nova. No és gran cosa, però el Paint no dóna per a molt més.

dimarts, 8 de maig de 2007

De por qué vuela un avión

De por qué vuela un avión,
o un volcán entra en acción.
¿A qué distancia está la Luna?
¿Quién inventó la vacuna?
¿Cómo nace un caracol?
¿Cuántos años tiene el Sol?
En el Libro Gordo
la respuesta encontrarás,
mientras te diviertes
todo, todo, aprenderás.

Aquesta era la cançoneta amb la que començava El Libro Gordo de Petete, uns programetes d'uns 2 minuts de duració que constituïen tota la font del saber de la meua generació, perquè a més venien complementats amb uns fascicles que s'enquadernaven en toms.

Petete era un estrany pingüí de color rosa que, en la versió espanyola (el programa era original d'Argentina, però ací va ser doblat), parlava en vers i anava acompanyat d'una xica, mentre un narrador explicava ajudat de dibuixos animats el tema del dia, que podia ser qualsevol cosa. Ací a Espanya va arribar cap a l'any 80, i tinc records, apart de veure el programa, de manejar prou els llibres, encara que jo no els vaig tindre mai (serien d'amics? de cosines?). El que sí que tinc, i ha sigut un descobriment sorprenent després d'una prospecció arqueològica per ma casa, és una cinta de cassette editada per Belter-Bruguera i anomenada El Oyemira Gordo de Petete, on hi han gravades algunes lliçons del programa i la famosa cançoneta que he posat al començ. Com que l'única pletina de cassette que tinc és la del cotxe, no he pogut resistir la temptació i me l'he posat aquest matí mentre me'n anava a Bocairent a fer de guia, venint-me records de fa més de 20 anys (el temps que faria que ningú tocava esta cinta). La situació ha sigut un poc surrealista i absurda, però puc dir que sé alguna cosa més dels cangurs, els robots, les abelles, la roda, el calamar, l'atmosfera, la corbata, el radar, el centre de la Terra, els cometes, el futbol i els icebergs.
Per la xarxa soles he trobat aquest vídeo del programa argentí, però al menys podeu escoltar la seua coneguda melodia:

El Libro Gordo te enseña,
el Libro Gordo entretiene,
y yo me despido contento,
hasta el programa que viene.

dilluns, 7 de maig de 2007

M'he trobat

La directiva del C.D. Alcoyano i el periòdic Ciudad han tingut una iniciativa molt bona, consistent en crear un pòster de l'escut de l'equip format amb les fotografies d'uns 2.000 aficionats, "los magos del Collao" com diuen ells (encara que el Collao últimament és un xollo per als rivals):

Quasi em quede "tresullat" (per què no recull esta accepció de "bizco" el diccionari? Soles ho direm ací en Alcoi?) per a sempre, però m'he trobat:
Deixarem per a altra ocasió, això sí, els comentaris esportius, que ara mateixa estic massa cabrejat després del resultat d'ahir.

dissabte, 5 de maig de 2007

Irresponsabilitat

Podria dir moltes coses sobre aquest personatget del que ja vaig parlar, però ningú millor que Gabilondo:

divendres, 4 de maig de 2007

Sessió contínua (VII)

Sisé i últim DVD dedicat al western.

EL WESTERN EN L'ACTUALITAT

El cine de l'oest continua sent un gènere mort, no s'enganyem, són molt aïllats els projectes amb aquesta temàtica, però al menys solen tindre cert renom i es compta amb pressuposts dignes, tot i que això no siga sempre sinònim de qualitat. Trobem cintes prou revisionistes, on les dones tenen major protagonisme, mentre que els herois solen perdre tot doble matís i són mitificats. Em caben soles cinc pel·lícules, però la veritat és que hi han molt poques més als darrers deu anys (i deixe apart disbarats com Wild Wild West):

Tombstone: la leyenda de Wyatt Earp (George P. Cosmatos, 1993)
Tornem a tindre altra versió del duel a l'O.K. Corral (ja havem vist per ací Pasión de los fuertes i Duelo de titanes), amb Kurt Russell com a Wyatt Earp i Val Kilmer com a "Doc" Holliday. La veritat és que resulten prou creïbles amb els seus personatges, però el film en general és molt pretensiós i exagerat, a més de no ser molt fidel als fets històrics. Com a curiositat, sembla ser que el vertader director va ser Kurt Russell.


Wyatt Earp (Lawrence Kasdan, 1994)
Curiosament, després de tant de temps sense tractar-lo, van aparéixer quasi al mateix temps dos versions del famós "passeget" dels quatre pistolers cap a l'O.K. Corral. Però esta pel·lícula és més ambiciosa que l'anterior i pretén ser una biografia del personatge que li dóna títol, pel que podem considerar-la la més versemblant de totes (sense fugir de la mitificació del protagonista, això sí). Kevin Costner torna al western per a interpretar al famós sheriff de Tombstone, mentre que Dennis Quaid farà de "Doc" Holliday, però tres hores i mitja de pel·lícula són massa per a mi, i el resultat és llarg, avorrit i pesat.

Maverick (Richard Donner, 1994)
Són poques les aproximacions de la comèdia al cine de l'oest, i la veritat és que sol donar bons resultats. Ací tenim un remake d'una sèrie de televisió dels 60, protagonitzat per Mel Gibson, Jodie Foster i James Garner (qui precisament feia de "Maverick" en la sèrie), i que es tracta en definitiva d'una comèdia d'embolics amb enginyosos girs argumentals. Podem dir que és una pel·lícula divertida i entretinguda.



Rápida y mortal (Sam Raimi, 1995)
Ací tenim un western autoparòdic, ple de referències al gènere, personatges estereotipats i amb molts deutes amb el spaghetti-western. Com a novetat tenim un protagonisme femení (l'any anterior també protagonitzaven vàries dones una de l'oest: Cuatro mujeres y un destino) amb una Sharon Stone que encara aprofitava el seu èxit com a femme fatale des de Instinto Básico. També intervenen Gene Hackman, Leonardo DiCaprio i un encara no massa conegut Russell Crowe. Un poc exagerada, però entretinguda si no te la prens seriosament.

Open Range (Kevin Costner, 2003)
No és que siga sant de la meua devoció, però s'ha de reconéixer que Kevin Costner és dels pocs que es preocupa de mantenir viu el gènere, en aquest cas com a director i co-protagonista junt amb Robert Duvall. Ací tenim de nou el conflicte entre ranxers i vaquers, en esta ocasió des del punt de vista dels segons. La veritat és que estan prou bé en els seus papers, junt amb l'element femení personificat en Annette Bening, però no comprenc com poden estirar tant un argument amb molt poca "xulla" i que al final els falte temps per acabar-lo. En definitiva, que no és gran cosa, però a falta de pa...

I finalitze ací el repàs al western, amb un conjunt de 40 pel·lícules dividides en 6 etapes, però com potser són moltes per a qui vulga aproximar-se al gènere, recomane estes cinc com imprescindibles:

  • La diligencia (John Ford, 1939)
  • Centauros del desierto (John Ford, 1956)
  • El bueno, el feo y el malo (Sergio Leone, 1966)
  • Grupo salvaje (Sam Peckinpah, 1969)
  • Sin perdón (Clint Eastwood, 1992)

Però la Sessió Contínua encara està en marxa, i la pròxima recopilació que estic preparant és la de pel·lícules de mafiosos, gàngsters i crim organitzat.

dimecres, 2 de maig de 2007

Todo Paracuellos

Per a dir ací al costat que "quasi tots els diners me se'n van als còmics", la veritat és que parle poc d'ells, però ara em veig amb la obligació moral de fer-ho.
Paracuellos és una obra del guionista i dibuixant Carlos Giménez que consta de sis àlbums, dos publicats a finals dels 70 i primers 80, i quatre entre 1997 i 2003. Es tracta de històries més o menys autobiogràfiques de la vida quotidiana de l'autor i altres companys als internats on passaren la seua infància, unes institucions falangistes de postguerra anomenades "Obra Nacional de Auxilio Social" regides per una disciplina religiosa-militar.
Són relats tragicòmics, a mitjan camí entre la cruesa i la tendresa, però és inevitable commoure's sabent que absolutament tots estan basats en fets reals. Per això quan veus a un xiquet buscar aigua per a beure entre les restes d'un albelló, o canviar punyades en la cara per una figa seca, o escorcollar en els vòmits d'un altre alguna cosa per a menjar, o quan veus la "doble bufetada" inventada pel capellà per a que no es caiguen a terra quan els pega soles una... són coses que t'arriben a l'ànima.
Jo havia llegit alguna historieta aïllada, però ara ha caigut en les meues mans el recopilatori Todo Paracuellos, de 608 pàgines i editat per Mondadori a 17'90 €, i me l'he ventilat en una vesprada. Tots deurien llegir obres com aquesta, absolutament imprescindible.

dimarts, 1 de maig de 2007

Very marvelous!

Sembla que l'elecció de les Noves 7 Meravelles de la que parlava no fa molt té més repercussió de la que em pensava i no és cosa de 4 frikistòrics com jo, perquè ha eixit en les notícies que Egipte va pressionar per a que les piràmides de Giza foren considerades ja una de les 7 Meravelles sense votació, cosa que han aconseguit i amb la que estic d'acord. El que no em queda massa clar és si han de triar sis més, o són encara set i les piràmides queden fora de concurs. Si és així, i com que també les vaig posar en la meua llista, doncs les substituesc pel Taj Mahal que també "mola mazo", com diria un famós paisà.