dijous, 29 de maig de 2008

Meravelleu-se

Ja havia parlat un poc sobre l'elecció de les Set Meravelles Valencianes, i ara ja han entrat en la fase final restant 28 finalistes, quatre en cada categoria, i soles sobrevivint dos nominacions alcoianes: La Festa de Moros i Cristians i la Font Roja.

Podeu votar d'ací fins al 3 d'octubre una vegada al mes, i si ompliu les vostres dades entreu en un sorteig per a visitar totes les guanyadores finals, que com a incentiu no està gens malament.
Voteu, voteu, soles haveu de decidir 5 més, perquè dos espere que ja les tingueu clares... ejem!

dimarts, 20 de maig de 2008

Centenari de la "Casa del Pavo"

Tenim de celebració a un dels símbols arquitectònics més coneguts d'aquest poble, i què millor que dedicar-li aquest xicotet homenatge, aprofitant que vaig tindre la sort de poder entrar dins i fer algunes fotos, entremig d'una col·laboració per a la televisió local.

La "Casa del Pavo", dita així popularment pels dos paons esculpits en ferro que presenta damunt les portes d'accés, és un dels millors exemples de casa burgesa modernista que podem trobar dins de la vessant Art Nouveau. Aquest estil naix a Bèlgica i França, i es caracteritza sobre tot per la seua inspiració en la natura i el gust per les formes decoratives sinuoses i exòtiques, que podem veure ben paleses tant a la pedra com al ferro i la fusta emprats en la façana, així com al mosaic de trencadís vidriat que la remata, però que ací no apreciem. De tota manera, a Alcoi va tindre més èxit la vessant Sezession del modernisme, més geomètrica, però deixarem això per altra ocasió.

També al nostre poble es va produir de forma tardana un gust pel revival historicista, és a dir, la imitació d'arquitectures del passat (els anomenats "neos"), i per això tenim una església de Sant Jordi neoromànica a l'exterior i neobizantina a l'interior, o una església de Sant Roc neogòtica. En aquest cas, el pati-jardí de la Casa del Pavo té una clara inspiració neoàrab, abundant en eixe gust per evocar ambients exòtics.

Altra novetat que portava el modernisme, derivada dels Arts and Crafts anglesos, era la de considerar-se un art "total", que afectava a totes les vessants del disseny, i per això trobem també a elements interiors, com les escales i els fanals, el mateix motiu del "colp de fuet" o "latiguillo" que vèiem a la façana.

L'interior, fosc, angost i estret, denota el poc espai constructiu que havem tingut sempre a Alcoi, on les cases eren altes i profundes, però poc amples. La diferència entre burgesos i obrers, evidentment, és que els primers tenien més habitacions on viure i més comoditats. En aquest cas no es conserven massa trets modernistes al mobiliari, però sí estances molt luxoses més pròpies d'un palau que d'una casa.

Sí són modernistes, en canvi, magnífiques vidrieres com aquestes que donen al jardí, exemple d'uns temps en els que tindre diners no estava renyit amb tindre bon gust, cosa més difícil de trobar actualment.

Però si per alguna cosa destaca esta casa, és per les obres que per tot arreu trobem del que va ser el seu inquilí, el pintor Fernando Cabrera Cantó, en especial dos excel·lents frescos al sostre, però també nombrosos quadres penjats d'ell i d'altres destacats pintors alcoians de l'època.

I és que el mateix Cabrera va col·laborar també en el disseny de la seua pròpia casa, cosa que la fa tan singular i especial, tot i que de la disposició i l'estructura se n'encarregà l'arquitecte Vicent Pascual Pastor. Per sort, els seus descendents (ara la seua neta Elisa García) s'han preocupat de mantenir l'esperit de la casa. La llàstima és que no siga accessible a tot el món.

Que me quede como estoy

Toca complir amb una vella tradició d'aquest modest blog, com és resumir la temporada del Club Deportivo Alcoyano.
Després de tres anys en 2ª B, en les quals progressivament havem anat millorant el lloc en la taula i sempre s'hem classificat per a jugar la Copa, enguany s'havem enclavat en la mediocritat d'un nové lloc:

Què és el que ha passat? Diverses circumstàncies, com un començament de lliga molt dolent del que ja no ens vam poder recuperar, o una categoria que com es pot comprovar els darrers anys està molt igualada, en la que dos o tres partits bons o roïns et posen en l'ascens o el descens... però no, són factors importants, però també la planificació de l'equip ha sigut determinant.
Dos coses han quedat clares per als patidors seguidors deportivistes últimament: començar amb un entrenador "barat" o "desconegut" no resulta, i any rere any ha tocat canviar-lo als pocs mesos per un de renom; i amb els jugadors exactament al revés, els que venen de superiors categories demostren ser uns vividors amb poques ganes de suar la samarreta, mentre que la pedrera o altres trobats en Preferent o Tercera solen donar bons resultats, com a mínim per les ganes que posen.
Per a l'any que ve sembla que van posant-se les bases que corregiran eixes errades, primer renovant a Bordalás i després buscant un secretari tècnic que conega la categoria. El primer elegit no ha sigut del gust del "míster", i ja s'ha encarregat de boicotejar-lo, així que estem a la cerca d'un altre.
En definitiva, "borrón y cuenta nueva", i a l'any que ve veurem si aquests darrers han sigut un miratge o és la posició d'enguany la que de veritat ens correspon.

divendres, 16 de maig de 2008

Enrojolant

Avancem un nivell. Ara ho posem de dues formes i tu et quedes amb la que més t'apanye:

Si em posara, estic segur que podria fer un monogràfic.

dijous, 15 de maig de 2008

Qui paga, mana

Ja fa temps vaig parlar un poc de la visita del Papa a València. Encara no se sap, ni se sabrà, quant ens va costar la broma als valencians (en aquest cas a tots, no soles els del Cap i Casal), però algunes xifres que van eixint són prou indicatives.
El Levante va traure esta setmana la notícia de que una auditoria externa ha calculat en uns 12 milions d'euros el cost de la retransmissió de Canal 9, això sense comptar amb alguns afegits que podeu llegir a l'enllaç. És a dir, que ja en una cosa que en principi no s'havia contemplat estrictament en els costos d'organització de l'Encontre, s'han gastat 2.000 milions de les antigues pessetes a càrrec de l'erari públic.
Mentre, les universitats públiques valencianes estan a punt de suspendre pagaments pel deute acumulat.
Però ja se sap, com diu l'amic de Joan, "Qui paga, mana", tot i que pagues amb diners que no són teus.

divendres, 9 de maig de 2008

Un conte

Hi havia una volta un senyor, cartagener ell, que va pegar el que es coneix com "la braguetà" casant-se en la filla d'un ric empresari hoteler de Benidorm. Advocat de professió, buscava camps (estic sembrao) més fèrtils en la política, en les files de UCD, fins que allò va petar i com tants altres companys va anar a parar al PP.
Per aquell temps (1990) ja tenia clars els seus objectius ("me tengo que hacer rico porque estoy arruinado"), i aconseguir-los era fàcil: es presenta com a alcalde de Benidorm i no guanya, però no passa res, perquè una regidora socialista desapareix uns dies i, quan torna, ha tingut una conversió de fe i es passa al grup mixt, donant el seu vot favorable a una moció de censura que, ara sí, deixa com alcalde al nostre protagonista (1991). Curiosament, hui en dia encara eixa ex-regidora i tota la seua família està ben col·locada en organismes municipals.
Allò havia de durar poc i, en efecte, gràcies al seu carisma personal aconseguix que l'anomenen president regional del partit i ser candidat a la Generalitat, guanyant les eleccions autonòmiques sense majoria suficient, però el "pacto del pollo" amb els il·lusos de UV li donà la Presidència (1995). El fet que un cartagener arribe a ser President de la Generalitat ja diu molt d'aquest Pastís Valencià.
Allò pareixia culminar totes les seues expectatives, ja que portà endavant no un, sinó dos projectes faraònics que deixaren endeutats fins a l'eternitat a tots els valencians: la Ciutat de les Arts i les Ciències i Terra Mítica (aquest, construït en uns terrenys ex-forestals que, curiosament, s'havien botat foc a l'any de ser ell alcalde). Però no semblava ser suficient, perquè des del seu càrrec el Molt Honorable començà a fer campanya en Madrid contractant periodistes per al "seu" Canal 9 i repartint prebendes entre els teloners d'Aznar, com Julito, a qui anomenà ambaixador dels valencians amb un sou milionari.
La majoria absoluta de 1999 li permetia deixar-ho tot "atado y bien atado", o això pensava ell, i en 2002 se'n va anar a viure a la Villa y Corte aprofitant un lloguet que li oferien com a Ministre de Treball i, poc després (2003), també com a Portaveu del Govern. Des d'allí presumia de governar encara en València per telèfon, però resulta que el seu protegit li va eixir "rana", i va decidir que ell també volia la seua part, però això és altra història.
El nostre amic semblava haver arribat ja on volia, primera línia de successió a Aznar, però ací és quan el nostre conte es torna trist: en l'últim moment l'elegit és un altre, i a més va i perden les eleccions generals. Això no li pegà massa bé, i des del nou càrrec de Portaveu del PP al Congrés (número 3 a tots els efectes) va ser el principal defensor junt amb Acebes de la "teoria de la conspiració" al 11-M. Molts es preguntaven, i encara ho fan, com amb el seu sou de diputat (3.000 i pico euros al mes, apart dietes), podia pagar-se un pisset de 500 metres quadrats i milió i mig d'euros de preu a la Castellana, una mansió en Benidorm i un iot en La Vila Joiosa.
Patint penúries, com veiem, més bé o més mal arribaren les eleccions de 2008 i tornaren a perdre, així que va decidir retirar-se i servir al seu partit com a "diputat ras". Poc li durà aquest servei, perquè al mes i mig S'aplana (fuà, sembrao de veritat) el terreny i anuncia que en Telefònica, una empreseta que es va privatitzar quan ells estaven al Govern, s'han inventat un lloc per a d'ell on cobrarà, segons especulacions, entre 600.000 i 1.o00.000 d'euros a l'any. Les seues paraules, profètiques, són: "nunca se podrá decir que he engañado a nadie".
I conte contat, ja s'ha acabat.

Moraleja: Açò és Espanya, el país on és fàcil fer-se ric. Si no tens escrúpols, clar.

dimecres, 7 de maig de 2008

Festes 2008

Toca recopilatori festeret de rigor, així que ací va un resum:

Enguany teníem feina de bon matí

Quin cabo més guapot

Aquest també, però menys

La família és fer-se

Per la vesprada, a complir de nou

Els sospitosos habituals

Un nou Vidal en la filà

Processó... per a alguns

La Chatuna va triomfar en la Retreta

Lluitàrem com sempre... i perdérem com sempre

Tot i els nostres apol·linis guerrers

Dia de descans i reflexió

Però sobre tot han sigut unes Festes... diferents

I res més, l'any que ve, amb Glòria i Esquadra, més i millor.

P.D. Enguany vaig tornar a col·laborar amb Canal 9 en la retransmissió de l'Entrada, concretament des del Mig fins a l'Alferes cristià.