dilluns, 27 d’abril de 2009

Creced y multiplicaos

Definitivament, Xanet i Xispeta han congeniat. Ho vam deduir al veure un número indeterminat de 10-11 mini-hàmsters al niu de l'orgullosa mare:

Ooooooooooooh!

Per sort, vam tindre la prudència d'aparaular abans al propietari d'una tenda d'animals per a que es fera càrrec dels que no ens quedem finalment, però s'estimem més repartir-los a amics i coneguts, així que si esteu interessats, no s'ho penseu i poseu-se en contacte amb mi als comentaris. Van nàixer el 19 per la nit, el que vol dir que a partir del dissabte 9 de maig hauriem de començar a separar-los, així que ja sabeu.

dimarts, 21 d’abril de 2009

Mi gozo en un pozo

Doncs sí, i no perquè el Depor torne a ser líder, evidentment...

... sinó perquè s'ha perdut una oportunitat d'or per a unir dos de les meues passions: l'Alcoyano i la Filà Chano.
Esta setmana el president, aprofitant que ell mateixa i part de la directiva són chanos, va convidar a la plantilla sencera a participar en la nostra "entraeta" oficial, previ sopar "de sobaquillo". La plantilla, amb Bordalás al front, s'ha negat, el que em sembla una falta de respecte i una afrenta cap a una directiva que, tinguen les diferències que tinguen, al menys els assegura cobrar cada mes, cosa que molts equips no poden dir.
Ningú s'explica com, estant en la millor situació esportiva que es puga recordar de fa dècades, directiva i plantilla tinguen postures tan irreconciliables, però així estan les coses.
Supose que en algun moment se sabrà tot, i de segur que hi han culpables en un bàndol i un altre, però no perdem de vista que queden tres partits (Ontinyent, Orihuela i Sabadell) on ens juguem el lideratge, i tots deurien espentar en la mateixa direcció.

dilluns, 20 d’abril de 2009

Qui no ha vist Granà... (i III)

Ens quedava un dia abans de tornar-se'n cap a casa, i com que l'oratge semblava respectar-nos un poc, el vam utilitzar per a dirigir-se cap al barri de l'Albaicín.


Es tracta d'un barri que encara manté el seu traçat musulmà, i que es caracteritza per totes les seues façanes de color blanc.
La part més coneguda és el mirador de San Nicolás, des d'on es tenen les millors vistes de l'Alhambra.

Finalment, soles ens quedava rematar algunes coses que la pluja no ens havia deixat veure els primers dies, com per exemple el monument a Colom i la reina Isabel:

Per descomptat, no vam deixar passar l'oportunitat de gaudir d'aspectes típics (turístics, però típics) com una teteria i, sobre tot, les famoses tapes granadines.

Amb 2 euros et treien una canya i una tapa, i no una tapa qualsevol, sinó que a vegades fins i tot era una mini-hamburguesa. Podeu imaginar-se a base de què vam sopar totes les nits... i la de birres que ens vam fer.
L'últim dia ja era el de tornada, però de pas vam aprofitar per visitar la Cartuja, un monestir a dia de hui ja deshabitat però que té uns interiors, sobre tot a l'església barroca, espectaculars. També té moltes obres del monjo cartoixà Sánchez Cotán.

I res més, la veritat és que, tot i la climatologia adversa, vam tindre prou sort i vam poder veure i gaudir del més imprescindible de Granada. Si falta alguna cosa, ja tenim excusa per a tornar.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Qui no ha vist Granà... (II)

Preparats per a d'allò pitjor, s'alçàrem a l'endemà i... miracle! Gràcies a Al·là no plou! Així que costera amunt cap a l'Alhambra. Com no, a mitjan pujada ens vam trobar amb un amic alcoià. Som una plaga.


Es tracta d'un gran conjunt fortificat amb un llarg procés constructiu des del segle XIII al XVI, degut als diferents àmbits que es troben dins d'ell.
El primer que vam veure és la part més recent, el Palau de Carles V, que sembla un mastegot enmig d'aquelles construccions andalusines, però que en sí mateixa és un dels màxims exponents del Renaixement espanyol, obra de Pedro Machuca.

Aquest es pot visitar per lliure, així com el museu que allotja sobre la història de l'Alhambra, però la part dels Palaus Natzarins ja té un accés més restringit i controlat, per a evitar massificacions.
El primer d'aquests palaus és el de Comares, amb el famós "Patio de los Arrayanes".

L'altre és el Palau dels Lleons, al que li dóna nom la famosa font rodejada d'aquests animals... que no vam poder veure perquè estaven restaurant-los.

Tot i les nombroses restauracions i afegits, encara es pot apreciar el gust per la decoració i per l'horror vacui d'aquells andalusins, encara que l'inevitable aglomeració de gent no et fa gaudir-ho del tot.

Soles detenint-te a contemplar un tros de mur podries passar una bona estona. Ja fora dels palaus, ens trobem amb diferents conjunts d'ús civil, com per exemple els imprescindibles banys.

A continuació ens dirigírem cap a la residència d'estiu dels reis granadins, el Generalife, que tot i formar part del conjunt, es situa un poc més apartat.

I ja anant cap a l'eixida, ens quedava per veure la part més militar de la fortalesa, l'Alcazaba, on s'aprecien encara les restes de les diferents dependències i aquarteraments.

I amb açò ja teníem l'Alhambra vista, cosa que ens va ocupar tot el matí ben complit, així que per la vesprada quedava descansar i, això sí, a la nit anar a uns banys àrabs on vam tindre una sessió completa de bany i massatge, que ja s'havíem encarregat de reservar el primer dia. Soles has de portar el banyador, i l'ambient et transporta de veritat a l'època andalusina. Podeu trobar-los també en altres ciutats espanyoles, molt recomanables.

dissabte, 18 d’abril de 2009

Qui no ha vist Granà... (I)

Aquesta setmana de festa a l'institut ens ha vingut molt bé per a fer un altre viatget, concretament a Granada, que tots dos ja coneixíem per separat però on ens abellia tornar.


Cotxe, carretera i arribada a un hotel amb algunes carències, però net, barat i cèntric, així que ho compensava tot. El problema era un altre: la pluja que semblava haver per a alguns dies.

Disposats a no desmoralitzar-se, vam agafar els paraigües i eixe dia i el següent ens vam dedicar a recórrer tots els "interiors"de Granada que podíem veure, així com tot allò que ens quedava prop de l'hotel, que no era pla de mullar-se massa.

L'alcaiceria, mercadet artesà

On més temps vam passar va ser a la catedral, de grans dimensions, però massa sòbria per al meu gust, pròpia del primer Renaixement espanyol:

Annexa a d'ella es troba la Capella Real, famosa pels espectaculars sepulcres en marbre dels Reis Catòlics i de Joana la Boja i Felip el Bell. Més modests són els taüts que es troben baix a la cripta:


Tanto monta

I de la sobrietat renaixentista passàrem a l'exuberància barroca, exemplificada no tant a l'exterior però sí a l'interior de la Basílica de Nuestra Señora de las Angustias, patrona de la ciutat:

Ja cap a la nit va parar de ploure i aprofitàrem per "carrerejar" un poc, trobant-se amb una escena curiosa: uns portants (costaleros) "al nu", ja que traslladaven l'armadura d'algun pas processional sense les imatges al damunt:

Més barat que un transportista

A l'endemà, ja el tercer dia, estàvem decidits, ploguera el que ploguera, a visitar el principal reclam de Granada: l'Alhambra.

dilluns, 13 d’abril de 2009

En la Glòria!

En la Glòria, sí, així vaig estar ahir, com ja vos avisava l'any passat, i la veritat és que la cosa no ha pogut anar millor, oratge inclòs. Un acte molt emotiu i difícil de descriure si no t'ho has passat per les mans, i en el que jo destacaria sobre tot l'entusiasme del públic, res comparable al que he viscut en dianes o esquadres.
També he de fer menció al paper de l'amic i sergent David, qui em va demostrar el seu bon fer al llarg de tot el recorregut i em proporcionà una experiència doblement inoblidable.
I si de normal ja sóc un habitual del "Siudat", com sabeu els meus seguidors, evidentment en una ocasió com aquesta havíem d'anar més lluny, i m'oferixen una portada on eixim el sergent i jo, evidentment, però també la meua Eli, la meua iaia i la meua sogra entre el públic! Més no es pot demanar...

Bé, sí, també es pot demanar la portada del "Informasion":

I ara, a preparar-se per a Festes.

divendres, 10 d’abril de 2009

La solució

Com que els meus darrers esforços per a mantindre'm ocult al Collao no havien fructificat, he optat per l'opció definitiva: l'única manera de no eixir en la foto és... no anar.

Efectivament, just on hauria d'estar jo, al costat de l'amic Germán, veiem als també amics Jordi i Lirios (la qual, pel gest, reflexa el patiment habitual dels deportivistes. Tranquila, acabes acostumant-te).
Bé, fora d'aquest lapsus, promet tornar, a risc d'aparéixer de nou en la foto. Al menys el Depor no ens falla, passet a passet, i encara el tenim donant guerra:

Tot i les nombroses baixes que tenim, matemàticament el play-off ja està quasi assegurat, i el liderat també està a tir.

DE-POR-TI-VO!