dimarts, 30 de juny de 2009

Clústers industrials alacantins (VII)


LES CATIFES DE CREVILLENT


Aquesta manufactura exclusivament localista troba el seu primitiu origen, com succeïx amb la ja tractada del calçat, al treball de l’espart, que es remunta fins i tot a l’època romana, atesa la seua localització a l’anomenat Campus Spartarius. L’artesania d’estores d’espart i jonc s’expandix al segle XVI i sobre tot ja al XVIII, entrant en decadència a finals del XIX, quan progressivament van substituent-se per les de filet.

La industrialització plena comença a donar-se a les primeres dècades del segle XX, quan s’introdueixen telers mecànics de fabricació alemanya reconvertits per a les catifes a partir de la indústria tèxtil de Sabadell, Terrassa i Alcoi. Al 1924 es registra el primer teler jacquard, el que donarà el definitiu impuls a la proliferació d’empreses, en origen familiars, dedicades a l’elaboració de catifes, que ja als anys 60 tindran un creixement imparable fins a convertir Crevillent en el primer productor nacional (al voltant d’un 75% del consum estatal), amb prop del centenar de fàbriques.


També cal assenyalar que a hores d’ara les dificultats del mercat han provocat una progressiva reducció de l’ocupació industrial catifera que plantegen molts interrogants per al futur d’aquesta manufactura.


dilluns, 29 de juny de 2009

Clústers industrials alacantins (VI)


EL MARBRE DEL VINALOPÓ MITJÀ


En aquest cas ens trobem, com havem assenyalat abans, davant un clúster amb un origen eminentment físic, lligat a l’abundància de matèries primeres com són el marbre i el gres per a la construcció. Monòver, El Pinós i La Romana són els municipis més vinculats a la vessant extractiva d’aquesta indústria, mentre que Novelda i Monforte del Cid s’ocupen del seu posterior tractament i transformació, fins al punt que Novelda és, junt amb Macael (Almeria), un dels dos principals centres productors de marbre d’Espanya.


L’origen d’aquesta manufactura el trobem al 1755, quan el marqués de La Romana instal·la la primera fàbrica per serrar i polir el marbre al seu palau, però és sobre tot a partir de mitjan segle XIX quan, degut a l’arribada del ferrocarril, es reprén aquesta activitat amb les noves perspectives de comercialització i de producció. A inicis del segle XX, les serradores de Novelda i Monòver obtenien calcoarenites del Serraval·lià (pedra de tipus bateig o almorquí), i des dels anys 60 l’activitat s’escampa per altres municipis comarcals, aprofitant la major riquesa de les seues pedreres, mentre que Novelda s’especialitza en tallar i polir el marbre fins arribar al seu rang actual, amb quasi 30 empreses dedicades al sector i dirigint-se sobre tot cap al seu ús en la construcció, fet que li ha suposat ser més sensible a les conseqüències de l'actual crisi immobiliària.


diumenge, 28 de juny de 2009

Clústers industrials alacantins (V)


EL CALÇAT DEL VINALOPÓ


De nou ens trobem davant una regió altament especialitzada i definida, amb un caràcter policèntric en el que destaquen Elx i Elda-Petrer, afegint-se poblacions com Villena, Sax, Monòver i Asp, però és precís assenyalar que fins i tot es dóna una subespecialització en aquesta activitat, ja que Elx produïx calçat esportiu, Elda-Petrer sabates de dona i Villena calçat infantil. Conjuntament, han arribat a concentrar el 95% de la indústria valenciana del calçat i el 65% de tota Espanya.


Els orígens d’aquesta producció responen a l’enginy per tal de pal·liar un medi natural poc propici, amb un clima semiàrid, escassetat d’aigua i forta erosió del sòl, que va impulsar l’artesania de l’espart: espardenyes, cabassos, estores i altres elements. Per derivació d’aquests teixits, des de finals del segle XIX ja Elda venia produint sabates de cuir, mentre que Elx incorpora altres materials com el jute i més tard la goma. La forta demanda dels mercats nacionals i estrangers de principis del segle XX feren necessària la introducció de noves tècniques de producció i organització del treball, inaugurant-se una etapa de mecanització i especialització dels treballadors en tasques específiques dins de la cadena productiva.


L’impuls definitiu a aquesta manufactura vindria amb el foment de l’exportació a partir del 1965, amb no poca participació de l’economia submergida a domicili o fins i tot de la indústria clandestina, però la crisi per les transformacions dels mercats des de finals dels 80 han obligat a replantejar-se les estratègies, diversificant la producció en altres països o millorant el disseny i la qualitat.


dissabte, 27 de juny de 2009

Clústers industrials alacantins (IV)


EL TORRÓ DE XIXONA


Tot i que sembla que la producció de torró es donava tant a Xixona com a Alacant, actualment és la primera qui acapara la seua elaboració, mantenint, això sí, les Indicacions Geogràfiques Protegides “Xixona”, per al torró blanet, i “Alacant” per al dur.

Els inicis d’aquesta activitat artesana cal situar-los en època musulmana, i als segles XV i XVI ja apareix documentada en diferents escrits. Amb mel i ametles exclusivament de producció local o dels voltants, al segle XVIII ja trobem torroners per tota la península, exportant també el producte amb els vaixells que atraquen al port d’Alacant. La industrialització d’aquest sector serà tardana, ben entrat el segle XIX, i serà Xixona capdavantera en aquest aspecte, produint amb soles 34 empreses al 1970 el 83’7% del torró nacional, i assolint al 1972 el 100% de les exportacions, principalment cap a Amèrica.


La temporalitat estacional del torró, tot i la seua complementarietat amb la producció gelatera, l’excessiva dependència de les oscilacions als preus de les matèries primeres, l’estancament del mercat i la manca de mà d’obra, van suposar a inicis dels 90 una greu crisi al sector, provocant una reestructuració i l’entrada de capital forà, que han acabat per estabilitzar la situació i mantenir la seua primacia.


divendres, 26 de juny de 2009

Clústers industrials alacantins (III)


EL JOGUET DE LA FOIA DE CASTALLA


Aquest clúster, que comprén als municipis d’Ibi, Onil i Castalla, més al de Biar en la comarca veïna de l’Alt Vinalopó, és un dels que presenta majors índexs de concentració i especialització espacial de tota Espanya, amb quasi 300 fàbriques i tallers que suposen les tres quartes parts de les empreses nacionals.

Aquesta peculiar activitat té com a data de fundació l’any 1878, quan Ramón Mira Vidal inicia a Onil la producció de nines, aprofitant les indústries ceràmiques i tèxtils existents prèviament. A principis dels segle XX ja hi havia tres fàbriques de nines, que van incorporant nous materials com el cartró i el plàstic, i al 1957 són 24 les que s’agrupen formant FAMOSA (Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil S.A.), capdavantera al seu sector, i que encara va incentivar la creació de noves empreses, també a Biar i a Castalla, donant lloc a una de les majors concentracions de fàbriques de nines del món, que soles els darrers anys ha començat a donar signes de feblesa.


Això no obstant, és Ibi qui continua essent el major centre jogueter de tota Espanya, i curiosament amb una activitat que no té res a veure amb la producció de nines, ja que va ser Rafael Payá Lloret qui al 1902 transformà el seu taller llauner per a produir joguets del mateix material, especialitzant-se a partir de 1906 quan els seus fills creen “Payá Hnos”. La producció aniria creixent i naixerien noves empreses, però els materials i la tècnica no tindrien variacions d’importància fins l’arribada del plàstic als anys cinquanta, quan Ibi ja aportava el 70% de la producció joguetera nacional, augmentant la gamma en quantitat, qualitat i preu. La creació de l’Institut Tecnològic del Joguet i Indústries Afins ha contribuït, finalment, a la creació de marques i patents pròpies front als dissenys estrangers.


dijous, 25 de juny de 2009

Clústers industrials alacantins (II)


EL TÈXTIL (I EL PAPER) D'ALCOI-ONTINYENT


Per a definir el primer clúster industrial que anem a abordar és precís eixir dels estrets límits administratius i endinsar-se en bona part de la província de València, ja que la regió tèxtil comprén, a més de les comarques de L’Alcoià-El Comtat, les de La Vall d’Albaida i La Costera, el que ve a ser un eix entre Alcoi i Ontinyent que arriba fins i tot a Xàtiva i Canals, comprenent altres poblacions com Agullent, Albaida, Bocairent, Banyeres de Mariola, Muro d’Alcoi i Cocentaina. Totes juntes suposen la segona manufactura tèxtil nacional, després del nucli català al voltant de Terrassa i Sabadell, amb una forta especialització en l’anomenat “tèxtil de la llar” (mantes, cortines, jocs de taula, cobrellits, tovalles…), tot incloent les filatures que les abastixen.

La indústria alcoiana fou primerenca tant pel que fa al País Valencià com al conjunt d’Espanya. Arrelada en la pràctica medieval dels artesans llaners o peraires, ja estava regulada gremialment amb la Fàbrica de Draps des del 1497, però el seu gran impuls, afavorit per la Corona, es donaria al segle XVIII. Els recursos hídrics i llaners que havien mantingut la preindústria alcoiana esdevingueren insuficients, fet que motivà el pioner procés de mecanització des del 1818, l’arribada del vapor al 1832, i el començament de la indústria centralitzada i el sistema de factoria cap al 1850-60. La conjuntura de primeries del segle XX fou molt favorable, especialitzant-se en draperia de baixa qualitat i regenerats de borra de cotó i llana, i consolidant-se el sistema de fàbrica “integral”, però des de mitjans de segle, els canvis en els gustos estètics, l’ús generalitzat de les fibres sintètiques i les noves característiques de la demanda, fan caure tot aquest sistema i imposen la reconversió cap a les xicotetes manufactures de producció horitzontal i l’elaboració de productes per a la llar, escampant-se també pels pobles circumveïns. Paral·lelament, primer Bocairent i després Ontinyent, ja als anys 50 del segle XX, tingueren una ràpida expansió lligada a l’especialització en la fabricació de mantes, arribant a concentrar el 90% de la producció espanyola, però la modernització de les instal·lacions també va permetre ampliar la gamma de manufactures, diversificar la producció i accedir als mercats exteriors, fets que li van permetre a la capital de la Vall d’Albaida adaptar-se millor a les successives crisis del sector i convertir-se actualment en la capital del tèxtil valencià.


En aquesta mateixa zona també va existir un important clúster paperer que hui en dia ja pràcticament es pot donar per extingit. D’orígens molt antics a Xàtiva, ja documentada al 1150, va ser de nou en Alcoi on veritablement es va impulsar la modernització de la indústria paperera, amb la data de 1755 com a inici de la manufactura amb tines holandeses. Sempre en alternança amb el tèxtil, el paper arribaria prompte a nuclis propers com Cocentaina, Banyeres, L’Alqueria d’Asnar, L’Orxa i Ontinyent, especialitzant-se en la fabricació de paper de fumar. Les màquines contínues s’introduïren en Alcoi entre 1880 i 1884, canviant per complet la producció, i el darrer intent per consolidar el sector es produeix amb la creació al 1934 de “Papeleras Reunidas S.A.”, agrupant a diverses empreses d’aquestes comarques i convertint-se en la primera productora nacional de paper de fumar, fins que una llarga crisi va obligar al seu tancament al 1986.


dimecres, 24 de juny de 2009

Clústers industrials alacantins (I)

No s'esglaieu per eixe títol tan estrany, soles es tracta de posar per ací un article que vaig escriure per a la Revista Eclèctic de l'associació AGEVAL, titulat "Origen dels clústers industrials de la província d'Alacant", i que parla de les diferents concentracions especialitzades del sector secundari que tenim a la província.
El faré seriat per a que el rotllo siga més digerible.

INTRODUCCIÓ


El País Valencià no és una excepció dins de l’habitual tendència del sector industrial a concentrar-se en determinades zones en funció d’una especialització productiva, servint com exemples la regió taulellera castellonenca o la de la metal·lúrgia i el moble al voltant de València, però és sorprenentment significatiu el cas de la província d’Alacant, on la presència d’aquests clústers industrials especialitzats es vincula a pràcticament la totalitat d’aquelles comarques o nuclis urbans on el sector secundari representa una part important de la seua economia, excloent la lògica diversificació de la capital provincial.

En l’origen d’aquestes concentracions geogràfico-productives, on les empreses alacantines han establert una sòlida xarxa que les ha conduït a ser pràcticament líders nacionals als seus respectius sectors, podem trobar diversitat de factors, des dels purament físics (el marbre del Vinalopó Mitjà o les salines de Torrevieja) fins a altres més complexos que inclouen determinats condicionants històrics o netament sociològics.

L’objectiu d’aquest article soles és realitzar una breu aproximació a les arrels d’aquest esperit industriós, per la qual cosa havem optat per tractar individualment cadascun dels clústers que havem definit.


dimarts, 23 de juny de 2009

Autobombo (XI)

Continue posant per ací, més que res a efectes d'arxiu, les habituals aparicions al Siudat a la secció "La Tronera Virtual" d'Esther Vizcarra, on cita fragments d'alguns retalls:


dilluns, 22 de juny de 2009

Por tontos

L'altre dia em va cridar l'atenció un cartell a l'institut que promovia l'elecció de la Religió entre els alumnes baix el lema "Reli és +". Mentre reflexionava sobre com fer "contrapropaganda", algú ha sigut més ràpid:

Com que m'he quedat amb les ganes, dirigiré la meua atenció cap a altra campanya habitual de l'Església, la que promou que marquem la seua casella a la declaració de la renda:




Jo afegiria:

- Destinar eixa recaptació al seu manteniment i no a les seues ONG, és Església Catòlica.

- Obtindre de l'Estat uns 4.700 milions d'euros més a l'any apart de les quantitats de l'IRPF, és Església Catòlica.

- Predicar la pobresa i la caritat quan es té un considerable poder econòmic, és Església Catòlica.

- Estar present en l'educació d'un estat laic i imposar professors que no han passat cap oposició, és Església Catòlica.

- Minimitzar o intentar ocultar els nombrosos casos de pederàstia entre el clergat, és Església Catòlica.

- No haver tingut cap problema en recolzar dictadures, és Església Catòlica.

- Ser els "inspiradors" de nombroses guerres o convertir-se directament en executors, és Església Catòlica.

- Mercadejar materialment amb allò en teoria espiritual, és Església Catòlica.

- Ser culpables d'un endarreriment científic de segles, és Església Catòlica.

- Basar gran part del teu aparell ideològic en un llibre manipulat i revisat i ple d'errades i contradiccions, també és Església Catòlica.

Per açò i moltes coses més...

Por tontos que ofrecen tanto, marca la X a favor de l'Església.

dijous, 18 de juny de 2009

29 amics més

Arribant ja al final de curs, toca reflexionar un poc sobre el meu primer any com a docent, i la veritat és que les coses no han pogut anar millor, ocurrències polítiques apart.
Crec que he pogut acomplir els objectius marcats a l'inici, i així m'ho han demostrat els alumnes, perquè els suspesos, inevitables, no han sigut molts al cap i a la fi.
I especialment orgullós estic dels meus "tutorands", el 2n de Batxillerat "B", amb els quals tenia una responsabilitat afegida per l'any decisiu en què es trobaven i per impartir-los, a més, dos assignatures. També vaig ser l'encarregat d'acompanyar-los els tres dies a les Proves d'Accés Universitari la setmana passada, i per descomptat al soparot d'acomiadament, el que ha estretit més, si cap, la nostra relació.

Tot açò podria ser una valoració subjectiva per part meua, però tinc la immensa sort de saber que ells també m'aprecien de la mateixa forma, i m'ho van demostrar amb el pergamí que em van entregar i amb l'immerescut regal d'un rellotge.

Com vaig dir a la seua cerimònia de graduació, tindre alumnes així el primer any et facilita molt les coses i et motiva per a continuar amb il·lusió i ganes.
Soles espere que tinguen molta sort en la vida, i que sàpiguen que ací sempre tindran un amic.

dimecres, 17 de juny de 2009

Últimes ofertes

L'operació "adopta un hàmster" segueix en marxa i a bon ritme, i fins i tot fa unes setmanes van eixir al Siudat, en l'habitual secció d'Esther Vizcarra:

Però de moment encara queden sis, 4 mascles i 2 femelles, i no estaria de més trobar pares adoptius per a algun més, així que si s'animeu ja sabeu...


dimarts, 16 de juny de 2009

Patrimoni immaterial

Definitivament està de moda açò de fer llistats de meravelles, i després dels intents anteriors, sempre fracassats, tenim una nova oportunitat amb els "10 tresors del Patrimoni Cultural Immaterial d'Espanya".
Qui vulga votar, que entre ací i pose les dades al formulari, sense oblidar-se de marcar l'opció 21, evidentment (ejem!).
De tota manera, per simple potencial demogràfic sempre tenim les de perdre en estes coses...

dimarts, 9 de juny de 2009

Nosaltres els valencians

Apart de l'actualitat futbolística, no vull deixar de comentar breument també la política, i soles puc dir que tenia molta raó el Comte-Duc d'Olivares amb allò de "tenemos a los valencianos por más muelles"*.

O, de forma més clara i gràfica, com diu Ferran Torrent: "Si els valencians fórem negres, votaríem al Ku Klux Klan".

*"Muelle" amb l'accepció de "suave, delicado, blando".

dilluns, 8 de juny de 2009

La fi del somni

S'ha acabat. Es va guanyar 2-1 al Alcorcón, però el valor doble dels gols fora de casa ens ha eliminat. Com sempre, a nosaltres ens costa un món fer un gol i a d'ells se'ls solem regalar a la primera ocasió que tenen, però sobre tot ens queda la sensació, a mi i supose que a molts deportivistes, que l'oportunitat es va deixar passar el dia del Cartagena, i que ara soles es tractava de perllongar l'agonia.
Queda per a la història del club una temporada irrepetible, literalment, perquè tal com està el futbol hui en dia difícilment es poden fer tantes coses amb tan poc. Soles queda esperar la desbandada del míster i de gran part del planter i tornar a començar de zero en una categoria que, no s'enganyem, és la que de veritat ens pertoca.
Però somniar és de bades, i per moral no va a ser.

DE-POR-TI-VO!

diumenge, 7 de juny de 2009

Segon assalt

Segona oportunitat del Depor per a aconseguir el somni de l'ascens, esta vegada contra el Alcorcón. El 1-0 de l'anada obliga a guanyar com a mínim per dos gols de diferència.

Cas de passar l'eliminatòria, encara quedaria un altre rival. Difícil, però no impossible.