dimarts, 18 de setembre de 2007

Xè, quin boato!

He obert la meua revista frikistòrica particular de cada mes, La aventura de la Historia, i em trobe amb la següent imatge del rei Mohamed VI del Marroc:

Visca el capità moro!

dilluns, 17 de setembre de 2007

Més últimes lectures

A l'igual que l'any passat, aquest estiuet casolà m'ha servit per a avançar un poc la cua de llibres pendents, així que passe a comentar-los breument per si algun vos apanya:

  • Los renglones torcidos de Dios, de Torcuato Luca de Tena. Feia anys que una edició antiga d'aquest llibre anava pegant bacs per casa, fins que l'amic Joan me'l va recomanar i vaig decidir pegar-li una ullada, i la veritat és que està molt bé. Una detectiu ingressa en un manicomi fent-se passar per boja per a investigar un cas, però conforme avança el llibre t'adones de que moltes coses no són el que semblen i ens fa replantejar-nos molt del que havem llegit. El propi autor va passar una estada voluntària també en una institució per a malalts mentals (eixos "renglones torcidos"), així que ens ofereix una idea molt aproximada dels drames que allí es viuen dia a dia.
  • Sherlock Holmes y las huellas del poeta, de Rodolfo Martínez. Segon "pastiche" holmesià de l'autor, però prou inferior al que em vaig llegir l'any passat. L'estructura és enginyosa i està molt ben documentada, sense arribar a importar massa que el narrador ja no siga Watson, sinó un nebot de la Sra. Hudson. També és en certa manera possible que Holmes, en la seua vellesa, es veiera involucrat en una trama desenvolupada en la Guerra Civil espanyola, però per una banda es continua insistint en elements sobrenaturals que no li peguen massa (de fet, es continua del que veiérem en La sabiduría de los muertos, al voltant de l'univers lovecraftià), i per altra em rebenta eixa mania de creuar-lo amb personatges de ficció més o menys coneguts, exigint-me ja massa suspensió de la incredulitat quan li ajuda un cert homenot d'un xicotet poble de Kansas amb les seues "habilitats" especials.
  • Iacobus, de Matilde Asensi. Feia temps que volia fer-me amb aquest llibre, i aprofitant que el vaig vore en casa de l'amic Nacho li'l vaig demanar i l'he pogut llegir. Es tracta d'una novel·la més d'aquestes històrico-esotèriques que estan de moda, en la que no poden faltar els omnipresents templers, però la veritat és que és molt entretinguda, introduint la figura del cavaller-detectiu i apropant-los a escenaris coneguts en part en el meu accidentat periple pel camí de Sant Jaume. Com sempre, són molt discutibles les diverses interpretacions que es donen a relleus i escultures que es troben en esglésies i monestirs, quasi sempre molt allunyades del seu vertader significat iconològic, però per als no entesos estic segur que els resultarà una lectura molt agradable (sempre que no se la prenguen massa seriosament).
  • La ciudad de las bestias, d'Isabel Allende. Aquest me'l va deixar la meua Eli i, tot i ser un llibre en gran part dirigit a lectors juvenils, resulta prou entretingut. Un adolescent veurà la seua vida transformada quan viatja amb la seua àvia i un heterogeni grup al cor de la selva amazònica en busca d'una estranya criatura, per a acabar trobant una civilització perduda i relacionada amb els mites de El Dorado.
  • El pintor de batallas, d'Arturo Pérez-Reverte. Aquest és un llibre que supose t'agradarà més o menys en funció del que t'esperes d'ell o del teu estat anímic. Un ex-fotògraf de guerra s'ha retirat a una vella torre i es dedica a pintar un gran mural sobre la guerra al llarg de la Història, quan de sobte el visita un personatge que li anuncia haver anat allí per a matar-lo. Abans, però, estableixen una estranya relació amb llargues converses reflexionant al voltant del sentit de la guerra i de la vilesa de la condició humana. A mi, a mitjan agost i amb les neurones en baixa forma, em va semblar un autèntic "rotllasso", al que no ajuden les pesades i pedants descripcions de Reverte per a demostrar els seus coneixements sobre fotografia o pintura.
  • Madera quemada, d'Eugenio Mengual. Són poques les novel·les ambientades en Alcoi, i resulta prou entretingut i refrescant poder ubicar exactament per on transcorre l'acció. L'autor és un policia (o ex-policia) de la nostra comissaria, i precisament ens planteja una sèrie de casos (supose que en gran part basats en experiències pròpies) que afronta un inspector que ha sigut destinat a aquesta tranquil·la ciutat. Bé, en realitat això forma part d'una trama major, però a mi personalment és el que més interessant m'ha resultat del llibre. Per cert, em sona que el mateix autor va escriure altra novel·la també ambientada ací, però no he pogut trobar el títol, algú pot ajudar-me?
  • 1421, el año en que China descubrió el mundo, de Gavin Menzies. No sé per quin motiu vaig començar aquest llibre fa un temps, quan me'l va regalar l'amiga Ana, però no el vaig poder acabar, perquè és molt interessant. Ara me'l vaig trobar de casualitat i vaig decidir finalitzar-lo. Es tracta d'una investigació històrica sobre la possibilitat de que els xinesos descobriren Austràlia, Amèrica i fins i tot circumnavegaren la Terra en la primera meitat del segle XV, molt abans que els europeus. I la veritat és que la profunda investigació deixa pocs dubtes al respecte, a l'espera d'una confirmació per la historiografia oficial. De tota manera, i a l'igual que passa amb l'acceptat periple dels víkings pel Canadà, l'important d'un viatge no és fer-lo, sinó contar-ho al món, perquè aquests descobriments no van a afectar per a res als seus contemporanis, al contrari que els realitzats per Colon i companyia.
  • Viaje por las mentiras de la Historia Universal, de Santiago Tarín. Reconec que em vaig deixar enganyar per un títol tan cridaner, però deuria haver-me informat abans sobre com era exactament el llibre. No m'entengueu mal, resulta entretingut i està prou ben documentat (és un detall incloure la bibliografia emprada), però està dirigit a un públic general i no a coneixedors de la matèria, començant pel mateix fet de que l'autor és periodista i no historiador. Moltes coses de les que diu em semblen redundants, apart de que em desentona prou eixe llenguatge "gracioset" o desenfadat que utilitza a vegades, i també crec que és un llibre massa ambiciós, posant com a exemple el fet de què una de les tres parts, les mentires en el cine històric, dóna perfectament per a un llibre sencer. Ja sabeu, "quien mucho abarca..."

dimarts, 11 de setembre de 2007

La contracrònica (II)

Amb un poc de retard, però ací teniu els comentaris del partit del diumenge.
Per a començar, el resultat de 3-0 front el filial de l'Espanyol ja és una bona senyal, i en efecte al Depor se li va vore altra cara, una sensible milloria que s'ha apreciat partit a partit (fatal contra el Benidorm, discrets en Orihuela, complidors front al Conquense, i magnífics en aquest).
Tot i així, encara va haver alguna errada defensiva i també es van fallar ocasions claríssimes, així que encara esperem alguna cosa més, però la veritat és que aquest és el camí.
Línia a línia, la defensa ja està pràcticament definida, amb Maestro en la porteria, Carrión en l'esquerra, Barrena (el millor fitxatge) en la dreta, Baixauli imprescindible com a un dels centrals, i Iturralde (o Garrido quan es recupere) com a l'altre. Dels dos mitjos, un indispensable és Diego Jiménez, mentre que l'altre reconec que Burgueña està complint, amb l'opció també d'Arnau (Sergio Mora ha demostrat no ser competitiu). Els extrems és on tenim majors problemes, perquè Patri encara no té la forma física agafada i tampoc fa res de l'altre món, mentre que a Félix Prieto el desaprofitem en banda quan el seu lloc és el de mitja punta. Per altra banda, Limones de moment soles ha vingut a cobrar una pasta i poc més. Esperem que quan es recupere Luis Doménech (i Barselleta) guanyem opcions. En la davantera, tot i l'espenta de Diego Herrera, crec que els titulars ideals són Perona i el veterà Marcos Estruch, que ara sí està demostrant la seua qualitat.
En fi, poquet a poquet, vorem si per al pròxim (en Vila-real) es continua amb aquesta dinàmica.

diumenge, 9 de setembre de 2007

Sense títol

Què vaig a contar-vos que no sapigueu:

P.D. Vaig a posar-me guapo, que de segur esta vesprada em tornen a fer una foto al Collao.

P.P.D. Germán, tot el món seguint la jugada menys tu, que tenies altres ocupacions... deshonrat!

dissabte, 8 de setembre de 2007

Tornada al cole

Fa quasi trenta anys, quan els nous aires de democràcia i igualtat social van suposar la necessitat de crear escoles públiques i gratuïtes, es va optar per crear una fórmula mixta que solucionara temporalment la manca de infraestructures: els col·legis concertats. Es tractava d'anteriors escoles privades (el que és el mateix que dir catòliques) que a partir d'eixe moment rebrien subvenció pública i podrien presentar quotes més barates als pares dels xiquets.
En Alcoi, el que havia de ser una solució temporal acabà convertint-se en una situació de normalitat, reforçada per l'estúpida creença popular de que l'educació privada o concertada era de major qualitat que la pública, i així arribem a aquest panorama:
En Primària, tenim els centres públics de El Romeral, Horta Major, Miguel Hernández i Sant Vicent, i els concertats de Josep Arnauda, La Presentació, La Salle, Sagrada Família, Santa Anna, Salesià Joan XXIII, Salesià Sant Vicent Ferrer, Sant Roc i Sant Vicent de Paül.
Això vol dir 9 religiosos (i pagats per tots) i 4 laics, el que suposa que, en una població d'uns 60.000 habitants, molts pares no tinguen més remei que matricular als seus fills en centres on reben un determinat adoctrinament.
I això no és tot, perquè quants d'eixos col·legis concertats ofereixen línia en valencià? No ho he pogut comprovar, però estic convençut de que cap.

dijous, 6 de setembre de 2007

Gorgoritos (i XX)

És curiós la d'estranyes casualitats que es donen a vegades.
Fa temps que tenia pensat finalitzar aquesta sèrie com la vaig començar: amb el Nessun Dorma de l'òpera Turandot, de Puccini. Primer, perquè és una de les meues peces favorites, sinó la que més; i segon, perquè en aquell primer retall encara no sabia que faria aquesta sèrie estiuenca i no la vaig tractar com mereix.
Des que ho vaig decidir, vaig tindre enllaçada a les "adreces d'interés" la millor versió que vaig trobar de tots els nombrosos vídeos amb eixa ària que hi han a la xarxa, i que no podia ser altra que la interpretada per Pavarotti (també vaig triar la millor versió de totes les seues).
Aquest retall, per cap circumstància en concret, tocava hui. Doncs bé, hui tots s'assabentem de que Pavarotti ha mort.
No puc més que dedicar-li aquest xicotet i humil homenatge a un autèntic fenomen de la natura (fixeu-vos al vídeo en el poc esforç que li suposa traure una potència increïble), i que potser ha sigut la millor veu de la seua generació.
Senyores, senyors, amb vostés, Luciano Pavarotti interpreta Nessun Dorma:



També toca acomiadar aquesta sèrie, que m'ha resultat molt gratificant i que m'ha servit per donar-li "vidilla" al diari en aquest estiu sense vacances, i que quedarà permanentment enllaçada al costat en l'apartat de "Retalls seriats". Gràcies també a Osukaru per l'interés que ha demostrat en esta particular afició operística.

dimecres, 5 de setembre de 2007

Gorgoritos (XIX)

GLORIA ALL'EGITTO

S'apropem ja al final d'aquesta sèrie, i no podia fer-ho sense posar un fragment d'una de les òperes més famoses, Aida (1871), de Verdi. Potser el més apropiat hauria sigut l'ària per a tenor Celeste Aida, però he preferit aquesta peça per a cor del segon acte, especialment per la seua coneguda marxa triomfal i perquè ens permet apreciar l'espectacular muntatge que sempre requereix aquesta obra.
Els tebans celebren la tornada victoriosa de Radamés amb el seu exèrcit, després de vèncer als etíops:



Com que el vídeo es talla, per si voleu ací teniu la continuació amb un magnífic ballet.

dimarts, 4 de setembre de 2007

Valenciclopedisme

Per als que no ho coneixeu, hi ha un projecte wiki a la xarxa anomenat "Valenciclopèdia", que recull amb molta mala baba i bon humor les principals característiques del nostre Pastís Valencià, com ells l'anomenen, i que fins i tot compta amb la seua pròpia normativa, l'ortografia roscana.
El principal problema, com passa en aquests projectes col·lectius, és que en funció de qui haja fet cada article té més o menys (o cap) gràcia, però no deixa de ser prou entretinguda.
Com a exemple, vos deixe la definició d'alcoiania, i a veure com la complisc:

  • Tindre el carnet del Deportivo. Aquesta és fàcil.
  • Posseir l'obra sancera de sant Ovidi Montllor. També "la tengui", en "còpies de seguretat", però supose que val.
  • Eixir a Festes i haver fet esquadra al menos una volta en la vida. Aquesta també és fàcil.
  • Haver sigut brindat amb el bou del Tirisiti. Ummm, aquesta no, però es podria arreglar perquè tinc enxufe, no Míriam?
  • Aparéixer en alguna edició de l'Alcoyanos de fábula. Vaja, aquesta tampoc, però sóc jove, doneu-me temps.
  • Haver eixit alguna volta en el Ciudad. Ejem. Ejem. Ejem. Ejem. Ejem. Ejem. I ejem. Supose que aquesta val més punts.
  • Haver dirigit el Himno. Ooh, vaja, aquesta sí que no pot ser, perquè de música ni papa.
Ummm, quatre de set... em faig por.