dijous, 30 de juliol de 2009

Repetimos

Doncs sí, hui han sigut les adjudicacions de Geografia i Història i he pogut tornar a triar el mateix destí d'enguany, així que estic d'enhorabona. A mitjan curs ja sabré quina plaça definitiva em donen, però de moment seguim sense canvis.
Ara, el que no té nom és el circ que tenen muntat en Conselleria amb l'Educació per a la Ciutadania: l'última havia sigut la de no deixar als departaments de Filosofia o d'Història assumir eixa assignatura, ja que anaven a "crear una borsa apart", en teoria amb "especialistes" que dominaren l'anglés. Pel que sembla encara no s'han adonat que no hi han suficients d'aquests "especialistes", apart que eixa mesura tots sabíem que era il·legal. Tots menys ells, clar, així que el Tribunal Superior de Justícia els ho ha hagut de recordar. I amb els horaris dels instituts ja fets, qui havia de donar eixa assignatura? Doncs la solució (la chapuza, més bé) ha sigut ajuntar-nos aquest matí a tots els de Filosofia i els d'Història i ofertar-nos eixes vacants, però com tenen poques hores lectives, es completen impartint-la en 3 o 4 instituts diferents... casi nà!
En fi, almenys he pogut triar el que volia, però alguns no hauran tingut més remei que passar per l'aro. Sempre paguen els mateixos, menys qui deuria.

dimecres, 29 de juliol de 2009

Cinefília (XIII)

Un cadàver sense cap al cotxe? Roba bruta de sang? Una dona que pot cabrejar-se? No patiu, crideu al Sr. Lobo, de professió "solucionador de problemas". Una escena un poc llarga, però val la pena:



dimarts, 28 de juliol de 2009

Cinefília (XII)

El tinent Bill Kilgore és també un altre d'eixos que no t'agradaria trobar-te al bàndol contrari:

dilluns, 27 de juliol de 2009

Cinefília (XI)

Un de tants moments mítics del sergent d'artilleria Highway, o per què mai vaig voler fer la "mili":

diumenge, 26 de juliol de 2009

Sessió contínua (XIII)

Aprofite ara que tinc temps i interromp momentàniament la sèrie estiuenca per a reprendre una altra que tenia pendent i que no toque des de fa any i mig (com passa el temps!), la Sessió Contínua on vaig agrupant per gèneres en DVD les diverses pel·lícules que tinc amuntonades. Ens quedàrem a mitjan pèplum i era el torn dels mites bíblics.

EL PÈPLUM: ELS MITES BÍBLICS

Primerament, cal assenyalar que, tot i assimilar normalment "mitologia" a "paganisme" i front al "cristianisme", jo li done la mateixa consideració als mites gres, per exemple, que a tots aquells recollits a la Bíblia, i per això les pose pertanyents al pèplum. Pel que fa a la recopilació de hui, em referisc concretament a l'Antic Testament, ja que les pel·lícules relacionades amb la vida de Crist les inclouré dins les dedicades a Roma.

La Biblia (John Huston, 1966)
Aquesta formava part d'un projecte molt ambiciós que tractava de filmar tots els relats bíblics a càrrec de diferents directors, però finalment soles es va fer la "primera part", que recull des de la creació d'Adam i Eva fins a Abraham, passant per episodis tan coneguts com Caïm i Abel, Noè i el Diluvi, la Torre de Babel, Sodoma i Gomorra i el sacrifici d'Isaac. Amb un gran elenc d'actors (Peter O'Toole, Richard Harris, Ava Gardner, George C. Scott o el propi John Huston), pense que el director té la virtut d'acontentar a tots: els que hi busquen inspiració, veuran la caiguda de la humanitat i la seua posterior redempció, i els que soles tenen un interés "documental", com jo, veuran un film desmitificador que ens mostra la crueltat a que pot arribar el Déu judeocristià. Si no l'haveu vist, vos la recomane, perquè no és una pel·lícula bíblica tradicional, sinó més bé una interpretació un poc abstracta i metafòrica.

Los Diez Mandamientos (Cecil B. DeMille, 1956)
El clàssic per excel·lència de les pel·lícules bíbliques, amb el protagonisme de Charlton Heston com a Moisès i Yul Brynner com a Ramsès. Es tracta d'un remake sobre una anterior versió de 1923 amb el mateix nom i director, però aquesta la superaria sobre tot pel que fa als efectes especials, mereixedors d'un Oscar, el millor exemple dels quals el tenim amb la famosa obertura de la Mar Roja. Es compta la història de Moisès des de la seua infantesa, quan és abandonat en una cistella al Nil i rescatat i adoptat per la filla del faraó. Més tard, serà conscient dels seus orígens hebreus, i es convertirà en el líder del seu poble en l'Èxode cap a la Terra Promesa, després d'haver provocat les famoses deu plagues sobre Egipte.
Finalment, a mitjan periple, Déu li donarà en el Sinaí les lleis que donen títol a la pel·lícula.

Sansón y Dalila (Cecil B. DeMille, 1949)
La llarga durada de les dos anteriors soles deixa lloc per a una peli més, i he acabat per triar aquesta, ja que apart de ser un pèplum prou pur, amb Victor Mature com a Samsó, també és la primera en color d'un seguit de films d'inspiració bíblica, destacant David y Betsabé (Henry King, 1951) o Salomón y la reina de Saba (King Vidor, 1959). Samsó és un governant hebreu dotat d'una força descomunal gràcies als seus cabells, tot i que a la pel·lícula se'ns presenta com una persona noble i justa, quan el que apareix al Llibre dels Jutges és ben diferent. En qualsevol cas, és seduït per una filistea, Dalila, que s'assabenta del seu secret i l'entrega als seus enemics. El film s'acaba amb la famosa escena de Samsó cec i nugat a les columnes del temple filisteu, pregant a Déu per a que li done forces per a tombar l'edifici damunt d'ells, com així ocorre finalment.

I fins ací aquest breu recull bíblic, en el pròxim ja arribem als temps dels romans.

dissabte, 25 de juliol de 2009

Cinefília (X)

Si després d'escoltar com defineix el Coronel Trautman a la seua millor creació no et dones per vençut, tens un problema:



divendres, 24 de juliol de 2009

Cinefília (IX)

Pot haver una pel·lícula que, de tan dolenta com és, siga al mateix temps un clàssic imprescindible?

dijous, 23 de juliol de 2009

Cinefília (VIII)

San Francisco, un Magnum 44, i l'inspector de policia amb més mala llet del cine:

dimecres, 22 de juliol de 2009

Cinefília (VII)

Els exèrcits de Sauron assetgen Minas Tirith. La situació sembla perduda. De sobte, un corn sona i apareixen per l'horitzó els genets de Rohan amb el seu rei Theoden al front, provocant un d'eixos moments èpics tan habituals a la saga dels anells:



dimarts, 21 de juliol de 2009

Cinefília (VI)

Coliseu de Roma. L'emperador vol saber la identitat del gladiador que acaba de guanyar el combat, i aquest li ho diu. Vaja que si li ho diu:

dilluns, 20 de juliol de 2009

Cinefília (V)

Una pel·lícula genial, una venjança llargament anhelada i una frase memorable:



diumenge, 19 de juliol de 2009

Cinefília (IV)

Després de la destrucció de l'Estrella de la Mort, l'Imperi ha contraatacat i l'enfrontament amb l'Aliança Rebel s'ha personificat en la lluita entre Luke Skywalker i Darth Vader. Finalment, aquest acorrala al seu oponent i li ofereix la possibilitat d'unir-se a ell, al temps que li fa una sorprenent revelació:



dissabte, 18 de juliol de 2009

Cinefília (III)

Any 1297, planura de Stirling, Escòcia. Un nombrós i organitzat exèrcit anglés es disposa a entaular batalla enfront d'un grup d'escocesos acovardits i rudimentàriament armats. El resultat sembla clar abans de començar, però arriba William Wallace i pronuncia un dels discursos cinematogràfics més èpics:



divendres, 17 de juliol de 2009

Cinefília (II)

Sapieu, oh príncep, que poc després de la caiguda d'Atlantis va arribar Conan el Cimmeri, cabell negre, adustos ulls, espasa en mà, lladre, mercenari, assassí, preparat per a xafigar amb els seus peus els enjoiats trons de la Terra, i tenia molt clar què era el millor de la vida:



Jajajajaja! No, ara de veritat:



dijous, 16 de juliol de 2009

Cinefília (I)

I comencem la nostra tanda precisament amb una escena que ja coneixeu de la pel·lícula Blade Runner: després d'una llarga i dura persecució, el replicant Roy Batty (Rutger Hauer) té acorralat a Rick Deckard (Harrison Ford) a punt de caure d'un edifici, i en l'últim moment el salva d'una mort segura. Pluja, foscor, música de Vangelis i un d'eixos grans monòlegs de la Història del Cine:



dimecres, 15 de juliol de 2009

Frikimoments cinèfils

Estava jo pensant quina sèrie "youtubera" començar, per a suplir la baixa forma de les meues neurones a l'estiu i que aquest Diari continue tenint un poc de "vidilla", quan l'últim retall em va donar una idea: com que la major part dels visitants que venen per ací (a banda dels habituals incondicionals) busquen frases d'aquell recull cinèfil que vaig fer, encete una sèrie visual d'alguns dels grans moments frikis del cine.

Espere que ho gaudiu tant com jo.

diumenge, 12 de juliol de 2009

He vist coses...

Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu...

He vist caure grans imperis i alçar-se'n altres.
He vist a les màquines fer-se amb el poder.
He vist molt prop la conjunció de gran nombre d'estreles.
He vist també com s'apagaven massa prompte unes altres.
He vist desaparéixer planetes sencers.
He vist esclatar naus espacials en mil trossos.
He vist la caiguda de gegants, i d'altres que pretenien ser-ho.
He vist escampar-se una mort silenciosa.
He vist guerres de tot tipus i colors.
He vist a la Terra rebel·lar-se contra els seus ocupants.
He vist una nova forma de crear vida.
He vist passar dos mil·lennis...

No està malament per a 30 anys de vida, no?

dimecres, 8 de juliol de 2009

El comodí

Aiiii, Mirims, Mirims, a este altures ja deuries saber que totes les respostes es troben a Diari de Retalls, i t'hauries estalviat utilitzar el comodí de la cridada, jijijiji...

Tot açò ve per la participació estelar de la Miri al ¿Quién quiere ser millonario? que ha estat emés fa un moment. Algú em deu unes birres...

dilluns, 6 de juliol de 2009

El conflicte lingüístic

En aquests dies de curset intensiu per a obtindre la Capacitació (espere que siga l'últim examen de valencià que haja de fer en esta vida), res millor que uns vídeos de Polònia on queda ben palesa la realitat del "conflicte" català-valencià (el millor, el primer, no s'ho perdeu):







divendres, 3 de juliol de 2009

Manual del cabo moro (lesson one)

Tot i que a simple vista parega senzill fer el "cabo" moro, es requerix en canvi una tècnica depurada i un carisma personal que contribuïsca a l'espectacle, però sense caure en estridències ni "xuleries" i/o amaneraments. És la seua funció servir de nexe entre música, esquadra i públic, promovent l'aplaudiment, però sobretot el seu lluïment sempre ha d'anar en benefici del conjunt.

Resumint, i com val més una imatge que mil paraules, ací teniu al "cabo" perfecte, el zenit del virtuosisme, el paradigma del sabre, el Michelangelo del xafarot, el millor des de Quico l'Alt (i que no me s'oblide la seua fidel odalisca):



Crideu tots amb mi: VIVAN LOS REYES MOROOOOS!!!

Editat: sembla que algú de Cúllar s'ha ofés i han llevat el vídeo, així que adjunte un altre paregut del mateix lloc per a que es feu una idea:



dijous, 2 de juliol de 2009

Clústers industrials alacantins (i IX)


CONCLUSIÓ


No estan tots els que són (podríem citar la xocolata de La Vila Joiosa, l’alfareria d’Agost, les olives farcides d’Alcoi…), però sí els clústers que havem assenyalat són els més destacats en volum de producció al panorama alacantí i, més d’una vegada, al nacional. La seua força no està en les grans factories, ja que és aclaparadora la majoria de xicotetes i mitjanes empreses, sinó en les seues sòlides relacions de competència i, alhora, de cooperació, col·laboració i compenetració.

El mitjà físic, com havem vist, ha afavorit esta situació, bé per la disponibilitat de matèries primeres, bé per l’escàs sòl cultivable i el clima àrid que afavorixen l’impuls del sector secundari. També la proximitat de l’important port d’Alacant i les seues possibilitats exportadores han fet molt pel desenvolupament de la indústria de la zona, al temps que ha apropat les necessàries inversions de capital forà. Però tots aquests condicionants no expliquen per sí sols aquesta elevada concentració i especialització industrial, així que no hi ha més remei que assenyalar també, com a element determinant, aquell comú caràcter de “tossuderia, perspicàcia i esperit d’empresa” del que parlava Fuster.

Els clústers industrials alacantins. Font: elaboració pròpia


BIBLIOGRAFIA

CERDÀ, MANUEL (dir.): Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana. Ed. Prensa Valenciana, València, 2005.

CERDÀ, MANUEL i GARCÍA, MARIO (dirs.): Enciclopedia Valenciana de Arqueología Industrial. Edicions Alfons el Magnànim, València, 1995.

FUSTER, JOAN: Nosaltres, els valencians. Edicions 62, Barcelona, 1977.

PIQUERAS, JUAN: El espacio valenciano. Una síntesis geográfica. Ed. Gules, València, 1999.

PIQUERAS, JUAN (dir.): Geografia de les comarques valencianes. Ed. Foro, València, 1995.

PORTER, MICHAEL: La ventaja competitiva de las naciones. Ed. Vergara, Buenos Aires, 1991.


dimecres, 1 de juliol de 2009

Clústers industrials alacantins (VIII)


LES SALINES DE TORREVIEJA


L’extracció de sal ha sigut una activitat prou comú al territori alacantí, bé d’origen litoral, com a Calp, Xàbia i Aigua Amarga (Alacant-Elx), bé com a afloraments interiors del Keüper, cas de Villena. Totes estes salines han anat desapareixent, llevat de les explotacions de Santa Pola i, sobre tot, de Torrevieja, que compta amb les llacunes naturals de La Mata i Torrevieja. Aquestes, comunicades entre sí per un canal des del 1928, i mitjançant un aqüeducte des del 1973 amb el Cabeçó de la Sal del Pinós, constitueixen una única unitat d’explotació i el major complex saliner d’Europa, exportant el 75% de la seua producció.


El nucli urbà de Torrevieja està íntimament vinculat des del seu naixement amb l’extracció de sal, que ja està documentada en època medieval, quan les llacunes constituïen una regalia cedida per la Corona a la ciutat d’Orihuela, l’any 1321. La propietat dels aiguamolls retornà a la Corona ja al 1759, dedicant-los exclusivament a salines. El poble va lluitar des del segle XIX per comptar amb un port que garantira la seguretat del comerç de la sal, en detriment del senzill espigó primitiu, però no seria fins al 1954 quan es finalitzara l’obra.


Finalment, els efectes del massiu turisme que ha vingut experimentant la ciutat des dels anys seixanta, amb l’elevada pressió urbanística conseqüent, van aconsellar dotar d’un sistema de protecció legal a les llacunes, declarant-les Paratge Natural al 1988 i Parc Natural de la Comunitat Valenciana al 1994.