dijous, 30 d’agost de 2007

Gorgoritos (XVIII)

NON PIÙ ANDRAI

Ja és hora d'anar acabant esta sèrie, i jo crec que en un parell de retalls la deixaré ventilada. De moment, hui tenim aquesta ària per a baix pertanyent al primer acte d' una de les millors òperes, Les bodes de Fígaro (1786), de Mozart. Es tracta del mateix Fígaro que Rossini utilitzà en El barber de Sevilla, que ací vol casar-se amb la seua Susanna. En aquesta peça Fígaro s'acomiada i es burla de Cherubino, a qui l'han nomenat oficial i ha de partir amb l'exèrcit. La versió és de Bryn Terfel.



I com escoltar al Mozart més festiu sempre és un plaer, vos enllace també l'Obertura d'esta òpera.

dimecres, 29 d’agost de 2007

Sessió contínua (X)

Esta vegada ho he tingut fàcil per a fer un DVD, perquè em caben les cinc pel·lícules dedicades a l'inspector més famós i més dur de San Francisco. Parle de Harry Callahan, clar.
La veritat és que, apart del protagonista, trobem uns trets comuns en els cinc films: la seua omnipresent Magnum 44, els companys que soles li duren una peli, i la inevitable persecució en cotxe. Estos elements són, com dic, comuns i definitoris de la saga, però potser es troba a faltar una menció als casos anteriors o una major interrelació, perquè cadascuna es pot tractar perfectament com una història independent.

HARRY EL SUCIO

Harry, el sucio (Don Siegel, 1971)
La primera i la que crearà el mite del policia dur, expeditiu, sempre enfrontat als seus superiors, en una època en la que als EUA s'estilaven aquests herois mig feixistes i violents (però que molen un ou). Per a la història queda la seua frase on glorifica les qualitats de la seua pistola-canó.
La trama, curiosament, s'inspira en l'assassí del Zodíac del que fa poc van fer també una versió fílmica, però si en la realitat mai el van poder enxampar, a Harry no se li escapa, clar.
Aquest personatge acabaria per donar-li la fama a Clint Eastwood, junt amb els seus papers als westerns, com vam veure.

Harry, el fuerte (Ted Post, 1973)
L'èxit de l'anterior va provocar la inevitable seqüela, que és la més autoreferencial, com ho demostra el fet de començar la pel·lícula amb la frase que havia fet famós al personatge. No importa, pel que sembla, que Harry haguera renunciat a la seua feina llançant la seua estrela en la peli anterior.
Curiosament, es tracta de reblanir un poc a l'inspector Callahan, perquè se l'enfronta precisament a un grup de policies que decideixen anar un poc més enllà i es prenen la llei pel seu compte. Com ell aclarix, soles dispara a qui li ha disparat primer. Llàstima que cap dels "malos" ho sàpiguen, perquè tots acaben amb més forats que un gruyere.

Harry, el ejecutor (James Fargo, 1976)
Com sol passar en estes coses, els productors moltes vegades no saben quan parar, i si l'anterior encara tenia la seua gràcia, aquesta és amb diferència la pitjor de les cinc.
Com a novetat s'introdueix l'element femení, posant-li una companya al dur Harry, ara que tampoc cal que vos diga com acaba la pobra.
Els enemics són en esta ocasió el "Frente Revolucionario de la Huelga del Pueblo" (?), que segresten a l'alcalde i se l'emporten a Alcatraz, exigint un rescat.
Sí, la peli és tan cutre com ho pareix, és el que toca. De fet va estar a punt de suposar la fi de la saga.

Impacto súbito (Clint Eastwood, 1983)
Després d'uns anys de reflexió, Eastwood va decidir tornar al seu personatge, però aquesta vegada dirigint-se ell mateixa, i de pas donant-li feina com a protagonista a la seua dona en aquell moment, Sondra Locke, amb la que ja havia col·laborat en altres pel·lícules (curiosament, en tres de les sis que fan junts a ella la violen un grup de depravats... desig fetitxista?).
Són els 80, els temps han canviat, però Harry segueix sent el mateix. Al menys ara el fan anar-se'n de San Francisco una temporada, anant a parar a un poblet anomenat San Paulo, on també s'enfronta al cap de policia, per descomptat. Allí, una dona que ha estat violada va carregant-se un a un a tots els autors del crim, sense que això li impedisca caure en els braços del viril Callahan.
La veritat és que és una visió més fresca del personatge, com a mínim molt millor que l'anterior.

La lista negra (Buddy van Horn, 1988)
La quinta i última de la sèrie torna a ser un poc trellat, que provoca el seu soterrament definitiu fins al moment (i no crec que Eastwood estiga per la labor). El millor exemple del que dic és la persecució amb un cotxe-bomba de joguet teledirigit.
Si en les anteriors havia tingut un hispà, dos negres i una dona de companys, la quota de minories es completa en aquesta amb un xinés-americà, que per sort soles acaba ferit, cosa rara.
Hi ha un macabre joc entre famosos que consisteix en fer una llista negra, guanyant el que més morts encerta en la seua. Però un d'ells, ignorant, posa a Harry Callahan en la llista.

Bo, i fins ací el repàs a un dels mites cinematogràfics, tan mític que és d'eixos pocs elegits que han passat a la cultura popular.

"Vamos... alégrame el día"

dimarts, 28 d’agost de 2007

Gorgoritos (XVII)

BELLE NUIT, OH NUIT D'AMOUR

Aquesta és també una peça molt coneguda, la "Barcarola" del tercer acte a l'òpera Els contes de Hoffmann (1881), d'Offenbach. L'escena transcorre a un palau venecià, on Nicklaus (mezzosoprano) i Giulietta (soprano) canten a l'amor. He escollit la versió de recital de Carmen Monarcha i Carla Maffioletti, tot i que el so no és massa bo.



dilluns, 27 d’agost de 2007

La contracrònica (I)

Inicie hui una sèrie dedicada a relatar les impressions que em produiran els partits del Depor al Collao o als desplaçaments que anem a veure'l.
I les coses no podien començar pitjor, perdent en casa 0-1 contra un teòric rival per al play off com és el Benidorm. La veritat és que el joc del Alcoyano no va ser res de l'altre món, però també s'ha de dir que els benidormers marcaren en l'única ocasió clara que tingueren, així que el més just hauria sigut l'empat.
S'ha de millorar, i molt, esperem que les errades defensives desapareguen quan tornen dos peces claus com Baixauli i Garrido (Iturralde ha demostrat que no pot manar de la defensa), mentre que al mig camp jo optaria per posar a Diego Jiménez al seu lloc i no desaprofitar-lo en la banda, tot i que, com sempre, va complir. Davant també fan falta dos davanters, i no un punta soles acompanyat d'un mitja-punta, perquè acaben tot sent pilotades sense trellat.
La cosa es complica, perquè la pròxima jornada és en casa del potent Orihuela, però en fi, s'ha d'aprendre de les errades i anar corregint-les.

A banda de tot açò, després del descans estiuenc evidentment he de tornar als mitjans. Ja ho vau veure fa uns retalls, i ara hi som de nou, però el millor és el contrast entre la foto i el que posa al peu:

P.D.: També podrien avisar i no fer la foto a traïció, al menys hauria amagat la papada.

P.P.D.: Germán, matxo, ens han pillat in fraganti, pareix que estem festejant.

dissabte, 25 d’agost de 2007

Gorgoritos (XVI)

L'AMOUR EST UN OISEAU REBELLE

Hui tenim la coneguda "Havanera" de l'òpera Carmen (1875), de Bizet, peça per a mezzosoprano acompanyada de cor. Al començament del primer acte, Carmen es dirigeix a la fàbrica de cigarros mentre canta i coqueteja amb els soldats.
He escollit la versió operística de Maria Ewing.



La veritat és que Carmen és una de les meues òperes favorites, així que permeteu-me també que vos enllace el seu excepcional "Preludi".

dijous, 23 d’agost de 2007

Lluminàries

Esta setmana estrenen La Última Legión, basada en el llibre homònim de Manfredi que molt amablement la Miri em va deixar en el seu moment. Si no l'han cagat massa supose que estarà bé, entretinguda, amb un bon ús del context històric real adaptat a la ficció. Però no és això del que vull parlar. La principal gràcia del llibre està en el sorprenent gir argumental que es dóna cap al final de la història, i que és el que en definitiva et deixa un bon regust. Doncs bé, les lluminàries encarregades de la promoció són tan llestos que t'estripen alegrement aquest detall tant en el tràiler com al cartell promocional.
Ole, con un par.


dimecres, 22 d’agost de 2007

Gorgoritos (XV)

DANSES POLOVTSIANES

Dansa coral pertanyent a l'òpera El Príncep Igor (1890), de Borodin, qui va morir abans d'acabar-la, cosa que van fer Rimsky-Korsakov i Glazunov. Les danses es produeixen al segon acte, en un banquet celebrat per Konchak, Khan dels polovtsians. No he trobat cap versió sencera d'aquesta coneguda peça, en part perquè és prou llarga i també perquè sol interpretar-se sense la part coral. Haureu de conformar-se amb un xicotet fragment del principi en un d'eixos videoclips operístics.



dilluns, 20 d’agost de 2007

Autobombo (VIII)

Crec que no ho havia dit per ací, però enguany, com el passat, m'han donat una beca per als quatre mesos d'estiu consistent en catalogar i inventariar el patrimoni industrial, amb l'avantatge de que enguany tocava en Alcoi. Aprofitant "mis múltiples contactos" (Paco, ja saps, et dec un cubata) ens han fet un reportatget al Ciudad, i ací teniu la foto amb les meues compis.

diumenge, 19 d’agost de 2007

Depor de verano 2.0

Bé, ja havem tingut de nou ací al Depor, aprofitant la presentació oficial per a disputar també el Trofeu "Ciutat d'Alcoi" contra el C.D. Castellón. Després del resultat final d'empat a 1, el Depor se l'ha emportat guanyant en la tanda de penals.

Pel que fa al joc, apunta maneres, tot i que és evident que encara falta un poc de rodatge, però com a mínim aquest planter té molta més qualitat que el de l'any passat. En quant a l'onze titular, sembla que encara Pepe Soler té algun dubte (obligat també per alguna baixa important per al primer partit), però ve a ser el que jo assenyalava l'altre dia amb alguna xicoteta variant.

El proper diumenge comença de veritat la cosa, al Collao contra el Benidorm (i retransmés per Punt 2, per si a algú l'interessa).

dissabte, 18 d’agost de 2007

Gorgoritos (XIV)

UN BEL DI VEDREMO

Hui tenim la famosa ària per a soprano de l'òpera Madama Butterfly (1904), de Puccini. Cio-Cio-San, la geisha coneguda com "Butterfly", li conta a la seua criada Suzuki com imagina el dia de l'esperat retorn del seu marit nord-americà. He escollit una gravació antiga i de recital, però val la pena per escoltar a altra de les grans, Renata Tebaldi.



dijous, 16 d’agost de 2007

Cinèfils

He pogut escapar-me dos dies a la platja, però continue amb les neurones en baixa forma, així que torne a tirar mà de vídeos. M'he trobat amb un que supose serà prou conegut, però per a mi ha sigut tot un descobriment: 100 anys de cine americà resumits en 8 minuts.
Obra de Chuck Workman, originalment es va titular Precious Images i va guanyar l'Òscar al millor curt en 1987, però posteriorment va afegir alguns fragments més. Ací està el llistat per cronologia, no per ordre d'aparició al curt, però tinc la certesa de que algun fragment que altre no apareix citat, així que no estan totes les aproximadament 500 pel·lícules que ixen:



I a continuació també un altre vídeo digne d'enllaçar soles per la feina que haurà portat fer-lo: 100 fragments de 100 pel·lícules diferents on es citen els números del 100 al 1:



dilluns, 13 d’agost de 2007

Gorgoritos (XIII)

E LUCEVAN LE STELLE

Ària per a tenor del tercer acte de l'òpera Tosca (1900), de Puccini, i també una de les més tràgiques. Cavaradossi li escriu una carta d'acomiadament a la seua amada Tosca des de la presó, poc abans de ser executat. He posat la versió filmada de Roberto Alagna, tot i agradar-me més les que hi han de Domingo o Pavarotti, però vull donar-li un poc de varietat, o sempre posaria els mateixos.



dissabte, 11 d’agost de 2007

Gorgoritos (XII)

LA CAVALCADA DE LES VALQUÍRIES

El fragment de hui no necessita presentació, tot i que supose que la versió més coneguda és la instrumental, més curta que la cantada. Aquesta la interpreten 8 veus femenines que representen a les Valquíries, quan arrepleguen als morts de les batalles per a portar-los al Valhalla, i pertany al començament del tercer acte de l'òpera La Valquíria (1870), de Wagner, la que a la seua vegada és la segona òpera de les quatre que formen el cicle de L'anell del nibelung.
Vos pose la versió de l'any 1980 al teatre de Bayreuth, el teatre oficial wagnerià (és propietat dels seus descendents).



De tota manera, he de reconéixer que una peça tan arrelada en la cultura popular perd molta gràcia i és prou "rotllera" en la versió operística. Jo em quede, digueu-me sacríleg, amb aquesta espectacular escena:


dijous, 9 d’agost de 2007

Increible... però cert

O la realitat supera a la ficció, que vindria a ser el mateix:

"Extraen un lápiz de la cabeza de una alemana después de 55 años", notícia vista ací.

I ara, que alce la mà qui no haja pensat de seguida en açò:

Sí, sí, parle d'açò:



Veure per a creure.

Gorgoritos (XI)

O MIO BABBINO CARO

Toca ària per a soprano, pertanyent a l'únic acte de l'òpera Gianni Schicchi (1918), de Puccini. Lauretta li diu a son pare el que sent pel seu enamorat Rinuccio, en versió de recital de l'esplèndida Anna Netrebko.



diumenge, 5 d’agost de 2007

Sessió contínua (IX)

Segon i últim DVD dedicat a la màfia i el crim organitzat. Amb la fi de la Llei Seca, la "indústria" del crim es va haver de reconvertir i dirigir-se cap a altres fonts d'ingressos, primer amb el joc i després, i sobre tot, amb la droga. Açò provoca que als italians, jueus i irlandesos s'unisquen altres grups ben organitzats, els llatinoamericans.
L'indiscutible mestre del gènere serà Martin Scorsese, qui a més es rodejarà d'un equip d'habituals italoamericans que es convertiran també en especialistes.

MÀFIA: EL JOC I LA DROGA

El precio del poder (Brian De Palma, 1983)
Remake d'un d'aquells clàssics dels que deia que eren difícils d'aconseguir (Scarface, Howard Hawks, 1932), De Palma (en realitat Oliver Stone, el guionista) substitueix a Capone per Tony Montana, un cubà exiliat en Miami que anirà ascendint en l'imperi de la droga. Al Pacino borda el seu personatge violent i groller, i sorprén trobar-se amb una joveneta Michelle Pfeiffer, però la pel·lícula se'm fa un poc pesada a estones. Així i tot no deixen d'haver escenes memorables, especialment eixe sanguinari tiroteig del final. És curiós també que, apart de la banda sonora vuitantera de sintetitzadors, se'm faça fins i tot agradable escoltar l'habitual música de salsa o merengue del moment en comparació amb el que en l'actualitat seria l'omnipresent "reggaeton".

Uno de los nuestros (Martin Scorsese, 1990)
La millor, per a mi, de les de Scorsese, i la tercera del gènere després de El Padrino i Érase una vez en América. Apart, per descomptat, de De Niro i Pesci, em fa caure fins i tot simpàtic a un Ray Liotta que no ha sigut mai sant de la meua devoció. Amb la seua frase: "Desde que tuve uso de razón, siempre quise ser un gángster", ens defineix a la perfecció el que és la pel·lícula, una admiració cap a eixe tipus de vida, sense cap qüestionament moral. De fet, el que més li fot quan es veu obligat a trair-los és que se'l condemna a ser un "don nadie".
Com és habitual en ell, Scorsese ens acostuma a conviure amb la violència extrema o les morts per les coses més trivials, especialment per part de Tommy, el personatge de Joe Pesci que li va suposar l'Òscar com a actor secundari.
Vos deixe una selecció d'eixos moments especialment violents:



Una historia del Bronx (Robert De Niro, 1993)
En la seua primera obra com a director, per força De Niro havia d'apropar-se a eixe món tan familiar per a d'ell, i també és evident la influència de Scorsese. És la història d'un xiquet dividit entre la protecció de son pare (De Niro), un conductor d'autobús, i el món de possibilitats que li ofereix un altre "pare", el gàngster local (Chazz Palminteri), que l'adopta com a protegit i amb el que progressivament va madurant.
Una bona pel·lícula, complidora, sense massa ostentacions, i que també té un acompanyament musical molt ben escollit amb cançons de l'època.

Casino (Martin Scorsese, 1995)
Amb evidents semblances amb Uno de los nuestros (mateix director, guionista, dos actors principals... apart de la fórmula de la veu en off), però tradicionalment no massa ben considerada, la veritat és que m'agrada prou aquesta peli, i de fet l'he vista unes quantes vegades.
Es tracta en realitat de la història de Las Vegas, des de la seua major època fins a l'actual on, en paraules de Rothstein (De Niro), s'ha convertit en Disneylàndia. Pesci fa pràcticament el mateix personatge de sanguinari que en l'altra, però destaca especialment Sharon Stone amb el millor paper de la seua carrera.
Vos pose el fragment final, amb eixe encadenament d'escenes "marca de fàbrica" i el to malenconiós i decadent que li dóna la bona elecció de la música.



Infiltrados (Martin Scorsese, 2006)
Curiosament, la pel·lícula que finalment li ha suposat l'Òscar a Scorsese és la que menys m'agrada (parle de les que tenim ací, deixem de banda "tostons" com Gangs of New York o El Aviador). Sorprén el final, per descomptat, i els actors estan molt bé (especialment Leo DiCaprio, qui ho diria), llevat d'un a vegades passat de rosca Jack Nicholson, però la sensació que em queda al final és la d'haver massa forats argumentals o haver volgut acabar ràpid la pel·lícula.
Llevat d'això el guió i la trama són enginyosos, i reflecteixen prou bé l'angúnia de les anomenades "rates". Altra peli recomanable en aquest sentit, i basada en un cas real, és Donnie Brasco.
La veritat és que, ara que ho pense, Infiltrados es presta a tornar ser vista per a formar-me una bona opinió. La pose en "pendents".

I fins ací aquest breu recull mafiós. Em queda l'espineta dels clàssics (Scarface, Hampa dorada, Los violentos años veinte, El enemigo público...), però esperem apropar-se en un futur.

dissabte, 4 d’agost de 2007

Gorgoritos (X)

VESTI LA GIUBBA

I tornem amb les peces per a tenor amb una de les més tràgiques de totes, pertanyent al final del primer acte de l'òpera Pagliacci (1892), de Leoncavallo. En una escena molt famosa, el pallasso Canio s'acaba d'assabentar de la infidelitat de la seua dona, i destrossat com està ha d'eixir i fer riure a la gent. En esta versió Plácido Domingo sap donar-li una forta càrrega sentimental.


divendres, 3 d’agost de 2007

Gorgoritos (IX)

VEDI, LE FOSCHE NOTTURNE SPOGLIE

De nou tenim una peça per a cor, en aquest cas el conegut cor de gitanos o cor de l'enclusa, al segon acte de l'òpera Il Trovatore (1853), de Verdi. L'interpreten l'orquestra i cor del Metropolitan Opera House de New York, i representen un grup de gitanos mentre treballen i canten, amb l'inconfusible acompanyament del so de l'enclusa.



dijous, 2 d’agost de 2007

Depor de verano 1.1

Nou partidet amistós, esta vegada en casa i contra l'Almansa. El resultat ha sigut de 4-3, amb gols de Limones, Carrión, Burgueña i Estruch.
Altra vegada s'han fet dos equips completament diferents en cada meitat (excepte Carles Arnau, que ha repetit, i pel que sembla serà el jugador que es queda dels que estaven a prova), tot i que m'han semblat més compensats que l'altre dia.
Com que els quatre pròxims partits no els veuré, vaig a jugar a fer de míster i posaré un possible onze titular definitiu amb el que he vist:

Maestro

Barrena - Baixauli- Garrido - Carrión

Limones - Diego Jiménez - Sergio Mora - Félix Prieto

Diego Herrera - Perona

En qualsevol cas, els que em semblen indiscutibles són els que estan en negreta, podent haver canvis als altres llocs.

dimecres, 1 d’agost de 2007

Gorgoritos (VIII)

CASTA DIVA

En aquest "best of" de la història de l'òpera no podia faltar la, possiblement, millor peça escrita per a soprano, pertanyent al Acte I de la Norma (1831) de Bellini. I qui millor per a interpretar-la que "la Divina", Maria Callas, en una gravació vella (exactament de fa 50 anys) però espectacular, per la seua dificultat i pel caràcter tràgic que sap transmetre (és la primera de les dos que hi han al vídeo).
Norma és una sacerdotessa druida que s'enamora d'un oficial romà, però es debat pel deure amb el seu poble. En esta escena alça una pregària a la Lluna i profetitza la caiguda de l'Imperi Romà.