dimarts, 31 de juliol de 2007

La clau

Ja tinc la clau d'una temporada més de patiment i il·lusió:

DE-POR-TI-VO, DE-POR-TI-VO, DE-POR-TI-VO!!!

dilluns, 30 de juliol de 2007

Sessió contínua (VIII)

Reprenc aquesta sèrie que tenia un poc apartada, i ho faig amb pel·lícules de gàngsters i mafiosos. Cal puntualitzar que no puc aprofundir tant com vaig fer amb el western, en part perquè no és un gènere massa ben definit (unes són més de cine negre, altres d'estafadors, altres de lladres...), i en part també perquè és difícil aconseguir alguns dels clàssics via... "Mulavisió". Així que em centraré en els films més recents dedicats al crim organitzat, deixant fora, això sí, als que van donar peu a la revitalització del gènere i que són a més unes de les millors pel·lícules de la història del cine: la trilogia de El Padrino. No oblidem que el que faig és agrupar en DVD's les pel·lícules que tinc per ací soltes, però la trilogia ja la tinc en un bonic Pack Del Que No M'agrada Presumir.
Partint d'açò, soles m'han eixit 10 pelis dividides en dos DVD's, i el primer, del que parlaré hui, està dedicat a l'època de la "Llei Seca" als EUA:

MÀFIA: LA LLEI SECA

Érase una vez en América (Sergio Leone, 1984)
És curiós que a Leone se'l recorde sobre tot pels seus westerns, quan és aquest, l'últim que va fer, el seu millor film. De fet, en quant a pel·lícules sobre gàngsters em sembla que soles està superada per la sagrada trilogia de la que parlava abans.
Ací el que coneixem són les vicissituds per les que travessen un grup d'amics jueus a New York condemnats a dedicar-se al crim, tot a través d'un enorme flashback i de salts avant i enrere en el temps. I dic què és enorme no soles per les 3 hores i 50 minuts que dura la pel·lícula, sinó perquè en cap moment es fa pesada. L'ambientació, que reflexa quasi 40 anys de història, és simplement magistral, a l'igual que les actuacions, especialment les de Robert DeNiro i James Woods. Per si fora poc, Ennio Morricone composa una de les seues millors bandes sonores, què és el mateix que dir una de les millors de la història del cine. Una autèntica obra mestra.

Los intocables de Eliot Ness
(Brian De Palma, 1987)
Brian De Palma és un dels habituals en aquest gènere, i ací aconsegueix un bon remake de la sèrie dels 50, quan encara això no estava tan de moda.
Als bons papers de Costner i Connery s'uneix un especialista com DeNiro fent d'un sàdic Al Capone (eixa escena del bat...), a més de l'excel·lent banda sonora, altra vegada de Morricone.
Farcit de frases i moments memorables, el resultat és un film molt entretingut i que es presta a ser vist vàries voltes, que no és dir poc per al cine de hui en dia.
No em resistisc a posar la famosa escena del tiroteig a l'escala de l'estació... però vista des de l'òptica dels germans Zucker en Agárralo como puedas 33 1/3: "¡Oh no! ¡Es el Presidente!... ¡Y el Papa!... ¡Y el comando de carteros cabreados!"




Muerte entre las flores (Joel i Ethan Coen, 1990)
Ací tenim un vertader homenatge al gènere, no exempt de grans dosis d'ironia i paròdia, i farcit de diàlegs genials. Un mafiós encarnat per Gabriel Byrne es veu enmig d'una guerra de bandes entre irlandesos i italians que ell mateix ha provocat, i la seua falta d'escrúpols el fa anar cap on millor bufa el vent.
Vos pose la millor escena de la pel·lícula, que resum el que havem dit d'ella, amb molt d'humor negre i una curiosa combinació de música (diegètica en aquest cas) i soroll de metralleta Thompson.



Dick Tracy
(Warren Beatty, 1990)
Potser és un poc sacríleg posar esta pel·lícula ací, però em sembla un experiment prou encertat en quant a adaptació d'un còmic, amb eixos vius colors al vestuari i els escenaris, però sobre tot amb eixos gàngsters grotescos i deformats (em sobra el xiquet repel·lent, això sí).
Beatty es va muntar ell soles una pel·lícula amb molts "amiguets", reservant-se el paper principal, és clar, i tinc la sensació de què en l'ambientació li deu prou al primer Batman de Tim Burton, estrenat l'any anterior.


Camino a la perdición (Sam Mendes, 2002)
De nou una altra adaptació d'un còmic, però amb un estil diferent i, sobre tot, amb una magnífica fotografia acompanyada d'una no menys espectacular banda sonora (crèdits per a Conrad L. Hall i Thomas Newman respectivament). Malenconiosa i tràgica, Tom Hanks ho fa bé però no m'acaba de quadrar com a gàngster, mentre que la resta del repartiment està molt ben escollit, destacant eixe Paul Newman en el seu últim treball. Encara que se centre en la màfia irlandesa, hi ha també relació amb el grup de Capone, sent curiosa la forma tan diferent d'interpretar el personatge de Frank Nitti entre aquest film i l'anterior dels Intocables.
Vos pose la magistral escena en la que Sullivan es desfà del seu mentor.



I fins ací aquest primer DVD mafiós.

diumenge, 29 de juliol de 2007

Me lo pido

Una xicoteta història:
Fa uns anys, quan va entrar en casa el primer reproductor de DVD, un dels primers objectius personals va ser adquirir una de les meues pel·lícules de culte: Blade Runner. Quan per fi la vaig trobar a una tenda especialitzada, no vaig dubtar en posar-li al damunt les urpes, però a l'hora de pagar, el dependent (molt considerat per la seua part), em va advertir que soles existia l'edició subtitulada en castellà, no la doblada. Ja que un es gasta uns dinerets, doncs vol tindre una edició el més completa possible, així que vaig haver de renunciar al meu obscur objecte de desig i esperar una ocasió millor.

Ara, després d'anys d'espera, i amb motiu del 25 aniversari de la pel·lícula, eixa ocasió ha arribat. Warner ha anunciat fins a tres edicions diferents, i que podeu veure ací perfectament detallades. El que més crida l'atenció és eixe maletí de l'edició "Definitiva" que fa bavejar, però la veritat és que amb l'edició "Col·leccionista" de 4 discs em donaria per més que satisfet.

La principal novetat, apart d'incloure les dues versions de la cinta que ja coneixem (la de la productora i la del director) més la dels cines, és un nou muntatge del director i que sembla ja ser el definitiu.
Sabrem d'una vegada si Deckard és un replicant?
En desembre ho veurem.

dissabte, 28 de juliol de 2007

Depor de verano

Ahir es va encetar oficialment la pretemporada del Alcoyano amb un partidet contra l'Olímpic de Xàtiva al camp de La Murta, i que va finalitzar 0-1 per als deportivistes. El resultat és el de menys, perquè van jugar fins a 22 jugadors (11 en cada part) i es tractava de veure'ls "en acció". Soles es van quedar fora del partit Barselleta, tocat, i Patri, que acaba d'arribar.

És prompte per a parlar de res, però la veritat és que s'ha mantingut la base de l'any passat i s'han reforçat amb prou trellat, podent-se fer un onze amb moltes garanties i a més amb una bona banqueta. Pel que fa al sistema de joc, Pepe Soler no ha introduït massa variants respecte al sistema de Juan Ignacio Martínez. Ací els fitxatges:

Entrenador: José Soler (Águilas)
Porter: José Manuel Camacho (Los Barrios)
Defensa: Jorge Barrena (Benidorm)
Centrecampista: Xabier Burgueña (Burgos)
Centrecampista: Sergio Mora (Benidorm)
Centrecampista: David Limones (Portuense)
Centrecampista: Patri Moreno (Águilas)
Davanter: Jorge Perona (Levante B)

Davanter: Diego Herrera (Ceuta)
Davanter: Luis Doménech (Elche Ilicitano, cedit)

Apart, s'ha fet fitxa del primer equip als jugadors del Alcoyano B Jero (defensa) i Tasio (centrecampista), i queda per decidir una fitxa sub-23 entre alguns jugadors a prova.

Pel que fa al calendari de pretemporada, ací tenim els pròxims partits:

1 d'agost
: Alcoyano - Almansa
4 d'agost: Pego - Alcoyano
8 d'agost: La Nucia - Alcoyano
11 d'agost: Calp - Alcoyano
15 d'agost: Torrevieja - Alcoyano
19 d'agost: Alcoyano - Castelló (Trofeu Ciutat d'Alcoi)

Com que les properes setmanes no tindré al company de patiments Germán, no és pla de fer els desplaçaments a soles (algun voluntari?), així que soles deixaré crònica dels partits a casa.

divendres, 27 de juliol de 2007

Gorgoritos (VII)

LA DONNA È MOBILE

En esta ocasió tenim la clàssica ària per a tenor que tots havem cantat en la dutxa (jo al menys ho he fet), i que pertany al tercer acte de l'obra Rigoletto (1851), de Verdi. La canta el llibertí Duc de Màntua, i per això també té una lletra d'allò més masclista.
De nou tenim, en primer lloc, una d'eixes versions "filmades" d'òpera, però que no m'he pogut resistir de posar-la perquè la canta un Pavarotti en plenitud de facultats. El problema és que l'autor del vídeo no deixa traslladar-lo, així que vos l'enllace.
I encara que em repetisca, també he de posar esta particular versió de "colegueo" dels tres tenors. Ells són els principals responsables de la popularització d'un gènere tradicionalment molt elitista.


dimecres, 25 de juliol de 2007

Gorgoritos (VI)

LIBIAMO NE'LIETI CALICI

Res com uns retalls temàtics per a compensar la típica inactivitat estiuenca, així que jo continue a la meua. Ara tenim a tenor, soprano i cor en la famosa escena del brindis al primer acte de La Traviata (1853), de Verdi. La noble Violeta dóna una festa en sa casa, i al convit coneix al seu pretendent Alfredo. La versió és amb Plácido Domingo i Teresa Stratas, i es tracta d'una d'eixes òperes filmades que fan de tant en tant. Em sembla que no gravar el so en directe li lleva prou gràcia.


dimarts, 24 de juliol de 2007

Gorgoritos (V)

VIENS, MALLIKA

Explorant noves vessants interpretatives, hui tenim un duet femení de soprano i mezzosoprano, amb l'anomenat "Duet de les Flors" de l'òpera Lakmé (1883), de Delibes. Una peça que de segur coneixeu, per haver sigut molt utilitzada al cine i la publicitat.
Lakmé és una sacerdotessa hindú de l'època colonial anglesa, que en esta escena es prepara per al bany amb la seua esclava Mallika mentre recullen flors. No he pogut trobar una versió decent dins de l'òpera, així que soles tenim la de recital, amb la ja coneguda Erika Miklosa acompanyada de Bernadett Wiedemann.


dilluns, 23 de juliol de 2007

Motivacions

Un bon argument per a continuar enganxat a Esmolvil la pròxima temporada... SUPERGIRL!

(No, no és un retall propi de mi, seran los calores...)

diumenge, 22 de juliol de 2007

Gorgoritos (IV)

VA, PENSIERO

Hui toca altra variant dins de l'òpera: el cor. I quin millor per començar que una de les melodies més boniques i una de les peces més conegudes, el cor d'esclaus del tercer acte de l'òpera Nabucco (1842), de Verdi.
Es tracta d'un grup d'hebreus que es lamenta del seu captiveri a la Babilònia de Nabucodonosor, però que allotja esperances d'alliberació, i per això en el seu moment va ser assumit com un himne pels nacionalistes italians, que l'interpretaven com una metàfora de la seua resistència contra els austríacs. De fet, el mateix crit de "Viva VERDI!" era un acrònim de "Viva Vittorio Emanuele Re D'Italia".
Primer, la versió de Claudio Abbado amb un concert de la Filharmònica de Berlín.



I de segon, com sempre intente posar-vos, la peça dins del context operístic, en esta ocasió per l'Orquestra i Cor de l'Òpera de París, i subtitulada en castellà.


dissabte, 21 de juliol de 2007

La família és fer-se

S'ha acabat. Després d'una marató per a posar-me al dia amb l'última temporada, ja puc dir que s'ha acabat una de les millors sèries de la TV: Los Soprano. Al llarg de 6 temporades i 86 episodis d'una hora aproximadament, he conviscut amb les peripècies de la màfia de New York, perquè si en alguna cosa estan d'acord tots, fins i tot els mafiosos autèntics, és amb el gran paregut de la sèrie amb la realitat.

El gran mèrit del seu creador, David Chase, és aconseguir que s'identifiquem i fins i tot ens caiga simpàtic un personatge tan amoral, egoista i simple com Tony Soprano, rodejat per un gran grup d'actors (molts coneguts italo-americans de les pel·lícules de Scorsese, Coppola...) que va renovant-se contínuament a mesura que van "desapareixent". I és que, si a alguna cosa ens acostuma la sèrie, és a conviure amb la mort amb una mena d'humor negre, sense que al final et sorprenguen els variats i sanguinaris mètodes utilitzats.

Los Soprano sobre tot ens desmitifica i ens apropa a un món que malauradament encara perviu amb força, allunyant-se dels estereotips pel·liculers (tot i que els personatges sovint fan referències als clàssics del gènere). Ens els presenten com persones amb famílies (dues, la de casa i la del "treball") que els preocupa l'educació dels seus fills, que els afecta els canvis en els "negocis" que suposa la presència d'immigrants o el perill terrorista, que conviuen amb familiaritat amb els agents del FBI, que morin de càncer, que van al psicoanalista, que no s'ho pensen a l'hora de desfer-se de qui els ha traït per molt pròxim que siga, que mantenen devoció per la cuina italiana però gairebé no saben dir quatre paraules en la llengua dels seus avis...

El considerar-la "sèrie" és quedar-se curt, perquè és un llarg "culebró" molt complexe (9 anys que ha durat donen per a molt) i amb un tractament molt cinematogràfic, que ha resultat en una obra colossal. Tant, i aquest és l'apartat negatiu, que no crec que mai torne a veure-la per la seua extensió, però que recomane per descomptat a qualsevol que li agrade el gènere.
I el final? No diré res, clar, soles que és un final mai vist a la TV i possiblement al cine, que ja és dir.

dimecres, 18 de juliol de 2007

Gorgoritos (III)

LARGO AL FACTOTUM

Continuem amb altra peça molt famosa, en esta ocasió italiana i pensada per a baríton, que forma part del primer acte de l'òpera El Barber de Sevilla (1816), de Rossini. El protagonista és Fígaro, un barber sevillà orgullós de la seua feina, ja que té totes les portes obertes i s'assabenta de tots els xafardejos. Com ell mateixa diu, és el "factotum", el que ho fa tot.
Primer, la versió de Thomas Hampson a un recital.



I ara la interpretació un poc més fluixa de Gino Quilico, però dins del seu context operístic.



Com a "bonus", ja que estem amb aquesta òpera, vos enllace també la seua coneguda Obertura, encara que no siga cantada. Papapapara-papapapara-papapapara-papara-papara...

dilluns, 16 de juliol de 2007

Gorgoritos (II)

Com encara em comenta la gent que li va agradar molt aquell retall operístic, he pensat d'iniciar altra sèrie (algun dia hauré d'anar acabant-ne) dedicada a fragments molt famosos d'òpera. Vaja per davant que no sóc cap expert, soles un aficionat que va tindre l'encert d'agafar-se "Hª de l'Òpera" en la carrera, així que no pense entrar en tecnicismes i pedanteries, soles seran fragments molt coneguts que normalment la gent no sap com es diuen però de segur els ha sentit alguna vegada. Que ho gaudiu.

DER HÖLLE RACHE

Comencem per un fragment molt famós, la segona ària de la Reina de la Nit a l'obra La Flauta Màgica (1791) de Mozart. Molt poques sopranos poden arribar a l'exigència d'aquesta peça tan difícil, i ja no dic uns cantants de dutxa com nosaltres. Feu la prova.
L'argument consisteix en què la malvada Reina de la Nit li dóna un punyal a la seua filla Pamina per a que mate a Sarastro, el seu enemic. Primer, l'ària interpretada en solitari per la guapa Erika Miklosa.



I després, la peça dins del seu context operístic, en esta ocasió per Diana Damrau. La Reina de la Nit deu ser el personatge amb el vestit més xungo de qualsevol òpera, siga qui siga l'escenògraf. I si no busqueu, busqueu.


diumenge, 15 de juliol de 2007

Celebration

Un sopar.
Uns amics i amigues.
Un regal improvisat.

Ceeeelebrate good times, come on!



P.D. Ho sent, Geremy, el porquet mola més que la teua rata.

dimarts, 10 de juliol de 2007

Pilla maravilla

Als comentaris del retall anterior havem fet un contuberni entre Shine, Osukaru i jo, decidint per unanimitat proposar al Xorro del Salt com a precandidat a les Set Meravelles de la Natura. "Pa xulos mosatros", juas!
Com que Shine ja ha fet una crida al seu bloc, m'afegisc i vos convide a entrar ací. Soles haveu de posar el vostre correu (ha de ser real, perquè vos envien un per a validar-ho) i la nominació-categoria-país, que vindria a ser: Xorro del Salt (Alcoi) - Waterfall - Spain. Si arriben a posar la categoria de "Waterfall a ratos" guanyem segur:

El Salt quan plou (molt)

El Salt quan no plou

Vota! El Salt mola! Neandertals i naturistes no poden estar equivocats! Si tens un blog uneix-te a la causa! Encara que siga soles per a imaginar-se als organitzadors llegint les propostes: "Xourro del Salt? What the fuck?"

dilluns, 9 de juliol de 2007

Psè

Ja ha eixit el resultat de l'elecció de les Noves 7 Meravelles del Món, i soles n'he encertat tres de les que vaig votar. Llevat del Crist Redemptor, es pot estar més o menys d'acord amb les altres 6 escollides, però crida l'atenció que tres siguen americanes, tenint uns 1.000 anys menys de Història que Europa o Àsia. El problema és que el resultat sempre estarà viciat en funció del país que més haja mobilitzat als seus votants.
El que sí és segur és que els organitzadors han fet un gran negoci, i de fet ja han impulsat l'elecció de les 7 Meravelles de la Natura. Ja les comentarem quan aparega la llista prèvia.

P.D. Demà em queda l'última i definitiva prova de les oposicions, veurem com va la cosa.

diumenge, 1 de juliol de 2007

El Sant Sudari alcoià

Pocs saben de l'existència a Alcoi d'una còpia del Sant Sudari de Torí, el que els creients consideren l'original que va amortallar a Jesús de Natzaret. En realitat no té massa mèrit, perquè es coneixen al menys unes 130 còpies anteriors al segle XIX, 31 d'elles soles a Espanya, però són curioses les circumstàncies que va patir la "nostra" i per això mereix que li dediquem un poc d'atenció.

El Sant Sudari de Torí

L'existència del Sant Llençol està documentada al menys des de 1357, i en 1453 va passar a ser propietat dels Savoia, els quals el van mantenir més de 500 anys, fins que al 1983 el cediren al Vaticà. Ells van ser els que van promoure la creació de còpies que eren encarregades per monestirs, esglésies, nobles, reis o papes, tot i que serien prou estrictes a l'hora d'acceptar les comandes, perquè en 300 anys (la primera que es coneix és de 1516) soles van fer unes 130, com havem vist.
En un principi la conservaven a la seua capital, Chambéry, on un incendi en 1532 li va provocar alguns desperfectes que van ser restaurats, però que actualment s'aprecien clarament als costats de la imatge impresa. En 1578 va ser traslladada a Torí, la nova capital dels Savoia, i al 1694 es construiria la capella adossada a la Catedral on des d'aleshores està exposada.


La còpia alcoiana. Dades històriques.

Al segle XVI la Monarquia Hispànica era la primera potència mundial, i entre els seus dominis estava gran part d'Itàlia, inclòs el Ducat de Savoia. El duc Emanuele Filiberto, propietari del Sant Sudari, va servir tant a Carles V com a Felip II. Al 1571 el papa Pius V promou la creació d'una Santa Lliga entre Espanya, Venècia i el Vaticà per a enfrontar-se a la poderosa armada turca, aconseguint una gran victòria el 7 d'octubre del mateix any a la famosa batalla de Lepant. El comandant suprem de la flota aliada era Joan d'Àustria, fill bastard (reconegut) de Carles V, i germanastre per tant del rei Felip II. El papa Pius V havia encarregat als Savoia que feren dos còpies del Sant Sudari, i una li la va cedir a Joan d'Àustria per a que la portara a la batalla en forma de faixí i el protegira.
Casualment, el comandant tenia com a secretari a un tal Joan Lluís d'Alçamora, qui resulta que era natural d'Alcoi (de fet els Alçamora hui donen nom ací a un carrer i a un centre comercial). Aquest Alçamora li va resoldre el problema que se li va plantejar a Joan d'Àustria quan el seu germanastre, Felip II, ordenà que totes les seues tropes vestiren els mateixos colors (cosa necessària en un exèrcit tan multinacional com era el seu), i ho va fer aconseguint de pas un molt profitós contracte per a l'incipient indústria drapera alcoiana. Agraït pels seus serveis, el noble li va regalar la còpia del Sant Sudari al seu secretari. Aquest se l'endugué en 1574 a Barcelona, on residí una temporada, i en 1581 se'l portà cap a Alcoi, cedint-lo a un convent d'agustinianes que estava en construcció en aquell moment, i que s'anomenà Convent del Sant Sepulcre, m'imagine que precisament per allotjar eixa còpia del Sant Llençol.
En 1627, un tal Vicent Joan d'Alçamora va regalar al convent una rica urna per a albergar la donació del seu avantpassat, com així ho testifica una inscripció en l'urna amb data de Die V Mensis januarii anno a Nat(ivitate) Dom(ini) MDCXXVII, el 5 de gener.
Allí va romandre fins l'actualitat, amb el parèntesi de la Guerra Civil, quan algú va decidir amagar-la per tal de que no fora saquejada, retornant-la després al seu lloc.


Característiques formals

En primer lloc cal considerar que, abans d'existir la fotografia, era impossible fer una "còpia" exacta del Sant Sudari, perquè la imatge que mostra es tracta en realitat d'una impressió "en negatiu", així que qualsevol pintor es veia en la necessitat d'aportar prou creativitat a l'hora d'imitar el que allí veia.
Per norma general la majoria de les còpies conegudes són prou rudimentàries en quant a qualitat artística, però s'ha de pensar que eren objectes sobre tot devocionaris, no fets per a ser admirats. Eixe és també el cas de la còpia alcoiana, atribuïda a un sacerdot de la Sainte Chapelle de Chambéry, que com havem assenyalat és on es trobava en aquell moment el llenç original. A aquest sacerdot també se li atribueixen altres quatre còpies per la seua semblança i per ser de la mateixa època: la de l'Escorial (1567), les de Guadalupe i Navarrete (1568), i especialment la de Pamplona (1571), que és idèntica a la que conservem ací, i que podria tractar-se per tant d'aquella altra que va encarregar el papa Pius V. A més, llevat d'aquella primera de 1516 que esmentàvem, aquestes són les cinc còpies més antigues conservades.
L'alcoiana té la peculiaritat de ser l'única de totes les conegudes que té la inscripció en francoprovençal: CECI EST LE VRAY PROVTRAYCT DV SAINT SVAYRE REPOSANT EN LA SCINCTE CHAPPELLE DV CASTEAV DE CHAMBERI - 1571, que vindria a ser "aquesta és la verdadera còpia del Sant Sudari que reposa en la Santa Capella del castell de Chambéry".
Un altre tret peculiar és que aquesta i alguna altra de les cinc còpies no mostren els desperfectes de l'incendi de 1532, com sí ho fan altres posteriors o l'anterior de l'Escorial, així que ho bé el sacerdot ho va ometre conscientment, o en realitat estes còpies les van fer abans de l'incendi i li van posar les inscripcions al moment de ser encarregades, pel que serien molt més antigues.

La còpia de Guadalupe, molt similar a l'alcoiana

La còpia de l'Escorial, amb els senyals de l'incendi

Doncs bé, fins ací aquest xicotet estudi. És evident que, si no un gran valor artístic o religiós, com a mínim sí tenim un objecte amb un cert valor patrimonial (amb 436 anys d'antiguitat, i que va ser portat per Joan d'Àustria a la batalla de Lepant) que potser hauria de rebre més atenció de la que té.