dijous, 29 de novembre de 2007

Sessió contínua (XI)

Tornem a apropar-se als gèneres clàssics cinematogràfics, en esta ocasió als pèplum, és a dir, les pel·lícules "d'espasa i sandàlia" o més comunament, "de romanos".
De forma ortodoxa, els pèplum soles serien les produccions italianes dels anys 60, de baix pressupost i basades principalment en herois musculats com Hèrcules i succedanis com Maciste, Samsó i Ursus, però també es pot entendre així a tots els films èpics basats en èpoques anteriors a la medieval (també els mitològics i els bíblics) i explotats de forma colossalista per les grans productores nord-americanes. En total, parlaríem d'uns 400 títols. Principalment podrien definir-se com cintes d'aventures, sempre amb un romanç del protagonista i on, tot i tindre una certa ambientació històrica, els anacronismes solen ser freqüents.
El pèplum com a gènere pràcticament va desaparéixer amb el cine clàssic, però els darrers anys ha tingut una revitalització, primer en televisió i en llargmetratges animats (Hércules, El príncipe de Egipto), però sobre tot amb Gladiator (2000), que el va posar de nou de moda i ha originat altres com Troya (2004), Alejandro Magno (2004), 300 (2006) o La última legión (2007).
Per a començar, he agrupat en un DVD els pèplum més destacats basats en la mitologia grega.

EL PÈPLUM: ELS MITES GRECS

La fascinant mitologia grega seria una font inesgotable per al cine, però la veritat és que, llevat d'Hèrcules i del cicle homèric, no ha estat massa explotada. El primer no ha tingut massa sort amb les seues adaptacions, tot i inaugurar el gènere amb Hércules (P. Francisci, 1957), protagonitzada pel Mr. Univers Steve Reeves, així que se centrarem amb quatre produccions més dignes:

Jasón y los argonautas (Don Chaffey, 1963)
L'epopeia dels argonautes, amb moltes semblances amb el periple d'Ulisses, és un dels mites més divertits i complets, no en va entre els tripulants que acompanyen a Jason trobem gent com Càstor, Pòlux, Hèrcules, Atalanta, Teseu, Orfeu...
Basada en el poema èpic Les Argonàutiques d'Apol·loni de Rodes, narra les aventures dels ocupants de la nau Argos en busca del velló d'or i tots els perills amb què s'enfronten.
La cinta no és massa fidel a la font literària, però si per alguna cosa destaca és precisament per la recreació dels diferents monstres a mans del mestre dels efectes especials artesans, Ray Harryhausen, qui utilitzà la laboriosa tècnica del stop-motion, és a dir, modificar fotograma a fotograma la postura de les miniatures que creava. L'escena més coneguda és la lluita final contra els esquelets, que li va costar quatre mesos de realitzar. Com a curiositat, aquests esquelets tan presents hui en dia als videojocs o als còmics no són d'inspiració clàssica, sinó que els va idear Harryhausen per primera volta en esta obra.

Furia de titanes (Desmon Davis, 1981)
Aquesta és una cinta fora ja del seu temps, que suposa l'última gran obra de Harryhausen. Recull el mite de Perseu, basant-se molt tangencialment en Les Metamorfosis d'Ovidi, essent l'episodi més conegut el de l'enfrontament amb la gorgona Medusa.
En una època en que ja s'havia fet La Guerra de las Galaxias no tenia massa sentit continuar utilitzant efectes tan artesans, tot i que fins i tot apareix una mena de R2-D2 en forma de mussol. El "sosainas" del protagonista tampoc ajuda molt, però no deixa de ser un film molt entretingut i farcit d'estrel·les, sobre tot entre els deus olímpics (que ací, a l'igual que en l'anterior, són també part de la trama).

Troya (Wolfgang Petersen, 2004)
Aquest ja és un producte de la nova "fornada", amb pressupost milionari, efectes espectaculars i actors de primer nivell. Principalment es basa en La Ilíada d'Homer, però també té part de L'Odissea del mateix autor o de L'Eneida de Virgili, com l'episodi del cavall de fusta.
Evidentment es suavitzen moltes situacions del poema original per a fer-la més apta per al públic general, apart d'ometre alguns personatges i fets importants i incloure en canvi alguns anacronismes, però el més destacable és eixa voluntat per apartar-la totalment de la intervenció divina, donant possibles explicacions reals als mites, fins i tot al del taló d'Aquil·les.

Ulises (Mario Camerini, 1954)
Tot i ser la més antiga de les quatre, cronològicament (amb tot lo cronològics que poden ser els mites) li correspon ser la quarta, perquè ens parla de l'accidentat viatge de tornada d'Ulisses a la seua pàtria, Ítaca, després de la guerra de Troia, basant-se evidentment en L'Odissea d'Homer.
Un Kirk Douglas en la seua millor època encarna a l'astut heroi que, mitjançant flashbacks, recorda episodis tan coneguts com la lluita amb el ciclop Polifem, la fugida de les Sirenes o l'estada a l'illa de Circe, però que també es deixa alguns passatges del poema pel camí.
Més fidel és una recent adaptació per a la televisió, La Odisea (1997), protagonitzada per Armand Assante.

I fins ací la mitologia al cine, però continuarem amb els grecs en la seua vessant més històrica. De tota manera no vull deixar-ho sense retre-li homenatge al gran Harryhausen:



dimecres, 21 de novembre de 2007

Per a ofrenar... noves illes a Espanya

Després de construccions faraòniques, America's Cup o circuits urbans de F1, per si hi han dubtes de que València està convertint-se en la ciutat "pija" per excel·lència ara ixen projectes com aquest d'una illa artificial davant la platja de la Malva-rosa.

No pense fer més comentaris a una aberració i un monument així al mal gust, entre altres coses perquè està clar que soles és propaganda d'una empresa de cara a la propera fira immobiliària, ja que la legislació no permet guanyar-li terreny a la mar, però diu molt de quines idees es tenen per a la capital del Túria, i de per on tiren els constructors quan ja no tenen més litoral per a carregar-se.
Canteu amb mi:
"Será maravilloso, viajar hasta Mallorca,
sin necesidad de tomar el barco o el avión,
sólo caminando, en bicicleta o autostop..."

dimarts, 20 de novembre de 2007

Hau vingut al poble?

La setmana passada vam ser menys poble i més eixa capital que a molts els agradaria, amb dos esdeveniments de primera magnitud, cadascun al seu àmbit, és clar:
A la visita del Barça amb tota el circ que els rodeja i la seua repercussió mediàtica, s'afegix el recital operístic que vam poder gaudir el dissabte, de mans de l'Orquestra de la Comunitat Valenciana i del seu director, Lorin Maazel. Curiós, que el primer acte em costara 40 € (i a alguns 70 o 100), i el segon soles 12 (en realitat res, que em van convidar), quan el vertader interés possiblement era proporcionalment invers.
Perquè aquesta orquestra de nova creació està molt bé, de veritat, i tot i ser jove possiblement siga ja una de les millors d'Espanya. Qui sap si amb més experiència tindran alguna cosa a dir també en l'escena internacional. I tot li ho deuen al de la foto, un geni com Lorin Maazel, que als 5 anys tocava el violí i als 9 dirigia el seu primer concert, i que amb els seus 77 actuals és un dels grans al panorama clàssic de hui en dia.
El que no em va acabar de convéncer és el Teatre Calderón. La restauració ha sigut molt bona i l'acústica és perfecta, però no s'enganyem: no supleix a un auditori. Soles s'han de vore imatges del mateix concert que van fer, per exemple, a Torrevieja, i s'aprecia una escena immensa i ampla on situar als músics i als cantants amb comoditat, i no estrènyer-los de qualsevol forma com va passar ací. A més, la capacitat també es queda curta, perquè en aquest tipus d'actuacions s'ha de comptar, apart de amb els que de veritat ens agrada la música, amb tota eixa fauna que aprofita qualsevol "sarao" per a traure a passejar els abrics de pell i els cardats moïnyeros, present a tots els llocs però a Alcoi especialment, com bé sabem tots.
També és cert que no tots els anys tindrem la sort de que s'inunde el Palau de les Arts i hagen d'utilitzar als solistes contractats en altres recitals (perdó, que era "para dar la oportunidad a ciudadanos de la Comunitat Valenciana de apreciar las excelencias de uno de los mejores directores musicales de todos los tiempos así como de la Orquestra de la CV y de figuras líricas de primer nivel"), però si no arribem a tindre a la consellera infiltrada possiblement haurien triat un auditori millor que l'alcoià.
Bé, conformem-se amb el que hi ha i amb xicotetes satisfaccions com les d'aquests dies que alteren la plàcida vida al poble, però no ens quedem massa temps mirant les estrel·les o ens cegarem.

dilluns, 19 de novembre de 2007

La contracrònica (VI)

Què voleu que vos diga després de tornar a empatar en casa (0-0 contra el Lleida)?
Doncs que ho fem una bona neteja en desembre aprofitant els dinerets de la Copa o se'n anem de cap a Tercera. Ara és per a tots evident què va passar fa unes temporades amb equips milionaris fets per a pujar, com el Girona o el Sabadell, i que van acabar baixant de categoria. Prenguem nota, que estem a temps, i extirpem als tumors malignes per a que el malalt tinga esperança de vida.

Editat: La desil·lusió em va fer acabar ací les contracròniques, altra vegada serà.

dimecres, 14 de novembre de 2007

El somni d'una nit... d'hivern

Diari de guerra. Operación: Tormenta blanquiazul.

18:00. Hora zulú. El teatre d'operacions presenta una imatge inusual.

18:15. A la cua hi han elements sospitosos.

19:15. Contacte amb l'enllaç. Els sospitosos d'abans ens marquen de prop.

20:00. Les tropes ocupen el camp de batalla.

20:45. Els oficials enemics reconeixen el terreny.

20:55. La batalla està a punt de començar.

21:00. Tenim a tir al general rival.

El que va passar després... poca importància té (llàstima que els últims minuts ho embrutaren prou), però tampoc va ser la batalla campal que hui han pintat en tots els informatius. Més futbol a Segona B s'ha de veure, pijales.



El que no ens lleva ningú és la tornada al Camp Nou el 2 de gener, i amb l'eliminatòria oberta, per descomptat, o no seriem els de la Moral.

DE-POR-TI-VO!

dimarts, 13 de novembre de 2007

Crònica saragossana

El darrer cap de setmana Eli i jo vam decidir fer una escapadeta de dos dies a Saragossa, i tot i quedar-se coses per a veure en altra ocasió, la veritat és que ens va condir prou. Ací un resum:

Abans d'arribar a la capital aragonesa vam decidir parar en Daroca, un pintoresc poblet que va tindre molta importància en l'Edat Mitjana, com reflectixen les restes de muralles i el traçat dels carrers.

El més destacable possiblement siga la seua església, d'origen romànic però molt retocada, i que va ser escenari del "Miracle dels Corporals", que va donar fama a la vila.

Teníem poc temps per a aturar-se i necessitats urgents, però sort que hi havien indicacions precises.

Després de no poques vicissituds (el que passa quan vas al cotxe amb un mapa "memoritzat" la nit anterior, i et trobes en mil obres per a l'EXPO 2008), per fi arribàrem a l'hotel, molt prop dels dos símbols de Saragossa: la Basílica del Pilar i el riu Ebre.

Ja estàvem preparats per a la conquesta de la capital aragonesa, jo a lloms de mi brioso corcel. Qué pose, qué gallardía...

I la meua gentil damisel·la no es quedava enrere en quant a destresa cavallística, qual aguerrida amazona...

Saragossa té altres edificis destacables, com ara la Llotja renaixentista (bueeeno, no és com la de València, Eli, però no està mal del tot).

Però si m'he de quedar amb alguna cosa en concret, sens dubte seria amb l'Aljaferia.

Es tracta d'un palau islàmic del segle XI, el més al nord d'Europa, que ha tingut diversos afegits al llarg del temps, i que actualment és la seu de les Corts aragoneses.

Les restes conservades són espectaculars, i a més han tingut una molt bona restauració, especialment al pati-jardí.

Alguns interiors, tant islàmics com cristians, fan evident la importància que va tindre al seu moment. Tot ens ho va deixar molt ben explicat l'excel·lent guia que ens va fer el recorregut.

En fi, soles alguns trets de la bonica capital aragonesa, a la que havem de tornar per a no deixar-se res al tinter. I no podíem acomiadar-se sense fer-li una visita al mañico més famós.

Que soles siga el primer viatget de molts, Eli.

dimarts, 6 de novembre de 2007

dilluns, 5 de novembre de 2007

La contracrònica (V)

Empat en casa contra el colista, i gràcies que havem tret dos balons en línia de gol. A Patri, Mora i Limones s'ha de cremar-los en una plaça pública.

A fer la mà.

dissabte, 3 de novembre de 2007

L'afusellament de Torrijos

O més concretament: L'afusellament de Torrijos i els seus companys en la platja de Màlaga. Aquest és el títol complet del quadre amb què les primeres autoritats estatals van decidir posar esta setmana per a la premsa amb motiu de l'ampliació del Museu del Prado.

Açò en principi no tindria major interés en un blog tan meliquista com aquest, si no fora perquè l'autor del quadre va ser un il·lustre alcoià, Antonio Gisbert Pérez, un dels nostres millors pintors i que a més va ser director del propi Museu del Prado entre 1868 i 1873. Permeteu-me, doncs, que parle un poc de tan destacada obra:

Va ser un encàrrec directe del govern espanyol en 1886, aleshores presidit pel liberal Pràxedes Mateo-Sagasta, que pretenia rememorar així a un dels "màrtirs" de la causa liberal, José María de Torrijos, un militar que s'havia enfrontat a l'absolutisme de Ferran VII i que va ser traït i afusellat junt amb 48 companys a la platja de Màlaga en 1831. L'ordre del rei, escrita per la seua mà, no donava lloc a interpretacions: "Que los fusilen a todos. Yo, el Rey".
El pintor Gisbert ja tenia gran prestigi, tot i viure a París des de la proclamació de la I República, i especialment era conegut per les seues obres de temàtica històrica. Ací decideix fer un oli sobre un gran llenç de 3'90 x 6'00 metres, que finalitzaria en 1888.
Com ocorre amb tots els quadres d'aquesta temàtica, remet inevitablement a Els afusellaments del 3 de maig, de Goya. Gisbert, però, dóna el total protagonisme de la composició a les víctimes, quedant els soldats en un segon plànol, i així podem apreciar la dignitat dels seus rostres davant del fatal destí que els espera, i que ja anuncien companys seus estesos al terra. Tot i el caràcter liberal i progressista del propi Gisbert, la seua pintura continua sent plenament academicista, amb una composició molt cuidada i equilibrada, un dibuix molt definit i una utilització del color molt continguda, amb una gama freda que reforça la serietat del moment. Em crida especialment l'atenció la diversitat de gestos entre els condemnats, a més del seu realisme, i que demostra la preocupació del mestre per donar-li una gran versemblança a la seua obra, tot i que no renuncia a representar-se ell mateix, ja que com afirma Adrián Espí es tractaria del frare que està embenant els ulls a un dels condemnats.
Que bé ens venen, contemplant el quadre, els versets d'Espronceda: "Helos allí: junto a la mar bravía..."
De fet, fins i tot existeix una associació en defensa de Torrijos que van recrear l'escena a les platges malaguenyes:


En fi, una gran aportació alcoiana a la pintura nacional. I Eli, ja estem tardant en anar a veure l'ampliació del Museu.